La petita història d’una gran lluita

1931-1961

Apunts per a la història

Francesc Miñana i Armadàs

Edita: ONCE Catalunya

Calàbria, 66

08015 Barcelona

Impressió: Grupo Marte

Any d’impressió: 2004

Dipòsit Legal: M-17259-2004

Disseny i producció: ONCE

La petita història d’una gran lluita

1931-1961

M’explicaré. La gent gran del nostre país em relatà una història apassionant i desconeguda d’unes vides que, si no la recollís jo en aquestes desllavassades ratlles, quedaria massa oblidada en el més profund de la foscúria dels temps passats.

Al mateix temps, en finalitzar la història l’any 39, any en què acaba la primera etapa d’aquest relat, continuaré recordant la vida d’una Entitat, nascuda l’any 38 a Madrid i que ha aglutinat, ja fa més de 60 anys, la població cega del nostre país.

Per tant, deixeu-me que us expliqui, en primer lloc, també la lluita d’uns homes i dones, generosos i somiadors, que s’avançaren en el temps i que treballaren no tan sols per la seva subsistència, sinó també per conquerir uns drets inalienables que coronen les vides de qualsevol de nosaltres, i per què no, també explicar-vos les facècies, penúries i alegries d’uns éssers que per viure havien de sofrir vexacions i humiliacions a dojo.

Les dades són escasses o gairebé nul·les a l’hora de situar els fets en les dates segures; per tant, ens hem hagut de valdre del record d’uns homes i dones que lluitaren aferrissadament per aconseguir ser tinguts com a ciutadans, i no com a éssers diferents dins la societat que els tocà viure.

Penso que tinc l’obligació d’escriure aquestes ratlles en primer lloc perquè encara és fresc a la memòria d’uns quants que ho varen viure; en segon lloc, com a homenatge a aquella gent que posaren la primera pedra per assolir la plenitud d’uns drets fonamentals, i també perquè "el poble que oblida el seu passat, nega, per tant, el seu futur"...

Al mateix temps, tenint en compte l’avinentesa del concurs Roc Boronat, organitzat per l’ONCE a Catalunya, permeteu-me que tot aprofitant aquell treball guardonat amb una menció honorífica, l’ampliï, ja que estava massa encotillat a fi d’ajustar-se a les regles de l’esmentat concurs.

Si bé els inicis m’han estat explicats per gent que directament visqué aquells dies de lluita, incertesa i massa angúnies, ho he pogut contrastar posteriorment gràcies a diverses fonts orals i a l’escassa documentació existent; a partir de l’any 39 he estat testimoni presencial i a voltes protagonista d’una sèrie de fets que han conformat la història de la nostra Entitat a Barcelona.

Situació històrica

Heus ací que corrien els primers anys de la Segona República espanyola, república que durà des de l’any 1931 fins el 26 de gener de 1939 a Barcelona, quan el "parte" de guerra del general Franco va anunciar que: "en el día de hoy, 26 de enero, ha sido conquistada la ciudad de Barcelona", i fins el primer d’abril de 1939 a Espanya, quan es va donar l’últim "parte" de guerra.

El poble sortia del marasme d’una forta dictadura capitanejada pel general Miguel Primo de Rivera; el país estava convuls per l’anunci d’unes eleccions força esperades, però gens previsibles pel que fa al resultat.

Tots coneixem les convulsions polítiques del segle XIX i el primer terç del XX; el poble aspirava a nous moviments que desfermessin aquelles llibertats que un dia tingué i que, per diverses raons que no ens toca ara analitzar, ja no tenia, i d’altra banda, ja n.estava tip i fart d’aquella dictadura.

Es celebraren les eleccions i sorprenentment les esquerres guanyaren de manera aclaparadora. Aquella contesa electoral feta el 12 d’abril de l’any 1931 il·lusionà, de manera potser massa exagerada, tot un poble ansiós de noves experiències i d’un futur millor.

Resultat electoral totalment insospitat pels governants de l’època, i diguem-ho també, imprevisible pel mateix poble; tan imprevisible fou per als uns com per als altres.

El rei Alfons XIII, conegut el resultat de les eleccions, es refugià a Roma, la ciutat eterna, on nasqué Joan Carles, nét de l’últim rei Alfons de la dinastia borbònica.

Ningú sabia el que podia passar després d’aquell gir polític espectacular. Era una total incògnita per a tothom; això sí, el poble acollí amb alegria aquell canvi de règim, amb alegria i esperança alhora.

Tot feia presumir que Espanya entrava en un nou període més brillant i alhora més engrescador atès que la majoria tenia la sensació d’haver-se espolsat del damunt aquella dinastia borbònica que tant de mal havia portat a Espanya.

La Generalitat catalana havia estat recuperada i el seu president, Francesc Macià -l’avi-, proclamava des del balcó de la plaça de Sant Jaume la República Independent de Catalunya, adscrita o integrada a la República dels Pobles Ibèrics, cosa que tan sols duraria unes hores, ja que els militars, encapçalats per Fernando de los Ríos, l’obligaren a fer-se enrere, i Catalunya, doncs, formaria part de la República espanyola.

Una immensa alegria envaïa el poble que havia estat tan reprimit, no tan sols sota la dictadura, sinó que tot allò venia ja de molt lluny, ja que durant el segle XIX havien estat diverses les ocasions de reeixir com a poble gràcies a l’intent de presentació de diferents possibles estatuts d’autonomia. Sense anar gaire lluny, recordem les Bases de Manresa de l’any 1892, en què fou secretari Valentí Almirall.

Arribava una nova era, unes llibertats per tots desitjades, una democràcia feble, una nova Constitució espanyola en què es reconeixia, tímidament, la diferència entre els diferents pobles que conformen la península, i un Estatut català, el de Núria, que donà a Catalunya part de les llibertats que li foren arrabassades per les armes l’any 1714.

Durant més de dos segles, el poble català havia intentat diverses vegades promoure un estatut que sempre li fou del tot negat pel govern centralista espanyol.

Semblava que les coses pintaven prou bé pel país, i per tant també pels homes i dones dels quals volem parlar seguidament.

Els cecs a Catalunya

Els cecs, com a ciutadans, també s’il·lusionaren amb aquell canvi radical de política. Ells també començaren a "veure una mica de llum".

Tal vegada els havia arribat també la seva hora tan i tan esperada...

Qui ho podia saber, però ells ho intentarien una vegada més!

Podem dir que en aquella època els cecs es dividien, entre d’altres, en dos grans grups ben definits:

Aquells que, per la seva situació social i econòmica, havien pogut cursar uns estudis primaris o musicals més o menys suficients, la qual cosa feia que poguessin viure amb relativa comoditat donant classes, o bé fent de músics, etc., i aquells altres que després d’uns quants anys d’escola s’havien de basquejar com fos per guanyar-se mínimament la vida per poder sobreviure tant ells com les seves pròpies famílies.

No cal dir que també hi havia aquells cecs de famílies que nedaven en l’abundància i per tant no sortien del cercle familiar envoltats de tota mena d’ajuts i comoditats.

Els primers havien pogut anar durant força temps a les diferents escoles de cecs existents a Barcelona, l’escola Municipal de Cecs, creada l’any 1820 per Josep Prat, un filantròpic rellotger barceloní, que fou traslladada al principi del segle XX a Vil·la Joana (Vallvidrera), lloc on morí l’any 1902 mossèn Cinto Verdaguer; l’escola de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, fundada per l’impuls del seu director, el senyor Moragues i Barret, al principi dels anys vint del segle XX; l’escola-internat de la Casa de Caritat, dependent de la Diputació Provincial, creada per acollir aquells cecs residents fora de la ciutat, i encara una escola privada que dirigia Don Augusto Leòn, cec independent, situada al carrer Pelai de Barcelona.

A la resta de "províncies" de Catalunya també hi havia altres escoles, generalment pertanyents a les diferents diputacions provincials.

No cal dir que a casa nostra, a l’igual que a la resta de l’estat, la majoria dels cecs seguien malvivint, uns més que els altres, marginats completament i reclamant uns drets que els pertocaven com a persones: un treball digne i segur, una educació igualitària, una vellesa folgada, el reconeixement dels drets fonamentals com a persones; en definitiva, comptar com a veritables ciutadans, de la mateixa categoria que la resta.

Aquell canvi sobtat de règim polític era també esperançador per als nostres amics, els cecs d’un país il·lusionat i ple d’esperança.

Tal com hem dit, els cecs mitjanament preparats ben aviat es col·locaren com a mestres de les diferents escoles i també a la Generalitat com a assessors i mestres de nens mancats de visió; recordem, entre d’altres, Ismael Ortells Ferrando i Miquel Fuster Zaidin.

La telefonia i la fisioteràpia eren ja professions que els cecs desenvolupaven a ple rendiment. Si bé la fisioteràpia no era coneguda encara tal com avui la coneixem, sí que existia el massatgista. Recordem, entre d’altres, Francesc Ribatallada i Pere Pèrez, un dels més destres, que després del 39 s’incorporà a la Delegació de l’ONCE a Barcelona, on treballà durant força anys com a massatgista.

També ens ve a la memòria en Baldiri Torres, telefonista al Parc Mòbil de l’ajuntament de la ciutat.

La majoria seguien practicant l’almoina, altrament dita entre ells manguela, més o menys disfressada. Uns rifaven petits objectes, d’altres peces de pastisseria o diners, d’altres rascaven violins i guitarres pels carrers, venien cançoners, mal tocaven acordions i d’altres instruments musicals fàcils de transportar; algú hi havia que resava, per encàrrec, a les portes de les esglésies. A voltes era tanta la feina que tenien que en arribant a casa cercaven un raconet de la seva cambra, des d’on havien de seguir resant novenes, rosaris, trisagis i altres oracions que els havien estat encarregades -d’això se.n diu honradesa professional-. I, finalment, els que eren més feixucs i menys destres es dedicaven exclusivament a l’almoina pura i dura parant la mà per les cantonades.

Això sí, era tanta la solidaritat entre tots ells que l’any 1890 es creà la germandat mutualista, cosa molt habitual en aquella època, germandat que portava el pompós nom de "Montepío de socorros mutuos para ciegos y semiciegos la Uniòn Fraternal". Aquesta germandat durà fins als anys noranta del passat segle XX, ja que des de feia molts i molts anys ja no tenia raó d’existir; era tan sols un record romàntic mostra de la solidaritat d’uns temps difícils.

Jo vaig tenir l’honor de presidir durant uns anys aquella germandat que moria a poc a poc, atès que la prestació a l’hora d’estar malalts era tan sols de 60 pessetes diàries, en un moment que l’ONCE cobria amb escreix qualsevol circumstància adversa de l’afiliat.

En revisar els llibres de la germandat, una vegada liquidada aquesta, resulta xocant que un dels iniciadors i fundadors de la Uniòn Fraternal fos un dels meus onclesavis de reduïda visió, i que fos el sotasignant, transcorreguts més de cent anys, el que hagués d’enterrar-la.

La solidaritat consistia en el fet que cada un dels associats aportava, mensualment, una minsa quantitat monetària, la qual servia per ajudar econòmicament els cecs captaires que en èpoques de malaltia o trifulgues personals o bé aldarulls ciutadans, cosa força habitual també en l’època, no podien treballar i per tant no es podien fer el jornalet de cada dia.

Com a anècdota podem referir-ne una que fins i tot avui ens resulta certament xocant i força simpàtica:

Els components de la Uniòn Fraternal ben aviat adquiriren una corona de llorer de bronze i una campaneta de metall que guardo amorosament.

La campana s’usava per portar el viàtic als pobres malalts i moribunds i la corona acompanyava el difunt fins al cementiri, lloc on es recollia i es guardava de nou, i fins una altra.

Això sí, l’últim viatge de l’associat era acompanyat per gairebé la totalitat dels associats, i la carrossa mortuòria era seguida per una orquestra composta pels mateixos socis mutualistes. Gairebé com feien a Nova Orleans els negres jazzistes a l’hora de l’acomiadament d’un dels seus...

Heus ací que aquest fet em recorda una bona amiga madrilenya, la María del Carmen Sarasola, coneguda, no sé pas per què, com a Marisol, que classificava les persones en tres grans grups: negres, els cecs totals; blancs, els que hi veuen, i cafè amb llet o mulats, aquelles persones semicegues...

En arribar la República per les eleccions del 12 d’abril de 1931, les coses canviaren substancialment.

Aquella situació era insostenible i els cecs havien d’aprofitar la conjuntura política per dur a terme les seves velles reivindicacions i justes aspiracions de convertir-se en ciutadans de primera.

