SIÉNTATE CONMIGO
  El Virgo de Vicenteta i El Alcalde de Favara (Josep Bernat i Baldoví, en valencià)
 




EL VIRGO DE VICENTETA

AUTOR: JOSEP BERNAT I BALDOVÍ

AVÍS AL LECTOR:

"Qui no vullga pols, que no vaja a l'era." Cuca, torta, tom dos. Cap. 3.

Si eres de mánega estreta, deixa't. lector, de raons y avant no passes, punyeta! Mira que esta comedieta té un parell de pimentons.

 

CENSURA LITERARIA

Llicencia tipografica

Havent examinat los abajo firmados amb lo major cuidado i deteniment totes les fulles d 'esta lletuga poetica, i no encontrant ni en elles, ni en lo tronxo cosa alguna contraria a les males COSTUMS, ni a la immoralitat publica, són del paréixer que pot escriure's en lletres de motle sense cumpliments ni punyeteries.

Canta-cucs, 1er. d'Octubre de 1845.

Dr: Corfol

D. Ambrosi Lleterola

Llicecciat Xuplamela Imprimatur Jot-Fot V. B. Pelendengues.

SOBRE BERNAT I BALDOVÍ

Sóc dels qui pensen "o creuen " que El virgo de Visanteta i el alcalde de Favara, o Parlar bé no costa un patxo és la millor obra d'En Josep Bernat i Baldoví, potser l'única que ha resistit el pas del temps sense perdre gracia ni interes. Pero té "mala fama". I no sé per que. Si la llegim avui amb una miqueta d'objectivitat, i deixant de banda les hipocresies heretades podem advertir de seguida que es tracta d'un paper escandalosament candorós. En definitiva, no passa de ser un exercici retoric proposat sobre el llenguatge col·loquial relatiu a les "coses brutes". Com a document d'idioma, en aquest sentit, i entre el Sénia i el Segura, és impagable. Qualsevol altra interpretació resultaria desplaçada. Res, absolutament res, no hi havia en les intencions de Bernat i Baldoví, que redactar versos "erotics" ni "llibertins". Més encara: ell no hauria entés tot aixo que ara anomenem "erotisme" i que en la seua epoca ja estaven cansats de dir-ne "llibertinatge". Si per casualitat mai hagués caigut en mans de Bernat i Baldovi una novel·la, si val l'exemple excessiu, del marques de Sade, don Josep l'hauria llansada al foc i, corrents, hauria anat a confessar-se amb el vicari més proxim. La veritat es que tampoc no hem de fer juís temeraris, i no podem descartar que Bernat i Baldoví tingués alguna vel·leitat "heterodoxa". Probablement, no. Quan escrivia El virgo de Visanteta, En Josep no volia "transgredir" cap norma sinó la verbal. Ell, segons sembla, no fou home de comunió diaria-ni s'estilava, aleshores-, pero sí que "complia en parroquia" i fins i tot demanava l'"albaranet" que ho certificava. Li divertia divertir, sobretot, ¡ El virgo de Visanteta, es limita a ser aixo, un divertimento que compta amb la complicitat del lector i, alerta!, el lector de Bernat ¡ Baldoví no era el "poble": eren els rics del poble -Sueca, Xativa o Valencia-i pocs o no molts. Convindria estudiar-ho, si en val la pena. Siga com siga, el proposit evident era riurc's i fer riure Una nota preliminar com la que El virgo de Visanteta ofereix a un hipotetic director d'escena, no la trobaríem ni tan sols en el mes "(absurd" dels textos de Ionesco, i els surrealistes s'hi haurien entusiasmat, si l'hagué ssen coneguda.. Aquesta posteritat es "involuntaria", per a En Josep. Totes les posteritats son involuntaries (llevat dels testaments, és clar). Bernat i Baldoví no podia imaginar que més de cent anys després, el "parlar bé no costa un patxo", caricatura de la "classe subalterna" que tenia a ma-la miseria dels treballadors del camp-, podria ser un tema de reflexió literaria. No massa literaria, pero tanmateix literaria. I a hores d'ara, ¿quin veï, quina veïna de Sueca, diu en "patxo"? No ho sé. Ningú, o els vells com jo. "Palxo" es aixo que tecnicament els lingüistes qualificaríen "arcaisme". O un fossil dialectal: de Sueca, de la Ribera, ¿d'on més? Les llengües es degraden-o canvien-si no disposen, si no han disposat dluns mecanismes alhora doctes i pedagogics, i administratius, finalment "estatals", que les codifiquen. Sense anar més lluny: "patxo". Es una paraula intrigant. Jo no sóc filoleg i la deixare estar. Al capdavall, ¿quina importancia té un "idioma)) exceptuada la "voluntat" de mantenir-lo? El senyor Bernat i Baldoví hauria quedat molt parat, estupefacte,

si algú li hagués pronosticat que els seus rebesnéts teorics es descantarien per l'angles. "Siempre fue la lengua compañera del imperio", deia aproximadament, Nebrija, i ho calcava d'una tradicio de poder. L'"imperi", avui és Reagan, i ho són les encantadores maquines que les multinacionals promouen. Aixo del "imperio"), finalment ens envia a la "lluita de classes)u Caldria preecisar una cronologia: quan Marx ¡ Engels preparaven el Manifest ¿que passava a Sueca, i quina "pornografia" podria eixir de Bernat i Baldovi? Certament tots acabaran parlant en un angles aproximatiu, i jo ja m'hauré mort, gracies a Déu. Jo m'hauré mort ja, i més que mort Bernat i Baldovi. Pero mentrsctanl ¿que vol dir "patxo"? La pregunta és fascinant... Una altra historia és qui era Bernal i Baldovi en termes de propietat rústica o urbana: Qan algú investigara qui pagava la contribució ens acostarem a la ""realitat ". La "realitat ", vista per Bernat i Baldovi, ¿era el Virgo de Visanteta o que era?

