SIÉNTATE CONMIGO
  El Festí de Cleòpatra (Francesc Miñana i Armadàs)
 

 

 

EL FESTÍ DE CLEÒPATRA

 

Francesc Miñana i Armadàs

 

 

Cordialment a Terenci Moix.

 

Més enllà de la llunyania dels temps, quan el vell i enigmàtic Egipte n'era el gran i joiós melic del món, Cleòpatra, la gran Cleòpatra, l'altiva Cleòpatra, presumia el seu bell pelatge i la seva esveltesa pels concorreguts i sumptuosos carrers i avingudes faraòniques d'aquella fastuosa societat mig corrompuda, força gandula i sexualment estripada.

A tothora passejava la seva lluent i presumptuosa figura dalt d'un formós carruatge tirat per sis magnífics cavalls blancs, menjant-se, amb sa mirada sensual i provocativa, a qualsevol vianant que li fes gràcia...

Les bacanals entre l'alta societat es succeïen dia rera dia perllongant-se fins que la concurrència quedava exhausta de plaer, esgotada pel cansansi vital d'una disbauxa desenfrenada i esbufegant alès embriagadors.

Els més excitants nèctars de la vida, els licors afrodisíacs i les begudes totalment exòtiques i desconegudes per tots nosaltres, es vessaven tot formant rius d'il·lusions somniadores i fruïcions ignotes i esgarriades.

Els palaus meravellosos es multiplicaven arreu; els jardins atapeïts de flors exòtiques i plantes exuberants on el plaer no tenia fre, estaven, tots, al servei d'una societat desvagada que vagava dia i nit, cercant tot allò que els era negat en la normalitat del cada dia.

Ells, també, es rebolcaven pel fang fastigós de la luxúria. Ells, també, tenien dret a ser feliços, cosa que mai ningú els hi negà i que mai satisfeien plenament.

No crec haver dit pas en el meu estimat lector i per tant demano les més sinceres disculpes que, Cleòpatra era el pompós nom d'una gran i lasciva gossa que feia les més exquisides delícies dels més distingits i honorables congèneres seus. Tot això succeïa durant l'època mosaica.

Cleòpatra i els seus rendits admiradors organitzaven periòdicament inacabables festins o orgies en els que hi participaven tots i tots els gossos del món conegut fins aleshores.

En els laberíntics i frondosos jardins del meravellós palau de Cleòpatra, així com també en els seus fastuosos salons, es daven cita gossos i gosses de totes les més estranyes races, mides, tamanys, colors i llinatges, i fins i tot gossos petaners que rodaven perduts per aquests móns de Déu. Al mínim crit d'invitació al festí, tots corrien atropelladament cap a palau, ja que sabien que, sens dubte, la diversió més extraordinària estava del tot assegurada...

Era curiosíssim veure com aquells animalons arribaven a palau. - Cara alegre i pèl lluent, cua revoltada i orelles tieses-... Després d'ésser atentament saludats pel lacai de torn, passaven satisfets a l'interior d'un gran i lluminós vestíbul on, joiosos, tots i cadascú dels cans, es desposseïen majestuosament de la seva cua, tot deixant-la penjada en un interminable i luxós penja-robes, millor dit, en un gran "penja-cues", consistent en una corrua o rastellera de claus daurats incrustats en panós d'ivori ben polit.

Sense cua, es trobaven alliberats d'un destorb inútil pel plaer. Al mateix temps, allò era un senyal de distinció i bons costums. ¿Portar cua? Quin destorb, quina ridiculesa estúpida, quin fàstic. ¡Ja mel's veig a ple festí tots remenant la cua, quina cosa més imbècil i fastigosa!... Així es que a l'hora de divertir-se, cua fora i cul enlaire...

La Cleòpatra complia la seva majoria d'edat. ¡Imagineu-vos quina festassa! Per aquest motiu i no pas per altre, foren cursades invitacions a tota l'extensa raça canina del món conegut. Es convidava a tothom a un gran festí d'aniversari que prometia ser llarg, ple de sorpreses i curull de plaers insòlits i insospitats. Cleòpatra, la més sensual i poderosa princesa oriental complia 18 anys, 18 ben aprofitats anys d'una vida fastuosa i regalada...

Aquell assenyalat dia, la Cleòpatra havia organitzat una de les seves grans festasses entre "romanes i orientals". Aquella bacanal havia d'ésser més que qualsevol de les que mai s'havien vist i viscut per aquelles immenses contrades. Aquell festí duraria setmanes i setmanes... Mai més compliria la majoria d'edat i allò havia de deixar petjada i el més tendre i marcat record entre els assistents...

Cleòpatra, pretenia que els participants a la "festorra", perdessin fins i tot la seva pròpia identitat, convertint-se en perpetus aduladors i, rendits i humiliats admiradors de la més gran "puta canina" que mai ha viscut sota la capa del sol.

A l'entrar, i com era de costum, tots els gossos i gosses es desprenien de la seva cua i, ordenadament, l'anaven penjant d'uns grossos claus massissos d'or que omplien totes les parets del gran vestíbul del palau reial.

A mesura que anaven entrant en el jardí, saludaven cortesment a la gossa Cleòpatra que, esplèndidament encantadora, donava la benvinguda als seus distingits i il·lustres convidats. Estava exultant d'alegria i tota ella traspuava UN AGRADABLE ENCANTERI SEDUCTOR.

Tota aquella cerimònia estava envoltada d'un aire de superioritat manifesta sempre per damunt dels seus humils convidats, els quals, després de feta la ritual salutació, donaven un parsimoniós tomb pel jardí, saludant a tort i a dret i repartint somriures i mirades provocadores a tothom que les volgués recollir.

Una vegada fet el tomb obligat pel jardí, s'incorporaven frenètica i desesperadament al "festí de Cleòpatra".

Menges de les més fines, frivolitats exquisides, licors excitants i desconeguts portats dels racons més amagats de l'orient, afrodisíacs beuratges dels més variats i exòtics gustos, dolços refinats plens de confitures boscanes i fruites tropicals, omplien atapeïdament les taules i tauletes degudament decorades, distribuïdes per qualsevol lloc de la tupida arbreda, mig il·luminada i mig a les fosques, per tant la penombra envaïa tot l'ambient agredolç del jardí.

Suaus músiques de violins, cítares, arpes i d'altres instruments orientals, amorosien acaronadament els sentits, tot transportant l'ànima cap a altres indrets paradisíacs. Lluminàries, penombres i foscúries es barrejaven discretament arreu. Ombres que anaven i venien s'esfumaven suaument fent-se menudes desapareixent sospitosament.

Rialles, silencis, bullanga i xerrameques bullien per estances i jardins...

Estances recobertes d'espesses catifes perses per les que lliscaven i s'hi rebolcaven, rient i plorant, aquelles sàdiques bestioles; vellutosos cortinatges d'uns colors granatosos recobrien els grans finestrals d'aquelles sales i salons amb parets del més fi marbre de Carrara.

S'aparellaven i es desaparellaven mentre d'altres, enjogassats, anaven i venien com a daines embogides. Mentre uns endrapaven com a feres, altres aixecaven el colze com a descosits, altres, seriosos, discutien pels racons, problemes d'alta política i escabrosos assumptes d'estat. Gairebé tots, en un moment o altre, parlaven eixelebrats dels seus tirans amos i de l'esclavitud en que estaven sotmesos. La majoria i Cleòpatra entre ells, que tot l'any estaven en zel, coquetejaven amb tots, i, de prompte s'esfumaven entre el fullatge amb qualsevol que li fes l'"aleta". -La disbauxa i el desenfrè, eren la tònica general dels "grans festins de Cleòpatra".-

Transcorreguts una bona colla de jorns des de l'inici del festí i, a trenc d'alba, quan les ombres prenen vida i el "festot" es troba en el veritable zenit del desgavell i en el més esgarrifós frenesí, succeeix un fet insòlit i del tot inesperat...

En un dels eròtics aldarulls que, de tant en tant es produeixen i, ben bé el bell mig d'aquella escandalosa gresca, començà una frenètica i desenfrenada persecució per estances i jardins, per salons i escalinates, gairebé tots corrien sense saber el perquè i el perquè no, però semblava que havia arribat el moment de córrer tots darrera Cleòpatra. Tots volien fer-la seva i elles, corrien també, pretenent deturar-los despitades.

Era del tot natural que, fruit d'aquella desenfrenada cursa, algú donés quatre coces involuntàries però ben donades, a un dels milers canelobres que adornaven i il·luminaven al palau reial. Després del primer vingué el segon i així successivament...

En aquell rodar de canelobres, ciris i espelmes finament treballades, anessin a parar damunt de catifes i cortinatges. De sobte tot quedà en una balaidosa foscor que afavoria l'èxtasi i aquells moments d'empentes i rodolons, però... Tot seguit les cortines començaren a cremar emportant-se'n per davant tot allò que cremar podia i que les flames poguessin agafar-s'hi...

Ben aviat, el palau, es convertí en una autèntica bola de foc que els embolcallava a tots i el pànic feu acte de presència, tot sortint d'aquelles esverades goles un unànime crit: "Foc, foc, "sálvase quien pueda""...

Corregudes sense rumb, crits esfereïdors, salts satànics, caigudes i trepitjades, empentes i rodolons, tot hi era bo en aquella desbandada ferotge.

Feréstecs lladrucs de misericòrdia i penediment pujaven llastimosos fins el cel caní... Tots intentaven de forma tumultuosa arribar sia com sia fins al gran vestíbul de palau a recollir la seva cua que, tanta nosa els feia en aquell "gloriós" festí de Cleòpatra. Per altra banda no els quedava altre remei que recollir la seva cua, sinó ¿amb quina cara es presentarien el dia següent davant dels seus respectius amos?

No cal dir que, amb les presses, ningú agafà la seva pròpia cua. En aquell moment de desesperació, desori i confusió allò era el menys important. Ja ho arreglarien en un altre moment si és que en sortien vius d'aquells terribles instants que els semblaven segles...

En un tres i no res aquell impressionant palau, quedà reduït a cendres i fum... Per sort cap dels assistents perdé la vida ni tan sols es produí una lleu ferida. Allò fou inexplicable, però així com ho explico succeí, però sí que cap dels gossos i gosses assistents a aquella orgia aconseguiren "encuar" el seu propi apèndix posterior.

Així doncs, des del "festí de Cleòpatra", perdut enllà dels temps en un país que en fou el melic del món, tots els gossos i gosses sia de la raça que sian, s'oloren el cul quan es troben per primera vegada, cercant encara, la seva pròpia cua perduda en el més clamorós i fantàstic "festí de Cleòpatra"...

Almenys, així m'ho explicaren quan jo n'era menut...

 

 

AVIS MURRIS...

A l'Aina Espona, la meva estimada neta.

"Avi, si aneu a fira, porteu-me una flauta si us plau". Aquella n'era la constant cantarella que, setmana rera setmana, feien uns petits vailets al seu avi quan aquest marxava a mercat, mercat que, com sabem, es fa setmanalment a cada cap de comarca i poblet de certa importància.

L'avi, com de costum, tornava en sa vella tartana, carregat de tot allò que li era necessari per a la bona marxa de la llar i també del camp: Un parell d'aixades, una gabeta, mitja dotzena de gots, un porró, els ganivets i les tisores ben esmolats, un sac d'adob, diversos estris camperols i, sobretot, unes fines mitges per a la mestressa.

El proper diumenge n'era "festa major", la tan esperada "festa major" i la dona havia de fer goig, hauria de presumir de mitges noves entre totes les "mestresses" de la vila.

A les dotze hi havia missa major, en la que no hi podien faltar i on ella lluiria les millors gales que servaven en aquell vell armari familiar, armari rossegat pels corcs però que amb tanta estima mimaven per ésser un tros de la petita gran història dels avantpassats. Armari que tan sols s'obria en les grans solemnitats i que el desfermà les seves grinyoloses portes, flairava una fortor de naftalina que atufava i et tirava enrera... La roba que sortia de l'armari, lògicament, desprenia la mateixa fortor de nafta, -això era igual- la mataria amb unes gotes d'aquell perfum que de joves li regalà el seu marit en celebració del primer aniversari de noses. La missa la cantava el petit cor de senyores del poble acompanyat per un acordionista que, igual feia ball que acompanyava solemnement les misses majors de la contrada.

Novament a la setmana següent, els néts repetien la mateixa constant cantarella ja sabuda:

- Avi, si aneu a mercat, porteu-nos una flauta...

I així cada setmana quan l'avi sortia de casa per anar a mercat. I l'avi, com sempre, ni flauta ni flautí...

Vet aquí que un bon dia un dels marrecs, el més murri, s'apropà a l'avi, quan emprenia la marxa camí del marcat i, amb veu convincent li digué molt seriosament:

- Tingueu avi, aquí va un duret perquè quan arribeu a fira em porteu una flauta...

L'avi se'l mirà orgullós. Aquell menut havia nascut de la mateixa fusta que ell: Un bon comerciant... Mirant-se'l de dalt a baix li digué complagut:

- Fill meu, tu xiularàs...

En tornant de fira, l'avi li feu solemne entrega davant de tots de la flauta sol·licitada per aquell nét pragmàtic, coneixedor intuïtiu de les veritables lleis de la vida.

Amb una lleugera inclinació de cap i un somriure dibuixat en els seus tendres llavis, agraí el menut la deferència tinguda per part de l'avi al portar-li la tan volguda flauta i, ben content, el vailet s'allunyà carrer avall amb "un flabiol sonant"...

 

QUINES COSES FA LA CRISI!...

En Joan i la Pepita havien matrimoniat feia més de quinze anys i, de sempre, les dificultats econòmiques havien estat presents en la seva llar. En aquests moments i, segons diuen, per culpa de la ditxosa crisi, estaven a l'última pregunta... Feia dies que en aquella casa no hi havia ni un ral, ni tampoc cap pa a la post... Si giraven aquell matrimoni cap per avall, no sortiria, ni tan sols, la pols de les butxaques...

En Joan n'era un home tímid i poc emprenedor, silenciós i massa meticulós, esporuguit davant les adversitats i prou calculador i fred.

Ella n'era extravertida, xerraire, llançada, irreflexiva i un bon tros de cap verd, alegre com uns cascavells i poc madura per la vida... Dos caràcters absolutament oposats. Els entesos diuen que per poder viure en comunitat, aquesta diferència ajuda millor a suportar-se l'un a l'altre. Per altra banda, també els físics, sustenten la teoria que, pols iguals es rebutgen i de signe contrari s'atrauen... El que jo no tinc tan clar, davant d'aquestes afirmacions tan estudiades, si a la vida aquestes teories tan sabudes, són del tot veritat... Sinó... Comprovem-ho...