En aquell moment històric trobem dues agrupacions més o menys organitzades: la Mútua de Cecs, formada fonamentalment per persones grans dedicades des de sempre a mendicar -contràries a la venda d’un cupó perquè deien que això els rebaixava (ja que consistia en una almoina disfressada) i que, a més, no tindria sortida entre la gent del poble-, i la Federaciòn Hispànica de Ciegos, entitat de caire dretà i espanyol, el president de la qual fou Josè Ezquerra Bergés, aragonès establert a Barcelona, mestre municipal que ensenyava cistelleria a l’escola esmentada de Vil·la Joana ubicada a Vallvidrera, i que es féu càrrec de la Delegació Provincial de l’ONCE a Barcelona una vegada acabada la Guerra Civil i confiscat el Sindicat de Cecs de Catalunya.

Naturalment, no tots els cecs estaven associats a algun grup més o menys organitzat, n.hi havia força d’independents que se les campaven tots sols, fent la guerra pel seu compte.

La Federaciòn Hispànica, que agrupava cecs de tota Espanya, es reunia a Madrid un cop l’any, ja que els membres de junta estaven disseminats per diferents províncies espanyoles. Això sí, tenien una revista en sistema braille anomenada El Tiflòfilo, que dirigia el mateix senyor Ezquerra Bergés, des de Barcelona. Impresa a Madrid a la impremta braille del Colegio Nacional para Ciegos de Chamartín, dependent del Ministeri d’educació.

El naixement del Sindicat de Cecs

L’any 1932, un grup de joves cecs inquiets organitzaren la Federació de Cecs de Catalunya, basada en una rifa diària que no tan sols havia de servir per a la digna subsistència dels venedors, sinó que també havia de ser la base econòmica per emprendre grans projectes educatius, laborals i socials en general.

La resta d’agrupacions de cecs titllaren de bogeria aquell engrescador projecte que no aprovaven, perquè consideraven la rifa com una almoina disfressada.

Les rifes anirien bé, segons els membres de la Mútua i la Federaciòn Hispànica, si les rifes se seguien fent tal com es feien, a càrrec d’algun cec aïllat, o sia de forma periòdica i esporàdica, però mai de manera diària i continuada.

Allò els portaria al més estrepitós i espantós fracàs...

Arreu sempre hi ha hagut espavilats, i per tant entre els nostres homes i dones també. No podia ser d’una altra manera tractant-se del gènere humà.

Diem això perquè hi havia qui estava associat tant a la Mútua com a la Federació Catalana de Cecs, i per què no, també a la Federaciòn Hispànica.

I després que diguin que els cecs no tenen vista!...

Els de la Federació Catalana feren els seus estatuts i reglaments legalment reconeguts pel Govern Civil de Barcelona. Estatuts i reglament que, malgrat els nostres esforços, no hem pogut recuperar, malauradament s’han perdut.

Entre d’altres membres pertanyents a la Federació Catalana, recordem Joan Peix, Baudili Torres, Antoni Caus, Valentí Torrus, Francesc Ribatallada, etc., que al cap d’uns anys van ser promotors del Sindicat de Cecs de Catalunya.

Aquella colla de persones joves, molt inquietes i esperançades en un futur millor, ben aviat es dedicaren a visitar les forces vives de la ciutat demanant ajut i comprensió per al seu engrescador projecte, ja que qualsevol rifa estava prohibida i per tant els venedors eren perseguits.

Com veurem, de comprensió en trobaren força; d’ajut, ben poc.

Ells somniaven amb una entitat de cecs regida pels cecs mateixos; la Federació era el punt de partida del seu projecte.

Amb el projecte sota el braç i la il·lusió a flor de pell, començaren un llarg i desesperançador pelegrinatge per despatxos i més despatxos.

Visitaren, entre d’altres, Jaume Aiguadé, Alcalde de la ciutat; també el regidor radical seguidor d’alejandro Lerroux, el senyor Domènech, i tants d’altres. Tots els encoratjaven a tirar endavant però ningú volia prendre cap compromís ni tampoc involucrar-se amb el projecte, ningú volia participar de manera compromesa en aquella idea ambiciosa i per tant no rebien cap tipus de suport real i efectiu. Mai demanaren diners a ningú, tan sols desitjaven un suport efectiu que els ajudés a tirar endavant el seu projecte.

Tot eren copets afectuosos a l’espatlla, però... res de res.

Una vegada explicat el projecte al regidor Domènech, representant del partit radical, aquest, després de donar-los com tothom el seu suport moral, els digué molt sorneguerament en marxar: "I després què¿, a enganyar les minyones¿...".

Imagineu-vos com varen sortir de la visita: entre indignats, dolguts i decebuts.

Lògicament totes aquelles visites havien estat decebedores, però ells no perderen mai l’entusiasme, la fe en el projecte ni tampoc la il·lusió; seguiren, doncs, el penós pelegrinatge pels despatxos. Fins que un dia...

Un dels joves de junta de la Federació Catalana digué:

"Em consta que en Roc Boronat, comissari de Beneficència de l’ajuntament de Barcelona i pertanyent a Esquerra Republicana de Catalunya, partit que ha esclatat sorprenentment en les últimes eleccions municipals, és una persona sensible a tots aquests temes, i més amb els cecs, ja que sé de bona font que n.ha ajudat més d’un que es trobava en condicions molt precàries. Què us sembla si l’anéssim a veure¿" Però, com hi arribarien? No seria pas fàcil...

El doctor Constantí Llambies era un prestigiós metge barceloní que des de feia força temps visitava de manera gratuïta la majoria de cecs catalans; era una persona que no tan sols era metge de la majoria, sinó que també feia les feines de conseller, assessor, psicòleg i germà gran de tots ells.

El grupet de cecs inquiets sabien que el doctor Llambies era gran amic d’en Roc Boronat, i s’hi dirigiren per demanar consell i que servís de pont entre ells i el regidor.

El doctor no tan sols els obrí la porta sinó que els encoratjà a tirar endavant el seu projecte, que, com és natural, coneixia plenament i totalment, i per descomptat hi donava un suport absolut.

Dit i fet. Ja no en venia d’un... Aquesta vegada, sense saber el perquè, anaven més esperançats, atesa la intervenció del doctor Llambies.

Tot seguit demanaren audiència a través del doctor Llambies mateix, i pocs dies després, acompanyats pel doctor, eren rebuts per en Roc Boronat i Font en el seu propi despatx municipal.

Estigueren més d’una hora exposant-li les seves revolucionàries però realistes idees per a la rehabilitació dels cecs a Catalunya. En Roc els escoltà atentament, fent preguntes i donant alguna idea, però al final de la conversa els cità per a un altre dia ja que les seves obligacions polítiques i municipals no li permetien esmerçar gaire més temps en aquella interessant entrevista.

Ells, naturalment, malgrat les bones paraules d’en Roc Boronat, sortiren decebuts i desenganyats malgrat els esforços del doctor Llambies per justificar la molta feina d’aquell home que s’havia preocupat de les seves inquietuds i els havia escoltat atentament.

Una altra persona que els donava allargues...

Resulta curiós saber que aquells homes i dones tenien el seu punt de trobada al bell mig de la plaça de Catalunya, des d’on es dirigien plegats fins a uns baixos d’un dels carrers de la ciutat vella, darrere mateix de l’ajuntament, on feien les seves reunions per anar perfilant el seu projecte. Aquestes trobades duraren fins que un dia la pluja els féu fora de la plaça.

Algú apuntà la brillant idea que a la plaça Reial hi havia uns porxos, i que per tant allà no es mullarien en cas de pluja mentre no arribava la totalitat de joves cecs. Doncs allà que es reuniren fins que una bona ànima, família d’un de la colla, l’isidre Arxè, els brindà el menjador de casa seva, al carrer dels Banys Nous número 12, on es podrien reunir sempre que ho desitgessin.

Allò ja pintava bé, ja tenien local segur on reunir-se. Ja és ben veritat que moltes vegades els homes ens acontentem amb ben poca cosa!...

No passaren gaires dies que en Roc Boronat, a través del doctor Llambies, els enviava a buscar per a una segona entrevista. Aquella convocatòria engrescà d’allò més aquell grup de joves somniadors que lluitaven per donar als cecs tot allò que la societat, fins ara, els estava negant.

La llegenda explica, cosa no provada, que en Roc Boronat, mentre era a l’exili a París, durant l’època de la dictadura de Primo de Rivera, havia estat fortament apallissat de resultes dels fets de Prats de Molló, i per aquesta causa havia quedat cec circumstancial durant tres o quatre dies, motiu pel qual tenia una especial sensibilitat més a flor de pell per totes aquelles persones mancades de visió i un bon tros desemparats.

Com a llegenda resulta força entendridora, però ja hem dit que fins ara ningú ho ha pogut provar. Ara bé, "se non è vero è ben trobato"...

Més de tres hores estigueren en aquella segona trobada, en la qual en Roc, com a conclusió final, els digué el següent:

--El vostre projecte és del tot engrescador i fàcilment factible i realitzable, per tant jo us ajudaré amb totes les meves forces i amb tota la meva influència, però vull dir-vos dues coses molt importants: en primer lloc hauríem de reunir tots els grups diferents de cecs que hi ha a Barcelona i fer una causa comuna, no oblideu que la unió fa la força; i segon, més important encara, si és possible, procureu que mai es polititzi la vostra Entitat, globalment heu de ser apolítics; si no ho féssiu així, ho perdríeu tot.

En Roc Boronat i Font nasqué al Poble Nou, Barcelona, l’any 1897, i morí exiliat a Mèxic, Districte Federal, l’any 1965. A més de bon polític i catalanista fou també un bon escriptor de qui avui no coneixem altra cosa que la seva vida com a polític de renom.

Ells, el grup de cecs representats en aquella transcendental trobada, manifestaren que seria del tot impossible reunir-los tots; els altres es farien enrere si la convocatòria partia de la Federació Catalana. Ja ho havien intentat en diverses ocasions i la resposta fou sempre totalment negativa.

--Jo, com a autoritat municipal, seré qui els convoqui, i suposo que em faran cas i no em giraran l’esquena.

Aquestes foren les esperançadores paraules del senyor Boronat.

Tal dit, tal fet. Pocs dies després, i convocats pel mateix Roc Boronat, feren una assemblea conjunta amb tots els principals cecs de la ciutat, representatius de les diferents tendències i grups existents, presidida pel comissari de Beneficència de l’ajuntament de Barcelona, en Roc Boronat i Font.

Foren tan grans les dots de convicció del comissari, que ben aviat es posaren d’acord tots els grups assistents, excepte la Federaciòn Hispànica de Ciegos, comandada pel senyor Josè Ezquerra, tal com hem dit. Ells anaven per lliure, ells anaven per un altre camí, tenien una altra aspiració totalitària, considero innecessari dir quina era...

En Roc, que en aquell moment ja havia estat promogut com a director general d’assistència Municipal, proposà que, com que els sindicats tenien una forta implantació i protagonisme en la vida pública ciutadana, la nova Entitat de cecs podria ben bé dir-se "Sindicat de Cecs de Catalunya", i així podrien un dia aglutinar tota la població cega del país; la idea va ser ben acceptada per la totalitat dels assistents.

Ara bé, ¿qui tindria el número u d’aquella nova Entitat i quina seria la distribució de càrrecs en el Sindicat?

La distribució de càrrecs dins de la nova Entitat va resultar un escull difícil de superar, però en Roc, home polític i de consens, aviat trobà el desllorigador que posà fi a aquell atzucac.

--El número u serà per a mi -digué-; els números parells per als afiliats a la Mútua, i els senars per a la gent de la Federació de Cecs de Catalunya.

Ho havia dit en Roc; així doncs, no se.n parlà més i punt final...

Dia històric aquell que, gràcies a la mediació d’en Roc Boronat i del mateix doctor Llambies, naixia per primera vegada una institució seriosa de cecs, organitzada i amb ambiciosos projectes de futur tant des del punt de vista social com econòmic al servei dels mateixos cecs, sota la protecció i guiatge d’un home sensible i influent que, en tot moment, no deixà d’aconsellar i acomboiar un grup de joves carregats de bona fe i bona voluntat que si bé sabien el que volien, tal vegada no sabien ben bé els camins per aconseguir-ho.

Era una Entitat que a la llarga pretenia aglutinar tots els cecs de Catalunya. Tot i que la Federaciòn no hi volia participar, dia vindria que tal volta s’acostessin a ells, almenys a Catalunya.