Joan Fuster

Comedia nova en un acte titulada

EL VIRGO DE VICENTETA

I L'ALCALDE DE FAVARA

O

EL PARLAR BÉ NO COSTA UN

PATXO

escrita en vers i una poqueta brossa per

UNA MUSA

més puta que les gallines

DUES PARAULETES

Cavallers!... quan més amics, més clars... Esta comedia (olo que siga) és propietat absoluta del seu autor, el qual perseguira amb la llei en la ma i el pardal entre cames, el primer punyeter que la re-imprimixca, o la represente sense el seu consentiment en algun teatre d'Europa.

¡Puix tindríem gran ganancia Si alla en qualsevol paratge De Rusia, Anglaterra o Fransia Es mamaren la substancia D'esta pesa de formatge.

Persones que parlen

EL TIO COLLONS

LA SO TOMASA

PASQUALO

VICENTETA

L'ALCALDE

L'ALCALDESSA

EL FIEL-DE-FECHOS

I QUALSEVOL

Persones que no parlen

UN BURRO

EL DOLÇAINER

SENT ROC

EL PARE ETERN

UN TITOT

DOS O TRES XIQUETS EN CAMISOLA I TOTS LOS VEØNS DE FAVARA QUE NO TINGUEN MASSA QUE FER I VULLGUEN ACUDIR A LA FUNCIO

La cantada esta passa en el poble de Favara, en lo Reine de Valencia. El teatre representa qualsevol cosa: una sala, un corral o una pallissa; i encara que siga un estable, no vol dir res. Sera de dia o de nit, lo que vullguen. A la dreta dels mirons, hi haura un perol, i damunt, una coca fina, un breviari i una pesa de formatge. A l'atra part es pot posar una tauleta coixa, i dalt, un violó, un bombo i qualsevol atre instrument de música. Si hi ha cadires, bé; si no n'hi ha, també: el que vullga, que s'assente en terra. En la part frontera dos quádros penjats, lo u del Pare Etern, ¡ I'atre de Sent Roc; i en un raconet es pot penjar una gabia paradora en una cagarnera dins. Hi haura també dos o tres portes tancades que no se sap a on cauen; i si no les tanquen, millor, que estiguen obertes i que córrega l'aire. Baix la taula del bombo, un titot; i per allí rodant, algun atre animalet de casa, encara que siga de deu arroves.

Arreglat ja tot aSo, encesos els cresolets, i després de pegar set o vuit

trompades l'orquesta, puja amunt el teló i escomenSa la festa.

Ix el tio Collons rascant-se-los, i després de ben menejat l'all-i-oli pren una llesca de formatge i un tros de coca fina, li'n tira una miqueta al titot, i en lo bocí ple, diu:

TIO COLLONS ¡Recontrafotre, que feta que m'ha passat esta nit: tenint la dona en lo llit, m'he hagut de fer la punyeta! És el cas que ella roncava, siga dormint o desperta, quan me s'ha posat molt erta la cabota de la fava. Jo, al vore que se m'empina, li he pegat quatre calbots; pero en los caps de virots esta és mala medicina, perque tot viviente sap que al palparmi la pallorfa, solta la fava la corfa i es transforma luego en nap. I com del meu nap la fulla té tan males

cóndicions, als quatre o cinc refregons m'ha deixat la ma a remulla. Jo a la dona despertava buscant-li a pressa la col al vore que al caragol li anava caent la baba; mes, pesá com un baúl, i per prompte que s'ha alçat ja només li han aplegat dos o tres esguits pel cul. Açó li ha sabut molt mal perque diu, i en fonament, que per banda de ponen no ve mai bon temporal;

i plora, pateja i gruny, fent-me pam i mig de morros, i eixint-li dels ulls dos xorros de llagrimes com lo puny. Jo la culpa no he tingut de que el caliu se n'ixquera, pero la molt punyetera...

ESCENA SEGONA

EL TIO COLLONS I LA SO TOMASA

TOMASA.-Ara sí que m'has fotut! ¿Con que no eres tu el culpat d'eixos tan traïdors esguits, quan casi totes les nits m'equivoques el forat? ¿No tens la culpa, Collons, de que ixca fora el caliu, quan tenint la ma en lo niu se'n volen els gafarrons? No et veres en tals fracassos ni se n'haguera eixit fora, si no estigueres mitja hora fregant-me el pardal pels nassos. Sapies tu que no dormia, que escoltava ben desperta en un pam d'orella oberta tota aquella simfonia, i quan ha tocat les quatre el rellonge de Favara, en los dos ulls de la cara he vist que em furgaves l'atre.

TIO COLLONS.- No és, puix, molt que imprés estiga alla en la impremta de Orga,

que: no hi ha dona que dormga mentres li palpen la figa.

TOMASA.- Molt temps fa ja que et conec

que no són sants els teus fins

perque mai m'ho poses dins

sinó a punt de pendre el reg. I lo que a mi em desbarata

en eixes accions infames:

que em regues les lligacames per regar-me la tomata.

Més, ja no aguante l'ancolla! Fora les punyeteries!

que els naps i les xirivies els cria Déu per a l'olla.

No em dura més a remolc

i sapia el tio Collons que no sofrixc més regons

que aquells que vinguen pel solc.

Tío COLLONS .- Aqueta't un poc, Tomasa, i tapa't eixes mamelles...

TOMASA Faré lo que vullga d' elles, (traent-se-les cap afora)

que ningú mana en ma casa.

I ja que tu a mi no em fots, si em passa pel cap, al punt em pose cul per amunt

amostrant la cofia a tots. (Se'n va. .. a la punyeta.)

Tío COLLONS .- PUIX ja que tan fort ho has pres i tot lo que tens és meu, jo jure per esta creu, no fer-t'ho sinó pel ces.

El tio Collons se'n va també cap al mateix puesto que sa muller, pero a l'eixir-se'n, calent de cap, entropessa de nassos en la tauleta de la solfa, cau el bombo, trenca el perol, i mata el titot.