Era absolutament imprescindible i del tot urgent, trobar una ràpida solució a aquella greu i difícil situació familiar. No cal dir que el llarg atur del matrimoni feia extraordinaris estralls, l'economia submergida feia temps que ja no funcionava i els diners no es veien per enlloc. La vaca estava seca i no rajava; fins i tot, els contenidors de brossa que regiraven estaven completament buits d'estris per ésser aprofitats per menjar o per ésser venuts. Encara sort, que la vida els havia negat la descendència; lògicament no tenien fills.

En un principi, la negació d'un fillet havia preocupat a la parella; avui era com una veritable benedicció de Déu. Només faltaria això...

L'aigua els arribava al coll. Resultava del tot necessari adoptar alguna mesura dràstica i urgent. Aquella caòtica situació no es podia aguantar ni un dia més...

Asseguts un vespre davant d'un plat d'aigualida sopa de fideus, ella engegà una proposta draconiana que ja feia dies que anava madurant en aquell cervell tan aigualit com la mateixa sopa. Digué amb veu del tot convincent:

-Des de fa molts dies que m'està voltant pel cap una idea que no sé si acceptaràs. Idea que penso he madurat prou i que no podem permetre'ns d'abandonar i que, necessàriament hem de posar en marxa tot seguit.

- M'espantes, Pepita. Conec les teves idees i sempre m'han fet molta por.

-No crec pas que faci falta fer història del nostre recent esfondrament econòmic, oi? Fa més d'un any que en aquesta casa no hi entra ni un duro. Els amics i la família ens estan girant l'esquena sempre que parlem amb ells. Els deutes ens ofeguen. Tan sols ens falta que jo faci cantonades i, per això també, penso que tal vegada en sigui ja massa vellota. Què en penses tu de la nostra situació?

-Què vols que en pensi, filla meva. Estem més que fotuts, ja no sé per on girar-me...

Tot aixecant-se d'una revolada de la cadira on estava asseguda, encamina els seus passos cap a la cambra d'on del calaix de la calaixera en treu una carpeta verda on la Pepita i té guardada tota la seva esperança. Deixant-la damunt la taula diu amb veu autoritària:

- Aquí, Joan, aquí tenim la solució a tots els nostres problemes. Tu i, tan sols tu, en tens l'última paraula...

Una profunda pal·lidesa envaeix l'ànima i també la cara del pobre Joan. Ell coneixia massa bé les bogeries de la seva dona, però fos quina fos, no li tocaria més remei que acceptar-la. El moment no era el més propici per a fer grans cabrioles i filigranes intel·lectuals ni tampoc per dedicar-se a fer extraordinàries giravoltes alternatives. Pobre Joan, si el punxen no li treuen gota de sang...

Obrint furiosament la carpeta, la Pepita exclama:

- Com bé pots comprovar, estem totalment al corrent dels pagaments de la teva assegurança de vida.

- Què vols dir amb això, Pepitona meva?

- Vull dir tan sols, que l'única solució a tots els nostres problemes passa per aquesta carpeta miraculosa. Allargant-li la pòlissa segueix exposant el seu diabòlic pla:

- La solució passa, sens dubte, en que avui mateix et moris...

- Quin disbarat se t'ha ocorregut? Si vols que et digui, no ho veig gens clar.

Una mitja rialleta aparegué en els llavis triomfants de la Pepita, que contribuïren a tranquil·litzar una mica les esporuguides sensacions d'aquell homenet que gairebé estava ja mig mort.

- No home, no. No t'espantis, tu no et moriràs pas de veres.

- Ara encara ho entenc menys...

- Crec que està molt clar, maridet meu. De totes maneres, deixa'm que t'ho expliqui. Com pots veure tinc a les mans la pòlissa signada per tu, que diu expressament que en el cas de mort per accident del sotasignat, la vídua percebrà la bonica quantitat de vint i cinc milions de pessetes.

En el pobre Joan, els ulls li sortien del cap i les mans li tremolaven crispades d'impotència. Amb un filet de veu sortida de la més profunda raconada de l'ànima, digué:

- Què vols dir amb això, bruixa?

- Està més clar que l'aigua...

Després d'un llarg silenci, ella tancà suaument la carpeta i mirà fixament i de manera inquisitiva al seu pobre marit. Baixant els ulls fins a terra i traient forces de flaquesa, en Joan digué gairebé sense veu i del tot abatut:

- Si el meu sacrifici serveix per a solucionar totes les nostres coses, endavant, Pepita.

- En els meus plans no hi entra pas la teva mort real, tonto, més que tonto. No saps que jo t'estimo molt, Joanet meu.

Ell semblà ressuscitar o despertar d'un mal son i, com sempre, es dedicà a escoltar les explicacions de la seva "estimada Pepita".. .

- Des d'avui fins el diumenge vinent, direm a tothom que preparem una excursió en barca pel Mediterrani, per escampar la boira i treure'ns totes les cabòries del damunt. Hem de fer-ho il·lusiónadament. Els veïns han de saber-ho tots i també ho hem de dir a totes les nostres amistats. El telèfon no pot parar. El diumenge el matí trucarem a la família per acomiadar-nos molt contents, ja que fa temps que no hem sortit de casa. Agafarem qualsevol tren que ens porti a un dels poblets de la costa que lloguen barques o patins. En llogarem un i tu sortiràs a navegar allunyant-te força de la costa. Jo t'esperaré a port. Tu et perdràs de la vista dels banyistes i vianants, desembarcant en un lloc ben llunyà on ningú et pugui veure i on no puguis trobar cap conegut. Deixaràs, lògicament, la barca sola empenyent-la ben fort cap a dins del mar.

Transcorregudes unes tres o quatre hores, començaré a inquietar-me per la teva tardança i posar-me nerviosa per la teva absència. En donaré part a la Creu Roja i a la policia de mar i a tothom que se'm posi per davant. Tot allò que segueixi a la teva desaparició deixa-ho a les meves mans. Tu has de desaparèixer durant sis mesos, temps suficient per haver cobrat la teva assegurança de vida.

Ell l'escoltava estupefacte. No s'ho podia pas creure. Quanta imaginació, Déu meu! Passats uns moments que li semblaren segles, reaccionà tot dient:

- De què viuré jo, durant aquests sis interminables mesos?

- Netejant vidres de cotxe o demanant almoina, però sempre ben lluny de la nostra ciutat.

Novament ell baixà els ulls fins a terra i assentí tot allò que la Pepita anava maquinant i desgranant cínicament. Recuperat d'aquella inesperada bomba, seguí menjant aquell plat d'aigualida sopa de fideus que s'havia refredat massa i encara era menys mengívola.

Tot transcorregué tal i com ells ho havien programat. Junts llogaren un patí de vela. En Joan s'enfilà poruc i tremolós dalt d'aquell artefacte que mai li havia fet cap gràcia. Ella es quedà al bell mig del port, en lloc ben visible. Ni tan sols es feren un petó per no aixecar sospites. Allunyant-se, amb la mà, s'acomiadava tristament de la Pepita. Quan en Joan es perdé de vista, ella s'assegué en una taula del bar del club nàutic i encengué una cigarreta per matar el temps que els matava. Passaren vàries hores i en Joan no tornava...

Els responsables del club inquirien a la dona protestant pel temps que duia llogat el patí. Ella feia una bona comèdia...

La gent del club començaven a posar-se nerviosos, no per l'embarcació llogada, sinó per l'home que l'acomboiava. Prompte les forces vives de la mar es posaren en marxa. Tots intuïen i suposaven que un accident hauria tombat la barca i l'home hauria estat copejat per la pròpia embarcació, quedant inconscient i anant a a parar a la mar...

Ben aviat la Creu Roja rastrejaria tota la costa sense obtenir resultats positius. De sobte veieren, allà lluny, el patí buit i sol. Això els confirmava la sospita d'haver mort el navegant solitari. Al fer-se negre nit, s'interrompiren els treballs de recerca que, com sabem, no donarien cap tipus de resultat... Passades 24 hores, finalitzaren la recerca i donaren per desaparegut a aquell home que el dia abans havia sortit a navegar gaudint de l'esport marí...

En Joan havia mort; s'havia ofegat en aquell mar que tan estimava.. La família recriminava l'atreviment d'un home que, si bé n'estava enamorat de la mar, no sabia gens de nedar i menys de conduir una barca...

A les vint i quatre hores d'escampada la notícia, ella es vestia de negre de cap a peus, celebrant una munió de misses per l'ànima d'aquell home bo que, durant tants anys, havia estat lligat a la seva vida. Un cop mort, els amics sortiren d'arreu, volent ajudar a la vídua en tot allò que, fins llavors, els hi havia estat negat.

No passaren gaires dies quan, un grup nombrós d'ells, s'aproparen al mar amb un ram de flors a les mans que el tiraren ben lluny en recordança d'aquell bon jan que durant la vida havia estat un tros de pa beneït...

Transcorreguts tres o quatre mesos, ella cobrà plorosa els vint i cinc milions de pessetes de l'assegurança. Gràcies als diners, ella refé, segons deien, la seva pobre i desgraciada vida...

Com acostuma a succeir en tota malifeta, alguna cosa queda per lligar i és aquella la que ensorra el possible perfecte muntatge...

Passats set o vuit mesos, un joiós dia, ell pujà altra vegada l'escala de casa seva. De la butxaca treu aquelles claus que, durant tant de temps, havia guardat carinyosament acaronant-les en tot moment. Posa les claus el pany, les mans li tremolen; tornaria a estar amb la seva Pepita, la dona de la seva vida, aquella que, si bé, tenia el cap ple de pardalets, ¡era tan encantadora però! I ara seria per sempre més...

Obre ben a poc a poc la porta i ben espaiet arriba fins el menjador. Vol donar-li una sorpresa, però allà no hi ha ningú. Aniria fins a la cambra dormitori... Era massa de matí encara per trobar-la llevada... El llit hi trobà a la Pepita abraçada juntament amb un altre home... Imagineu-vos com... En Joan fa un crit esfereïdor i cau rodó desmaiat a terra als peus del seu propi llit...

Mentrestant, la gent del barri, utilitzant la veu de l'experiència, anaven dient:

Vés-te'n Anton que el que es queda ja es compon...

 

 

EL "SANT CRISTO GROS"

Des d'un temps ençà aquella contrada patia una extraordinària sequera com mai havien conegut els més vells vilatans d'aquella comarca. Des de vàries generacions enrera no es recordava cosa igual.

Els camps de conreu es pansien i es morien de mica en mica totes les bèsties. Les vaques no podien pasturar per manca de fullatge. Tota la pagesia estava arruïnada, estaven a l'última pregunta. Els remats de bestiar de tota mena es morien de gana ja que l'herbei era sec i el forratge ben mort, mort com estan els morts del cementiri.

Els rius i rierols que solcaven aquell tros de país, estaven completament secs, podies travessar-los sense ni tan sols mullar-te les soles de les sabates. El pantà, construït en un temps de tràgica memòria, deixava relluir fins els fonaments de les cases enfonsades d'un poblet submergit i de grans records artístics i tradicionals.

Les autoritats ja no sabien per on girar-se ni quines decisions prendre per remeiar tot aquell estat d'angoixa i desesperació. Quines mesures adoptar per sortir-se'n d'aquell marasme i desgavell eixut i tan eixut.

Els alcaldes dels pobles afectats s'havien reunit en vàries ocasions sense arribar a cap solució positiva. Per fi havien delegat una petita comissió per visitar a diferents i excepcionals meteoròlegs del país per si existia la llunyana possibilitat de provocar pluja artificial que alleugerís les penúries d'aquelles maleïdes contrades. Totes les gestions fetes havien estat totalment infructuoses i sense esperances properes.

La població estava ja tipa i farta de fer pregàries a Déu i a tots els sans del cel donat que els homes res podien fer en aquella situació extrema.

En totes les misses es feien pregàries demanant aigua per l'amor de Déu. Semblava que tots els estols celestials estaven afectats de la més profunda i espantosa sordesa...

Aquella gent no creia haver estat tan pecadors com per rebre aquell gros càstig. Si que a voltes el sisè manament havia estat transgredit, però això era normal...

En més d'una ocasió, els pagesos, havien cercat l'ajut de les més importants i conegudes bruixes i dels més reconeguts bruixots. Havien recorregut al tarot, a la bola de vidre, els rituals de màgia blanca per provocar la pluja. Però tot havia estat inútil...

Els habitants d'aquells poblets ja començaven a creure que alguna maledicció queia damunt d'ells, o que bé la sequera era l'expiació d'alguna desconegut agravi fet a les altures.

A la vista de la desviació religiosa de tota aquella pobra gent, les autoritats eclesiàstiques començaren a posar-se nervioses i decidiren per unanimitat, treure en processó el Sant Cristo que, des de feia segles, estava a l'altar major de l'església arxiprestal situada en un d'aquells malaurats poblets.

Reunits els clergues de la contrada decidiren fer un romiatge per treure el "sant Cristo Gros" a passejar demanant-li aigua a dojo per a aquella pobra gent.

A totes les funcions religioses fetes després de la decisió, fou anunciada la processó del Sant Crist que es faria el proper diumenge acabada la missa de les dotze conduint el Sant Crist fins l'ermita de la Salut, situada dalt del turonet que es trobava a vuit quilòmetres del poble.

Pocs dies abans de celebrar-se la romeria a l'ermita per invocar l'aigua del cel, els batlles dels set pobles afectats, dictaren un ban invitant als habitants dels set pobles a assistir a l'esmentada romeria, ban que els aguatzils es cuidaren de proclamar ràpidament pregonant pels carrers de les viles, després de cada toc de cornetí:

- Per ordre del Sr alcalde es fa saber que, el proper diumenge, després de missa major celebrada a la parròquia de sant Pere, s'iniciarà la romeria acompanyant el Sant Cristo Gros fins a l'ermita de la Salut, en petició de pluja...

Era tanta la insistència del pregoner a tota hora del dia que, la quitxalla dels pobles, el seguien recitant el ban a l'unison i fent la mateixa cantarella que aquells pobres trobadors frustrats.

Arribat el dia l'església s'omplí de gom a gom, i això que aquell dia no permeteren portar les habituals cadires i tamborets plegables de casa a fi que a peu dret fos més gran la cabuda. Fou tanta l'assistència que fins i tot la plaça de l'església estava abarrotada de veïns, familiars, coneguts i d'altres persones vingudes d'arreu per fer més gruix i així més forta la pressió davant la celístia.