Això sí, en Roc mai tindria un càrrec en el Sindicat, eren els cecs qui dirigirien el seu futur i els seus propis destins.

Ben aviat nomenaren per unanimitat "cec honorari" en Roc Boronat, director general d’assistència Municipal de l’ajuntament de Barcelona.

Han estat moltes les vegades que s’ha polemitzat sobre on es va començar a vendre per primera vegada el cupó per beneficiar els homes i dones mancats de visió. Uns asseguren que fou a Madrid, els altres a Sevilla, els altres a Alacant... Mai ens hem pogut posar d’acord...

Però penso que això resulta una polèmica inútil ja que poc importa el lloc on es va començar primer; el que realment interessa és on va iniciar-se l’agrupació institucionalitzada de persones cegues que, mitjançant uns estatuts i uns reglaments oficialment reconeguts, crearen una entitat orgànica i plenament democràtica curulla d’il·lusió i entusiasme, al servei dels cecs i portada i dirigida pels afectats mateixos.

Fundaren una institució de cecs regida pels cecs mateix, cosa poc habitual, ja que fins aquell moment, la majoria estaven regides per persones filantròpiques i associacions benèfiques i caritatives emparades i guiades per institucions religioses o similars.

A tall d’anècdota podem referir que la quota que havien d’abonar els afiliats a la Federació Catalana de Cecs era de 25 cèntims mensuals. Segurament us sonarà a conte, i no de fades, precisament, saber que cadascun dels associats a la Federació de Cecs de Catalunya abonava un ralet al mes pel manteniment i les despeses de la Federació.

Quan es constituí el Sindicat, la quota ja fou d’una pessetona al mes. La gent ja es guanyava la vida i per tant ja podien estirarse una mica més.

Des del carrer Notariat número 1, la primera seu del Sindicat, ben aviat llogaren els locals del passatge de la Pau número 7 i 7 bis, inaugurats el dia primer del mes d’octubre de l’any en què es fundava el Sindicat, 1934, els locals on l’any 39 s’instal·là la "Delegaciòn Provincial de la Organizaciòn Nacional de Ciegos Espaïoles en Barcelona".

Sota el guiatge d’en Roc, el dia 18 de juny de l’esmentat any 1934, poc després d’obtenir la legalització de l’entitat, es vengué el primer cupó segellat pel Sindicat de Cecs de Catalunya, malgrat que el cupó era una rifa clandestina però oficiosament tolerada per les autoritats competents.

Hisenda era l’únic estament oficial que no deixava viure aquells homes i dones que, gràcies al seu treball i l’esforç quotidià, aixecaven dia a dia el gran edifici de la justícia social i la solidaritat en el nostre país.

Cada vegada que Hisenda posava la proa en aquella direcció, Roc aturava aquelles denúncies que no sabien per què anaven posant pals a les rodes d’aquella Entitat reconeguda i socialment avançada.

Permeteu-me una altra anècdota que il·lustrarà el grau de democràcia i entesa entre aquells homes i dones.

Poc temps abans de sortir el primer cupó, es reuniren la gent del Sindicat per discutir la quantitat dels premis i el tant per cent que havia de guanyar cadascun dels venedors.

Moltes foren les opinions exposades però per fi obtingué majoria l’opinió de l’emili Manonellas, cec que des de feia ja temps practicava amb èxit una rifa diària d’uns numerets privats i per tant tenia ja una certa experiència.

En Manonellas venia els seus propis numerets assegut en una cadireta baixa a la Travessera de Gràcia cantonada Joan Blanques, al costat mateix d’una gran botiga de joguines anomenada Palau dels Reis.

Permeteu-me una altra digressió: aquest va ser la primera persona a qui va dirigir-se la meva mare quan el desembre de l’any 36 jo perdia la vista. Ell, juntament amb en Pepito Ferrando -aquest venia una altra rifa al bell mig de la Travessera de Gràcia, entre el carrer Bailèn i el mercat-, un altre cec destacat del Sindicat, m’enviaren a l’escola de Vil·la Joana.

Excuseu aquesta intimitat però no me.n podia estar...

Tal com he dit, triomfà majoritàriament l’opinió d’en Manonellas, que consistia en la fórmula següent: s’imprimirien sèries de mil cupons, numerats, naturalment, de l.1 al 1.000. Cada cupó valdria 10 cèntims; per tant, la recaptació fóra de 100 pessetes per sèrie. El premi major seria de 25 pessetes per sèrie; per tant, un 25% de tota la sèrie. Quan les dues xifres finals eren iguals a les del número premiat, tenien 3 pessetes de premi; atès que nou cupons de la sèrie complien aquest requisit, l’import era de 27 pessetes per sèrie. El total esmerçat en premis era del 52%. Es destinaren 8 pessetes a despeses d’administració i paper, i la resta, o sia, 40 pessetes per sèrie, al venedor. Ja deveu suposar que cap d’ells venia una sèrie completa. Què més haurien volgut!...

Contràriament a les previsions que havien fet més d’un dels membres del Sindicat, el cupó es vengué ràpidament. Els primers dies fou una novetat impensada, per tant amb mitja hora n.hi havia prou per vendre el cupó assignat a cada venedor. Lògicament, allò no podia durar.

Dies després, la venda s’estabilitzà, com és normal, i podem dir amb satisfacció que tots acabaven la jornada a migdia, cosa prevista per la gent del Sindicat.

Cada venedor rebia diàriament 300 cupons, i el jornal que portava a casa era de 12 pessetes. Era un jornal força acceptable si pensem que això es produïa l’any 1934.

Voldria destacar aquí la gran visió social d’aquells homes i dones que fundaren el Sindicat, que, tot i no tenir una preparació intel·lectual elevada, sí que estaven amarats de sentit comú. Cosa molt important en aquesta vida...

Per ells la venda del cupó fou sempre un mitjà per guanyar-se la vida, mai un fi en si mateix.

L’assemblea estipulà, tal com hem dit, un jornal diari màxim de 12 pessetes per a cadascun dels venedors, un jornal una mica més alt que el que percebia un obrer no qualificat, ja que la ceguesa sempre comporta, normalment, unes despeses més grans a qui la pateix.

Els matins venien el cupó, a la tarda obligatòriament assistien a classe. Era una manera intel·ligent d’elevar el nivell cultural de totes aquelles persones que fins llavors n.havien estat limitades o mancades.

Ells sabien, segons ens explicaren alguns dels fundadors, que per diverses raons òbvies mai haurien de subministrar al venedor tots els cupons que fos capaç de vendre. D’una banda desigualarien les possibilitats de venda entre venedors amb llocs privilegiats i d’altres que estaven situats en llocs més difícils per poder realitzar la feina; i d’altra banda, havien d’evitar l’acumulació de riqueses, ja que sempre porta mals resultats, i més en persones poc o gens preparades per administrar-les.

Aquesta fou una política que es conservà fins als anys vuitanta, així com també la política de portar, cada venedor, la mateixa numeració; això facilitava molt la venda i al mateix temps era fàcil detectar alguna irregularitat feta per algun venedor poc escrupolós.

Al mateix temps eren molt conscients que, en un estat de dret com el que tenien, no hi pot haver monopolis; per tant, en restringir el jornal a una quantitat suficient, aconseguien dues finalitats clares: en primer lloc, procurar temps lliure per poder-se preparar culturalment i professionalment, i en segon lloc, promoure entre els joves les inquietuds de promocionar-se desenvolupant altres professions en què els guanys fossin superiors.

Per tots ells, el Sindicat era el motor impulsor d’unes persones mancades de visió, mai la finalitat última i primordial dels cecs.

Com que el cec no deixa d’ésser una persona com qualsevol altra, ben aviat la picaresca sorgí entre els membres del Sindicat: entre matrimonis de cecs, el marit rebia el màxim de 300 cupons, mentre que la dona, tan sols 150; ara bé, les parelles de fet en rebien 300 cadascú. Denunciada la discriminació ràpidament esmenaren aquella diferència fent que tothom rebés el mateix nombre de cupons, fossin o no fossin parella de fet o parella "empaperada".

A voltes els esdeveniments històrics es produeixen en el moment just i oportú, ni un dia abans ni un dia després. Confirma aquesta teoria els fets que es succeïren l’any 34 en relació al Sindicat de Cecs de Catalunya. Si no...

Exactament sis dies després d’instal·lar-se de manera oficial i definitiva i fer la inauguració protocol·lària en el passatge de la Pau, esclatà la revolució del sis d’octubre, promoguda per les dretes espanyoles, i en Roc Boronat va ser destituït i, juntament amb el president Lluís Companys, tot el govern català i altres personalitats de la vida política i intellectual de Catalunya, empresonats a l’uruguay, vaixell ancorat al port de Barcelona.

Comença l’anomenat "bienni negre", en el qual queda abolida l’autonomia catalana i altres llibertats recuperades en les eleccions celebrades el 12 d’abril de l’any 1931, en què es va proclamar la Segona República.

Dos dies després, el Sindicat de Cecs trontolla, ja que el seu valedor també ha estat engarjolat, tal com hem dit.

Aprofitant la revolta un nombre de cecs es separaren del Sindicat i s’agruparen per començar la venda d’un nou cupó denominat "cupó blanch". -No hem pogut esbrinar el perquè del color...

Tal volta aquests membres escindits creien que el cupó s’hauria de dir "blanch" en contraposició al del Sindicat, que ells creien que era un sindicat roig...

Els temps esdevingueren difícils i complicats per a tothom, però la majoria de la gent del Sindicat va seguir fidel treballant i fent realitat l’ambiciós projecte aprovat en les diferents assemblees que van tenir; tan cert és, que ben aviat s’inaugura una agosarada idea: una fàbrica de productes químics instal·lada en principi al carrer de Sant Miquel i traslladada anys més tard al mateix passatge de la Pau, al costat de les oficines del Sindicat.

La fàbrica de productes químics elaborava lleixiu marca Los Ciegos, que es venia a grans institucions, com ara hospitals, grans empreses, fàbriques, etc.

En aquesta empresa es donava feina a persones mancades de visió i, al mateix temps, es sensibilitzava la societat de les possibilitats dels cecs en el camp laboral.

La fàbrica de productes químics es tancà l’any 66 o el 67 per causes ben alienes a l’ONCE, ja que es feia molt difícil l’obtenció de matèries primeres per a l’elaboració del lleixiu, fins ben bé al final dels anys seixanta. L’Estat concedia a cadascuna de les empreses ad hoc, per a l’elaboració del lleixiu, una quota de clor que era insuficient per ésser competitiu. La competència adquiria la matèria primera en el mercat negre, cosa que la nostra Entitat no podia fer de cap de les maneres, per raons d’ètica i de legalitat, i això influïa en l’elaboració i, en conseqüència, en la baixada espectacular de les vendes. Això féu que l’ONCE decidís tancar la fàbrica a mitjan de la dècada dels seixanta.

Arribat el 16 de febrer de l’any 36, en què les eleccions donen com a guanyador el Front Popular, es restableix la democràcia perduda, s’alliberen els polítics i retorna el govern català. El primer de març, el president Companys és alliberat del seu captiveri i restituït en el càrrec.

En Roc Boronat retorna al seu càrrec i per tant el Sindicat recobra l’estabilitat escapçada i els dissidents del "cupó blanch", s’incorporen altra vegada en les files del Sindicat de Cecs de Catalunya.

Les aigües corren de nou tranquil·les...

és curiós veure com en Roc, alliberat de l’uruguay abans que la resta del govern, mesos abans d’acabar el bienni, passa totes les tardes a les oficines del Sindicat treballant en l’organització administrativa, comptable, i en qualsevol altra feina que ajudi al correcte funcionament de l’entitat nova de trinca.

Lògicament, recuperada la democràcia en Boronat retorna a l’ajuntament i a totes les seves tasques polítiques i socials; això sí, mai abandona el guiatge del Sindicat.

Durant el bienni negre el Sindicat segueix fent normalment les seves assemblees, on es decideixen els trets fonamentals a seguir. En una d’aquelles assemblees es veuen forçats a expulsar del Sindicat un membre destacat de la Federaciòn Hispànica, en Josè Ezquerra, afiliat també al Sindicat i que hi feia de "submarí" per desestabilitzar l’entitat de cecs de Catalunya.

L’any 1935 la Federaciòn convida el Sindicat a anar al seu congrés anual celebrat a Madrid. La Federaciòn Hispànica està convençuda que la gent del Sindicat declinaran la invitació i no participaran en el primer congrés dels cecs espanyols.