ESCENA TERCERA

MUTACIO. El teatre representa ara un tros de carrer o de plasa. Apareix Vicenteta (la del virgo), tota desmamelucada i en les trenes penjant, sentada en lo banquet de la porta de sa casa, molt trista i pensativa. I després d'un rato de silenci, s'alSa dreta, i en un to molt sentimental, com si tinguera raó, diu la seguent relacioneta:

VICENTETA.- Deixeu, cel, que apurar vullga encara que lleig estiga: ¿Per que m'hau donat la figa si no tinc qui me la cullga? La sang és precís que bullga quan contemple una miqueta que la gran i la xiqueta, tenen el fotre per llei, ¡I jo no tinc més remei que el de fer-me la punyeta! Tan sols volguera saber, ja que no conec marit, quins postres este en lo llit sol donar-li a sa muller: cosa estranya deura ser, puix no és peix, ni carn, ni i quan s'ho tiren al cos casi totes les demés. ¿Jo, quin delit he comés, per a no tastar-ne un mos?

Va buscant l'herbeta verda la vaca per la devesa, i aplega el bou, i li besa aquell cul tan ple de merda; per a que el pasto no perda, d'una altra herbeta un bon brot li amostra, i li'l clava tot, com l'agulla en un canut.

¡I a mi, que no el tinc tan brut, ningú me'l besa ni em fot!

Obri el temple de l'amor la burra al cap d'un estable, i al punt va el burro en lo sable a fer-li guardia d'honor; i per més que ella en fervor, rebusna, coceja i bota, tot aquell rabo de jota li emboca dins lo pitou. ¡I a mi, que en manco en finc prou, no ha d'haver ningú que em fota!

La gossa a penes ressolla per la plaça o pel carrer, de gossos té un colomer portant-li naps per a l'olla; sempre en duu un fum a l'ancolla, i encara que a un monte trepe, si no s'emporta julepe, a lo menys li ho llepa un gos. ¡I a mi, que ho tinc més curiós, no hi ha ningú que m'ho llepe!

Naix la gata en la pallissa i a penes en terra cau, quan el gat, fent-li mau mau, li amostra la llonganissa; ella, així que la divisa, s'amaga baix d'una taula,

i el gatet s'acosta, maula, i li la clava pel ces. ¡I a mi, que m'agrada més, ningú em diu una paraula!

Sol anar un pardalet volant a voltes per l'aire, i en molta gracia i donaire li arrima un atre un bolet.

Fot el gran, fot el xiquet, i hasta la mosca, repatxo!, encontra un moscardó matxo que al vol li clava la palla. ¡I a mi, que ningú em fa la ratlla dins d'este pam de mostatxo!

El peix també hi ha qui diu, i és molta la gent que ho creu, que té llicencia de Déu Der a fotre dins lo riu.

A tot animal que viu en un o en atre element, li entra per darrere un vent que

li fa vela a l'instant. ¡I a mi no em bufa el llevant ni tan sisquera el ponent!

La puça, la xinxa, el poll, la gamba, el moixó i el cranc, en lo carrer de la Sang s'estaquen hasta el genoll; fot en qualsevol rastoll la buixquereta i el tit, I'aranya, el cuc, el mosquit, i hasta les plantes que broten. ¡I mentres que els atres foten, tinc que fer-m'ho jo en lo dit!

Pensant en lo meu treball, erta, i tesa com un fus, m'arranque pels del parrús com plomes del cul d'un gall. ¿Que llei, justícia, o... carall, de tot lo mundanal clot, negar-me a mí a soles pot, quan de llibertat se trata, una cosa tan barata com és un cap de virot?

ESCENA QUARTA

Després que acaba l'antecedent relació, s'assenta una altra volta la xiqueta del virgo en lo mateix banquet que estava en ans, i es posa a mirar-se les puces molt satisfeta, traent-se a pessics cap a fora, un parell de mamelles, tan músties i sucoses com dos pentols de cansalada rancia.

En aSo, ix per un costat o per atre, Qualsevol, i es posa a pixar en lo forat del consueta, de cara al públic, per a que no el vegen els de dins del teatre. Pero Vicenteta l'ha ataullat, s'acosta poquet a poquet per darrere, li agarra els ous en un grapat, i escomensa a tirons; i es mou entre els dos una gresca del dimoni, segons es vora en lo seguent dialeg:

VICENTETA I QUALSEVOL

QUALSEVOL .- Des de que he entrat en Favara que la pixera m'apreta, i temps no

he ,tingut encara de tirar ma a la bragueta; pero ja, gracies a Déu, ans que es rebente l'estufa, aci enmig, que ningú em veu, podré anar buidant la bufa. (Trau el pardal i es posa a pixar.) Molta aigua el temps pronostica. ¡Carall, que el xorro no és fluix! ¡Que llastima que una xica no estiga ací fent-me uix! (Ix ara Vicenteta i li sampa el penjoll.) Ai! Que m'arranquen els dos! ¡Valga'm el Niño Jesús! ¿D'a on haura eixit este gos? Solta el bocí, xitxo, sús! ¿No hi ha ningú que em conteste? Ai! Que me s'enduu la bossa! Refotre! Quin gos és este?

VICENTETA .- No és gos, punyeta!, que és gossa.

QUALSEVOI. - ¿Que és lo que acabe d'oir? Solta'm, si vols, i no apretes; diantre! que em fas eixir el suc de les castanyetes!

VICENTETA.- Puix, cabalment eixe suc vaig buscant jo que es destile, i ja que he encontrat un cuc, just és que en la botja file. I a fe, que este animalet no és de la llavor d'aquells que fa en l'Alcúdia, Jornet, ¡que és llavor de dos capells!

QUALSEVOL.- Per a que ell puga filar són eixes molt males farses. Pero, solta'm l'alducar abans que me'l descadarses.