Preveient l'èxit de la convocatòria, muntaren una gran xarxa de megafonia que cobria no tan sols la plaça, sinó també els principals carrerons que conduïen a la parroquial església del poble organitzador de la pia manifestació.

Les cròniques asseguren que fou tanta la gent que acudí que a l'hora de repartir la comunió, aquells pobres capellans, estigueren més de dues hores repartint hòsties...

Allà acudiren criatures de bolquers, gent gran, vells que no s'aguantaven els pets, joves, dones, minusvàlids de tota mena, militars sense graduació i fins i tot les primeres autoritats de la comarca, cosa molt poc freqüent ...

Finalitzats els Sants Oficis s'organitzà la santa comitiva:

Davant, obrint la processó, hi anaven un bon grup de guàrdies urbans de gala, lluint els seus plomalls, els sabres i la botonada daurada; seguien els set alcaldes ben mudats i endiumenjats; tot seguit una esquadra de la soldadesca enarborant la bandera "nacional"; darrera, una munió de capellans revestits amb capes pluvials i estoles llustroses; precedint els eclesiàstics, anaven una bona colla d'escolanets amb grans torxes enceses a les mans; just darrera l'església hi anava el Sant Crist portat pel cos de portants de la ciutat més pròxima i, darrera tot el poble entonant càntics religiosos barrejats amb jaculatòries i pregàries demanant insistentment la pluja tan desitjada.

Segons expliquen els més vells de la contrada, feia veritable goig veure la fervorosa devoció de tota aquella gent, d'aquells milers de vilatans i vilatanes arrenglerats enfilant-se muntanya amunt camí de l'ermita de la Salut.

No havien transcorregut ni tan sols quinze minuts, quan en al cel començà a veure-s'hi els primers desdibuixats núvols. Núvols que anaren enfosquint-se fins a tornar-se ben negres que, gràcies als esbufecs del vent que es girà, corrien amenaçadors cap on aquella gentada demanava reiteradament la pluja salvadora.

Corregué ben aviat la veu entre els romeus que allà lluny s'acostaven uns prometedors núvols, que de portar males intencions remeiaria el desastre que aquelles contrades venien sofrint.

Com més s'apropava la feliç nuvolada més cridaven i pregaven aquella pobra gent mancada del natural líquid vivificador.

La llarga corrua de pidolaires caminava lenta i fatigosament, pujant l'alta muntanya camí de l'ermita situada ben bé al cim, des d'on es divisava la gran planúria desolada i maleïda.

Amb joia als ulls i gratitud al cor, tots anaven veient com el cel s'ennegria cada vegada més damunt les seves testes i el vent s'esdevenia, cada vegada, més humit, presagiant la tan ansiada i desitjada pluja d'estiu que faria que la seva vida retornés a ser la vida de sempre...

No passaren ni cinc minuts quan, les primeres i vergonyoses gotes estiuenques, caigueren, espaiades, damunt d'aquells enfervorits i esperançats pelegrins.

De mica en mica les gotes anaven sovintejant en quan a la seva freqüència i gruixària.

Aquella bona i soferta gent començaven a mirar-se angoniosa, pressentint el torrencial xàfec que els venia al damunt. Les ordenades fileres deixaren de cantar i mormolaven en veu baixa el que farien en el cas d'augmentar aquelles amenaçadores gotes de pluja tan i tan esperades.

De cop i volta començà a ploure a bots i barrals, caient una forta tromba d'aigua damunt de tota aquella gentada que ja no pregava sinó que, trencant files, inicià una carrera desenfrenada muntanya avall, cercant aixopluc per guardar-se de la riada d'aigua que el cel els enviava de forma despietada.

Capellans, escolans i dones s'arremangaren les faldilles i cames perquè us tinc. Els homes es carregaren les criatures a coll i apretaren a córrer com si els empaités el mateix dimoni. La soldadesca i les autoritats anaven a la desbandada fugint de l'aigua com a mals esperits..

No passaren ni dos minuts quan la gran muntanya santa, quedà més pelada de gent que els més llunyans deserts del centre del continent Africà...

Allà dalt a mitja muntanya, quedaren sols i ben abandonats, ben xops i xorrant aigua pels quatre costats, la bandera "nacional" i "el Sant Cristo Gros"...

 

 

LA GUANTERA

Tots sabem la gran importància que la indústria tèxtil ha tingut en el nostre país, col·locant-se en llocs de privilegi en el món conegut.

Sabadell, ciutat en la que la majoria, per no dir tots els seus habitants, treballaven en alguna de les moltes fàbriques que, de pares a fills, anaven succeint-se i sempre tirant endavant. D'altres, vivien depenent de la indústria sense assistir a les grans fàbriques, sinó del petit taller familiar que, des de casa, envoltaven aquelles grans indústries pujades a pols gràcies a l'esforç col·lectiu d'un poble treballador.

No sols Sabadell, sinó moltes n'eren les ciutats i pobles catalans que anaven endavant gràcies a l'art de teixir i vendre tot allò que, dia darrera dia, anaven teixint. Encara podem veure quan recorrem les carreteres catalanes, sobretot vorejant la conca del Llobregat, grupalls de cases a l'entorn d'una gran fàbrica. Veritables nuclis humans urbanitzats i socialment ben atesos, en els que hi trobaven, no tan sols tot allò que resulta imprescindible per a la vida diària, sinó que també eren llocs de reunió i esbarjo. Les anomenades "colònies" que prenien el nom del fundador de la fàbrica i del grup humà que treballava i vivia sota l'aixopluc de la gran empresa.

Això, malauradament, ha passat a ser història, encara que no sé, si per bé o per mal. La cosa és que ja no és així...

Avui aquelles colònies són com esquelets petrificats d'un temps llunyà... La vida de l'home s'ha organitzat d'altra manera gràcies a l'evolució i la tecnologia.

Per diverses raons que ara no analitzarem, el tèxtil inicià un fort devallament i moltes d'aquelles grans fàbriques anaren de cap a caiguda, havent de tancar les seves portes per sempre més, donat la falta de comandes. Durant força temps, els benefactors empresaris anaren de corcoll, fins que no pogueren aguantar més aquella forta envestida.

La fàbrica d'en Ferran Cimona, no podia ser menys que les altres i hagueren de fer fallida. Des de feia ja molt temps, es teixia i no es venia gairebé res. Els stocks augmentaven escandalosament, mentre el propietari no sabia per on tirar...

No cal dir que cada dia anava pitjor. En Ferran hagué de prescindir, fins i tot, dels seus "drapaires", treballadors autònoms, que amb un o dos telers a casa, teixien per altri. Si les coses seguien per aquell mal camí, ben aviat haurien de prescindir dels seus propis treballadors i fins i tot haurien de tirar portes avall i vendre's la fàbrica sencera. Encara que això l'espantava i no hi volia pensar pas...

L'esforç de vàries generacions acabaria doblegant-se davant de l'evidència que ningú volia reconèixer i, menys, veure-la ni tan sols admetre-la. Era un fet incontrovertible; no hi havia feina i per tant la gent no comprava com abans, i si ho feia, comprava d'altres teixits alternatius i més barats, per tant allò no es podia aguantar per enlloc. Tots els fabricants trontollaven.

Com a últim i desesperat recurs, a en Ferran se li ocorregué una bona solució que ell cregué definitiva. Enviaria els seus dos fills a vendre pels mercats dels pobles i així reduiria gènere i anirien fent la "viu-viu" mentre durés la crisi i les coses prenguessin un altra caire. Dit i fet...

Un bon dia cridà als seus dos fills i els digué:

- Fills meus les coses van força malament. De seguir per aquest camí, ben aviat haurem de tancar la fàbrica i, tot l'esforç dels nostres avantpassats aniran a fer punyetes i nosaltres a demanar almoina pels carrers de la ciutat. No podem permetre que això passi, primer, per la nostra pròpia subsistència i, després, perquè com a hereu d'aquest patrimoni, no puc ni dec abandonar el vaixell en hores tenebroses. Crec que tota aquesta crisi durarà poc temps. Si resistim la primera forta envestida, la victòria serà nostra.

Un dels fills contestà convençut:

- Digueu pare, ¿què voleu que fem per salvar la nostra empresa i nosaltres farem el que sigui necessari?

- Esperava que la vostra resposta fóra aquesta. Gràcies fills meus, moltes, moltes gràcies. Sou fets de la mateixa fusta que tots els meus antecessors.

I dient això li espurnejaren els ulls, encara procurà fer-se el fort davant de l'adversitat.

En Pere, el més tímid dels dos germans, digué:

- Maneu-nos pare, nosaltres obeirem... L'altre, nerviós, intentava cercar solucions al problema, tot donant voltes neguitós al voltant de la taula del despatx del pare i dient una munió de coses incoherents però que el pare agraïa força. Algunes de les propostes eren veritables ximpleries encara que el pare l'animava a fer-ho per engrescar-los a trobar alguna solució possible.

Durant els dies que seguiren a aquella conversa es notà una gran activitat en el magatzem i fàbrica. Tot eren preparatius i il·lusions, anades i vingudes, tots estaven esperançats en el viatge que emprendrien els dos germans pels mercats de Catalunya venent la mercaderia acumulada durant tant i tant de temps.

En Pere, xicot alt, gros i ben plantat, semblava que s'ho prenia més en calma però, sempre obedient i posant en aquella feina el millor de les seves condicions i il·lusions. Ells tirarien endavant l'empresa, per fi, havia arribat el moment de poder demostrar que, encara que joves, també tenien moltes coses a dir i encara més, a fer...

En Jordi, menut i escardalenc, corria amunt i avall cantant i ballant, havia arribat l'ocasió de desempallegar-se de la família tot vivint uns dies "lliures de marca". Feia temps que esperava poder demostrar que, encara que jove, també podia tirar endavant el negoci gaudint d'una llibertat mai tinguda.

Semblava ahir, quan en Ferran, viatjava a Manchester dos cops a l'any per conèixer l'evolució i dissenys dels nous teixits anglesos. Sense por a equivocar-nos, els panys de Sabadell, res havien d'envejar en els millors de Manchester o Liverpool. Ara tot havia canviat: Ni Manchester ni Liverpool... Ara serien els pobles i poblets de Catalunya els que ens donarien la clau per poder sortir d'aquell forat negre i malaurat.

Farien l'últim esforç, si això no anava bé, tancarien i, ¡alabat sia Déu!

Arribà el dia assenyalat. El pare havia preparat dues grans maletotes replenes de guants de diferents colors, mides i dissenys per a cadascú dels fills, així com una més petita maleta ben repleta de "manguitos".

A en Pere l'envià cap a les terres empordaneses, on, tal vegada, li seria més fàcil la venda; a en Jordi cap a la Terra Alta a recórrer els mercats i fires d'aquelles contrades més difícils. Els donà uns quants bitllets, les claus d'un cotxe a cadascú d'ells i, apa, cap a salvar el prestigi i l'empresa de tota la vida.

Carregats amb dues maletotes cada un dels joves, emprengueren camins ben diferents. Cadascú agafà el seu cotxe i a fer quilòmetres... En Jordi content i satisfet d'ésser qui pogués tirar el negoci endavant, i també, perquè no, animat per l'aventura que significava aquell repte difícil i costós; en Pere, cara-llarga i preocupat per com anava la feina a casa seva, inquiet i angoixat pensant com se les arreglaria per poder vendre tota aquella mercaderia que li havia estat encomanada.

En arribar, en Pere a un petit hostal d'un poble de la Costa Brava, s'aposentà en una menuda però neta cambra. S'assegué damunt del llit i obrint les dues maletes. A la vista del contingut de les mateixes tingué una gran decepció: Amb totes aquelles presses, les seves dues maletes estaven plenes de guants tots ells de la mà dreta...

Durant una llarga estona es quedà plantat davant de les dues maletes obertes, sense saber què fer ni per on tirar... Aniria en busca del seu germà per poder desfer aquell embolic? Però vés a saber on estaria... Telefonaria a casa per explicar el que havia passat? Però que en trauria... Tan sols ajudaria a angoixar més els pares... Esperaria tres o quatre dies a l'hostal, per veure si el seu germà tenia la bona pensada de cercar-lo a ell. Això... Era una bona idea... Esperaria uns quants dies i si no venia, se'n tornaria cap a casa amb la cua entre-cames i les maletes ben plenes de guants d'una mateixa mà.

Mentrestant, en Jordi, havia arribat a un poblet llunyà, perdut entre muntanyes on segurament mai havien vist un foraster. Allà fóra difícil vendre res i menys guants... Demà mateix començaria a fer la seva feina.

Aquella nit, soparia i ben aviat cap al llit, estava cansat, havia fet molts quilòmetres per poder arribar a aquell poble amb claror de dia.

El dia següent al llevar-se de bon matí i obrint les maletes, s'adonà que tots els guants eren de la mà esquerra. En veure'ls li agafà un veritable atac de riure que, la feina fou seva, per reprimir-lo, sinó aquella bona gent de l'hostal, el prendrien per boig, donat que no és gaire normal que una persona sola es rebenti de riure dins la seva cambra i a aquelles primerenques hores del matí.

Baixà al menjador on esmorzaria, mentrestant ja en pensaria alguna... Després de menjar-se dues bones llesques de pa amb tomàquet i pernil acompanyades d'un porronet de bon vi, li demanà a la mestressa un cartró ben gros i ben blanc. Se'n pujà a la cambra. Estengué el cartró damunt del llit i amb un gruixut rotulador que duia escriví:

"Guants per la mà esquerra. Última moda arribada de París".

S'encaminà cap a la plaça del poble on muntà la seva paradeta penjant-hi el gros i vistós cartell. Ben aviat la gent feia cua per comprar aquells guants bonics i vistosos "manguitos" arribats de la França.

Va ésser tan l'èxit que amb un parell de dies esgotà totes les existències. Diuen els vells del poble, que tota la gent de les rodalies aquell hivern lluïren aquells guants de tots colors, mides i dissenys així com els vistosos *manguitos*, comprats a un foraster vingut de l'estranger...

Al tornar a casa es trobà el seu germà mig plorós i desanimat. No havia venut ni tan sols un dels guants que li havien estat encomanats. Posant-li la mà a l'espatlla li digué: No et preocupis gens, nano. Ara mateix torno a sortir i veuràs com te'ls venc tots"...

Agafant de nou el cotxe es dirigí sens rumb fins que trobà un racó de món on altra vegada penjar un cartell que aquesta vegada deia:

"Guants per la mà dreta. Ultima moda arribada de parís".

Aquesta vegada també, l'acompanyà la sort i amb molts pocs dies liquidar el contingut de les maletes... i més que n'hagués tingut...

 

 

SANTA INOCENCIA!

