SIÉNTATE CONMIGO
  Carta Oberta a Louis Braille, Català (Pedro Zurita)
 

 

 

Carta Oberta a Louis Braille

Pedro Zurita

Benvolgut Louis:

Sé que ja n'hi ha més d'un que es pensa que estic ben tocat del bolet per aquesta dèria que darrerament m'ha agafat d'escriure cartes a personatges que ja heu passat a l'altra dimensió.

Sí, noi... El passat mes de novembre, des de París, vaig enviar una missiva a Valentin Haüy, en la qual hi compartia els èxits i les dificultats que els cecs d'arreu del món gaudien i patien en el camp laboral. Ara que hi atino: com que em fa l'efecte que et farà gràcia poder-la llegir, t'agradarà saber que, pel mes de març d'enguany, la van publicar a una revista francesa que duu el teu nom. Ja m'empescaré la manera de fer-te'n arribar una còpia, via Internet, perquè de ben segur que tu hi tens accés, a aquesta xarxa, i que no et passa el que em passa a mi, que sempre em diuen que ja em connectaran el mes que ve.

Louis, hi ha unes coses que, a vegades, m'entristeixen i unes altres que, fins i tot, m'irriten. Hi va haver, i encara hi ha, persones que no solament no han arribat mai a copsar el valor del teu sistema sinó que, a més a més, sempre estan a l'aguait per veure si surt alguna cosa que el substitueixi. ¡Colla de brètols! Jo et confesso que el primer cop que vaig posar els dits sobre un full escrit en el teu codi (jo tenia, si fa o no fa, uns deu anys), em vaig espantar de valent i, per dintre meu, vaig pensar que mai aconseguiria desxifrar aquell garbuix de punts; però al cap de ben pocs mesos d'estar-me en una d'aquelles escoles de les que en diuen "especials", vaig superar la barrera psicològica i vaig començar a llegir mitjançant el tacte amb gran facilitat.

És molt probable que, encara que no sempre es manifesti d'una forma explícita, es jerarquitza a les persones en funció de la capacitat sensorial que tenen, i com que el que hi veu és millor que el que hi veu poc, i el que hi veu poc és superior al que no hi veu gens, sempre que hi ha una resta visual, per minsa que sigui, es recomana al nen, o a l'adult, que aprengui a llegir en tinta i, en molts casos, no s'informa ni a ell ni a la família que existeix el sistema Braille. De tota manera, però, és del tot just recordar, Louis, que en aquell temps llunyà en què jo anava a l'escola, als nens que hi veien bastant també els obligaven a llegir el teu codi amb els dits i, està clar, com que això no els motivava gens ni mica, s'estimaven més jugar a futbol que no pas dedicar-se a estudiar.

Quan, a principis dels anys setanta, va aparèixer un aparell, que encara avui anomenen Optacon -de debò, Louis, que era una cosa revolucionària-, vaig llegir a molts llocs que havia arribat la fi del Braille. Per què tanta animadversió, Louis?... ¿És que, potser, el fet de llegir amb els dits té a veure amb alguna cosa obscena?... Prou que ho sé que tu, després d'haver estat discutint durant hores i més hores amb Charles Barbier, et vas decidir per les combinacions de sis punts perquè eren la millor opció per a la percepció tàctil.

És obvi que tu eres molt conscient que el punt s'adaptava al tacte millor que no pas la línia.

Quan vas presentar la teva idea a la direcció del teu Institut, als professors vidents la teva troballa no els va agradar. Es pensaven que, per aquesta via, els cecs només podrien aspirar a inscriure's als serveis secrets. El teu codi -deien ells- constituïa una indesitjable barrera per a la comunicació entre els que hi veuen i els que no. Sóc molt conscient que tu et vas haver d'esforçar molt per tal de persuadir-los que, mitjaçant el teu mètode, la lectura podria ser molt més ràpida i que, en conseqüència, l'accés a la informació arribaria a ser molt més complet.

Però, malauradament, vas haver de anar-te'n del nostre món sense la satisfacció que la gent hagués entès l'essencial del teu sistema.

Permet-me, Louis que comparteixi amb tu la meva frustració, gairebé diria que el meu dolor, pel fet que, en un trasllat de pertinences, algú hagués llençat al foc els llibres escolars que, sota l'auspici del meu pare, mestre, i d'alguns cuidadors de l'escola on jo anava o, simplement, copiant-los jo mateix a partir de materials que trobava als llocs més insospitats, jo tenia a casa dels meus pares. En aquells anys de la meva tendra adolescència, quantes i quantes hores vaig robar al temps que, naturalment, hauria hagut d'haver dedicat a l'esbarjo o als àpats col·lectius i que, en canvi, vaig dedicar, a base de regleta i de punxó, a fer-me la meva pròpia biblioteca. ¿I vols saber, Louis, què em van contestar quan vaig voler saber que per què ho havien fet...? "Perquè ocupaven molt de lloc."