VICENTETA.- ¿Saps per que amolle la presa? Perque ell mateix se m'esgola, i de cuc que era de fresa s'ha tornat cuc de perola; molt poc d'aliento li'n queda, mes, arrima-lo al canyís, que si no fa bona seda, fara almanco filadís. Anem, pues, que no debades hi ha qui diu que, en esta vida, en ocasions, dos cucades són millors que una podrida. Pega-me-les quan en antes, que el meu torn tot s'ho engul.

QUALSEVOL .-Jo te'n pegaré unes quantes, pero... seran en lo cul.

En aco es tira Qualsevol damunt de Vicenteta, me l'agarra del monyo, li arromanga el tafanari, i li arrima unes quantes dotzenes de sopapos en

les galtes de la cara torta. Ella, tot són sarpades per vore si pot tornar a agafar la molinada de Qualsevol; pero el molt punyetero, coneixent-li la intenció, obri un poc les cames, i pegant-se una bolea, encala les pilotes en la teulada de ponent, prop de la xumenera del budell mascle, i segueix cascant i dient:

¿Que Més que s'empenye la Tana i es pose pel mig Sent Pere, jo et faré perdre la gana d'alcançar nius per darrere. Vine ací, sota de bastos! (Quan més va, li pega més fort.) que sols el vore't em frig. Torna a remoure'm els trastos de l'habitació del mig. Jas! gossa de mala casta! Jas! grandíssima bagassa! que no m'he de cansar hasta que a trossos el cul te faca. Puta de la trena solta, cara de colera morbo, vine i sampa'm atra volta els melocotons del corbo! Pendanga desvergonyida, D'este modo, si Déu vol, no olvidar' s en la vida la Dixa de... Qualsevol! (S'abotona la bragueta i

VICENTETA .- ¿Què ès lo que passant-me està? ¿Divinos cielos, qué es esto? En tres peces en la ma, ¡tindre flor i pedre el resto! Si el xanglot de moscatell

no soltara jo, insensata, no m'haguera posat ell el cul com una tomata. Pero, recontrapunyeta!

com torne a afollar-li el niu, jure, a fe de Vicenteta,

no deixar-li el pardal viu. (Tot aco ho dirà la primera dama somicant pegant palades i estirant-se les grenyes dels dos monyos; i quan manco se'n recorden els espectadors entra d'un bol dins de sa casa tanca la porta i se'ls deixa en la mel en la boca.)

Ara, mentre descansen els actors i es torquen la suor, hi haura un ratet de solfa. L'orquesta pot anar tocant qualsevol coseta de gust, encara que siga el "duo de les Bresquilles", o el remat de la peça de la "Calça llarga", o la simfonia de la "Fava fora". I quan els parega que ja n'hi ha prou, pararan en sec, s'aponara tot lo món per a on puga, i seguira una atra volta la funció.

ATRA MUTACIà. S; la comedia ha escomençat de dia, ara es torna de nit, i si ha escomençat a fosques, ix ara el sol. Representara el teatre la casa del senyor Alcalde de Favara, i apareixen sentats, damunt d'una entauladora mateix, la so Tomasa i el tio Collons, esperant que vinga de fora Su Señoría. L'Alcaldessa estara a la porta del corral, garbellant un grapadet de faves, i tres o quatre xiquets aniran per allí rodant en camisola, tirant-se els uns als atres corfes

de meló o lo primer que troben per terra. A lo millor u d'ells, sense voler, li aventa en los nassos del tio Collons mitja tallada de meló d'Alger que el fot. Ell s'alça enfurit contra la criatura, que es posa a plorar i s'amaga baix les faldcs de sa mare. La so Tomasa es riu com una bajoca, i 1' Alcaldessa deixa el garbell i pren també part en esta cantada.

Pero a la fi s'acaba en pau i quietud quan veuen entrar per la porta a l'Alcalde ¡ Fiel-de-fechos, molt serios, a cavall d'un burro, i davant davant, el Donçainer tocant la donçaina. El burro no la toca, pero la mostra, i segueix el compas pegant-se safatloriades en el melic. En una paraula, esta escena té molts collons, i és menester estar en tots els colps per a que no es desgracie i puga eixir només mig-mig. Alerta, pues, i alla va.

ESCENA QUINTA

El tio Collons, la so Tomasa, I'Alcaldessa, tres o quatre xiquets; i després el burro, I'Alcalde, el Donçainer i el Fiel-de-fechos.

Tio COLLONS .- ¿I tardara molt encara? (a l'Alcaldessa).

ALCALDESSA.- Jo no ho sé, tio Collons.

TOMASA.- Jesús! ¿I en tals ocasions no hi ha justicia en Favara?

ALCALDESSA.- ¿Pero que li ha succeit? (a la so Tomasa) Explique'm el seu dolor. TOMASA.- Si vol saber-ho millor, que li ho conte mon marit. (Senyalant al tio Collons.)

Tio COLLONS .- ¡BO está el meu cap per a xanses! Calla, o me'n vaig al corral.

TOMASA.- A fe que no ha estat mal per a omplir-me el cul de panses; a fe que hi ha molt poc temps que estaves tan tieso i guapo.

Tio COLLONS.- ¿Tu calles? o d'un sopapo et tombe en terra les dents. (A/ que va afer l' acció per a pegar-li a sa muller li revota el xiquet la tallada de meló en los nassos.)

TOMASA.- ¡Justo castigo del cielo!

(esclatant una carcallada).

Tio COLLONS.- ¡Justa punyeta dels nassos! Pero si li atrape els passos,

me'n fot en ell i en s'aguelo. (Acaçanl-lo en un assot en la ma.) Oi,lo patxo de xiquet!

ALCALDESSA.- Anem, no avalote tant. ¿No veu que ho ha fet jugant? (amaganl-se el xic entre les cames).