A l'Oriol Espona, el meu estimat net.

Des de fa una bona temporada, s'intenta reviure l'entranyable i agradosa figura de l'"aprenent", sense gaire èxit a judicar pel que es veu per aquestes empreses de Déu. Avui l'aprenentatge es fa d'altra manera, encara que en el fons sigui el mateix. Però jo, parlaré d'aquell aprenent i no del d'ara, sens desmerèixer per res el que avui assisteix a una fàbrica o taller unes hores al dia per aprendre el que a l'escola no li ensenyen.

Vull doncs, parlar de l'aprenent, d'aquell xicotet espavilat argenviu, un xic murri i entremaliat, bona fe i fins i tot servicial, aquell marrec que entre altres coses anava al treball per aprendre un ofici i, algun dia, poder guanyar-se la vida com ho feien els seus avantpassats i perquè no també, per poder manar a un altre aprenent.

Com bé diu el seu nom l'aprenent, aprenia l'ofici des de les mateixes bassaroles. Aprenia no tan sols a fer la feina, sinó també a manar-la i per això havia d'ésser manat en tota l'àmplia accepció del mot. Escombrar el taller, treure la pols de les màquines, cercar el cantiret aigua, guardar les eines i d'altres feines per l'estil, eren les primeres que el noiet aprenia. Des d'allà fins arribar a un bon oficial de primera hi anava tota una carrera inestimable. Algun d'ells, dedicaven tota la seva vida treballant en la mateixa empresa, en aquests casos, el treballador acabava sent gairebé de la família de l'amo; d'altres, més inquiets, no solament canviaven de taller, sinó també de feina.

Tal com he dit al principi, hi ha intents per part de les administracions de reviure aquella figura enyorada i eficaç, per aconseguir-ho legislen normatives i més normatives. A l'escola professional, el xicotet aprèn la teoria i, després, assisteix a tallers i a oficines, procurant aprendre la pràctica tan necessària per ser-ne un bon oficial. D'aquesta figura legal, en diuen pràctiques en alternança. Esplèndid nom però que penso que no rutlla com en principi es creia... Els temps han canviat massa de pressa i les coses són com són i no com nosaltres voldríem. Sinó, fixeu-vos...

Recordo que el meu pare m'explicava de menut, quan jo estava a punt d'entrar d'aprenent en un taller, que en la fusteria del seu poble hi havia hagut un espavilat i feiner aprenent que de tant feiner havia tornat mico al seu propi amo.

El primer dia, en tocar les vuit del matí, entrava per la porta un menut i rabassut marrec d'ullets xics i saltirons, ple de vida i sonrosadet de cara, recomanat d'un amic de l'amo, que volia començar el seu llarg pelegrinatge laboral. En arribar digué tot content a l'amo: "Bon dia Sr. Benet, sóc el nou aprenent, em dic Pere, encara que els amics em diuen Boleta. "Digui'm, Sr. Benet, què puc fer?..." El Sr. Benet, que així es deia l'amo, se'l mirà de dalt a baix, cosa que aviat estava feta, li digué: "Bon dia Boleta. Abans que res, vés i porta'ns un cantiret d'aigua fresca. Només sortir a l'esquerra i tombant la cantonada trobaràs la font". En Pere, ràpid com un llamp, agafa el cantiret situat en el racó més fresc del taller i surt esperitat cap a la font. Transcorreguts uns breus instants, apareix l'aprenent amb el cantiret ple d'aigua fresca. El Sr. Benet se'l mira estranyat i dibuixa un lleu somriure...

El Boleta es planta davant de l'amo i l'espeta: Què faig ara, Sr. Benet? "Agafa l'escombra i repassa ben bé tot el taller". dit i fet: Ràpidament el noi posa mans a l'obra. Agafa l'escombra, remulla les serradures escampant-les pel taller i comença a escombrar amb tanta gràcia i "salero" que el mateix Sr. Benet queda admirat de tanta pulcritud. Tot d'una, el Boleta, deixa el taller net com una patena...

"Com pot veure, ja està net el taller; ¿què faig ara, Sr. Benet?

El tal Sr. Benet, ja començava a estar-ne una mica tip de l'excel·lent disposició d'aquell menut vailet que, feia la feina volant i, per més desesperació, ben feta... "Mira, noi", li digué mig emprenyat, "recull tota la ferralla que trobis escampada per terra i posa-la ben posada dins d'aquests cabassos".

Tal i com pensava, no passà més de mitja hora quan tota aquella menudència de ferralla s'havia guardat curosament dins de cadascun dels cabassos que li havien estat manats. No cal dir que el taller estava net i endreçat com mai havia estat i podem assegurar, sens temença a errar, que en aquell terra s'hi podien "menjar sopes"...

En Benet, n'estava ja fins els mateixos nassos de tanta celeritat i de tanta netedat... El pobre home no tenia ni temps de poder pensar quina feina li donaria per tenir-lo, hores i hores entretingut...

L'amo començava a posar-se nerviós i anava amunt i avall del taller, buscant alguna cosa rara per encomanar-li. Mentrestant, el marrec, anava darrera d'ell, preguntant-li insistentment: "Què faig , Sr. Benet?" "Quina cosa vol que faci ara, Sr. Benet?" "Ja n'estic tip de tu i de les teves preguntes. Ves i treu el cul per la finestra..."

Passada una llarga estona, el xicotet tornava, tot cordant-se els pantalons, i amb aire satisfet digué: "Ja està, Sr. Benet. Què faig ara?" "Què vol dir això de que, ja està Sr. Benet?" Mig espantat, el noi diu: "Vol dir que ja he fet el que vostè m'ha dit". "Què t'he dit jo?" "Que tragués el cul per la finestra..." "Què has fet, desgraciat?" "El que m'ha dit... He agafat una d'aquestes cadires, m'he enfilat, m'he baixat els pantalons i, com vostè ha dit, he tret el cul per la finestra. Com pot bé veure vostè, sóc del tot obedient. Es aquesta una de les millors qualitats meves, la mare m'ho ha ensenyat des de ben petit..."

El pobre Benet se'l mirà amb ulls entre furiosos i condescendents i amb una veu tremolosa exclamà: "Què haurà dit la gent?" El noiet se'l mirà amb un aire triomfant i convençut de la feina ben feta, digué: "Mentre passaven amunt i avall anaven dient amb un somrís als llavis:

BON DIA, SR. BENET...

 

 

RECORDS D’INFANTESA

Crec haver dir alguna vegada que quan jo tenia vuit anys d'edat, vaig perdre la vista, la qual cosa fa que els records visuals que impregnaren les meves retines, han quedat gravats fortament en elles en no haver estat trepitjats per altres, al llarg de la meva vida. El fet es produí a finals de l'any 36, quina cosa feu que tots els meus records estiguin al voltant de la guerra civil i dels fets anteriors a la mateixa: Metralletes, milicians i milicianes, ambulàncies que anaven i venien, banderes republicanes i vermelles i negres. Cares ferrenyes esporuguides i de mala llet. "Caballitos" pocs i guerreres masses...

La mare era una bona dona que creia en la política com a entrega a un país pel seu millorament i poder assolir el somni d'una vida, la independència; la mare era republicana, demòcrata, catalanista i bona ciutadana, per tant res a estranyar que m'alliçonés i em fes viure intensament la vida política de casa nostra.

Recordo, doncs, com si fos ara mateix la mort del president Macià, "l'avi dels catalans". En saber-se la trista notícia i dir la ràdio que la capella ardent estaria al Palau de la Generalitat, la mare em posà les millors gales i tot caminant, ens dirigírem cap a la Plaça de Sant Jaume.

Encara sembla que senti la veu de la mare quan tot caminant carrers avall m'explicà: "Mira nen, ara anem al Palau de la Generalitat on viu i treballa el Govern de Catalunya. Allà hi veurem el nostre President que ahir va morir i l'han posat en una caixa bonica perquè tots els catalans que l'estimàvem li puguem dir un carinyós adéu. El President Francesc Macià, que així es deia, ha estat un home bo que estimava Catalunya com ningú, i que ha estat perseguit, empresonat i traït per molta gent per treure el nostre país de la foscor en que ha viscut més de cent anys. El President ha estat com l'avi pels catalans, i quan siguis gran sabràs quan ha fet per Catalunya. Ell sempre deia que volia pels catalans "la caseta i l'hortet", això no volia dir que tots havíem de tenir una casa, sinó que volia la prosperitat i el benestar per a tothom.

Tot dient això i moltes coses més, de la manera més senzilla i planera arribàrem davant de la gran escalinata de la Generalitat. L'entràrem al Pati dels Tarongers; m'impressionà aquell pati rodejat de tarongers, amb la fulla negrosa i trista. Dintre la meva ànima bullia un no sé què angoixat i heroic. Entràrem en un saló on hi havia moltes flors i un mossos d'esquadra vestits de gala amb les seves espardenyes de vetes, cosa que em va cridar molt l'atenció. Al bell mig hi havia un túmul negre damunt del qual hi havia un fèretre tapat amb un vidre a través del qual es podia veure tan sols el rostre del President. Tothom s'hi acostava molt, i durant uns instants quedaven aturats, immòbils, amb els cap baix i movent suaument els llavis; a més d'un li veié rodolar una llàgrima galtes avall. Férem uns instants de cua silenciosa i respectuosa, i ben aviat fórem nosaltres qui ens trobàrem davant cara a cara amb el fèretre. La mare acostà els seus llavis a la meva orella i em digué: "Mira-te'l bé, fill meu, aquest és el President de la teva Catalunya, que has d'estimar com si fos jo mateixa"

Una gran bandera catalana cobria el fèretre i en aixecar els meus ulls ensopegaren amb la cara del President mort. Una cara llarga, un nas afilat, en cabell llarg i blanquíssim, un rostre pàl·lid, molt pàl·lid. La mare s'ajupí i em féu un petó. No sé encara perquè, però una llàgrima seva mullà el meu front i llavors entengué que aquell acte que estàvem fent, seria molt i molt important, la mare fins i tot plorava.

Podríem gairebé dir que jo aprengué a estimar Catalunya, al dia que davant la figura del President mort, la mare m'ensenyà a estimar el país, la bandera que embolcallava la tenacitat, el somni i la realitat d'un petit país, que per petit no deixa de ser el més gran.

 

 

EL VELL MESTRE D’ESCOLA

Era un dia plujós de primavera. La terra i l'herbei flairava intensament sota les gotes de pluja que inundaven el jardí de la vella escola d'aquell petit poblet de muntanya.

La mainada, regalimant aigua pels impermeables, anaven arribant tot xampurrejant pels tolls que envaïen els carrers de la menuda vileta.

Mitja hora abans que sempre, el vell mestre del poble, obrí les portes de l'escola a fi i efecte que aquella xicalla humida pogués aixoplugar-se ràpidament en arribar a classe. Un cop obertes les portes de bat a bat, el mestre, es dirigí cap el seu tronat despatxet on hi havia una taula de fusta ja corcada, una gran llibreria plena de llibres i un gastat silló de pell ennegrida pels anys; del sostre hi penjava una bombeta quina llum pobre i groguenca donava un especial to a aquella petita cambra. Allà prepararia i ordenaria una mica les classes del dia. Explicaria matemàtiques, història i socials... Entremig dels coneixements científics deixaria anar unes gotetes d'urbanitat, matèria que des de feia molts anys ningú n'ensenyava. Ho faria discretament sens que es notés gaire, sinó aquells bordegassos, influïts, majoritàriament, per la maleïda televisió, es mofarien als seus propis nassos titllant-lo de vell xaruc i feixista retrògrad...

Mentre això pensava, anava prenent quatre notes en el seu dietari d'aula tot lamentant-se de la desorientació que duia la jovenalla que anava pujant:

-Què en serà el dia de demà de tota aquesta canalla? La societat va massa de pressa i ells, naturalment, no ho poden arribar a pair. Tots tenim un garbuix mental... Abans tot anava més a poc a poc; i amb això no vull dir pas que allò fos millor, però corren massa. Hem perdut, malauradament, la capacitat de sorpresa i tot està apuntat amb agulles!

En quan sentí una gran remor a la classe, sortí del seu petit i tronat despatxet i escurant-se el coll ben fort vàries vegades, perquè el sentissin, es dirigí pausadament cap a la doma... En sentir-lo, tots corregueren cap el seu lloc habitual i quan entrà el mestre, tots se'l miraren sorneguerament. Ell es dirigí cap a la seva taula tot fent una bondadosa rialleta. Es féu el silenci i el mestre digué:

-Bon dia, nois. Abans de començar la nostra classe d'avui, voldria fer-vos un petit comentari.- Tota la mainada es mirà amb cara de -ja hi tornem a ser, avui un altre sermonet-. Ell, el mestre, comprengué l'expressió d'aquelles carones i, donant un gir de cent vuitanta graus, digué tot somrient:

-Anem a veure! Aquells que ahir varen veure la pel·lícula de la tele que aixequin el braç.-

Un unànime bosc de braços alçats es va produir en aquella aula de poble. Cosa gens estranya en qualsevol escola d'arreu. Per descomptat que no era aquella la intenció del pobre home, però va haver de canviar el seu discurs donades les circumstàncies reflectides en les cares d'aquells adolescents malcriats.

-Què us va semblar?- Diferents i ben diverses foren les opinions expressades, tumultuosament, per aquella mainada. Uns molt "díver", d'altres, "bestial", Als menys "collonuda"... -¿I això?- -Hi havia lluites molt "guais", ganivetades a tort i a dret...-

-Vosaltres creieu que això és "guai" com dieu?

-I tant.-

-Els vostres pares us permeten veure aquestes coses?

-Ells també ho miren.

-Si fóssiu fills meus, jo no us deixaria veure tanta televisió i menys encara, tanta sang i fetge.- . -Vostè és un carrossa. Un vell passat de moda; els pares el que volen és que no els donem la llauna; vostè és un porcellana antiga, un mamut...

El vell mestre anava perdent la paciència que renovava dia a dia. En mig d'aquell guirigall s'aixecà el més grandet de la colla i, fent callar a tothom, digué:

-Mireu, bon home, a vos us paguen per ensenyar-nos mates, socials, naturals i d'altres bestieses per l'estil, no per donar-nos sermonets cada dia, per tant o deixeu de fer-ho o ens declararem en vaga.- Un atronador aplaudiment eixordí aquell bon home que ràpidament reaccionà.