Contràriament, els catalans decideixen anar-hi, i la comissió l’encapçala el mateix Roc Boronat.

Mentre que la resta de participants estaven patrocinats per entitats benèfiques provincials o municipals o, també, per famílies acomodades del seu poble o ciutat, la gent del Sindicat hi anava pagada pels fons de la mateixa entitat catalana de cecs.

Al congrés s’acordà, entre altres coses, que el pròxim es celebraria a Barcelona el setembre de l’any següent, el 1936, i totes les despeses serien a càrrec del Sindicat (despeses d’organització, viatges dels assistents, etc.).

La "guerra incivil" va fer impossible que els cecs d’espanya poguessin reunir-se en el segon congrés a Barcelona ni arreu de l’estat. Aquell congrés ja mai pogué reunir una bona quantitat de cecs que lluitaven pel millorament de la seva qualitat de vida.

Qui sap quin hauria estat el futur dels cecs espanyols si s’haguessin pogut reunir a Barcelona el setembre de l’any 1936 i haguessin pogut tirar endavant els projectes que tots portaven?

Durant la guerra el cupó es venia força regularment, tan sols havien de compaginar la venda amb les anades i vingudes als diferents refugis barcelonins per escapar dels salvatges bombardeigs de l’aviació franquista.

Després de l’arribada de les tropes franquistes el 26 de gener del 39, el Sindicat passà a millor vida i es constituí l’asociaciòn de Ciegos de Barcelona, així figurava en el segell dels cupons que es venien aquells dies, des del gener fins a primers d’abril.

El 23 de març, a la desapareguda sala Mozart del carrer de la Canuda, es reunien els cecs barcelonins presidits per Don Javier Gutièrrez de Tobar i Don Josè Ezquerra, president aquest últim de la Federaciòn Hispànica, i donaven per liquidats tots els grups i associacions de cecs i més encara, el Sindicat, i s’apropiaven dels fons i locals del Sindicat de Cecs de Catalunya.

Naixia, en aquell moment, l’ONCE a Barcelona.

Això sí, mai l’ONCE, ni tampoc el govern franquista, va poder clausurar les escoles de Vil·la Joana, Casa de Caritat i l’escola, impremta braille, biblioteca i taller de cistelleria patrocinat per la Caixa de Pensions.

Van ésser el temps i la potència de l’ONCE els quei van anar matant de mica en mica aquelles instal·lacions, i el seu personal va ser absorbit en altres tasques.

Arrodonirem, per acabar aquest capítol, explicant una anècdota prou significativa: als matins tots els cecs afiliats al Sindicat -i quan diem tots volem dir tots- venien el cupó i a la tarda es dedicaven al Sindicat, uns a feines administratives, d’altres a tasques culturals i d’ensenyament, etc. Tan sols hi havia una excepció: els dos treballadors cecs dedicats a segellar el cupó que s’havia de vendre.

Eren els anomenats "segelladors".

El 15 de setembre de 2001, 67 anys després de la inauguració oficial del Sindicat de Cecs de Catalunya, i gràcies a la tossuderia insistent d’en Nicasi Camps, amic personal, escriptor i poeta poblenoví, comptant amb el suport de la Delegació Territorial de l’ONCE a Catalunya, es donà el nom de Roc Boronat a un dels carrers del barri on va néixer, el Poble Nou. Carrer Roc Boronat, antic carrer Llacuna.

L’ONCE a Catalunya hi convidà el fill d’en Roc Boronat, exiliat a Mèxic juntament amb el pare al principi del 39.

El discurs inaugural que es va fer al carrer que porta el nom del pare, molt entranyable i emotiu, començà amb l’anècdota següent, que relatem per la seva important tendresa:

--Estimats amics meus, sóc Pere Boronat, fill d’en Roc. Ara permeteu-me, abans de donar-vos les gràcies, fer-vos una confessió; dir-vos un secret que mai he revelat a ningú.

>El pare era bon amic d’un matrimoni humil; la malaltia va fer estralls en aquella parella. Era un matrimoni amb un fillet gairebé acabat de néixer.

>En primer lloc va morir el marit i el pare ajudà molt la vídua i un fillet molt menut fruit d’aquell desgraciat matrimoni. Pocs mesos després, la mare també moria a causa d’una llarga malaltia. El pare, mostrant una vegada més la seva bonhomia, es féu càrrec d’aquell orfe i se l’endugué a viure a casa tenint-lo com un fill més. El pujà, li donà estudis, el féu un veritable home mirall d’aquell Roc Boronat tan estimat per a tothom. Es portà sempre com un veritable pare, un pare just, dolç, recte però comprensiu.

>Heus ací, doncs, que aquell orfe, avui el teniu davant vostre amb llàgrimes als ulls, per retornar a la terra que el va veure néixer.

Naturalment, aquelles paraules arrencaren un càlid i llarg aplaudiment.

Bé valia la pena recordar-ho, oi¿!

L’institut de la Caixa

Hem parlat abans de l’institut per a cecs dependent de la Caixa de Pensions per la Vellesa i d’estalvis de Catalunya i Balears, institut que féu una molt bona feina durant una bona colla d’anys, i és per això que volem parlar-ne una estona.

L’institut, que nasqué sota el guiatge del senyor Moragas i Barret, director de la Caixa durant els anys vint del segle passat, en un principi estava ubicat al carrer Ortigosa, en un edifici de la Caixa, edifici que molts anys més tard ha servit per ubicar-hi el Departament d’estimulació Primerenca patrocinat per la mateixa Entitat, Departament que l’any 85 s’incorporà al Centre Joan Amades.

Ben aviat es traslladà al carrer Rosselló cantonada amb carrer Casanova, banda muntanya.

L’any 1920 s’inaugurà l’institut, dirigit per un cec prou intelligent, que, si pensem l’any en què es va posar en marxa, sabia ben bé el que convenia als cecs.

és molt possible que el senyor Ramon Domínguez Sans, cec que es féu càrrec de la direcció de l’institut, qui segurament devia haver fet la proposta a la Caixa, prengués model de les escoles franceses, primer per la influència dels nostres veïns, ja que els cecs econòmicament forts anaven a estudiar a l’escola Valentin Haüy de París, i després perquè la biblioteca de l’institut estava ben dotada de llibres en l’idioma francès, encara que n.hi havia també en llengua catalana.

L’institut no tan sols era escola de cecs, sinó que va ser la primera impremta braille a Catalunya i el primer centre de treball per a persones cegues i semicegues.

El senyor Domínguez s’envoltà de persones cegues amb un alt nivell de cultura: en Francesc Montserrat, que estudià a París; en Joaquim Taberner, fill d’una bona casa; en Manuel Cerdàn, persona culta i ben preparada. Les tres primeres, Domínguez, Montserrat i Taberner, al mateix temps que treballaven a la impremta braille, donaven classes als alumnes assistents.

A mitjan dels anys quaranta s’hi incorporà en Joan Fargas, exalumne i persona culta i molt agradable que ben aviat portà la direcció de l’institut, després de la mort del senyor Domínguez.

Volem destacar la gran tasca de l’empleat senyor Joan Urpinell, semicec que transcrivia de vista a braille tot el que es publicava.

Com a mestre agregat de música hi havia el senyor Enric Mas, un músic cec malaguanyat que si bé era un gran músic i compositor estava una mica desgavellat, com a bon geni.

Existia a més un taller de cistelleria portat per persones deficients visuals, com ara el senyor Barrenechea, el senyor Martorell, el senyor Peïa, etc.

Com a alumnes recordem, entre d’altres, Rosa Maria Vives, Maria Rosa Clusella, Mercè Vergés, Tete Montoliu, Pere Dolced, Jaume Pineda, Joan i Lluís Fargas, i qui signa aquestes ratlles.

Ens atrevim a dir que, tractant-se dels anys en què va ser fundat l’institut, podem assegurar que no tenia res a envejar a les millors escoles i impremtes de cecs d’arreu.

La biblioteca tenia un bon fons bibliogràfic transcrit en sistema braille. Com a detall curiós i a més força interessant -és una cosa que mai més s’ha tornat a fer-, podem explicar que quan a la biblioteca circulant es rebia un llibre llegit, s’introduïa en un autoclau per desinfectar-lo, ja que no se sabia quines mans l’havien llegit.

La impremta braille va editar un gran nombre de llibres, la majoria d’ensenyament, com també moltes obres musicals i literàries; des de l’any 1921 s’edità una revista mensual en sistema braille -gairebé podria assegurar que va ser la primera en llengua castellana-, Revista Braille Hispano-Americana, que duia dos suplements, un de literari i l’altre musical.

La Caixa també es dedicà a vendre aparells d’escriure, punxons, mapes en relleu, caixes d’aritmètica i altres materials per a cecs, confeccionats per personal especialitzat.

Crec que els cecs catalans estem en deute amb la Caixa, ja que en uns anys difícils va posar a disposició de la població cega del país un instrument vàlid per al millorament de la qualitat de vida d’aquelles persones gairebé oblidades per la societat del moment.

Tampoc voldria oblidar un cec, el senyor Amorós, que durant molts anys tingué una escola de música en la qual ensenyava a persones vidents, escola on es podia aprendre qualsevol instrument musical.

La ràdio

Feia molt pocs anys que la ràdio havia estat inaugurada a casa nostra (el 14 de novembre de 1924).

Dues emissores transmetien els seus programes a Barcelona: Ràdio Barcelona, EAJ 1, la degana, i Ràdio Associació de Catalunya, EAJ 15. Lògicament era un veritable esdeveniment en la vida ciutadana i per tant, els programes emesos eren molt escoltats i molt celebrats per aquell públic invisible.

Recordo encara aquells aparells de galena rudimentaris que havien d’escoltar-se mitjançant auriculars i que tants i tants colzes de jerseis havien fet malbé de reposar els braços damunt la taula del menjador.

Un dels programes que avui en diríem "estrelles" fou el que diàriament protagonitzaven dos populars locutors: Josep Miret i Josep Maria Torres, anomenat Toreski i el seu inseparable Miliu, un nen simpàtic i entremaliat, fet, naturalment, per la ventrilòquia d’en Toreski. Era un programa radiofònic de beneficència i de gran audiència i impacte entre els oients, fins al punt que, una vegada finalitzada la guerra, sorgiren altres personatges que imitaven en Toreski, com ara en Maginet Pelacanyes d’en Josep Maria Terrassa, de Tarragona, i l’avui encara conegut Pau Pi, creat per l’enrique Casademon a Ràdio Barcelona.

En sortir un dia de la Ràdio, aquells dos homes bons, Miret i Toreski, havent acabat el seu programa a Ràdio Barcelona, emissora situada al carrer Casp número 12, veieren com un dels escassos cotxes que circulaven per aquells indrets estava a punt d’atropellar un cec que, gaiato en mà, travessava el carrer Casp. Tots dos quedaren commoguts i impressionats per aquell possible accident. De cop i volta en Toreski digué:

--Si aquests homes portessin un distintiu, tots sabríem que són cecs i això no passaria. Gairebé ha anat a parar sota les rodes d’aquell cotxe.

En Miret li contestà:

--Quin distintiu vols que portin?

--Doncs, mira, el bastó podria ser blanc. Això fóra suficient perquè tots ens adonéssim que no hi veuen.

El dia següent llançaren la trista anècdota per les ones i també la proposta de portar un bastó pintat de color blanc.

Ben aviat un dels prohoms de la ciutat es posà en contacte amb ells tot aplaudint la genial idea i ben aviat féu una donació d’una bona colla de bastons blancs que serien entregats a tots els cecs que ho sol·licitessin a través del Sindicat.

és aquest un fet que m’explicà el mateix senyor Miret, amb qui vaig mantenir una bona amistat els últims anys de la seva vida.

El senyor Julbe, Aleix Julbe (així es deia el donant), es posà en contacte amb el Sindicat, i fou aquest el distribuïdor de bastons.

Penso que els cecs, almenys els catalans, estem en deute amb en Toreski...

Això succeïa l’any 32 o el 33.

Ràpidament s’escampà per Espanya la iniciativa, i d’espanya saltà a la resta del món. Avui, el bastó blanc simbolitza la ceguesa. Fou, doncs, Toreski, amb el seu llegendari "Miliu", qui ideà i promogué el bastó blanc entre els cecs, almenys a Catalunya.

Recordo encara que, ben entrats els anys cinquanta, el senyor Julbe seguia fent, a l’oNCE de Barcelona, grans aportacions de bastons blancs perquè fossin entregats a qui els necessitava.