TIO COLLONS.- Que jugue en lo pardalet. ¡Pos no és mala diversió la de la criatureta, fent-me en lo nas la punyeta (se' l palpa) refilant-me mig meló!

ALCALDESSA.- No me'l toque, si no vol que cride i que em despinfarre.

Tio COLLONS .- Repatxo! Que si l'agarre li arrancaré el pusterol.

TOMASA.- No dónes més que parlar;

el furor, Collons, amaina

¿Pero que és eixa donçaina

que no para de tocar?

ALCALDESSA.- Ja s'acosta el tururut. ¡I ell és cosa de funció!

ALCALDE.- Cavallers, aci estic jo, tinguen bon dia i salut.

(Entra ara el grup del burro i a penes el veu la so Tomasa se li tira damunt com una llepassa a l Alcalde demanant-li justícia: pero fa rodar l albardó i cauen ell i el Fiel-de-fechos baix la sària)

TOMASA.- ¡Sinyor Alcalde, justicia! Deixe que el meu mal li encaixe.

ALCALDE.- Espera't, si vols, que abaixe i d'ell em daras notícia.

TOMASA.- Oixga'm, que el temps és preciós, i ja el castic se retarda.

ALCALDE.- Fiel-de-fechos, tin l'albarda, si no, mos fotrem els dos. (Cauen de tòs.)

ALCALDESSA.- ¡Reina de la Candelaria!

TOMASA.- ¡Adiós, ja no hi ha remei!

ALCALDESSA.- ¡ Intérpretes de la llei, ja esteu els dos baix la saria! ALCALDE.- ¡Fill de les meues entranyes! Acudiu! ¿Que t'has fet mal? (¡Sisquera contra el portal t'hagueres romput les banyes! (El burro, després que amolla la càrrega, se'n va molt satisfet cap a l'estable sense dir res. I el Donçainer li pega darrere.)

ALCALDE.- ¿A on esta la molt bagassa que el respecte m'ha perdut?

FIEL.- ¡Punyeta, que m'ha fotut, Collons, la teua Tomasa! (rascant-se el tós). ALCALDESSA.- Veges si estas coixo o curro; alça't, anem, si és que pots.

ALCALDE.- Trau fora eixos monyicots, (se'n van sense dir cac; i l'Alcalde s'alça com pot, planyent-se d'una cuixa). i feu-li una palla al burro, que a esta vella loca i bruixa

jo li promet i assegure que a costes seues em cure el dolor que em fa la cuixa.

TOMASA.- Perdone'm !

ALCALDE.- Calla, si vols! Per mi ja estas perdoná. Lo demes s'apanyara afluixant els caragols.

TIO COLLONS.- Més val la pau que la guerra. Sente's; ací té cadira.

ALCALDE.- Jo compondré a la que tira

a la Justícia per terra.(S 'assenta i es posa afer

un cigarro.)

Secretari, vine ací,

trau la ploma i el tinter,

i en eixe tros de paper posa en brut este juí; arreglem luego lo compte

i no et rasques tant el tos.

FIEL.- ¡Patxo, que el bony és molt gros per a olvidar-lo tan prompte!(Va traent el tinter i demés ferramentes.)

TOMASA.- Torne al seu puesto eixos trastos (al Fiel-de-fechos) que aço no mereix escriure's.

FIEL.- Fotre! T'he de fer de gastos vint-i-cinc o trenta lliures. (Tornant a rascal'se el tos.)

ALCALDE.- Anem, sinyora Tomasa, és ja arribada la tanda de saber quina demanda

la porta a vosté a ma casa. Parle prompte, clar i fort. Les llagrimes a una vora,

que a mí, la dona que plora és... com tocar-li-la a un mort.

TIO COLLONS.- L'ocasió és molt oportuna per a dir jo raons.

ALCALDE.- Pos jo no en diré més que una: "Que calle el tio Collons". Tomasa té

la paraula i si es fa molt de pregar, tire de revés la taula, m'alce, i me'n vaig a sopar.

TOMASA.- Ja, pues, que vol que li ho diga, (Somicant com una Magdalena i procurant marcar bé en l'acció les indirectes de que es val per a contar el fet.) és el cas que hui m'he alçat, tenint eixuta la figa sobre tindre el cul banyat;

i demane al Tribunal que a mon marit li previnga que no em faça en lo pardal lo mateix que en l'eixeringa; pos té poca sai i pebre i és una acció inaguantable, tenint una un bon pesebre, tirar-li el penso a l'estable. (Aplausos per part dels espectadors femelles.)

ALCALDE.- Eu! Que l'assumpte té pels! Mes, jo també considere que no són mals canyamels els que et mames per darrere.(EI Fiel-de-fechos es posa la ploma darrere de l'orella i es xupla el dit.)

Anem, Collons. ¿aixo es cert?

TIO COLLONS.- No sè lo que faç cuant dorm.

ALCALDE.- Pos jo, que estic ben despert, sí que sé que eres molt porc, i que cebes tan estranyes no s'han vist plantar encara des de que torren castanyes en la Dlaca de Favara.

TIO COLLONS.- Sobre gustos no hay escrito, ni sobre...

ALCALDE.- Collons. Siliencio!

TIO COLLONS.- cada u... ALCALDE.- Calla, repito!

TIO COLLONS.- Fa lo que vol en el seu

pienso.

ESCENA SEXTA

Atenció, cavallers, que este passatge també té castanyetes. En efecte, estant el Tribunal favarenyo ocupat en los assumptes particulars de l'escena anterior, s'ouen uns grans crits pel carrer, i en aço, se n'entren de repent en casa del senyor Alcalde, el célebre Pasqualo (el primer galan) corrent, com qui fuig, i Vicenteta que l'acaça en una granera. Darrere d'ells va un ramat de gent del poble, uns en camisola, atres en les trenes penjant i les sabates al garró, movent entre tots una xiuladissa del diantre. L'Alcalde, a espentes i a redolons, i valent-se també de la vara, fa eixir cap a fora a tota esta gentola, que es queda agrupada a la porta del carrer, aguaitant només la punteta del nas per vore en que queda aquella cantada.