El vell mestre s'aixecà, donà quatre passes endavant i donant una llarga i dura mirada a tota aquella mainada impertinent, exclamà amb suau duresa:

-Teniu tota la raó però abans de callar per sempre deixeu-me que us digui quatre coses: Primer, sou una colla de mocosos mal educats; En descàrrec vostre us diré que no en teniu pas tota la culpa vosaltres. Els vostres pares són els primers i més grans responsables, després el sistema d'ensenyament, i per últim, la societat que us envolta. S'han perdut i tergiversat els valors humans, només priven els valors consumistes i materials. L'home ha perdut el respecte a ell mateix i ha confós la llibertat amb el llibertinatge. Ahir, per no anar més lluny, vaig veure com tu i tu us morrejàveu al bell mig del carrer. Us heu perdut el respecte mutu i la pròpia autoestima. Us insulteu per res i us maltracteu per tonteries; us baralleu i fins i tot arribeu a fer-vos mal per pures bestieses. Sou pitjors que les pròpies bèsties. Algun dia, i Déu faci que no sigui tard, recordareu les meves paraules i tots els meus "sermons", I ara:...

Es dirigí cap a la pissarra en una mà agafà el guix i a l'altra el drap d'esborrar. Posant-se d'esquena als alumnes començà a omplir de números la pissarra mentre li rodolava una discreta llàgrima per aquelles galtes endurides pel temps i per la lluita diària. Girant-se digué:

-Avui parlarem del teorema de Pitàgores...

Durant el matí ningú s'atreví a aixecar la veu i la conducta fou immillorable.

En acabar les classes es dirigí al telèfon del seu petit i tronat despatxet. Després de marcar les sis xifres corresponents digué:

-"Voldria parlar amb el Sr. inspector en cap"-. Passaren uns inacabables segons i exclamà amb veu ferma i convençuda: "Sr. inspector, a partir d'aquest moment presento la meva irrevocable dimissió. Sóc un vell carrossa i estic molt cansat. -Féu una pausa- Aniré a treballar al meu jardinet i cuidaré els meus quatre animalons. Les flors i els animalons són els meus millors amics. -Entremig d'una amarga rialleta, digué:

-Moltes gràcies, Sr. inspector".

Penjà el telèfon i es desplomà pensatiu en el seu vell silló d'aquell tronat i estimat despatxet on havia passat els millors anys de la seva vida. Ara començaria una altra etapa tranquil·la i solitària!...

 

 

"POBRES MÚSICS"

A Josefina Miret amb tot l'afecte.

Vull deixar ben pal.lès que l'expresió "pobres músics", no és una expressió pejorativa sinó que està dita de forma carinyosa i molt volguda. Expressió amablement dita tot pensant amb el poc coneixement generalitzat de la gran tasca que els músics fan i de l'extraordinària influència que la música pot exercir sobre el comú del gènere humà.

Aquest enorme desconeixement de la importància que la música exerceix sobre la vida de l'home, recau damunt de tots els plantejaments que, analfatets musicalment parlant, estructuren els diversos plans d'estudi a donar en les escoles primàries i secundàries.

Malgrat el que acabo de dir, a Catalunya sembla, últimament, redreçar-se un xic l'estima a la bona música, entenent com a tal, exactament igual un Bach, un Mozart o bé un Ray Charles, un Tete Montoliu o un autèntic "cuntry".

La música sempre és música, altra cosa mai serà música, per molt que s'esforcin...

Tot i això, encara existeix la generalitzada creença que el músic és un home un tros bohemi, un xic desorganitzat, un tant despenjat i un massa "desenquadernat" i que la seva feina, no és treballar sinó passar-s'ho bé.

Penso que existeixen dues classes ben definides de músics: Els que llegeixen notes i els que interpreten allò que escriviren els autors... De totes maneres ambdós treballen encara que ben diferentment, treball ben poc comprès pel comú de la gent.

- Sinó, vegeu un fet ben significatiu que, no fa pas gaire, m'explicava una bona amiga-.

El Marc i l'Alba són dues encantadores criatures de sis o set anys, que comparteixen la mateixa escola i són, des de sempre bons veïnets.

Cada vespre, després de, naturalment, fer els deures escolars, es troben per jugar una estoneta a casa el Marc o bé a casa l'Alba.

El pare de l'Alba és un bon mecànic de cotxes i la mare, una mestressa de casa tal com cal. El menjar a les hores, la roba neta, tele oberta, casa a punt, concerts escassos, teatre gens, això sí, un cop a la setmana anar al cinema per estar al corrent de les últimes novetats.

A casa del Marc es respirava un ambient absolutament distint del viscut a la llar de l'Alba. El pare d'en Marc és músic i investigador de musiques folklòriques i tradicionals. Un veritable artista inquiet i molt sensible a qualsevol cosa que signifiqui art. La mare, una mestra vocacional entregada, a tot hora, a la seva lloable feina d'ensenyar.

Una parella en la qual els valors humans estan per damunt de tots els altres. Dues famílies sanes però tan oposades entre sí que feia estrany que l'amistat surés per damunt de tot... No dubteu ni un instant que això forma el veritable teixit social de casa nostra. Uns així i els altres aixà convivint estretament.

Pocs dies després de la diada de reis, les dues criaturetes jugaven a "papes i a mames" amb les joguines tradicionals del dia. ¿Qui de nosaltres no ha jugat alguna vegada o altra, quan eren menuts, a "papes i a mames"?

A l'Alba els senyors mags li havien portat una formosa cuineta farcida de fireta. Quina avinentesa s'havia d'aprofitar en tota la seva plenitud. Hi jugarien molt, fins a cansar-se'n.

A en Marc, els reis havien estat generosos en joguines didàctiques i ben poques o cap de bèl·liques.

Es curiós adonar-se'n com també els reis saben distingir entre joguines de nen i joguines de nena, quan cada dia més, les feines no tenen sexe. Bon nombre d'homes "fan la cuina", uns per necessitat i d'altres per professió. De totes maneres, els reis també es modernitzen. Quin remei els queda...

Com gairebé sempre acostuma a passar en la pròpia vida real, la nena distribueix els papers en la comèdia juganera.

"Ara tu, Marc, aniràs a treballar. Mentrestant jo faré el dinar i així quan tornis del treball podrem dinar juntament amb els nostres nens".

En Marc, obedient com cal a tot bon home, agafa una malateta que tenia a mà i marxa cap un raconet de la cambra on estaven jugant. El noi dóna un parell de voltes a l'estança simulant la distància que existeix entre casa i el treball.

L'Alba preparava amorosament els estris adients per fer el "dinaret" anunciat. Abocada a la cuineta, col·locava les olles i les cassoles damunt dels figurats fogons. Enmig d'aquell tràfec que la nena es portava fent la seva feina, mira de reüll a en Marc que en el seu raconet tenia les dues manetes davant la boca, exactament com les té el pare quan toca el clarinet, però sense el clarinet, naturalment. Fins i tot, per donar més realisme a la seva pesada feina, movia els ditets com si interpretés una d'aquelles extraordinàries simfonies beethovenianes.

L'Alba, al veure'l amb aquella aptitud seràfica, es gira d'una revolada i de forma enèrgica li espeta:

- "Marc, t'he dit que tu anessis a treballar i tu no ho has fet. Jo no jugo..."

En Marc se la mira molt estranyat i tot posant una carona tristoia però molt convençut del que feia, exclama:

- Però si estic treballant!...

 

 

LA NOTICIA

A un amic periodista.

Què en som de frívols els humans a l'hora de judicar els actes i actituds dels altres! Quina lleugeresa tenim en penjar etiquetes i en quadricular als demés, segons els nostres propis paràmetres i d'acord amb els nostres reduïts punts de vista! Es curiós la forma que tenim de veure els altres segons el nostre prisma i la nostra interpretació de les coses...

En un dels marginals barris que envolten qualsevol de les ciutats del nostre temps, vivia, millor, habitava una dona mig malaltissa juntament amb el seu fillet d'uns onze anys. El menut era escanyolit i escardalenc, tal vegada per la manca de nutrició mantinguda. Un parell d'humils éssers sumits en la més espantosa pobresa, pobresa que duien amb dignitat i paciència. La "barraca" on passaven les hores mortes, es desfeia de mica en mica; les parets s'inclinaven sota el pes del temps i la mala construcció. Malgrat les dificultats econòmiques que els ofegava, la seva vida discorria normalment. L'infant assistia diàriament a les classes de la parròquia per pobres. La caritat pública sostenia aquell parell de vides gens afortunades.

El matrimoni, vingut de fora, feia anys que residien a la ciutat, venien d'un bonic poblet enlluernats pel benestar enganyós d'altres famílies vingudes en anterioritat. Els abans arribat tornaren al poble a cavall d'un gran cotxe adquirit a terminis i traient-s'ho del menjar diari. Allà, al poble, es vengueren un petit bancalet i juntament amb els minsos estalvis, compraren els bitllets i, apa, cap a la ciutat a veure si tenien la bona sort dels seus veïns. Pocs mesos després de l'arribada el marit moria minat per una malaltia que dugué larvada d'unes terres llunyanes i poc acollidores. Quan el marit morí, aquell infantó contava tan sols dos anyets recent fets. La dona hagué d'arremangar-se i treballar com un escarràs, rentant roba i fregant escales...

El mateix dia en que el nen complia els sis anys i gràcies a les influències de la Sra. Glòria, esposa del regidor del barri, el menut ingressava a l'escola pública, on a més d'aprendre de lletra menjaria tots els dies calent...

Realment resultava del tot impressionant i colpidor, veure com aquell "nap-buf" assumia plenament les funcions de cap de família, d'home de casa, de petit protector de la seva pròpia mare. Semblava més gran, més fet, més madur, més assenyat que la resta de criatures de la seva edat. Mare i fill sovint dialogaven cercant solucions als greus problemes de subsistència que els envoltaven. ¡Quantes coses fa fer la necessitat i com espavila la pobresa!

Un matí, aquella pobra dona, no es pogué aixecar del llit. Estava molt malalta. Els veïns deien que d'aquella ja no en sortiria. Estava seca, demacrada i molt pàl·lida. Unes mans llargues dipositades sobre el pit i uns dits cadavèrics aferrats a la gira del llençol; el nas afilat amb l'anunci de la mort...

La malaltia s'agreujava dia a dia i el nen anava entristint-se cada vegada més. El menut no es bellugava d'assegut al capçal del llit de la mare. De tant en tant, ella, obria els ulls i girant la vista, embolcallava al seu fillet amb una tendra mirada acompanyada d'un suau i desdibuixat somrís, pronunciava, amb un filet de veu, el seu nom i tornava a tancar els ulls.

Arribat el capvespre, la dona, era visitada a requeriment dels veïns, pel metge de l'ambulatori pròxim. En finalitzar la visita, el metge s'endugué a la criatura a un altra estança i posant-li la mà damunt de la seva petita espatlla, li digué dolçament:

- La marona està molt malalta.

- Què es morirà, Sr. metge? El metge baixà la vista fins a terra i no pogué respondre aquella terrible pregunta. No tenia paraules, era inútil contestar. Era impossible, no podia articular ni un sol mot. Un fort nus a la gola l'impedia dir res. Després d'un silenci que ell imaginà infinit, preguntà:

- Tens algú de família?

- No, no Sr., ningú. Tan sols la veïneta d'aquí al costat.

- Quan jo marxi, vés i digues-li que vingui a fer-te companyia. No és bo que estiguis sol.

El doctor, tragué de la cartera el talonari de receptes, el posà damunt d'una cadira i després de fer una bona munió de gargots, la donà al nen dient:

- Vés a la farmàcia corrents i compra aquest medicament, són unes pastilles i tot seguit crida a la veïneta perquè et faci companyia aquesta nit. Digues-li que jo t'ho he dit...

El metge tancà la seva cartera, donà mitja volta i s'encaminà cap a la porta. Abans de sortir, s'ajupí i, amb molta tendresa, donà un carinyós pessic a una de les galtones del vailet. Ell se'l mirà amb uns ullets entre interrogatius i força agraïts.

En quan el metge abandonà la casa deixant darrera aquella petita tragèdia, el nen, nerviós, començà a buscar per calaixos i butxaques, racons i raconets, una trista moneda per anar a la farmàcia, on compraria una mica de vida per la seva marona. A casa no hi havia ni cinc cèntims... Una vegada més els demanaria a la seva veïneta... Poc a poc i amoïnat es dirigia cap a la porta, quan de sobte se l'il·luminaren els tristos ullets i els colors li pujaren a la carona. S'aturà, donà mitja volta, arrancà a córrer i tot agafant embranzida es dirigí a la seva cambra. S'ajupí i dessota del seu catre o llitotxa, tragué una guardiola de fang en la que hi havien unes quantes monedes i la rebotí contra terra. La guardiola quedà esberlada i de dins del seu ventre aparegueren un bon grapat de diners. Els guardava per comprar-se una joguina... Sense perdre temps ni pensar-s'ho poc ni molt, recollí als seus cabals i sortí foragitat com si l'empaitessin.

Traspassar la porta de casa i, esperitat, arrancà a córrer que les cames li tocaven al cul... Dins la seva maneta, apretat, hi duia aquell grapat de monedes que, segons ell, donaria la salut a la seva mare, única persona que tenia en aquesta vida. Creuava els carrers gairebé sense mirar, si és que els seus ulls no veien altra cosa que la farmàcia que li semblava cada vegada més lluny. Per ell, els semàfors no comptaven, sols tenia una obsessió: La farmàcia...

En arribar a una de les grans avingudes, es llançà com un posés a creuar-la sens veure que venia a tota velocitat un d'aquells luxosos automòbils que circulen endimoniats pels carrers de les grans ciutats.

En creuar l'ampla avinguda el cotxe se li tirà al damunt etzibant-li una trompada que el féu anar uns metres enlaire caient el bell mig del carrer. El cotxe ni tan sols disminuí la marxa donant-se a la fuga. El vailet quedà estès a terra panxa amunt i els bracets en creu; per la boca li eixia un filet de sang, els ullets tancats i la carona en expressió plàcida; això sí, a la seva maneta dreta i duia, ben agafats, els dinerons de la farmàcia. Semblava un angelet...

El dia següent llegíem en un raconet amagat de l'última plana dels diaris la següent noticia:

"Ahir al vespre, un automòbil que es donà a la fuga, atropellà, deixant-lo mort a l'asfalt, a un pillet d'uns deu anys que encara duia a la mà el fruit del seu botí. Unes poques monedes hauria agafat d'alguna innocent butxaca"...

 

 

L’ORADOR

A l’admira’t amic Miquel Roca i Junyent.

Entre setanta i vuitanta eren els embadalits oients que, -asseguts des de feia estona-, escoltaven els gloriosos refilets d'un il·lustre orador polític.