No tan sols entregà bastons, sinó que també durant uns quants anys, el senyor Julbe cedia una llotja de quart pis del Gran Teatre del Liceu als cecs barcelonins perquè poguessin gaudir de totes i cadascuna de les òperes que allà es representaven.

Aquella llotja, els diumenges a la tarda, es cedia a l’empar de Santa Llúcia, Entitat també de la Caixa que acollia noies cegues en forma d’internat.

Si em permeteu que segueixi fent memòria, ja que això em rejoveneix, puc dir-vos que des dels meus 16 anys fins als 22 o 23 anava tres vegades setmanals a la llotja del Liceu, cedida llavors pel senyor Julbe a la Delegació Provincial de l’oNCE a Barcelona. érem molt pocs els cecs que l’aprofitàvem, i per tant jo mateix tal volta n.abusava.

La família no m’hi deixava anar sol, cosa molt normal d’altra banda, i per tant, penso que sense errar gaire, puc dir-vos que mig barri de Gràcia, el meu, va passar per aquella llotja del quart pis del Liceu tot acompanyant-me.

Aquella pobra gent mai hauria pogut ni somniar assistir a una representació d’òpera des d’una llotja del Liceu. Gairebé hi havia empentes per acompanyar-me; això sí, quan sortien per primera vegada de la representació operística, tots deien el mateix:

--Mira xicot, ara ja he vist el Liceu per dintre. és molt bonic, molt, però em pensava que això no s’acabava mai més. Aquesta música és maca però... Saps què et dic, noi, que el proper dia et busquis colla...

Recordo encara que una de les últimes vegades que vaig assistir a aquella llotja va ser el meu pobre pare qui va haver d’aguantar les sis hores que durà el Parsifal de Wagner. Què no farà un pare per un fill!...

Naixement de l’oNCE a Catalunya

A partir de l’acte institucional de la sala Mozart, fet, com hem dit, el 23 de març del 39, quedava extingit el Sindicat de Cecs de Catalunya i s’implantava al nostre país l’organizaciòn Nacional de Ciegos Espaïoles (ONCE). Naturalment, cap dels dirigents del Sindicat no formà part de l.staff de la Delegació Provincial de l’oNCE a Barcelona.

El primer Delegat fou en Josè Ezquerra Bergés, de la Federaciòn Hispànica de Ciegos; el secretari en Josep Fortuny Noguera, catalanista que navegà entre dues aigües durant l’època del Sindicat; l’ismael Ortells Ferrando com a bibliotecari; persona també influent fou en Luis Fernando Pesquer Lacorte, també de la Federaciòn, i així successivament.

No cal dir que la majoria d’aquell grup d’homes i dones que tant treballaren durant anys els enviaren al carrer a vendre cupons; això sí, algun, protegit pel senyor Fortuny, l’enviaren com a responsable d’algun poblet proper a Barcelona.

D’altres es mantingueren fidels a la seva ideologia política i preferiren el cupó a col·laborar amb aquelles persones imposades per la Jefatura Nacional ubicada al carrer Ortega y Gasset 18 de Madrid.

A partir d’aquell moment l’oNCE es va estendre per tot Catalunya, i fou en Josep Fortuny, com a secretari, l’encarregat d’organitzar diferents Delegacions Locals, avui anomenades Agències.

Per fer això s’aprofitaren cecs residents a diverses poblacions per endegar l’oNCE en aquell territori: l’andreu Xicola a Vilanova, l’isidre Arxé a Vic, en Francesc Ribatallada, destacat membre del Sindicat, a Cornellà, en Pere Dorca a Girona, en Jaume Colomar a Figueres, en Nicanor Pèrez a Manresa, etc.

El Sindicat havia organitzat una sèrie d’agrupacions artístiques per a l’esbarjo dels seus afiliats, entre les quals podem recordar l’orfeó Santa Cecília, format totalment per homes i dones cecs i dirigit pel també afiliat Jaume Alegret Butxaca, organista també d’un parell d’esglésies del barri de Sants; un quartet de corda, els membres del qual foren si mal no recordo, en Rafael Andrès i en Miquel Fuster, violins, en Joan Farrarons, viola, i en Pere Lòpez, telefonista de la Casa de Caritat, violoncel; també hi havia un quadre escènic format fonamentalment per dos o tres artistes professionals que s’havien quedat cecs, la Marta Vallespir i l’antonino Porqueres, dos excel·lents professionals del teatre que formaven la base del quadre artístic dirigit per en Luis Fernando Pesquer; en formaven part també en Josè Bergua, la Juliana Figueredo, la Teresa Casasayas, etc.

No cal dir que la majoria d’ells, durant el dia dedicaven els seus esforços a la venda del cupó, i els vespres a assajar.

El mestre Alegret dirigí l’orfeó fins al principi dels anys cinquanta, fins que l’ismael Ortells arribà a secretari de la Provincial. Llavors se.n féu càrrec el mestre Antoni Pèrez Moya, mentre que el subdirector era el seu fill, Antoni Pèrez i Simó, el qual ben aviat se.n féu càrrec com a director i el conduí fins ben entrats els anys setanta; anys més tard es féu càrrec de l’ensenyança de música a la primera petita escola de cecs, després del 39, ubicada a Esplugues de Llobregat. Aquesta escola es féu gràcies a la insistència i forta pressió feta per pares de nens cecs; recordem en Josè Luis Serrato, en Joan Pena i molts d’altres.

Foren aquestes agrupacions artístiques les que, una vegada en funcionament la Delegació Provincial de Barcelona, els diumenges es desplaçaven a diferents poblacions i, aprofitant l’avinentesa de l’acte, donaven a conèixer l’entitat i això servia d’inici a la Delegació Local.

Així doncs, en dos o tres anys s’iniciaren una vintena de Sucursals o Delegacions Locals de l’oNCE a Catalunya.

Mentre el Sindicat feia la seva feina a Barcelona, a mitjan de l’any 38 es reunien un grup de rellevants militars que havien perdut la vista en alguna de les batalles, i juntament amb altres cecs rellevants de la Federaciòn Hispànica, visitaren el Generalíssim Franco per proposar-li la fundació d’una entitat de cecs dirigida per ells mateixos.

En Franco, com a recompensa per als seus inestimables serveis i per donar sortida a una bona colla de cecs mutilats de guerra, signà el Decret Fundacional de l’oNCE el dia 13 de desembre d’aquell mateix any, dia de Santa Llúcia, donant oficialitat i exclusivitat a l’organizaciòn Nacional de Ciegos Espaïoles, dependent d’un protectorat adscrit al Ministeri de Governació, el ministre del qual era Ramòn Serrano Suïer.

Nomenaren Jefe Nacional Don Javier Gutièrrez de Tobar i Berruguete, element molt destacat dins de la Federaciòn Hispànica de Ciegos, persona que havia tingut força protagonisme en aquell primer congrés celebrat a Madrid l’any 1935 i que potser amb tota seguretat era l’únic dels cecs nomenats per en Franco que coneixia la problemàtica de la ceguesa.

Condició "sine qua non" de l’entitat, condició contemplada ja pel Sindicat de Cecs, era i és que tots els càrrecs de responsabilitat estan i estaran en mans de persones cegues. Lògicament, la resta de treballadors són persones vidents; a Barcelona sempre s’havia tingut cura de col·locar també treballadors amb deficiències físiques en llocs adients.

Lògicament els diferents departaments d’aquella Jefatura Nacional, ubicada al carrer Josè Ortega y Gasset 18 de Madrid, estaven en mans de militars cecs excombatents de la Guerra Civil o bé destacats militants de la Federaciòn, situació que es mantingué durant massa anys. L’Entitat no podia ser pas una excepció de la postguerra espanyola.

Va arrelar tant el Sindicat entre la gent, que varen haver de passar força anys perquè tots nosaltres i les nostres pròpies famílies no incorporéssim en el nostre vocabulari el nom d’oNCE. Durant els anys quaranta anàvem al Sindicat i no a la Delegació.

En Josè Ezquerra Bergés, com és natural, fou nomenat Delegat Provincial, i ho fou des de l’any 1939 fins al setembre de l’any 49. Anteriorment havia estat durant molts anys funcionari municipal com a mestre de cistelleria i ensenyant a fer culs de cadira a l’escola municipal de cecs de Barcelona, ubicada a Vil·la Joana, Vallvidrera.

Una de les primeres vegades que el general Franco visità Barcelona, la seva dona féu entrega a la Delegació d’un penó o banderí brodat amb lletres d’or que presidia l’avantsala del despatx de la Delegació. Així mateix, el Papa Pius XII envià la benedicció apostòlica a tots els cecs barcelonins.

Continuant amb les meves intimitats, a fi que vegeu com anaven les coses en aquella època, vull dir-vos, doncs, la meva incorporació a la Delegació de Barcelona.

Estava a punt d’acabar el batxillerat i necessitava treballar, tenia ja 19 anys i considerava arribada l’hora d’incorporar-me a la feina, i sabedor que feia falta un auxiliar a la secció d’ensenyament, vaig visitar el senyor Ezquerra sol·licitant aquella plaça; ell no em va prometre res, però quan jo vaig dir-li que el considerava com el meu pare i esperava d’ell l’ajut per la consecució d’aquell lloc de treball, les coses van canviar del tot.

Pocs dies després anava a cercar la mateixa plaça un bon amic, en Jaume Pineda, i la contesta del senyor Ezquerra fou que la plaça seria per a mi perquè jo li havia dit que ell era com el meu pare i no em podia defraudar.

El 19 de març començava a treballar; ara bé, fins al setembre, que l’ezquerra accedí a Jefe Nacional, no vaig cobrar ni un ral...

En ser nomenat Delegat Provincial de Barcelona, el senyor Ezquerra aviat acudí a un meu oncle, Emili Armadàs, que havia estat apoderat del Banco Hispano-Americano, prejubilat segurament per raons polítiques, el qual durant vuit o nou anys organitzà administrativament tota la Delegació, lògicament d’acord amb les directrius marcades per la Jefatura. Desconec d’on venia l’amistat amb l’oncle.

Durant aquells primers anys de la nova Entitat podem dir que poca cosa es va aconseguir, sinó consolidar la feina feta pel Sindicat i posar en solfa tota la nova normativa, que no fou gaire, dictada des de Madrid.

Ara bé, com és lògic els locals del Sindicat, una planta baixa i tres pisos del passatge de la Pau, es feren del tot insuficients per ubicar els nous serveis i l’increment de venedors, tant cecs com minusvàlids físics, imposats pel Governador Civil a canvi de no prendre mesures contra l’entitat. Per tant, era necessari canviar de lloc i, què millor per cercar una nova ubicació que encarregar-ho a la Ramona Fa i Fort, esposa d’un administrador de finques? La Ramona era persona conegudíssima entre tots els cecs de l’època, lectora incansable, acompanyant a tota hora, cercadora de cecs indigents sota terra, dona que sentia una total debilitat per fer el bé a qualsevol cec. Crec que els cecs de Barcelona hem d’estar agraïts a qui feia servir totes les moltes influències que tenia per tirar endavant qualsevol dels projectes o resoldre les dificultats en què es trobava la Delegació de Barcelona a l’inici.

Cap a l’any 48 i a través de la Ramona, s’adquirí el palau dels senyors Girona, situat al carrer Ample número 2, un magnífic casalot de quatre façanes: carrer Ample, plaça del Duc de Medinaceli, carrer de la Mercè i carrer Oriente; aquest últim a principis dels anys cinquanta prengué el nom de Louis Braille, inventor del sistema mundialment conegut de lectoescriptura per a cecs.

Segons tinc entès l’edifici costà tan sols dos milions i mig de pessetes; això sí, juntament amb la casa ens havíem de quedar dues persones, un matrimoni fidel al senyor, que des de menuts estaven al servei de la família Girona i tenien el seu piset dins del palau... Naturalment, l’home es quedà com a ordenança de la Delegació.

Quan l’any 50 ens traslladàrem al nou estatge, puc assegurar-vos que no hi intervingué cap agència de transports; els mateixos empleats traslladàrem a coll tot el mobiliari del Sindicat, paperassa i arxius. Aquell mobiliari fou utilitzat fins l’any 79, quan ens canviàrem a la nova seu del carrer Calàbria 66-76. Una bona colla de treballadors i caps administratius demanàrem el trasllat del millor mobiliari per dues raons: perquè era un gran mobiliari i, també, una mica per nostàlgia. Com de costum, la superioritat no ens féu el més petit cas, i la nova seu es moblà amb nou mobiliari metàl·lic i de fòrmica, fred i sense gràcia...