Pasqualo, que és fill del tio Collons i la so Tomasa, un poc baix de davant pero molt honradot i molt natural en paraules i accions, veent allí a son Pare i sa Mare, es torna roig, i sense dir res, s'apona en un raconet de la cuina, arrebossat en la manta i en lo barret calat hasta les orelles.Vicen-

teta anira en paños menores, sense calces ni sabates, i tota desgrenyada com la Roca Diablera; i cega de colera, prenint l'Alcalde pel seu nóvio, li arrea un parell de granerades en les costelles que el fan anar deu passos de cantó.

Pero en fi, aquietat ja un poc el roido i la trapissonda que es mou en este tu

autem, i restablit l'orde a forca de crits i bengalades de la Justícia, comença a celebrar-se el famós juí verbal, que seguix, i que encara se'n conserva l'original hui en lo dia en l'arxiu de Favara, per a honra i gloria de la magistratura d'espardenya i camalet.

ELS MATEIXOS, PASQUALO, VICENTETA, I UNA POCA COMPARSA

ALCALDE.- ¿Que va a ser este avalot i estos crits i este tumulto? (Assomant-se a la porta del carrer.)

PASQUALO.- Aco és... un cap de virot! Perd, amaguem prompte el burro! (Entrant-se'n sense aguardar raons.)

VICENTETA.- Més que voles o t'encaues com les rates o estornells, sabran els teus saraguells lo que són estes sinagues.

(Cascant a dreta i esquerra.)

ALCALDE.- Guarda respecte a esla vara, (s'equivoea i se n'agarra l'una per l'alra) i tin-te al Rei, Vicenteta!

VICENTETA.- Patxo! Que en tota Favara vaig a fer-me la punyeta!

ALCALDE.- Obeíx a la Justicia, deshonra de les donzelles!

VICENTETA.- Refotre! (Mamprén l'Alcalde per son compte).

ALCALDE.- Santa Leoncricia, que m'ha romput les costelles!

FIEL.- Mira, carall! lo que fas (a Vicenteta, que seguix

la seua faena). ALCALDE.- Punyetera!

VICENTETA.- Palo, palo!

FIEL.- ¿A l'Alcalde?

VICENTETA.- ¡Ai, so Tomas! (reconeixent-los) Jo em pensava que era Qualo...

ALCALDE.- Puta, bagassa, ramera! que m'has fet com un pansò! VICENTETA.- La culpa no la tinc jo.

ALCALDE.- ¿Pos qui la tè? VICENTETA.- La granera.

ALCALDE.- Jo et faré tindre el cap catxo abans que passe mitja hora. ¡Aco que és tanta gent, patxo! (refilant la vara pels nassos de tot lo món). Alla al fotre! Cap a fora! El que no tinga faena vaja molta enhoramala, si no vol que esta bengala li l'endoblegue en l'esquena. (Confusió, crits, plors, laberinto i atres mil punyeteries que succeixen per no-res en los pobles xiquets.) Anem, sapiam que ha segut este escàndalo i motí.

VICENTETA.- Que Pasqualo m'ha fotut.

ALCALDE.- I tu m'has fotut a mi. Pero a tandades va el riure; jo t'apanyaré, xiqueta.

FIEL.- Callen, si volen, punyeta! que no em deixaran escriure.

ALCALDE.- Per eixa raó, amigacho, no tens que inquietar-te massa.

FIEL.- ¿Pos com vol vosté que ho faça?

ALCALDE.- Quatre o cinc ratlles, i al patxo! Qualo, acosta't un poquet (a Pasqualo) que va a començar la festa. ¿Tu que dius?

PASQUALO.- Ja ho ha dit esta, (senyalant a la xiqueta del virgo) poro. . .. FIEL.- Lleva't el barret.(pegant-li un carxot que casi el tira de nassos) VICENTETA.- A mi em correspon ans que a ell el usar de la paraula. ALCALDE.- I a mi estampar-te el cervell si t'acostes a la taula.

VICENTETA.- Jo no agravie a ningú.

ALCALDE.- Pos escolta, mira i calla, que a son temps entraras tu en este treset en ratlla.

Anem, Pasqual, digues algo (a Qualo que no fa més que rascar-se darrere l'orella i pegar-li voltes al barret)

¿Per que entra tanta de gent te n'has entrat tan corrent com llebre que fuig del galgo? No et rasques tant. ¿Que tens ronya?

PASQUALO.- No sinyor, no em pica res; pero davant de vostés pareix que tinga vergonya.

ALCALDE.- Atre fotre! Pos m'agra que mos vinga en vergonyetes, un home en més castanyetes que té el burro d'un guara! Anem prompte, tros de col! que eixa catxassa ja em fot.

PASQUALO.- Calle, punyeta! si vol, que jo li ho contaré tot. (Esta és la millor relacioneta que té la comedia, i per lo mateix és menester que Qualofaca tol lo que puga per a perdre la vergonya i meréixer qualre palmadeles de parl dels espectadors.) Eixint-me'n hui cap a l'horta al que he passat per la plaça, esta, que estava a la porta, m'ha cridat des de sa casa. Jo, que ignorava els seus fins, com sóc així, tan bonatxo, a l'instant me n'he entrat dins sinse pensar en un patxo. I ella, al vore que ja estic com un conill en lo cau, pum! ha tancat el postic i luego ha rodat la clau. Ja hauran vostés conegut, com sapien les beceroles, el susto que hauré tingut, mirant-me tancat i a soles. Pero en fi, entre aquelles i estes me s'ha anat obrint el cor quan m'ha dit, fent-me grans festes; "Pasqualo, no tingues por. El teu temor, ¿de que naix? Bé pots en bons ulls mirar-me." I luego, de dalt a baix, ha escomençat a palpar-me. Després, pegant-me una espenta, a la cuina me s'ha endut. Jo, al vore que ella s'assenta, m'he assentat sense dir xut. Lo primer que ha fet, sinyor, al que estava allí un

ratet, és llevar-se el mocador i despassar-se el cosset; i sinse pensar-ho massa, en gran descaro i donaire, s'ha quedat, la molt bagassa, en les mamelles a l'aire. En seguida, i poc a poc, entre dimes i diretes, fent com qui es calfava al foc, s'ha arromangat les faldetes; i a l'encendre jo un cigarro, li he vist entre l'encisam una boca de llobarro que tirava més d'un pam.