El silenci i l' interès vers les fluïdes paraules que brollaven com a cristal·lí manantial de la boca d'aquell privilegiat home, es tallava amb un ganivet.

Sabeu allò que diuen del "Feed-back?". Heu sentit alguna vegada aquella agradable sensació que hom sent quan és ben escoltat? Doncs, la mateixa surava en l'ambient, però... elevada a la màxima potència !

De sobte, un dels assistents va, i espeta a tossir desesperadament i sense fre. Una tos dura, forta, més que forta escandalosa, llarga i massa sorollosa. Una tos agressiva i congestionadora.

L'au cantarina, des de dalt de l' enfustissat dirigí una carinyosa i tendra mirada a l' involuntariament inoportú "Tossidor" i, interrompint la seva brillant melodia, digué tot somrient i canviant el to de la seva veu:

- "Tus, tus de gust i no et reprimeixis pas, fill meu, sinó les mirades són totes per a tu".

Després d'una lleugera pausa, exclamà amorós:

- "¿Vols un caramel?".

Entre brot de tos i brot de tos, l'atribolat assistent digué tot ofegant-se:

-"No, no senyor, moltes gràcies, no cal".

Dites aquestes paraules i foragitar-se la tos de la seva gargamella, tot fou una...

Un dels acompanyants del polític que des de l'inici estava assegut a la seva esquerra -fumador empedreït, gràcies a Déu-, i que també des de l'inici sentia el "mono" del fumador reprimit, allargà la mà davant del polític i digué, cercant una mica l'alliberament del fumar: "

- Jo si que en vull un de caramel".

L'orador se'l mirà de dalt a baix i, tot aclucant els ullets i posant una pícara carona, digué sorneguerament entre un somriure amistós i confident:

- "Ingenu, més que ingenu, tu no saps que quan un polític ofereix alguna cosa, senyal que no la té!"...

L'amic es posà les mans a les butxaques i sentí una lleugera vermelló a la cara que no fou advertida per la concurrència gràcies a una tupida barba blanca...

 

 

T'HO DEBIA ORFEO...

En homenatge al mestre Antoni Pérez i Simó en el seu cinquantè aniversari com a director de l'Orfeó Gracienc.

Com a bon gracienc i persona agraïda al barri que l'ha vist néixer, vull retre sentit homenatge a una institució capdavantera en el món de la cultura com és l'Orfeó Gracienc. En un dels meus llibres en el que explicava les experiències d'un cec dins de la gran Barcelona, tingué un oblit, un oblit inexcusable al no incloure el meu pas i plena incorporació a una entitat tan senyera a Barcelona i concretament a la vila de Gràcia, com l'Orfeó Gracienc. Oblit que vull reparar, si m'ho permeteu, explicant, no la història de l'orfeó, ni tampoc l'extraordinari acolliment que em feren aquella bona gent de l'Orfeó, començant pels cantaires i acabant per tot el consell directiu. Acolliment que no s'esdevingué en l'època d'or de la ceguesa en el nostre país, sinó els anys en que el cec era menys conegut en les seves possibilitats. Vull, doncs, destacar la gran importància que per a un país com el nostre, té una entitat d'aquestes característiques. No penso per això fer filosofia social barata, ni tampoc artístico-cultural, tan sols narrar la petita història d'uns personatges vinculats a la vida d'una societat que hem d'intentar recuperar amb tots els matisos i modernitats que calguin. -Un país que estima i cultiva la música i la cultura, és un país més lliure, immortal i més sensible a la persona com a element bàsic de la societat-.

* * *

La Mariona creuava la plaça del Diamant en direcció al carrer Astúries, on en el número 83 s'aixecava el vell edifici de l'Orfeó Gracienc i on es trobaria amb aquella colla d'amics entre els que hi havia aquell xicotet que li feia "tilín, tilín". En creuar el carrer Verdi topà de cara amb l'Emília, orfeonista aferrada a les velles tradicions i massa conservadora, qui l'hi espetà com aquell que res:

- Estic francament indignada.

- ¿Què t'ha passat ara? Sempre rondines. Ja es nota que et fas una mica vella.

- Acaben de dir-me que molt aviat enderrocaran l'orfeó. Diu que volen fer-ne un de nou i més modern.

- Això et molesta? ¿No t'adones que aquest està caient de vell? En el teatre ja no poden fer comèdia perquè no fa pas gaire va caure el sostre i, si no s'afanyen, ben aviat ens caurà tot damunt nostre. El barri no pot tenir aquestes desferres... És una vergonya...

- Podrien fer-hi alguna reparació. Sempre costaria menys diners.

- Tot foren pedaços i, per altra banda no hi han calerons.

- Doncs em sembla molt malament l'enderroc. Dins d'aquestes quatre parets que, vosaltres, dieu que són velles i brutes, vaig conèixer al meu Ramon que al cel sigui...

- Heu d'entendre que l'Orfeó està una mica passat de moda, un bon tros de tronat i l'hem de remodelar. Avui, malauradament, són altres les finalitats d'aquestes entitats veïnals.

- Tot el que vulgueu, però jo no hi estic d'acord. L'Emília insistia defensant el seu punt de vista davant del possible enderroc de l'edifici de l'Orfeó Gracienc. Era aquell, el sentiment unànime d'un bon nombre de socis de l'entitat.

- I amb tot això, el mestre ¿què hi diu? Preguntà ingènuament la Mariona.

- El mestre? com sempre... Ell diu que és músic i amb això ja en té prou...

A la Mariona se l'hi escapà una suau rialleta, contestant seguidament.

- Penso que al mestre no l'hem d'embolicar en les nostres ridícules batalletes. Ell està per damunt de totes aquestes tonteries nostres.

- Ja ho sé que per tots vosaltres el mestre és intocable... Per a mi també, però hauria de dir la seva.

- No diguis bestieses. Ell ja ha dit, com a mestre, el que creu, ara és el consell directiu qui té l'última paraula.

A mesura que anaven parlant, s'afegien a la conversa, d'altres vilatans pertanyents a l'orfeó i que també volien dir la seva sobre la nova imatge d'aquell casal emblemàtic a la vila de Gràcia.

Era admirable l'apassionament amb què aquelles persones parlaven del "seu" Orfeó, apassionadament nascut de l'estima a una entitat on, tal vegada, havien passat els més transcendentals moments de la seva vida. Cada una d'aquelles pedres, cadascuna d'aquelles parets eren símbols evocadors d'instants feliços o amargs d'una vida. Aquell gran teatre de gairebé mil butaques era com un membre més de la família de tots aquells graciencs d'edat madura. Els valls de pinyata, les sarsueles, les grans comèdies fetes pels millors actors del teatre català, les grans festes familiars; les sales de billar i el gran cafè on les parelletes festejaven, tímidament i d'amagat, eren tants i tants records els que s'abrigaven dins d'aquelles quatre ruïnoses parets! ¡Els records tiben molt en la vida d'una persona; més encara, tiben molt més encara en la vida de tot un poble!... ¡I crec que és bo que així sigui!...

Aquella reacció de la gent gran que estimava l'Orfeó era lògica, natural i fins i tot admirable. L'Emília i tots els seus, havien deixat part important de la seva pròpia vida en totes aquelles parets, aquella munió de pedres significaven molt en la seva vida i es feia difícil renunciar a tants records, a tants retalls d'una existència feliç i a uns moments inoblidables que marcaren el viure d'una gent senzilla però neta i pura. Aquella junta de gent jove volia, llançar finestra avall, la feina feta de tants i tants anys, tants esforços, tantes il·lusions i tants somnis... Per altra banda, l'Emília i la colla de defensors del mateix estatge remodelat fins on sigui possible, s'adonaven que la seva tesi difícilment era sostenible, però hi intervenia fortament el sentimentalisme per damunt del realisme que dia a dia ens empeny cap endavant.

Gràcia, vila de condició gloriosament obrera des de sempre, hi havia calat molt fons el moviment popular endegat per en Josep Anselm Clavé. Eren molts els cors de treballadors que havien nascut arreu del barri i s'aplegaven al redós del mestre infal·lible i sempre per damunt de tots ells. Els homes havien trobat, en aquell moment social, la forma i manera d'ocupar el temps lliure cantant i estimant la música. Era el temps en que sorgiren arreu els Ateneus Enciclopèdics Populars en els que la classe obrera podia "il·lustrar-se", com deien els nostres avis i que en definitiva significava aprendre a llegir i escriure, saber les quatre regles i unes quantes coses més imprescindibles per poder-se espavilar sols en la vida, augmentant així el nivell general d'un poble que vol ser el que és i prou... Ateneus que tingueren una gran acollida entre el poble, a partir dels quals es promogueren grans moments de tota mena, culturals, artístics i fins i tot polítics des de la vessant social.

Enmig d'aquell moment popular d'afany per la cultura i de la consolidació de la renaixença, aparegué el mestre Joan Balcells, adalid de la cultura i fundador de l'orfeó gracienc, el qual volgué donar a la vila de Gràcia una entitat sòlida i socialment avançada en la que es conjugués la cultura i la música juntament amb l'oci, ampliant a tota la família allò que tan sols podien gaudir-ne els homes. El mestre Balcells volia, amb el seu projecte, unir les famílies sota un comú denominador social tenint com excusa bàsica i excelsa: la música. Ambiciós projecte que ben aviat veié realitzat.

Així l'any 1904 fundava l'orfeó gracienc ubicat en els salons del cafè Monumental situat a la via principal de la vila: El carrer Gran ben a prop dels Jardinets.

Ben aviat es féu petita la sala d'assaig així com les dependències ocupades pel naixent orfeó. Tot es féu encongit per donar cabuda a tots els vilatans que volien gaudir d'aquell moment musical i artístic per tota la família, es feia així, doncs, realitat el somni del mestre Balcells, un jove inquiet i preocupat pels altres.

Pocs anys després, ... es construïa un gran edifici que acolliria, no tan sols la massa coral, formada per homes i dones, cor infantil i juvenil, sinó que també fóra niu d'una colla d'expressions i activitats artístiques i de qualsevol mena que servissin per a cultivar l'esperit que, al mateix temps, fossin el llaç d'unió per aglutinar les il·lusions i somnis de centenars de graciencs moguts per la cultura i l'amor el terrós, on les famílies tinguessin l'orfeó com la seva segona llar. I a fe que ho aconseguí...

En quan la discussió estava en la seva plenitud, la Mariona aixecà la seva veu i digué:

- Quan us hàgiu posat d'acord, aviseu-me, mentrestant jo vaig a l'assaig. Demà tenim concert i hem de treballar molt encara....

Vist i comprovat el desaire de la Mariona, tot seguit el grupet es dissolgué pacíficament anant cadascú a la seva feina, sense però, donar el seu braç a tòrcer...

En el moment d'entrar, la Mariona, en el vestíbul mig derruït, es trobà l'arquitecte Sr. Bonet Armengol, qui amb una grossa carterota es dirigia cap a secretaria general:

- Bona tarda, Sr. Bonet. Vostè per aquí?

- Vinc a presentar tots els plànols del nou edifici.

- Quines ganes tinc ja de veure'l acabat...

- Ui noia, no corris, encara falta molt. Però, com en la vida, tot arribarà.

- Però com el podrem pagar si la casa no té un duro?

- Això és fàcil (Contestà l'arquitecte).

- Ja ho diu vostè, però...

- Sí, fixa't. Farem una permuta. Que, ¿Què vol dir això? Doncs, que una empresa constructora ens farà l'orfeó a canvi que nosaltres li deixem fer pisos que ella vendrà, un cop acabats.

- I no ens costarà diners?

- Encara ens en donaran...

- Però crec que els vells s'hi oposen, oi?

- Finalment ho entendran, ja ho veuràs...

- Als vells que els bombin...

- No m'agrada que diguis això, Mariona. Gràcies als vells que tu dius, nosaltres estem on estem. Tu, si Déu vol, un dia també seràs vella i, gràcies a la feina feta per tu, uns altres podran ser qui són. L'experiència és molt vàlida encara que vosaltres no en feu cap cas.

- Ho retiro, Sr. Bonet. Jo no volia dir això, el que passa és que em sap greu que les coses s'aturin i no funcionin de pressa. Aquesta és una altra de les virtuts de la joventut, però, filla meva, les coses necessiten el seu temps i la seva reflexió.

L'arquitecte féu una lleu rialleta i s'endinsà cap a l'oficina per fer la seva feina.

En arribar a la destartalada sala on l'orfeó feia els seus assajos, la Mariona esbombà la notícia a tots els cantaires que acolliren joiosament la nova. Abans d'asseure's a la seva cadira que estava a la primera fila entre les sopranos, dirigí una dolça miradeta cap a la corda de barítons on es trobava el seu amor i, en veure'l, l'hi féu l'ullet. Ell li féu una rialleta sorneguera i tot seguit començà l'assaig.

Transcorregueren els mesos i l'hostatge fou enderrocat i aixecat un altre de noves línies i adaptat als temps moderns. Mentrestant, l'orfeó feia els seus assajos en l'altra banda i totes les activitats seguiren igual gràcies a diferents estaments públics i privats que deixaren espais i locals perquè continués tot de la mateixa manera.

La Mariona anava seguint pas a pas la construcció de l'hostatge. Els seus pares s'havien conegut en l'orfeó en una d'aquelles sessions de teatre i, per tant, ella sentia un carinyo especial per l'entitat. Si no s'espatllava, ella també matrimoniaria amb un dels membres de l'orfeó. En David, un noi extraordinari que cantava de baríton sortit de l'infantil.

Un dels dies que la Mariona estava embadalida veient les obres, es trobà de sobte al mestre Pérez i Simó que, com ella, estava, des de la cantonada, contemplant com anava creixent el "seu" estimat orfeó.

Era natural i del tot explicable aquell interès mostrat pel mestre. Ell, l'Antoni Pérez i Simó, havia agafat la batuta de director l'any 1945 quan tan sols comptava 25 anys d'edat. La prengué de les pròpies mans del mestre fundador en uns anys difícils i de plena foscor per a la nostra cultura i, per tant, per la nostra música. Després de la gran desfeta de l'any trenta nou.

L'Antoni era un xicot musicalment ben preparat. No podia pas ser d'altra manera, el pare era el plorat mestre Pérez Moya i el padrí el mestre Millet. Un xicot educat, religiós, una mica introvertit com cal a les persones d'una gran riquesa espiritual que tenen molt que donar als altres, amic dels seus amics, amb ple sentit de la responsabilitat i d'una sensibilitat extraordinària. Ho prova, entre d'altres coses, els anys que es passà ensenyant música i vida a cecs tant de l'Once com els que la Caixa tenia a Santa Llúcia, així com dirigint orfeons en aquestes dues entitats.

