SIÉNTATE CONMIGO
  Romanço d'en Francesc Miñana i Armadàs, en català (Jaume Arnella)
 

 

 

Romanço d'en Francesc Miñana i Armadàs

Jaume Arnella

 

1.- Mazurca

 

Benvinguts, senyors, seniores,

Que esteu aquí entaulats;

Del més gran fins al més jove,

Molt benvinguts tots plegats.

Els mòbils d’aquesta festa

Són ben definits i cclars:

Homenatjar un personatge

Francesc Miñana Armadàs.

Seixanta-cinc anyñs va fer-ne,

I ara se’ns ha jubilat

Com que tindrà molt temps lliure,

Estarà més enfeinat.

No ha sigut gaire difícil

Posar-se tothom d’acord,

Com que la gent l’aprecia

Tothom ha vingut de cor.

Perquè no sempre és tan fàcil

Poder trobar un superior

Qque et mani però que et respecti

I susciti estimació.

Repassant la seva història,

Amb un breu recorregut,

Aquí van vida i miracles,

Perquè de tot hi ha hagut.

En Francesc ens neix a Gràcia,

L’any vint-i-nou,sent precís;

Ve junt amb la primavera,

Pel Març, dia vint-i-sis,

A Barcelona aleshores

Hi havvia un gran sidral,

Era l’any en què va fer-se

L’exposició Universal.

La inquietud, la xerrameca,

L’intercanvi,el tragí....

D’alguna manera o altra,

Ja li deu venir d’aquí.

De petit, si mai parava,

Li agradava dibuixar;

Encara té la barqueta

Que va quedar a mig pintar.

Que als set anys ens perd la vvista,

Això era l’any trenta-sis,

I anava creixent la guerra

Fque dividia el país.

Però en Francesc no s’atura,

Que quiet no se sap estar:

puja als arbres i va en bici

i fins i tot va a nadar.

Com que això de la xerrera

No el deixa ni un sol moment,

Hoo encarrila fent de mestre,

Ho aboca a l’ensenyament.

Treu molt el nas per la ràdio,

Pel bat-i-bull i el sarau;

Ccom a nevbot hi té entrada

Del famós senyor Dalmau.

Hi ha allí la telefonista:

Sols estar amb ella uns instants

Ja li tremolen les cames

I fins li suen les mans.

I ella és, per adobar-ho,

Ves quines casualiltats,

Cosina del senyor Vinyes:

Estaven predestinats.

I com podeu pensar, es casen,

Però amb tal enamorament

Que el pas dels anys no l’esborra

Sinó que el fa més ardent.

I,sense deixar la ràdio,

Molts programes fa en Francesc

Com "Catalunya en tartana"

O "El món vist per un cec".

Per tradició de família

La música el fa fruir:

Sa mare toca el piano

I el seu avi el violí.

Es llença a tocar el piano

Amb una gran affició,

I, per ser més manejable,

També aprèn l’acordió.

 

2.- Swing

I com que el xicot té empenta

Una orquestra n’ha format:

L’Orquestra de Franz Miñana,

Ffa bballables a tot drap.

I, encara, pels anys seixanta,

Comença un quartet de jazz;

Està sempre a la que salta,

Com disfruta el bordegàs!

Ell no para ni una estona,

Empès per l’impuls vvital,

Ja veureu com té montada

Una jornada normal:

Al matí es queda a casa,

Que a la filla ha de cuidar,

A la tarda fa de mestre

I a la nit a fer ballar.

L’activitat d’en Miñana,

No té, encara, deturador

Perquè d’un grup de teatre

Ell n’ha fet la direcció.

Normalment, a casa seva

S’han fet, ben consolidades,

Tant encontres com tertúlies

D’escriptors i literats.

I per ccobrir tot l’espectre

Del seu quefer habitual

Sols la política ens queda,

Atenció, no hi prenguem mal!

Aconsella i assessora,

Ccom que no va per "patum"

Prefereix més pencar a l’ombra

Que no pas ssortir a la llum.

Però en el terreny de la feina

La ONCE ha estat el seu lloc:

Fent tots els papers de l’auca,

Treient castanyes del foc.

Des de fer de cap de vendes,

A portar les relacions

Públiques,telefonia....

lluitant amb escalafons.

Titllat de nacionalista

Ha d’anar fent la viu-viu,

Amb tot, ja pels anyñs vuitanta,

Asscendeix a directiu.

Al Centre Joan amades

És director de FP

I després de tot el centre,

Com ja tothom sap molt bé.

Aquest breu repàs d’història

Ens ha dut fins aquí on som,

Però l’història no s’acaba,

Simplement ara fa un tomb.

Ara s’obren noves portes

Per continuar treballant,

Perquè hi ha milers de ccoses

Que d’il·llulsió encara en fan.

Que fa falta gent oberta

Que es passegi pel carrer,

I que ens ompli els pulmons d’aire

Que tots ho hem de menester.

I gent que obri les finhestres

De la nostra soccietat,

Que aquí l’ambient no es ventila

I fa pudor de tencat.

Ja veus tu si n’hi ha de feina,

I ara et toca fer-la a tú;

Ja cal ben bé que t’hi afanyis,

Sinó no la fa ningú.

I has d’estar per la Marisa,

Perquè tampoc no vius sol,

I perdre moltes estones

Pels néts. L’Aina i l’Oriol.

I aquí quedem, enyorant-te,

Tots els teus subordinats;

Tampoc no és que quedem orfes

Però sçí un xic atrapats.

Adéu, Francesc, no t’aturis,

Adéu, Francesc,endavant,

Quan vulguis ens vens a veure,

Sempre et tindrem per company.

 

Aquest romanço,ha estat ofert pels treballaldors del Joan Amades el dia de l’acomiadament per jubilació en un multitudinari sopar a can Soteras.

Ha estat composat i iterpretat perr Jaume Arnella i Els Solistes de la Costa el dia setze de setembre de 1994.

 
  Total visitas 390774 visitantes (749109 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=