(Aplausos per part dels mascles.) La vinya de Sent Jotxim mirava jo de reull, calculant quant de ralm cabria dins d'aquell trull, quan he observat que el meu nap, desarrugant-se les pells, anava mostrant el cap pel camal dels saraguells. (Més aplausos). Perque al divisar-li els trastos ¿Quin és el cavall de bastos

que no relinxa i no bota? ¿Quin burro és el que no brama, per més que es precie d'honest, quan la burra el seu programa li posa de manifest? I en fi, ¿quin home és tan matxo, que, havent dona que l'empotre, no tire el barret al patxo i la manta alla al refotre? (Ple de entusiasme el fill del tio Collons refila el barret i la manta i es queda en la boca oberta empomant els nous aplausos.)

ALCALDE.- Tens raó, puix jo mateix si m'encontrara en tals casos. La vara, en dos dits de greix, li haguera embocat pels nassos.

PASQUALO.- Aixo, pues, sinyor Tomas, he fet jo, poc més o manco, perque m'he vist en el cas d'herra o quitar el banco; és dir, en la precisió parlant en llengua més neta, de fer-li lo que he fet jo... o de fer-me la punyeta. (Rialles.) Pero encara falta més, deixen-me seguir la ruta, i entonces sabran vostés si esta xiquilla és poc puta.

Pos, sinyor, com vaig dient, luego que elia ha conegut que estaven casi caent

les agulles del canut (perque bé sap tota dona, siga tard o siga enjorn, quan esta la pasta bona per a poder dur-la al forn), en un bell en sec s'ha alçat, contant cuentos vells i nous, i a tirons me s'ha emportat al corral a buscar ous..

ALCALDE.- Digues, Pasqualo, ¿i tu creus que buscava ous de gallina?

PASQUALO.- Ella m'ho ha dit aixina, pero jo em pense que els meus; perque no l'ha vist, smyor, escarbar palla ni rames, ni buscar més ponedor que este que tinc entre cames. (Tira ma a la cistella.)

VICENTETA.- Bé saps que n'he trobat u en lo jac a on dorm el gos.

PASQUALO.- Lo que jo et puc dir a tu, que els que has encontrat són dos.

ALCALDE.- Deixa els ous eu lo corral i acaba lo que mos dies, que ja es cansa el Tribunal de tantes punyeteries.

PASQUALO.- No els tindré molt temps confusos, perque, sols falta en substancia, contar l'entrada dels russos en la capital de Francia; per a lo qual me precisa, ja que ací s'ha de dir tot, pegar des de luego un bot del corral a la pallissa. Alli fue Troya, señores, allí esta moderna Dido, gita sobre unes estores, m'ha obert el niu de Cupido.

ALCALDE.- Hauras vist des de la vora si el té en ous o en teuladins.

PASQUALO.- Lo que he vist és entrar dins el parot que estava fora.

VICENTETA.- ¿I aço quan s'acaba, quan? (Acostant-se a la taula de la Justícia.) ALCALDE.- Quan jo oportú ho considere. Anem, patxo!, fes-te arrere! i tu, Qualo, passa avant.

PASQUALO.- Jo, fet un estaquirot, sinse dir una paraula, al vore l'arros en taula he tirat ma al cullerot. I com sóc tan confiat, pensant-me que era tot melis, crela haver-me mamat lo manco el Virgo fidelis; perque ella m'havia dit volent clavar-me la sarpa, que era jo el primer David que tocava en aquella arpa. Perque crega'm, so Tomas, que he passat les aigues blaves embarcant-me en un cabas a on no toquen sol les faves! i si no afluixe el gatillo i apague prompte el cigarro, m'estaque allí com un carro per l'hivern en lo Campillo.

VICENTETA.- ¿Me dius que no estava estreta, i has passat ansies no fluixes sols per clavar la punteta?

PASQUALO.- Perque apretaves les cuixes. Pero al vindre't el xanglot

se n'ha entrat la lleterola com entra un xic en l'escola, és dir, en la bossa i tot.

VICENTETA.- Això és perque tens poc suc puix pareix, quan dret te s'alça el nap, canut de fer calça, i els ous, cigrons del Saüc.

TIO COLLONS.- (dirigint-sea l'Alcalde). Es fals lo que voste ou; que Qualo és xic de meollo i té un pentol com un bollo de xocolate d'a sou.

TOMASA.- I també és fals testimoni lo que dels cigrons diu ella; que el xic té bona parella de llimes de Sent Jeroni.

PASQUALO.- I si a cas algú, punyeta! vol quedar ben satisfet, pose'm la ma en la bragueta (se la destapa) i palpe-me-ho un ratet.

FIEL.- Aci farem punt i coma, que el passatge té collons. (Tornant-se a posar la ploma darrere l'orella.)

ALCALDE.-So fotre! Manco raons i mou a pressa eixa ploma; que el meu ventrell no és de bronze, i si no corres o trotes, entre putes i alcavotes, soparem alla a les onze. Cavallers, ¿en que quedem? que es va fent tard i vol ploure.

VICENTETA.- En que d'ací no em fan moure hasta que no mos casem. Que és just quan entra la cuca en l'alfals d'una donzella, que el que primer magre suca vinga a escurar la paella. (Pasqualo, el gran punyetero, li fa el carret.)