En veure al mestre, la Mariona es quedà avergonyida i traient un filet de veu digué:

- Bon dia, mestre. Ha vist com creix? Ell se la mirà i dibuixant un lleu i tendre somrís contestà:

- Nosaltres també creixem i també ens farem vells com ell era i finalment ens enderrocaran...

- Tinc ganes de veure'l acabat ja.

Ell tornà a mirar-se-la tímidament i pensà: -Jo també he contribuït una mica a despertar la il·lusió d'aquesta noieta- i en el fons es sentí satisfet...

Com tot en aquesta vida té un principi i un fi, així també les obres finalitzaren i s'inaugurà solemnement el nou estatge. Totes les dependències foren racionalment concebudes, totes menys una. Una en la que en el bell mig de la sala s'aixeca una estúpida columna, caprici de l'arquitecte, columna que pot servir de trencacolls per una persona cega... "Gràcies, Sr. Bonet, per fer-me aquest homenatge".

L'edifici conté un coquetó teatre, biblioteca, sales per altres expressions artístico-culturals com ara esbart, muntanya, grup geogràfic, etc. etc. i sobretot una bona sala d'assaigs. Compta també, i no voldria oblidar-me, d'una excel·lent escola de música dirigida, també, pel propi mestre Pérez i Simó. Penso que el mestre Balcells pot estar ben satisfet al veure realitzat el seu somni!

El dia de la inauguració veiem a la Mariona a primera fila ben arrapadeta al David. Feia pocs dies que n'era el seu marit. Els dos seguirien cantant a l'orfeó fins que ella esperés un menut, llavors estaria una temporada sense aparèixer fins que el vailet pogués entrar a la coral dels mes petits i així seguís la tradició dels seus pares.

En un moment que la Mariona tingué ocasió, s'apropà al mestre Pérez i Simó i li digué fluixet a cau d'orella:

- Mestre, quan el nen sigui gran el deixarà cantar, oi?

Ell li féu una tendra mirada i digué somrient:

- Au vés, col·loca't el teu lloc entre les sopranos i canta com si ell ja t'estigués sentint...

 

 

L'ABOMINABLE HOME DE LA PIPA

L'Enric estava escarxofadament assegut en un butacó de grans orelles situat en un dels racons del menjador de casa seva. era un home mantegosament gros i rabassut, braços curts i mans peludes, curtes i massa molsudes, cabell llarg i molt negre que li arribava fins a les espatlles, cara vermella i ulls saltons. La papada li queia damunt del pit, l'estómac sortit i prou voluminós com per no deixar-lo moure amb soltura. Mirar-lo feia fàstic, angúnia i certa repugnància; era una massa gelatinosa i fofa de carn humana... Entre les dents hi duia una fumejant pipa d'escuma de mar, una de les més preciades entre la gran col·lecció que reposava damunt del prestatge del bufet. Entre les mans un llibre obert que de tant en tant fitava de reüll. Mig endormiscat gaudia voluptuosament mirar les anelles de fum que s'enlairaven cap el sostre enfustissat del menjador familiar.

Ben a prop d'ell hi havia una tauleta artísticament decorada, tal vegada massa barroca, que suportava un gros cendrer de vidre fosc, una llum de peu i un vell telèfon de color negre. El mobiliari era un aiguabarreig d'estils i formes propi d'una persona desordenada i poc amant de la bellesa. Mobiliari que havia estat comprat sense to ni so a diferents antiquaris o brucanters que, molt intel·ligentment, havien engiponat a una persona adinerada però sens cap mena de gust artístic ni cap idea de l'harmonia i l'ordre estètic.

L'Enric era el petit de tres germans, fills d'un matrimoni mal avingut. La mare havia estat la petita d'una família de classe mitja de la ciutat. Una noieta poc afavorida per la natura, poc destra de mans, innocentota i massa tímida. Sempre l'havien tingut com la ventafocs de la família i ella n'era molt conscient del paper que jugava entre els seus, cosa que encara la feia més poruga davant de la seva pròpia realitat. Ella havia arribat a creure's inútil i poc positiva, encara que en el fons tenia les seves conviccions ben arrelades. ¡Quantes i quantes vegades no havia plorat a llàgrima viva en l'obscuritat de la seva cambra!

Un dia, conegué un xicot treballador, apassionat i força simpàtic que ben aviat li féu l'aleta. En tot moment ell li mostrava el seu carinyo. Ell insistia malgrat no fer-li ella gaire cas... No estava acostumada a que l'estimessin i per tant no creia que ningú pogués fer-ho... tant i tant insistí aquell jove que malgrat veure ella la diferència cultural, les conviccions molt diverses i de posició totalment contraposada, i caigué de quatre potes. La incompatibilitat de caràcters, les acusades diferències i tal vegada el poc amor d'ella, convertiren aquell matrimoni en un veritable infern. Infern del que en pagaren les conseqüències els pobres fills.

El pare de l'Enric venia d'una família força desgavellada i mig alcoholitzada, tot feia feix en la vida d'aquella desigual parella. La infantesa dels fills fou trista i un bon tros de crispada.

Els dos germans del nostre protagonista pogueren situar-se ben aviat a la vida; un treballant de mecànic en un bon taller i l'altre fent de representant d'una fàbrica de pinsos. A l'Enric mai ningú el veié treballar, millor encara, mai ningú arribà a saber amb què l'Enric havia acumulat tanta i tanta riquesa.

Des de molt menut assistí a l'escola del barri on els seus companys el coneixien pel "fati-bomba"; ell mai s'alterà ni pel mot ni per cap altra cosa que li fos contrària. Tenia un caràcter tranquil, reposat, aparentment reflexiu i metòdic. A l'hora de l'esbarjo mai el veiren jugar amb els seus condeixebles, sempre estava assegut en un raconet mirant als altres amb uns ullets d'enveja i amb un somrís maliciós als llavis. Els mestres estaven preocupats amb ell: "no és normal que un nen de la seva edat estigui sempre tan taciturn assegut en un racó"... Si alguna vegada es decidia a prendre part en un dels jocs, els seus companys se'n reien al veure'l córrer amb aquelles camasses tan grosses i tan eixarrancades. Tot seguit tornava al seu racó i baixant el cap somreia amargament i altra cop es tancava en si mateix. En quan als estudis tampoc n'era gens brillant ni tan sols de les mitjanies. Treia els cursos a tomballons, mai amb cap nota que fes sentir orgullosos als seus pares.

D'adolescent sempre anava sol arreu; per més que feien els seus germans, ell no volia saber res dels altres. Si al passejar pels carrers de la ciutat alguna noieta es creuava en el seu camí i ella se'l mirava massa, l'Enric baixava la vista i apretava el pas avergonyit. Els caps de setmana els passava tancat a la seva cambra devorant llibres i llibres. Per més que els seus germans feien per arrossegar-lo amb ells, sempre trobaven una negativa aferrissada i fins i tot més d'una vegada s'havia violentat amb ells per la mania que tenien en voler que fes la seva voluntat.

En arribar la majoria d'edat, un bon dia l'Enric va agafar el farcellet i acomiadant-se de tots sortí de casa sens saber ningú el rumb que prendria aquell xicot gros, tranquil però sempre malhumorat i simpaticot de mena. Anà cap a l'estació i agafà el primer tren que passà tot desaparaguent en la llunyania...

Passaren tres o quatre anys abans l'Enric no tornés a casa seva. Aquesta vegada no fou el tren qui el retornava a la llar sinó un sumptuós Mercedes Benz conduït per ell mateix. El noi havia fet fortuna...

Els pares havien mort i els germans estaven ja tots dos ben instal·lats i guanyant-se bé la vida. L'Enric cercà una bona mansió, contractà un parell de servidors i es tancà a casa seva, això si, abans de res es féu instal·lar aquell telèfon negre junt a la seva còmode butaca. Des d'aquell dia l'Enric tan sols tenia tres amics: el telèfon, el llibre i la pipa d'escuma de mar... Mai ningú veié que rebés visites ni tampoc correspondència de cap classe.

De bon matí sortia, feia una llarga passejada pels carrers de la petita ciutat on residia, comprava tota la premsa i silenciosament es dirigia cap a casa...

Un cop assegut a la taula tot hi esperant l'esmorzar escampava els diaris damunt la taula devorant-los amb la mirada com si busqués alguna cosa que mai trobava. Després d'un bon esmorzar de forquilla, s'aixecava pesadament i anava a asseure's a la seva còmode butaca. Allà feia i rebia unes quantes trucades telefòniques i després havia acabat la feina del dia. Això si no rebia alguna altra telefonada que sempre el posava força nerviós.

Cinc o sis vegades a l'any l'Enric desapareixia uns quants dies sense saber ningú a on es dirigia i que hi feia en aquell lloc desconegut.

El veïnat sentia una mena d'animadversió per aquell home estrany, misteriós i gens comunicatiu. En un principi tot eren parladuries sobre la procedència i la vida que duia aquell misantrop del barri. Setmanes després ja ningú en feia cas, això si, quan pel carrer el veien venir, la gent canviava de vorera donat que deien que passar a prop d'ell portava mala estrugança; deien que desprenia com un fluid negatiu que embolcallava a les persones i les arrossegava cap al mal. Ell d'això n'era molt conscient, però en el fons el satisfeia... Gaudia sentint-se menyspreat o millor encara, ignorat per tots els seus veïns.

Vet aquí que un dia a mitja tarda trucaren a la porta. Tot foren corredisses que commogueren aquella tranquil·la pau de la mansió. Alguna cosa grossa havia de passar perquè alguna persona s'atrevís a trencar el ritme monòton d'aquella silenciosa i fosca llar. Finalment un servidor obrí la porta i aparegueren dos homes ben plantats que gairebé sense dir res penetraren decidits fins on es trobava el nostre protagonista.

Allà, en el racó de sempre assegut en la seva butaca i amb la pipa entre les dents estava expectant a l'espera d'aquell parell d'homes que alguna nova li portaven i que semblava que ell esperava des de feia ja molt temps. Es plantaren davant d'ell i digueren:

- L'Enric J.

- Si, què li voleu?

- Volem parlar amb ell.

- Jo sóc l'Enric J., que desitgeu de mi.

- Vós sou l'Enric J.?

- Ja us he dit que sí, jo sóc l'Enric J. ¿què voleu?

Abalançant-se cap a ell digueren bruscament:

- Quedeu pres.

- I per què?

- Això us ho dirà el Sr. jutge...

L'esposaren ràpidament. Ell s'aixecà suaument de la seva còmode butaca i tot abaixant el cap i amb un somrís amarg als llavis i la pipa entre les dents, sortí pausadament custodiat per aquell parell d'homes que havien entrat per sorpresa a casa seva.

Al passar per davant dels servents abaixà els ulls avergonyit igual com quan a l'escola es sentia rebutjat pels seus companys de classe. Quan al veïnat s'adonaren de la manera en què sortia de casa l'Enric, començaren a córrer els comentaris maliciosos d'aquella gent que mai havia comprès quina era la vida del nostre home i tots deien el mateix:

- Jo ja ho deia: Aquest home feia olor de socarrim...

"UNA DE PIRATES..."

Una nit d'estiu en que el cel està prenyat d'estels i la terra flaireja aromes verdes d'herbei humitejat per la rosada matinal, nit en que l'insomni es retrobà amb ell, com tantes i tantes vegades li havia succeït, agafà un dels seus llibres preferits, (temes mariners de la nostra Costa Brava), i s'engolí gairebé la meitat d'aquelles apassionants, dolces, ingènues i tendres narracions en que el mar i les "gorges", les belles llegendes, les formoses donzelles de rínxols daurats, els sorruts però tendres mariners, les cridaneres gavines hi juguen un important i definitiu paper. ¡Quines estampes tan belles i tan suggerents!

Per la finestra li penetrava la forta olor de la mar mediterrània i la suau remor de les ones. Ones que, com la voluntat dels homes, van i vénen tranquil·les o furioses segons el vent d'on bufa.

Vivia tan a prop del mar que, impulsivament tancà el llibre, el deixà damunt la tauleta, es mig vestí i, sense saber com, es trobà assegut damunt la sorra i amb els peus descalços ficats dins l'aigua espessa del mar. Les ones acariciaven tímidament els seus peus nus. Allà a dalt, els estels tentinejaven amb frenètics diàlegs amorosos, descobrint-se els íntims secrets que mai persona nada fóra capaç de descobrir aquí a la terra nostra. La lluna, més descarada, irradiava els seus raigs amb llum argentina que platejava tot l'ambient donant colors insospitats a tot allò que la nit havia embolcallat amb la seva profunda negror.

L'home embadalit s'ajaçà a terra, panxa enlaire, extasiat contemplant tanta bellesa; bellesa que envaïa tots els raconets més ignots els seus cinc sentits. Els ulls plens d'estels i lluna; regust de mar a la boca; la flaire de la vida al nas; la frescor de l'aigua espessa als peus i la remor a les orelles, el transportaren cap a un món diferent del que estava acostumat a percebre amb els seus terrenals finestrals captadors de sensacions mundanes.

El seu cos flàccid, els membres alleugerats i l'ànima plàcida i amortida per l'immensa pau que empapava rodona tot el seu ésser, feren que l'home caigués, després d'una bona estona de contemplació seràfica, en un son tranquil i profund...

Els seus ulls, sense obrir-se, veieren a uns homes amb cara ferrenya, cabelleres llargues i negres, amb grosses i corbes espases penjades al "cinto", com s'apropaven a ell provocant-lo i ensenyant-li les seves peludes urpes. Ben aviat el lligaren fortament amb unes cordasses i arrossegant-lo se l'endugueren fins un bergantí ancorat uns metres més enllà on ell descansava... Prou es revelà poc i molt, però no hi hagué pas res a fer. Estava lligat i ben lligat!...

L'enfilaren de dret al bergantí i el deixaren estirat damunt coberta com si fos un farcell mal forjat. Li taparen la boca per no sentir-lo cridar i no pogués així "aixecar la llebre" entre els habitants d'aquell tranquil, silenciós i menut poblet de la costa.

Tot estava ben i ben calculat; ja estava ben vist, aquesta vegada anaven per ell i per fi l'apressaren...

De sobte, els dotze remers, es posaren a la feina frenèticament allunyant-se ràpidament de la platja on havien estat travats esperant una bona i fecunda collita. Tot eren crits del capità animant-los a treballar fortament i amb energia. Sons guturals sortien de les gorges, respiracions agitades i fortes però ben acompassades ressonaven furioses en els pits d'aquells dotze desgraciats que rítmicament empenyien les dures aigües d'aquella mar tranquil·la.