I una cosa molt semblant em va passar, després d'unes vacances de l'estiu europeu, al tornar a la residència universitària on m'estava: tots els meus volums en braille havien desaparegut. Quan vaig descubrir qui havia estat l'autor d'aquella mala passada, se'm va justificar dient-me: "És que eren tan grossos i tan lletjos!"

Doncs mira: ja que al·ludim a l'estètica, que els preguntin (sigui dit de passada) als amics de la FBU de Montevideo si un llibre braille pot o no pot ser bonic.

Declaro solemnement, Louis, que el teu sistema és del tot innocent a l'atemptat al sentit comú que va suposar el fet que més d'una persona m'aconsellés que no llegis en braille a l'autobús, al tren o a l'avió, perquè això cridava massa l'atenció i generava una imatge negativa de mi.

Com m'hauria agradat, Louis, que haguessis percebut la rebel·lía interior que vaig experimentar quan, l'any 90, a Mongòlia, vaig descobrir un cec, un matemàtic que gaudia d'un gran prestigi científic en aquell país i que, malgrat haver perdut la vista als 30 anys, havia trobat unes certes condicions favorables per poder dedicar-se a la docència universitària... ¡Quin mal em feia, Louis, sentir-li dir les hores que que es passava, amb un magnetòfon, memoritzant reflexions, conclusions, fòrmules matemàtiques....! I és que li havien dit, Louis, que el braille no li serviria per res. I fins i tot, divendres passat, al Líban, un alt dignatari del seu Govern, orgullós, exhibia, en persona i per telèfon, les persones cegues que, gràcies a la seva sensibilitat, havien trobat feina a les oficines governamentals. Però quina pena, Louis, que l'única persona a qui vaig conèixer directament, fruit dels èxits aconseguit en aquell lot de bones intencions i amb qui vaig tenir l'oportunitat de parlar personalment, em respongués amb un "no" quan li vaig preguntar si havia après braille!

Potser que pari ja de donar-te la tabarra amb aquest turment d'injustícies comeses contra el teu meravellós sistema, tot i que -estic disposat a admetre-ho-, en la gran majoria dels casos, el més probable és que fossin generades per la pura i simple ignorància o, fins i tot, a vegades, en el nom de la bona fe.

Per sort, vista la situació des de l'aquí i l'ara, aquesta genial eina que tu ens vas llegar té, també, una història engrescadorament lluminosa, i els que la valoren, l'entenen (i fins i tot l'estimen) en són avui una bona pila i, entre ells, Louis, sense cap mena de dubte, hi ha tots els que en aquest moment tenen la paciència de escoltar aquesta carta que, amb tant d'entusiasme i afecte, des de Montevideo, et faig arribar. El teu sistema -l'anomenem pel teu cognom, "el braille"- des dels darrers mesos s'ensenya cada cop més als Estats Units i això és així perquè, malgrat l'encaparrament d'alguns, uns altres van lluitar per aconseguir plasmar a les lleis de molts dels estats de la Unió el principi que reconeix, com un altre dret humà més, que, qui ho vulgui, l'ha de conèixer.

El teu braille es produeix amb costos inimaginablement inferiors, així com en quantitats espectacularment superiors, en relació amb el que passava no fa pas massa. I això és així, Louis, perquè van ser molts -tant cecs com vidents- els que van creure que valia la pena consagrar imaginació i intel·ligència a l'hora de cercar fòrmules que fessin possible aplicar a la seva producció els descobriments de la informàtica i de l'electrònica. De debò, Louis: la tecnologia no està fent superflu el teu codi, tan extraordinàriament senzill, sinó que en potencia les seves possibilitats. Per a mi i per a molts d'altres ja no és una utopia consultar, mitjançant el braille, voluminosos diccionaris i enciclopèdies fent servir CD roms i altres mecanismes d'accés electrònic. Ara tampoc m'he de preocupar de si és o no viable fer-me una biblioteca personal, la qual, en realitat, serà la meva biblioteca braille, ja que el problema d'emmagatzemament no es cap obstacle gràcies als sistemes de moemortizació electrònica.

I voldria, Louis, que tinguessis la indulgència de continuar atenent-me perquè et puguis enterar d'algunes anècdotes que reflecteixen actituds diametralment oposades a les que figuraven a la part inicial d'aquesta carta.