Fou molt curiós que cada vegada que es pretenia fer alguna obra de reforma, millora o adaptació, havíem de lluitar fortament amb el senyor Vivas, que era com es deia el criat adquirit juntament amb la casa.

--Això que volen fer vostès, el senyor no ho hauria permès mai...

I així un dia i un altre dia...

El 31 d’agost de l’any 1979 abandonàrem el carrer Ample per ubicar-nos al carrer Calàbria número 66. Aquesta vegada el trasllat ja no fou a braços dels treballadors sinó que tot el mobiliari s’adquirí de nou.

Un cop instal·lats a la nova seu del carrer Calàbria, fórem requerits per l’alcalde de Barcelona, que ens proposà de llogar la casa del carrer Ample. Després d’una llarga pensada, el Delegat de Barcelona, Fèlix Hernàndez Delso, li féu una contraproposta: "Com que un dia Catalunya ha de tenir una veritable escola de cecs, us proposem fer una permuta amb un terreny municipal on aixecarem una veritable i necessària escola per a nens i nenes cecs".

La proposta fou acceptada, i així tinguérem el solar de Pedralbes on anys després es construiria el Centre de Recursos Educatius Joan Amades, del qual vaig ser director.

Quan per causes que desconec cessaren el setembre del 49 el senyor Gutièrrez de Tobar, nomenaren Josè Ezquerra Jefe Nacional de l’oNCE, i el senyor Fortuny Noguera va passar a ser Delegat de Barcelona, que incloïa les províncies de Girona i Barcelona, mentre que el secretari era el senyor Ismael Ortells.

Crec que resulta remarcable que, malgrat la política de trasllats de l’entitat, mai a Catalunya ocuparen càrrecs de responsabilitat persones vingudes de més enllà de l’ebre, política que es deu al senyor Fortuny i que es trencà l’any 61 quan expedientaren i per tant desterraren Josep Fortuny a Figueres, i li prohibiren absolutament l’entrada a la Delegació de Barcelona.

Sempre he pensat que aquell assetjament brutal a un home la vida del qual havia estat sempre dedicada totalment a l’entitat, fou la causa de la seva mort, que li sobrevingué molt pocs anys després del desterrament.

Essent Delegat en Fortuny, la Delegació s’estructurà de la manera següent:

Josep Fortuny Noguera: Dele-

gat Provincial.

Ismael Ortells Ferrando: Se-

cretari Provincial.

Luis Fernando Pesquer La-

corte, Cap d’assistència

Social.

Josep Guillaumot Castell,

persona gairebé vident, amic

i col·laborador de l’ezquer-

ra: Caixer.

Alfons Medina Cardona, lli-

cenciat en Filosofia: Cap

d’ensenyament.

Francesc Miïana i Armadàs:

Auxiliar Cec.

Joan Fiter Rocamora, llicen-

ciat en Filologia Hispàni-

ca: Cap de Biblioteca.

Josep Roig i Roig, excomba-

tent: Cap de Vendes del

Cupó.

Carme Aresté i Vilà, mestra:

Cap de Vendes de les Dele-

gacions Locals.

àngel Foz Tena: Director de

la Impremta Braille.

Justo Martínez Romero: Di-

rector de la fàbrica de pro-

ductes químics.

Lluís Fargas Fonts: Secre-

tari de la fàbrica de produc-

tes químics.

Tots els esmentats havien passat per un tribunal d’oposicions i les havien guanyat.

M’interessa remarcar, també, que per tots nosaltres l’oNCE era primordial en les nostres vides, sense que això vulgui dir que ens apartàvem de la societat que ens envoltava. En Medina va ésser molts anys professor de llatí a la Institució Siviuda de Barcelona i membre destacat d’acció Catòlica; en Fiter es movia dins el món cultural, i jo mateix estava molt introduït dins el món de la comunicació i l’artístic. Nosaltres sempre dèiem que donaríem a l’entitat el millor de la nostra vida però no tota...

Durant l’època en què en Fortuny fou Delegat es portaren a terme diverses experiències importants que, per massa innovadores i agosarades, ens foren tallades de soca-rel, i no pas per en Fortuny precisament ni tampoc per gent de Catalunya.

En referiré tan sols un parell de força significatives:

A mitjan de la dècada dels cinquanta, un petit grup d’il·luminats, entre els quals es trobaven en Medina, en Fiter, en Fargas i jo mateix, vàrem proposar al senyor Fortuny un projecte nou que fou ben vist i del tot recolzat.

La secció d’ensenyança de la Delegació funcionava tan sols de 4 a 9 del vespre, i les hores més fortes eren a partir de les sis, que era quan els diferents estudiants integrats en instituts de Barcelona venien a refermar i obtenir suport per a aquelles assignatures difícils de fer a l’institut mateix. Rebien, per tant, suport logístic en matemàtiques, física, química i qualsevol altra disciplina que se.ns sol·licitava. Al mateix temps s’ensenyava el braille i cultura general a tots els afiliats que ho demanaven o bé que ingressaven de nou, se.ls explicaven la finalitat, les funcions, drets i deures de tots els que formàvem la Institució, així com també es recollien suggeriments per millorar no ja la venda sinó també el funcionament de l’entitat mateix.

Durant una setmana, 15 venedors assistien durant una hora al coneixement de la nostra Entitat, i l’últim dia era per a fer suggeriments i rebre crítiques raonables.

En què consistia, doncs, el nou projecte?

Després de moltes converses i una vegada madurades les nostres inquietuds, vàrem fer arribar fins al Delegat, el senyor Fortuny, el projecte de crear una acadèmia destinada, en principi, a fills vidents dels venedors que així ho demanessin. Al grup s’hi afegiren en Josep Gòmez Ibars, també cec, professor de francès, així com també dos universitaris vidents, amics nostres, per poder donar dibuix i geografia.

He dit il·luminats perquè cap de nosaltres percebia remuneració per la feina, tan sols ens repartíem el fruit de les quotes que abonaven els alumnes, 50 pessetes al mes.

Les classes s’impartien de 9 a 12 i de 3 a 6 de la tarda. Podem dir amb orgull que el primer curs s’hi inscrigueren una vintena d’alumnes, cosa que ens animà força. No cal dir que després dels resultats obtinguts aquell primer any, el segon curs haguérem de tancar la matrícula, ja que n.eren massa, a causa de la precarietat de mitjans.

Preteníem fonamentalment demostrar que un cec també és capaç de desenvolupar altres feines i, de retruc, augmentar, una vegada consolidats, la nostra retribució, ja que la que rebíem de l’oNCE era massa curta i força minsa.

En finalitzar el segon curs i en vista de la gran volada que allò adquiria, ens fou totalment prohibit des de la capital del regne. Se.ns va dir que si continuàvem seria de manera absolutament il·legal; per tant, una vegada demostrat el que nosaltres preteníem vàrem abandonar el projecte, amb una certa indignació per part nostra, però no teníem cap alternativa. Tan sols ens quedà la satisfacció d’una feina ben feta i una il·lusió demostrada. Cal dir que ni l’alfons Medina ni jo mateix no escarmentàvem. Dic això perquè poc temps després proposàvem un altre projecte que fou avortat molt aviat també quan va ser comunicat a la Jefatura.

Com que Barcelona és una ciutat de grans dimensions i el venedor té dificultats per arribar fins a la Delegació, on rep tot tipus d’ajuda social i cultural, vàrem pensar que tal volta seria millor que nosaltres ens acostéssim fins als seus domicilis per donar-los tot l’ajut que necessitaven.

Per això vàrem visitar diferents centres culturals de la ciutat on nosaltres acudiríem periòdicament per escoltar-los, dialogar i fer-los arribar la cultura, satisfent així les seves necessitats. ØØØ

Visitàrem un parell de centres, els quals estaven summament disposats a deixar-nos els seus locals quan nosaltres ho necessitéssim.

Quan el Delegat, el senyor Fortuny, ho consultà a la Jefatura Nacional, la resposta va ser: "De ninguna manera"...

I així varen ser moltes les idees que dia rere dia ens anaven escapçant.

Deixeu-me dir també que durant uns anys hi havia una guerra somorta entre el grup d’universitaris responsables i aquells cecs que per desgràcia no havien pogut accedir a cap mena d’estudis secundaris o superiors.

No cal dir que aquells eren cecs que nosaltres admiràvem per la seva tenacitat i el seu sentit comú, i que mai els havíem volgut desbancar ni tan sols marginar.

Permeteu-me una altra anècdota que il·lustrarà les meves paraules:

L’any 1951 un tribunal d’oposicions es traslladà a Barcelona per examinar tots aquells que preteníem accedir a càrrecs de caps administratius. Pocs dies abans jo vaig rebre la consigna que cap de les persones que s’hi presentaven havia de quedar exclosa de l’examen, ja que si quedava alguna plaça vacant ens portarien persones alienes a Catalunya, per tant s’havia d’ajudar a qui ho necessités.

Una bona colla dels que es presentaven ho feien tan sols per convalidar el seu lloc, els altres anàvem a guanyar-nos la plaça. Entre els que convalidaven hi havia un personatge molt curiós i massa imprudent, persona gens preparada culturalment i gens donada a l’estudi.

Les oposicions consistien en dues proves: una de cultural, eliminatòria, i l’altra referida a la legislació estatal i a temes estrictament de la nostra Institució. Els universitaris estàvem exempts de la primera part, referida a la cultura general.

Vull creure que en Roig, personatge al qual abans m’he referit, ja sabia quin era el tema que li tocaria en referència a l’oNCE, ja que dies abans tots havíem d’empassar-nos el recitat de dos temes ben concrets.

El dia fixat per a les oposicions, tots estàvem neguitosos ja que ens hi anava el futur. Una vegada tancats a la biblioteca de la Delegació tant el tribunal com tots aquells que havien de fer la primera part, s’obrí la porta de manera sobtada i un d’aquells personatges sortí esperitat, i agafant-me pel braç se m’endugué al seu despatx, tot comminant-me a fer-li tota la feina. Fins aquí no hi ha res a dir, si pensem en la consigna rebuda...

Tot aquell episodi hauria quedat en la més estricta intimitat si no hagués estat per un fet desafortunat que tingué lloc el dia en què estàvem tots reunits esperant la puntuació obtinguda per saber quin era el nostre futur.

Quan el secretari del tribunal llegí la puntuació tots ens quedàrem sorpresos de veure que aquell personatge havia tret el número dos o tres, per davant de tots nosaltres. Però això tampoc és important, ja que ens ho imaginàvem... La cosa més curiosa es va produir tot seguit. Enmig d’aquell silenci expectant vàrem sentir de manera clara i diàfana la veu del personatge esmentat que deia:

--Sense ser universitari ni tenir cap títol, he tret millor puntuació que tots vosaltres.

No cal dir que el nostre astorament va ser inaudit i graciosament indignat. Però no va passar d’aquí, almenys jo m’ho pensava...

Heus ací que no transcorregueren ni vuit dies, que el personatge m’agafà en un dels racons d’un passadís i tot agafant-me per les solapes començà a cridar com un posseït pel diable. Tot eren amenaces, cops, crits i sacseigs. Per sort meva era tan gran l’escàndol que arribà fins a les orelles d’en Medina, que vingué a salvar els meus ossos. ¿Què havia passat? Senzillament, que en Medina, indignat per aquelles inconscients paraules del personatge, li havia dit que jo interposava un recurs d’impugnació molt ben documentat per anul·lar les oposicions.

A la vista dels esdeveniments el mateix senyor Medina parlà confidencialment amb el personatge per assegurar-li que ell faria tot el possible per convèncer-me de la retirada del recurs. Fou aquesta la manera de tenir-lo uns quants dies del tot inquiet i neguitós... A fe que ho aconseguí.

A partir d’aquell moment l’ignorant personatge em tingué en gran estima i consideració...

Per descomptat que jo no havia ni pensat a fer cap recurs ni remoure mai més el tema.

Tal com estava previst, tots els presentats aprovàrem, amb una única excepció, la meva, que si bé vaig aprovar no vaig obtenir plaça a Catalunya perquè no n.hi havia cap de vacant, per la qual cosa vaig ser destinat a Cartagena, càrrec del qual vaig prendre possessió i excedència el mateix dia tot esperant algun lloc a casa nostra, fet que es produí l’any 60, com a Delegat de Terrassa.

Durant l’època de la foscor la biblioteca procedent del Sindicat s’anà incrementant en un bon nombre de llibres, fins i tot en català. Això sí, abans de transcriure qualsevol llibre, havíem de demanar permís a la Jefatura Nacional, però com que era tanta la seva ignorància mai se.ns posava cap restricció...