PASQUALO.- Eu! que qualsevol creuria que el del magre he segut jo! VICENTETA .- ¿Pero tu et cases o no?

PASQUALO.- Primer me la tallaria.

VICENTETA.- A fe que este matinet tallar-te-la no has volgut.

ALCALDE.- Deixa els talls i el gavinet, i al gra.

VICENTETA.- El gra és que m'ha fotut.

PASQUALO.- Aixo no és fotre, punyeta! que aixo és clavar el pardal enmig d'un camp de dacseta o en la porta d'un hostal. I en fi, si vols que t'ho diga ja que eres tan parladora: lo de les atres és figa, pero lo teu és... bacora. (Palmoteo en grande.)

FIEL.- Repatxo! Que aço té traça de no tindre nunca fi.

ALCALDE.- Lo pitjor és que el juí va embrutant-se un poquet massa.

FIEL.- Ya se ve. Vosté, que pot, no vol tallar la cordeta. ALCALDE.- ¿Jo que tinc que fer, punyeta?

FIEL.- La sentencia, i al virot! ans que esta gent mos empotre per darrere i per davant.

ALCALDE.- Carall! que estic reparant que tens raó, Fiel-de-fotre. Toca quan vullgues l'esquella, mentres jo empunye la vara,

i sabras prompte en que para el virgo d'esta donzella (senyalant a vicenteta)

i el no espolsar cara a cara (senyalant al tio Collons i sa muller).

ESCENA ULTIMA

Ací és menester traure tota l'habilitat dramatica que Déu els haja donat als actors, perque tindra molt poca gracia que a l'últim facen una porcada, i en lloc de palmadetes, els refilen quatre tomatades a la punta del tercer sentit corporal. En esta escena amostra el cap tot lo món, és dir, tots los paperets de la comedia: també el burro aguaita les orelles per una finestra. El Fiel-de-fechos, a una senya de l'Alcalde i després d'haver este pres asiento en molta formalitat damunt la fatal albarda de marres, toca una esquella que servix interinament de campaneta, per a imposar silenci a las partes litigantes, i formades estes en semicircul vora d'aquells aparells.burrijudicials, empomen en un pam de boca oberta la célebre sentencia que seguix, la qual no necessita comentaris.

ALCALDE.- (en lo dit en lo front com un home pensatiu) Cavallers! Tot lo món calle que ja esta cuita la coca; al que li toquen, que balle, pero al que no, punt en boca.

FIEL.- (sucant la ploma en lo tinter) Comence, quan vullga, el vals, que l'orquesta esta templada.

ALCALDE.- Vejam, pues, d'una pedrada si matem quatre pardals. (Tus escombra s alca dret obri la boca i diu:) Després de vore i saber les causes i les raons que contra el tio Collons manifesta sa muller; per a que no ho torne a fer i que la llei siga igual, el sentencia el Tribunal per traidor, vil i gandul, a que li ho faça pel cul u que tinga bon pardal.

(Aplausos en les femelles.)

TIO COLLONS.- EU! que aço té pimentons. (Rascant-se el potage.)

FIEL.- A tal tio, tal nebot.

TIO COLLONS.- POS fotre! Al tio Collons, lo que és pel cul, ningú el fot! (Arrimant-se als bastidors en les dos mans a retaguardia.)

ALCALDE.- (pegant dos bengalades damunt de l 'albarda, reclama ordre i continua:) També a Tomasa li dic, encara que és ja molt vella, que sempre que oixca l'anella obriga prompte el postic; i quan algun enemic li toque en la porta falsa, de pebre negre i de salsa ompliga-li l'estofado, responent-li de contado pel canutet de fer calça.

TOMASA.- ¿I SI en ell no hi ha metralla?

ALCALDE.- Entonces, máma't la porga

puix si te'l toquen i ell calla, vol dir que ("el que calla otorga)" (Ara aplaudixen els mascles.) (Torna a tossir Su Senoría i després d una curta meditació dirigint-se als nóvios seguix dient: Tu aniras, per ser lan destre (a Qualo) en pujar-te per les rames, tres dies a quatre cames en boç, ramal i cabestre penjant d'eixe coll silvestre esta esquella tan sonora. I respecte a la sinyora, (senyalant a Vicenteta, que li fa una cortesia, i esclata una gran rialla) ja que de punts no té rastre, que vinga i li'n pegue un sastre tres o quatre en la bacora.

VICENTETA.- Vinga eixe sastre, si vol, que si el pardal se li enrabia prompte entrara en esta gabia (obrint la porteta) plena de fulles de col. I si és que el seu alça el vol, (a l'Alcalde) només pense i considere que jo mai me desespere

ni tinc por de que es propassen: (al públic; amostrantli la carxofa i el tafanari) Lo mateix té que m'ho facen per davant que per darrere.

PASQUALO.- il en este corral de bous, a on s'ha fet ja tant el matxo, que em queda a mi que fer, patxo! si no tirar-me ma als ous? Sopla'm, Musa, dichos nous, perque si calles i em fots, solte el puesto, plegue els bots, i aunque en una multa em balde, dic: que em faç fotre en l'Alcalde, en la comedia, i en tots.

(A esles indirectes de Qualo, s'avalota el galliner i el sinyor Alcalde, a l'oir la marxa sorda de les llunetes i el reixiu de la caçola, temerós de que s'acabe la testa com el ball de Torrent, diu:)

ALCALDE.- La comedia ja esta feta,

tireu el teló.

FIEL.-No encara,

que falta un viva, punyeta!

a l'Alcalde de Favara.

TOTS.-¡ al Virgo de Vicenteta!

(Al caure el teló brama el burro, el Donçainer se la toca també un ratet, s'apaguen les llums, i "si te he visto, no me acuerdo!".)

REQUIESCAT IN PACE

AMEN

Gracies, Pacha

 
  Total visitas 365197 visitantes (692138 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=