T'explicaré, per exemple, el que em va passar en un curs d'estiu que vaig fer a Cambridge (Anglaterra) el 1971 amb aquell professor de semàntica, el qual, quan es va assabentar que jo era un dels seus alumnes, va tenir la lloable, enginyosa i ingènua pensada de tenir preparats a l'inici del corresponent taller tots els diagrames amb un relleu que ell mateix havia aconseguit fer amb un bolígraf. No hi faltaven, inclús, les lletres corresponents, fetes com cal en el teu codi, basant-se en un alfabet que algú m'havia demanat misteriosament sense que jo sabés el perquè.

O el cas, el desembre passat, d'aquella senyoreta de l'aeroport de Tòquio, la qual, mentre estava intentant resoldre els problemes pràctics relacionats amb l'embarcament de l'avió que m'havia de tornar a Espanya, no podia dissimular la seva alegria mentre em deia: "Senyor, tingui aquests fulls que va deixar-se a l'avió la setmana passada". I pots ben creure'm, Louis, que la meva intenció havia estat que el destí final d'aquells fulls fos el de les escombraries, perquè jo ja no els necessitava. Gràcies als nous mitjans, Louis, puc fer això amb freqüència.

O el d'aquella senyora encarregada del servei de menjars a domicili, la qual, i d'això només en fa quatre dies, s'interessava per saber com m'ho feia per distingir l'enorme varietat de plats que conformaven el dinar dietètic que havia contractat amb ells. "No massa bé." (I t'estalvio, Louis, els detalls de l'incident en què vaig incórrer, ja que em van fallar les habilitats olfactives de reconeixement.) Que bonic va ser constatar la reacció que ella va tenir! "A veure què puc fer!" La propera vegada els recipients venien marcats amb enganxines, mitjançant les quals ella va fer una convenció de tal manera que una rodona fossin les postres; una creu, el plat principal, i una ratlla, l'aperitiu. La pega va ser que va voler anar tan lluny que també va posar en el seu concepte d'escriptura en relleu els noms de cada cosa. I, entusiasmada, va tornar a posar-se en contacte amb mi per tal d'evaluar el resultat del seu intent integrador. Davant tantíssima possitivitat, em vaig atrevir a proposar-li que immediatament li enviava targetes adhesives per escriure braille amb un punxó i una petita regleta, al dors de la qual hi figuren les lletres del teu alfabet, i el repte no la va espantar pas gens ni mica.

A partir d'aleshores, i sense cap error, tot ve etiquetat en el teu sistema. D'aquesta manera, ja puc distingir, sense cap dificultat, la salsa de l'amanida de la de la carn. Quina alegria, Louis, pel fet d'haver aconseguit transformar la seva inicial actitud benefactora, de la mena de Valentin Haüy, en una altra de molt més emancipadora i que, en realitat, és, precisament, Louis, la que el teu sistema possibilita.

N'estic segur, Louis, que em creuràs si et dic que jo no vull, de cap de les maneres, ser ni excepcional ni privilegiat; que anhelo, de debò, que tots aquests nens i adults que encara em trobo a l'Àsia, a l'Àfrica, a l'Amèrica Llatina, dedicant un esforç i un temps preciosos a copiar a mà els llibres que d'altres els podrien produir, tinguin accés a les eines i als material bàsics que avui en dia ja existeixen. No dubto, Louis, que em donaràs suport en la petició que formulo a un tal David Blyth, del qual m'han dit que representa a tots els cecs del món, i a una senyoreta, molt eloqüent i intel·ligent, que es diu Norma Toucedo, i a la qual, segons m'he enterat, han encomenat promoure la millora d'oportunitats d'alfabetització per tal que, l'un i l'altra, facin mans i mànigues perquè el meu fervent desig no es quedi en un somni quimèric.

I, saps què et dic, Louis?... Que, des de fa bastant de temps, m'és ben igual, no caldria si no!, el que alguns pensin de la meva imatge. Exhibeixo amb orgull el teu invent a qualevol lloc. Llegeixo material, escrit tal i com tu el vas dissenyar, dret, ajagut, assegut..., de qualsevol manera. I, a la butxaca, mai m'hi manca aquesta regleta que vaig posar a la disposició de la senyora dels meus postres i aliments. I és que el te codi, Louis, a moltíssimes persones cegues -i a mí també, per descomptat-, ens ha atorgat dignitat, llibertat, autonomia i moltes hores d'incomparable gaudi espiritual.

Et prometo solemnement ser-te fidel, encara que sé que, al cap i a la fi, vingui pel camí d'on sigui, d'una forma o d'una altra, si algun dia algú troba alguna cosa que superi el sistema que tu vas proposar al món el 1825, tu, jo i tothom ens n'alegrarem a desdir.

Aprofito l'avinentesa per saludar-te.

Ben cordialment,

Pedro Zurita

Montevideo, 27 de març del 1996.

Traducido del castellano por Enric Bayé i Blanch, en marzo de 2004.

 
  Total visitas 401013 visitantes (773818 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=