Deixeu-me dir, i sense por d’equivocar-me, que aquells primers homes que dirigiren l’oNCE treballaven, almenys a Barcelona, amb un aire eminentment social i molt personalista, entesa aquesta paraula en el doble vessant de treballar per les persones de manera absoluta i també des del punt de vista de creure.s amos de la Delegació, desterrant completament la idea empresarial de l’entitat, i és per això que, tal vegada, el cor prevalia damunt el cap. M’explicaré tan bé com sàpiga i pugui, ja que es fa certament difícil però necessari.

L’expedient

Com es pot suposar, els primers anys de funcionament de l’entitat foren anys d’organització i remodelació de l’antic Sindicat a una nova entitat estatal dins d’un règim dictatorial i absolutament centralista, i aquesta adaptació o remodelació era feta per persones gens avesades en aquestes tasques organitzatives.

és possible que a Catalunya, acostumats al Sindicat, no es tingués una idea exacta del que tot això volia dir, juntament amb una política difícil de catalanitat i favoritisme a una colla de cecs que sentien el país i que a més havien lluitat al costat del Sindicat.

Tot això féu que Madrid no comptés gaire i la política d’entitat fou tal vegada massa personalitzada. D’altra banda, els sous eren baixíssims i el grau d’exigència bastant minso. Si a tot això hi afegim que durant l’època Fortuny, quan era Jefe Nacional el senyor Ezquerra, uns familiars molt propers al Jefe Nacional treballaven a la Delegació -la filla Mercè treballava dins la Delegació, en un despatx molt freqüentat per qui volia aconseguir alguna "prebenda" totalment irregular-, resultava, doncs, que la filla, que tenia fil directe amb el pare, massa sovint aconseguia del seu pare tot allò que sortia de la reglamentació establerta, i per tant en Fortuny es veia impotent per aturar-ho.

Es trobaren que les irregularitats administratives anaven fent un feix gens aconsellable, disbauxa no tan sols imputable a Barcelona, sinó també a la resta d’espanya.

¿Quines eren aquelles irregularitats? En primer lloc, ens trobem que les persones responsables no tenien una veritable preparació empresarial ni administrativa per regir aquella Entitat, que havia pres un caire voluminós i estatalitzat, i per tant havia de ser la bona voluntat i una mica el sentit comú el que tirés endavant aquell petit monstre nou que sortia d’uns principis organitzatius no gaire sòlids i sense saber ningú gaire com anava. D’altra banda, en Fortuny era un home treballador, presidencialista i molt ben vist per les persones que regien l’entitat des de Madrid. Ningú podrà negar mai l’entrega d’aquell home a la nova Entitat, malgrat les moltes enrabiades que agafava cada vegada -que n.eren moltes- que la Jefatura Nacional concedia beneficis sense el seu consentiment ni tan sols haver estat consultat.

En Fortuny era home acollidor per a totes aquelles persones cegues que trucaven a la seva porta. Quan de Madrid venia alguna personalitat, sempre l’allotjava a casa seva...

Durant els anys cinquanta els sous eren migrats i en dues o tres ocasions jo vaig acudir a la filla del senyor Ezquerra a fi de que m’augmentessin de categoria i així el sou fos més d’acord amb la meva feina. A la segona visita la filla em digué:

--He parlat amb el pare i ara per ara és molt difícil poder canviar-te de categoria, però m’ha dit que t.assignaran un paquet de cupons que un altre vendrà com a sobrant, anireu a mitges en els beneficis i tu rebràs unes pessetes cada mes.

Contesta ràpida:

--Això no m’interessa, jo vull augmentar de categoria i rebre uns emoluments d’acord amb la feina que desenvolupo.

Aquella irregularitat s’havia repetit en diverses ocasions per afavorir cecs que guanyaven poc o bé que ja eren grans i no podien vendre al carrer.

Seguint aquesta tònica paternalista, quan finava algun venedor no es donava de baixa i el seu cupó anava com a sobrant i un minso tant per cent anava a ajudar algú que ho necessitava.

Hem de dir que en aquell temps les pensions de viudetat no existien; també vull fer palès que la majoria d’aquestes irregularitats venien manades des de la Jefatura mateix, i si alguna era promoguda pel senyor Fortuny, cosa que no he sabut mai, estaven avalades per la superioritat.

Dic això perquè al final de la dècada de 1950, la Jefatura Nacional, una vegada jubilat el senyor Ezquerra i havent accedit al càrrec Don Ignacio Satrústegui Fernàndez, ordenà una sèrie d’inspeccions a diferents delegacions provincials, per exemple la de Madrid, al front de la qual hi havia Don Juan Loaysa, si no recordo malament, excombatent. Una volta feta la inspecció i vistes unes quantes coses, no passà res de res; a Sevilla, una petita sanció a Martín Martínez Real, Delegat Provincial; a Saragossa, moltes i variades irregularitats, però resultava que el Delegat era Don Primitivo Pèrez, membre destacat del protectorat i amic personal del ministre de la Governació, segons deia, i tampoc res de res...

Ara bé, el senyor Fortuny havia comès un greu delicte que de manera més subtil havia de rebre un càstig exemplar. A finals dels anys cinquanta, el dictador visità Barcelona. El senyor Fortuny demanà una entrevista que li fou concedida. Heus ací que el Delegat, acompanyat del cos de caps administratius, és rebut al palau de Pedralbes pel dictador.

En aquesta entrevista en Fortuny comet un gravíssim delicte: s’atreveix a demanar obertament al dictador una escola de cecs a Barcelona, ja que Catalunya havia estat pionera en l’ensenyament de cecs; una escola que ompliria el buit existent, ja que els nens cecs catalans havien de sortir de la seva terra per rebre una educació.

El general Franco es mostrà molest davant d’aquella justa reivindicació que anava totalment contra els seus principis. Una altra vegada els "rojos separatistas" en tornaven a fer una de les seves.

Tornaren molt decebuts de l’entrevista, ja que no havia anat gens bé per l’atrevida sol·licitud.

Ben aviat la Jefatura Nacional donava una forta estirada d’orelles a qui tingué la gosadia i atreviment de fer una petició sense cap ni peus i tan contra la voluntat del Cabdill salvador de les Espanyes profundes.

Va anar d’un pèl que en Fortuny no fos destituït, però aquella va ser la gota que va fer vessar el got...

No passaren ni dos anys que es muntà una inspecció, en la qual tan sols es va arremetre ferotgement contra Catalunya. El règim no es podia permetre aquestes llicències...

Vist amb la perspectiva dels anys i vistes les conseqüències de les inspeccions, tot sembla un muntatge subtil contra aquell home que, sens fer remor, catalanitzava l’oNCE.

Això m’ho fa pensar un fet que després de gairebé 40 anys, es repetia palesament en unes paraules dites per un alt responsable de l’entitat a Madrid, en una visita feta a Barcelona després que el sotasignant va deixar la direcció del Centre Joan Amades. En una assemblea feta a la sala d’actes de la Delegació, aquest important personatge deia públicament: "Estoy contento, muy contento, porque ahora el Centro Joan Amades se ha puesto a la altura de los demàs centros de Espaïa"...

Naturalment el Centre havia nascut amb una filosofia diferent i una catalanitat provada, però ara eren uns altres temps i segons què no es podia fer tan descaradament com en aquella època. El juliol de l’any 61 aparegué en Ramòn Gòmez de la Torre, jefe de personal de l’oNCE, en representació del Jefe Nacional, i Jesús Castillo y Gonzàlez de Mendívil, Delegat de les illes Balears, com a inspector i delegat accidental, nomenat per la Jefatura, acompanyats d’una colla d’empleats vidents de diferents llocs de fora de Catalunya.

El senyor Castillo, home de caràcter brusc, sec i mal educat i tot, tractava malament fins i tot els empleats de la casa, fent interrogatoris policials a qui a ell li semblava sospitós; el relator d’aquestes pàgines tingué la sort d’incorporar-se al quadre de caps de secció quinze dies abans de la despietada inspecció.

Vull fer palès que durant gairebé sis mesos fou un veritable calvari i no una inspecció. Penso, i així ho veiem tots els que ens trobàrem aquells dies a la Delegació, que l’equip venia convençut que tots érem uns lladres i per eliminació s’havia de trobar la persona honesta. La presumpció d’innocència no existia, concepció pròpia de qualsevol bona dictadura, i a fe que aquella ho era...

En Fortuny fou humiliat, vexat i maltractat per totes aquelles persones en les quals ell havia posat confiança... Fins i tot l’assessor religiós, mossèn Antoni Parés Rosas (assessor de l’oNCE, de les hermanitas de los pobres, de la caserna de cavalleria, del sindicat vertical, etc.), persona en la qual ell tenia una gran confiança i gran esperança, també li girà l’esquena. Recordo encara de manera molt desagradable el tip de plorar que es féu en Fortuny a l’espatlla de la meva dona i de mi mateix quan es trobà abandonat i sol de tots aquells que fins aquell moment s’havien dit amics seus.

Fou una persecució despietada directament contra l’home.

Resultat de tot aquell malson fou la destitució del senyor Fortuny i el desterrament a Figueres com a Delegat Local, i el trasllat a Tarragona del senyor Ismael Ortells, que al cap de pocs mesos es jubilà per malaltia. El Cap de Vendes del Cupó fou desterrat i desposseït del seu càrrec, i el van enviar a Aranjuez a vendre cupons.

Segueixo creient en la innocència i bona fe de tota aquella bona gent. Puc assegurar que ni en el cas d’en Fortuny ni de l’ortells, els seus comptes corrents no van augmentar cinc cèntims.

Això sí, eren irregularitats que havien de ser sancionades, però no amb aquella brutal duresa.

L’opinió molt personal del relator d’aquests fets és que venien a escombrar aquells homes que, des de feia molts anys, no havien volgut que entrés mai a la Delegació Provincial cap persona vinguda de fora, tal com hem dit abans.

Santa Llúcia

Era tradicional que totes les 1associacions, gremis i societats estiguessin sota l’advocació d’un sant que tingués alguna relació directa o indirecta amb l’entitat. és una d’aquelles tradicions que malauradament s’han n.anat desdibuixant aquests últims 25 anys, encara que avui es lluita sortosament per anar recuperant totes les festes tradicionals i populars.

Santa Llúcia esdevingué la patrona de l’oNCE, i per tant dels cecs en general, ja que és la mitjancera perquè se.ns guardi la vista; si no, fixem-nos que també ho és de les modistes, que es guanyen la vida gràcies a la vista. Malgrat això, semblava més lògic i coherent que l’esperit Sant, símbol de la llum interior, fos el patró de l’entitat i de qui s’hi acull.

A Barcelona, durant una bona colla d’anys festejaven dignament la Pasqua de Pentecosta, però com que no venia des de "les altures" mai s’instituí com a patró.

Expliquen les cròniques que al carrer del Dormitori de Sant Francesc, proper a la plaça del Duc de Medinaceli, hi havia durant el segle XIX una confraria dedicada al Sant Esperit, integrada totalment per cecs. D’aquesta "Confraria del Sant Esperit", poca cosa més n.hem pogut esbrinar.

Tampoc no en sabem res de la festa mentre va existir el Sindicat de Cecs de Catalunya, encara que no resulta gens difícil suposar-ho, ja que hi va haver la guerra i la religió fou apartada de la vida ciutadana.

Durant els primers vuit o deu anys de l’oNCE a Barcelona la festa consistia en una missa solemne a la Basílica de Nostra Senyora de la Mercè, cantada per l’orfeó acompanyat d’una improvisada orquestra de corda integrada per cecs i dirigida pel senyor Alegret, missa a la qual assistien les primeres autoritats. Després una representació teatral a càrrec del grup de la casa dirigit pel senyor Pesquer, al desaparegut Cercle Barcelonès, situat al bell mig de l’antic districte cinquè, si no recordem malament, al carrer Montserrat.

L’any 50 els actes prengueren un relleu important.

El senyor Fortuny encomanà a qui escriu aquestes ratlles que anés a contractar el Teatre Romea per fer-hi l’acte lúdic. El signant anà al Romea, on li demanaren 2.000 pessetes de lloguer; a continuació anà al Palau de la Música per saber el preu del lloguer: 2.000 pessetes, també. Per tant, en Fortuny prengué dues decisions: primer, que ho faríem al Palau de la Música, i després, que a partir d’aquell moment els actes els organitzaria jo mateix, per dues raons ben senzilles: una, per fer bo el refrany popular castellà "en casa de comunidad no demuestres tu habilidad", i l’altra, perquè la plaça de Cap de Propaganda ell no la podia cobrir, ja que el senyor Ezquerra se la guardava per a ell per si les coses anaven mal dades.

A part de la missa solemne cantada per l’orfeó Santa Cecília i orquestra, s’inicià un gran festival artístic celebrat al Palau de la Música Catalana, festival que durà més de vint anys, en el qual prenien part importants actors de la ràdio, teatre, cinema i de l’espectacle en general; sempre hi participava alguna de la nostra gent més destacada: la cantatriu Felisa Mateos i el violinista Rafael Andrès, entre d’altres. Volem destacar la continuada actuació de la Banda Municipal de Barcelona, cedida per l’ajuntament de la ciutat.

L’endemà de la missa se servia un vermut a més de 800 afiliats i famílies. Era curiós perquè omplíem la Delegació de taules i cadires, però resultava força entranyable, ja que allà ens trobàvem una colla d’amics que per diverses raons ens era difícil parlar-nos durant l’any.

Es féu tradicional, també, una festa infantil la tarda de la Puríssima, en què intervenien pallassos, il·lusionistes, etc. A mitja tarda servíem un berenar a tota la mainada assistent.

Vull destacar l’ajut totalment desinteressat, no tan sols per part dels empleats, sinó també d’un bon nombre d’afiliats, en totes i cadascuna de les festes i festetes que s’organitzaven.

Homenatge a la gent del Sindicat

El juny de l’any 1984, essent Delegat a Barcelona Jaume Pineda Guillamon, organitzàrem un acte d’homenatge a tots aquells venedors que l’any 34 iniciaren el Sindicat de Cecs. Fou un acte molt emotiu, molt íntim, en què participaren un familiar d’en Roc Boronat i altres conferenciants que elogiaren la figura d’en Roc, i un dels supervivents, en Joan Peix, féu una recordança d’aquells anys de lluita i treball intens. S’obsequià aquella gent amb la reproducció en metall del primer cupó venut a Barcelona el dia 18 de juny del 34.

L’acte finalitzà amb un dinar de germanor en què participaren més d’una cinquantena dels iniciadors amb les seves respectives famílies.

Per acabar deixeu-me que us faci el relat d’una faula esperpèntica, d’una pel·lícula espanyola de l’època franquista pròpia d’una tragicomèdia valleinclanesca.

No sé pas per quin motiu, l’any 1958 l’oNCE organitzà una peregrinació "nacional" de cecs a Lourdes, que es concentrà a la immortal Saragossa, als peus de la Pilarica.

La Delegació Provincial de Barcelona seleccionà quatre cecs que la representaven: en Lluís Fargas per la fàbrica de productes químics, en Manuel Ruax per la impremta braille, en Joan Fiter i jo mateix per la Delegació; naturalment tots amb el seu acompanyant corresponent, en Fiter acompanyat per l’empleat Manuel Alejandre, en Lluís Fargas per en Rafael Roca, en Ruax per la seva filla, i jo mateix, per la meva dona.

Com si fos una premonició de tot el que vindria, tot just arribar a Saragossa ens encaminàrem cap a l’hotel que ens havien designat. A l’entrada hi havia un cartell que deia: "El Descanso. Pensiòn formal para dormir". Comencem malament... Com podem comprovar, era un rètol celtibèricshow.

L’endemà de l’arribada tots els cecs espanyols amb els seus acompanyants havíem de trobarnos a les sis del matí a l’estació de Renfe per dirigir-nos fins a Lourdes amb tren. A les set, estàvem tots asseguts al tren especial que ens havia de portar fins al mateix santuari.

Després d’un parell d’hores d’espera, la gent començà a posarse nerviosa i perdre la molta paciència que havíem acumulat. Gairebé al cap de tres hores, rebérem l’ordre de l’assessor religiós nacional, el padre castrense Josè Toledo, de baixar tots del tren i esperar-nos a l’andana.

Una vegada tots concentrats a l’estació, l’esmentat capellà s’enfilà en una de les plataformes del tren i ens féu més o menys aquesta arenga:

"Queridos ciegos, hemos tenido un contratiempo ajeno a nuestra voluntad. Nos dicen que la persona representante de la agencia de viajes, ayer noche fue de juerga y esta maïana se ha dormido. Ahora iremos todos a la Delegaciòn de Zaragoza y allí esperaremos que unos autocares nos lleven a los pies de la Santísima Virgen".

Imagineu-vos l’esvalot i el rebombori que formaren aquella pobra gent. Sobresortien veus que deien: "Padre, la Virgen nos protegerà. La Pilarica està con nosotros. Dios no querrà que nos quedemos aquí". I així successivament...

A mig matí aparegué el jove representant, somrient, havent contractat ja una munió d’autocars que ens portaria fins a la frontera, on embarcaríem en el tren francès que ens duria fins a Lourdes.

Activitats

Malauradament no coneixem les activitats concretes que les diferents agrupacions artístiques pertanyents al Sindicat van desenvolupar durant els anys en què aquest va existir, però imaginem que devien ser diverses, segons el que aquells bons amics ens contaren.

Fins l’any 61 la plaça d’art i Propaganda, avui coneguda per Relacions Públiques, va ésser congelada per la raó abans esmentada; per tant, la secció d’ensenyança, a la qual jo pertanyia, va organitzar totes i cadascuna de les activitats culturals i recreatives de la Delegació.

L’any 61, qui escriu aquestes ratlles es va fer càrrec de la dita secció i no ho va deixar fins 20 anys després.

L’Orfeó Santa Cecília, el quartet de corda i la improvisada orquestra de corda, provinents del Sindicat, efectuaren diverses actuacions en sales importants de Barcelona i Catalunya, així com també en diferents emissores radiofòniques de l’època.

No sabem per què, aquell quadre escènic va desaparèixer molt aviat; tal vegada per l’edat avançada dels actors principals o bé el poc interès de la cúpula barcelonina.

Des de la secció d’ensenyament endegàrem ben aviat un grup teatral format pels alumnes i altres afiliats interessats a fer teatre. Teatre representat i llegit. Vàrem organitzar un bon nombre de sessions de "teatre fòrum", en què presentàvem obres gens recomanables i del tot prohibides per la censura. Però qui era capaç de fer la guitza als ceguets¿... Van ser unes sessions molt prestigiades pels autors novells i difícilment representats per culpa de la censura, entre els quals recordem Paco Candel amb l’obra Richard, Rodríguez Mèndez amb Vagones de madera, el malaguanyat Xavier Fàbregas, etc.

En aquelles sessions hi participaven també, de manera activa, molts joves vidents interessats en la cultura i el teatre.

També es feren un parell o tres de sessions cinematogràfiques comentades, sessions que no varen tenir gaire acceptació per part de la majoria d’afiliats.

Butlletí mensual: A partir del 16 de juliol de l’any 61 el sotasignant es va fer càrrec del Departament d’art i Propaganda, avui Relacions Públiques, de la Delegació Provincial de Barcelona. El senyor Ezquerra ja s’havia jubilat, i això volia dir que la plaça quedava lliure i podia ser ocupada. D’aquella feina, des de feia anys me n.encarregava jo de manera oficiosa.

Una vegada passats els mesos incòmodes de l’expedient, i essent titular del càrrec de Delegat Provincial el senyor Jesús Gonzàlez, que havia estat Delegat d’alacant, se li proposà la confecció i divulgació entre tots els afiliats d’un butlletí mensual en què figurés l’agenda dels actes que s’havien de celebrar, i informació diversa relativa a l’entitat i qualsevol altra que tingués interès per a la gent de la casa.

En principi hi posà certes dificultats, però veient-ne finalment la conveniència es decidí a autoritzar-ho. El butlletí es féu en ciclostil, ja que era l’única manera de no haver de demanar autorització a la Jefatura. Aquell butlletí, que avui encara recorden alguns dels vells afiliats, durà fins a finals dels anys setanta.

A partir de l’any 1963 i segons consta en uns documents que es troben en el nostre arxiu, el Departament d’art i Propaganda inicià una tramesa trimestral d’uns fullets de divulgació de la nostra Entitat a tots els ajuntaments de les demarcacions de Girona i Barcelona, així com també a totes les parròquies de les mateixes províncies. No oblidem que l’església tenia una gran importància dins del règim en què ens trobàvem i, per tant, la Delegació considerava interessant donar a conèixer les nostres activitats a tothom.

Tertúlia: Tertúlia va ser una revista parlada quinzenal en què hi havia diverses seccions: temes ONCE, sardanístiques, teatre, cinema, esports, cultura general, etc. Estava dirigida fonamentalment a la gent jove, perquè poguessin establir amistat amb les diferents personalitats assistents. L’acte es realitzava a la biblioteca de la Delegació, que tenia una cabuda d’unes 100 persones.

S’hi invitava diferents personatges, alguns de molt remarcables, i d’altres que tenien la boca tancada gràcies al règim.

A finals dels anys cinquanta, tres afiliats, en Blai Sanjosè, en Josep Vayà i en Francisco Martínez Paredes, varen formar un trio de bandúrria, llaüt i guitarra, trio que va ser la llavor de la futura rondalla de la Delegació, una agrupació difícil, ja que Catalunya no ha estat mai terra de rondalles.

Anys més tard, la rondalla, dirigida per Romualdo Campillo, també afiliat i telefonista de la Delegació, va obtenir tercers premis en els certàmens de rondalles de l’oNCE, realitzats a Màlaga, Alacant i Saragossa.

En jubilar-se el senyor Campillo, es féu càrrec de la direcció en Blai Sanjosè.

A la sala d’actes de la Delegació, petit teatret d’unes 200 butaques, s’hi organitzaven festivals en què varen donar-se a conèixer, entre d’altres, el Dúo Dinàmico, en Pepe Rubianes, etc.

També hi tenien lloc concerts de música "culta", i hi passaren gairebé totes les cases regionals per explicar-nos les seves cultures, maneres de ser, músiques, gastronomies, etc.

Muntatge rudimentari d’un estudi de ràdio: A la Delegació mateix es va adequar un petit i humil estudi de ràdio en què es produïen programes de 15 minuts per remetre.ls a les primeres emissores de diferents pobles. Es tractava de programes de divulgació de les nostres inquietuds, informacions, i qualsevol altre detall que expliqués coses dels cecs. Eren programes enregistrats en cinta oberta, i els tècnics d’enregistrament eren els afiliats Albert Berrar i Lluís Freixa.

Podem assegurar que, a part d’excursions culturals, la secció d’ensenyança era capdavantera en totes les expressions culturals i artístiques.

No cal dir que en gairebé totes les activitats ressenyades, hi participaven activament tots aquells afiliats que hi volguessin col·laborar de manera totalment desinteressada. Es pot dir que es formà un bon equip de treball en el qual la cultura i l’entrega eren les premisses principals.

Paraules finals: Heus ací els records, la recerca i la memòria d’un home que ho ha donat tot al fet de poder ajudar aquelles persones que estan mancades de visió o que sofreixen qualsevol altra minusvalidesa, i que ha pretès que, coneixent més la nostra petita història, siguem més conscients del que Déu ens ha donat i nosaltres puguem entregar-nos més i servir a qui més ens necessita.

Agraïment: No voldria acabar aquesta remembrança sense agrair profundament i extraordinàriament a la meva dona, Maria Lluïsa Cabaïeros, tota la seva col·laboració, entrega i paciència, ja que sense ella hauria estat impossible realitzar tota aquesta tasca, i també a la meva filla, que des de ben menuda ha estat una fidel col·laboradora no tan sols meva, sinó també en els molts i variats actes celebrats a Barcelona, i que tant m’ha ajudat a poder reconstruir i posar en solfa aquestes pàgines.

A totes dues, moltes gràcies.

A més, no voldria acabar sense donar les gràcies, també, a tot el personal vident que durant tants i tants anys ha entregat el millor de la seva vida a una causa tan noble com és tirar endavant la nostra Entitat.

Ells han estat els millors col·laboradors que qualsevol de nosaltres, els cecs, hem tingut per demostrar que nosaltres mateixos podíem ser útils i eficaços.

Francesc Miñana i Armadàs

Índex

La petita història d’una gran lluita. 1931-1961

Situació històrica

Els cecs a Catalunya

El naixement del Sindicat de Cecs

L’institut de la Caixa

La ràdio

Naixement de l’oNCE a Catalunya

L’expedient

Santa Llúcia

Homenatge a la gent del Sindicat

Activitats