L'arrossegaren fins a l'interior d'una cambra a on li tragueren la mordassa i el feren parlar...

-Suposo -li digué el capità-, què saps on ets, oi? Ell, assegut a una cadira on havia estat obligat a asseure's digué amb una veueta ben prima: -I tant, estic en un vaixell a on m'heu portat baxadament contra la meva pròpia voluntat! I també saps qui som nosaltres? -Tinc un dubte¡ -Com un dubte? Al sentir això, el capità li etzibà una puntada de peu i fitant-lo, li digué: -Quin dubte tens, maleït cristià?.- -El meu dubte és -exclamà recargolant-se de dolor- Que no sé ben bé si en realitat sou pirates o corsaris!... El capità aixecant els braços enlaire esclatà una forta riota ofensiva davant els mateixos nassos del nostra malaurat protagonista. -Encara estem amb aquestes tonteries? Sí senyor, -digué el nostre home retirant el rostre mullat pels esquitxos sortits d'aquella infidel-. Quina és la diferència, estúpid ciutadà d'una civilització corrompuda? Si us ho dic, ¿em deixareu anar? -Ja en parlarem- Els pirates aneu a la captura de l'home cristià per rebre fortes recompenses pel seu rescat; el corsari roba en combinació amb el rei, donant-li una bona part del botí.- -Continua, continua que per ara ho fas molt bé.- -Els pirates treballeu en el mar mediterrani, donat que aquí no hi ha botins d'or i plata i els corsaris ho fan a la mar Atlàntica, assaltant els vaixells que vénen del mou món...- Tot rient i gesticulant grotescament, el capità digué amb veu gruixuda i molt solemne: -Bé xicot, molt bé, veig que n'estàs al dia, per tant, ja saps quin és el teu destí. Volem diners per tu, del contrari seràs un esclau tota la teva punyetera vida.- Ell plorà desconsoladament com una criatura. L'ompliren de grillets i arrossegant-lo baixaren a la bodega a on es trobà amb altres homes que com ell estaven marcats numèricament amb colors vius i cridaners.

Aquells sentits que, fins fa poca estona, havien estat afalagats per la natura més angèlica, ara s'omplien d'una fortor, mescla de suor, excrements i pixum de dies. Quins contrastos té la vida més insòlits!

Com passem de l'èxtasi a l'angoixa! ¡Quina facilitat tan extraordinària!

Tots aquells infortunats éssers humans, en veure'l, abaixaren la vista compadint-se dels plors desesperats d'aquell jovencell encadenat com ells i llençat al bell mig d'aquell fastigós pudrimaner. Aquella bodega pudia a suor, merda, pixum i qualsevol tuf desagradable i marejador.

Durant una bona estona aquell pobre jove singlotà de dolor mentre tots els altres se'l miraven compadits i encuriosits per saber d'on era, d'on venia i que en volien per ell. De cop sentí un trasbals d'estómac tan fort que començà a vomitar sentint un mareig mortal, semblava que la vida se li escapava per moments. Entre sanglots, plors i vòmits quedà tan i tan rendit que caigué en un sopor dolç i plaent. Ningú sap quantes hores passaren en aquell son profund i reparador però, en quan obrí els ulls, es trobà en un raconet de la bodega cobert amb un tros de flassada esfilagarsada i prou bruta, però, que bé li venia aquella escalforeta agradable i suau.

Obria uns ulls com a taronges, però per més que els obria no veia res. Els seus ulls encara no s'havien acostumat a aquella negror ni el seu nas a aquella flaire pudent i asquerosa... De mica en mica s'anà despertant així com també tots els seus sentits. Un cop tornat en si i recuperat del primer ensurt i sabent que no hi havia altre remei que seguir d'esclau en aquell vaixell pirata, el nostre protagonista s'assossegà de totes totes fent front a qualsevol dissort que li toqués viure. Tal vegada era un fort escarment a la seva fugida de casa en la soledat de la nit...

Mentre cavil·lava penedit de la malifeta, la qual pagaria amb escreix, s'apropà un jove esllenit i molt esblanqueït pels dies o, tal vegada, mesos que portava manillat dins d'aquella pudenta bodega. Amb un somrís esperançador als llavis li digué:

- Hola xicot. Ja saps que has caigut en mans dels pirates, oi? Mirant-se'l amb recel contestà:

- Si, si Sr. Però jo no feia mal a ningú...

- Si et portes bé, ells no et faran cap mal, tan sols buscaran el teu rescat. Xifraran la teva persona en una quantitat de diners i fins que la família o qui sigui no els paguin, tu estaràs retingut aquí en aquesta fastigosa bodega.

- Jo no he fet cap mal a ningú.

Unes silencioses llàgrimes rodolaren per les seves galtes adolescents.

- Tranquil·litzat, ami meu, tranquil·litzat. No en trauràs res de desesperar-te. Qualsevol dia d'aquests, et pujaran a la cambra del capità i et faran unes quantes preguntes per saber coses teves i de la teva família i llavors, com a llops, aniran pel teu rescat.

- Vostè ha passat ja per aquest tràngol?

- Molt aviat seré alliberat. Ells han cobrat ja el meu rescat i ara ja els hi faig nosa.

Aquell home sentia compassió per aquell noiet desemparat i que l'atzar el llançà dins d'aquell podrimaner d'homes malaurats.

-Si tu vols, podrem ser bons amics fins que m'alliberin.

- Naturalment que ho vull, ho desitjo vivament.

- Jo em dic Miguel de Cervantes i Saavedra.

- Vós sou en Miguel de Cervantes!?L'autor de tants i tants llibres?

- Si, fill meu, l'autor del Quixot...

- Puc fer-vos una pregunta?

- Es clar que sí, totes les que vulguis.

- Com és que havent escrit tota la vostra producció en llengua castellana i havent nascut a Castella, parleu tan bé la meva llengua, el català?

- Tota persona que s'estimi culta nascuda dins de la península ibèrica, té la obligació de conèixer la teva llengua per poder llegir les grans obres escrites per personatges tan importants com teniu a casa vostra i, també, per poder llegir i fruir del millor llibre de cavalleria que mai s'ha escrit. El Tirant lo blanc de Joanot Martorell.

- No pensen pas així tots els homes de la península...

- Deixa'ls que diguin bestieses...

- Estic molt orgullós d'haver-vos conegut encara que sigui en aquestes circumstàncies.

- He llegit molt en llengua catalana: Ramon LLull, Joanot Martorell, Ramon Muntaner, etc. etc. El català és una llengua universal, no ho dubtis, fill meu... Teniu una gran obra filosòfica i literària escrita en català per homes nascuts a València, les Illes o a Catalunya. Un dia vindrà que algun estúpid ignorant voldrà dir-vos que l'idioma de València o les illes no és el català. Però això no té aguant possible i per tant caurà d'arrel. Com pots veure conec bé els vostres llibres...

- Heu llegit més que jo...

Mentre mantenien aquella conversa, el nostre xicot s'anava relaxant i trobant-se cada vegada més bé.

- Ara, penso que faries bé podent dormir una estoneta. Jo ja t'avisaré a l'hora de dinar. A la tarda continuarem la nostra conversa de llibres i de tot allò que a tu et sembli.

El noi es quedà endormiscat i ben aviat sentí sobre la seva pell l'escalforeta del sol matiner. Aquells reflexos que li petaven directament sobre els ulls, el feren reaccionar ràpidament. Obrí els ulls ben oberts i, ¡oh meravella! es trobà ajagut damunt la sorra i amb els peus dins l'aigua del mar, igual com feia una estona abans de tenir aquell somni tan estrany però tan alliçonador.

S'aixecà indolent i tot espolsant-se la sorra s'encaminà pausadament cap a casa seva...

 

 

SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT...

Una matinada fresca d'estiu, en Ferran ultimava els preparatius per sortir a la mar a bord de la seva petita embarcació a motor. Passava el temps mentre esperava que d'un moment a l'altre arribessin els seus tres bons amics de Barcelona, gens experts en l'art de la navegació però entusiastes de la mar. En Jordi, empleat de banca, en Ramon, un fantàstic joier gran amic dels amics i en Joan, representant d'una bona marca de vins del Penedès i com a tal un bon xerraire i millor gastrònom.

Anirien a pescar, millor dit, anirien a veure si aquell dia pescaven alguna cosa, ja que l'última vegada que sortiren a la mar, els "Srs peixos" s'havien negat rotundament a picar... Això si, ho havien passat d'allò més bé. Fins i tot en Joan, home de mitja edat i massa curt de vista, s'havia atrevit a agafar el volant i conduir, tot donant unes quantes sotragades i tombarelles marineres amb aquella menuda barqueta fora borda.

Tot estava a punt per fer-se a la mar i els tres "galifardeus" de ciutat no arribaven... En Ferran, pacientment, s'assegué damunt d'un pilot d'amarratge traient-se d'una de les butxaques del pantaló, una corbada pipa de llop marí que pausada i cerimoniosament començà a carregar. De la mateixa butxaca es tragué un d'aquells meravellosos encenedors de metxa llarga i recargolada, i, quan anava a pegar-hi foc allà lluny veié com s'apropava el cotxe blanc d'en Ramon. Aquest avistament no li féu renunciar a la decisió presa d'encendre la molt volguda pipa. -Ara foren ells qui esperarien pacients que finalitzés aquella ancestral cerimònia de carregar i encendre aquell estri que donaria voluptuoses anelles de fum i que com deia Fernández Flores, el tabac és l'encens que l'home es dóna a si mateix-...

En arribar i tot fent gran xirinola, dipositaren als peus d'en Ferran, les ofrenes que portaven per ser sacrificades durant el camí a través de les ones. Tot això succeïa mentre ells anaven fent reverències i genuflexions davant d'aquell estàtic home que anava encenent i xuclant la pipa de "llop marí". En Ferran se sentia com a gran patriarca indi fumant la pipa de la pau, a qui els seus petits reiets li presentaven el més humil dels vassallatges.

En Ramon deixà als seus peus fent una llarga i torçada reverència, un gros cistell de vímet ple d'entrepans farcits de truites i botifarra de tots colors; en Joan, fent un ritual sorollós hi diposità una replena bota de bon vi negre com la sang més negra d'un brau hispànic. Vull fer notar que, en Joan n'era un fervent admirador del déu Vacus, això si, sempre amb la mesura prudent dels bons tastavins que per la terra en volten. Per fi, en Jordi en fou l'encarregat de portar un gros "termo" de cafè o, tal vegada, de cafè barrejat amb el corresponent conyac de bona marca. Si es tractava de cafè o de cigaló, era cosa a descobrir durant la navegació esperada des de feia tan de temps.

En Ferran se'ls mirava complagut assentint joiosament amb el cap, embolcallat de l'aromàtic fum de la pipa que, cerimoniosament i tot fent rotllanes, se'n pujava cap al cel...

Tot aquest extraordinari ritual anava acompanyat d'unes malicioses oracions sortides dels llavis de cadascú en el moment de l'ofrena, oracions que n'eren rebudes amb aplaudiments i rialles per part dels altres ofertants i de qui les rebia.

Acabada aquella intranscendent però divertida cerimònia, en Ferran féu el crit de: "LLops a la mar" i tots s'encaminaren joiosos cap al petit port esportiu de la població on s'havien trobat, població marinera en la que el nostre protagonista estiuejava. En arribar a la platja tots es tragueren les sabates i s'arremangaren els pantalons per no mullar-se la roba que duien. Carregats amb els atuells de pesca i els farcells de la teca s'endinsaren cap a l'aigua fent gatzara i xirinola. S'enfilaren dalt la barca, engegaren el motor i a navegar s'ha dit.

Un cop dins la barca tots comentaren les dificultats que tingueren per poder assistir a aquell dia de pesca, donat que les respectives dones havien posat tota classe d'impediments i enfados per deixar-les soles a la ciutat en un dia de festa i amb tota la mainada. Des de tranquils, mals marits i d'altres penjaments ho havien hagut de sentir tot...

A mesura que avançaven, allà lluny on el mar s'ajunta amb el cel, allà on es divisa la ratlla infinita, el sol naixia dins de les aigües blaves de la mar. Tots giraren la vista per contemplar aquell meravellós espectacle, espectacle que la natura ofereix a l'home i aquest l'ignora.

En Ferran aturà el motor i l'encís augmentà en gran manera. El silenci omplia el moment, tots quedaren muts fascinats per l'ambient relaxant i d'íntima satisfacció. Mentrestant la barca anava al seu aire i les ones la bressolaven suaument, fins que una d'elles espetà fortament a proa i la barca donà un sobtat bot... El sotrac els retornà a la realitat i en Ferran posà el motor en marxa i, cap endins una altra vegada. Es miraren recelosos i deixaren anar una rialla entre poruga i sorneguera.

En quant en Ferran es féu amb el domini de la barca la calma retornà a aquells pobres mariners d'ocasió. Tots s'atrevien a conduir en aquell espai ampli i sense obstacles, però tots estaven a l'aguait del que feia l'altre. Lògicament el viatge es convertí una mica entre divertit i esporuguit. En un moment determinat en Ferran parà el motor i digué: "Apa nois, ja podeu treure les vostres canyes i esperar que piquin".

Rodet fora, cuc a l'ham i canyes enlaire... Expectació continguda, mirades fixes, nervis tensos i, tot perquè, per res. Allà no picaven ni les mosques. Els peixos encara estarien dormint de ben segur. Ben aviat s'alçaren veus de decepció i protesta. En Ferran els convidà a recollir els estris i tirar més endavant. Això volia dir: caps cots, canyes caigudes, cucs lliurats de la panxa del peix i ànims arronsats...

Un dels navegants proposà menjar-se els entrepans, cosa que no fou gens ben acollida per la resta dels mariners improvisats. A tots ells els havia entrat la falera pescaire i fins que no aconseguissin alguna captura no menjarien tranquils i satisfets. El cistell de les viandes estava mig oblidat al fons de la barca.

A la vista de l'èxit obtingut decidiren, unànimement, engegar el motor i anar un bon tros més endins a la recerca del peix que fins ara estava adormit i ben adormit.

En un moment determinat en Ferran, home més avesat a aquelles aventures marines, els féu girar el cap vers horitzó tot parant el motor sorollós i rítmicament molest. Aquells homes urbans i massa poc fets als espectacles gratuïts que ens ofereix la natura, quedaren estorats i embadalits. Allà a la llunyania on el cel i el mar matrimonien, despuntava lleugerament vergonyós el sol de cada dia. Assistien immòbils a la naixença d'un nou dia. ¡Quina meravella! Mai s'havien fixa't en aquell espectacle tan comú però tan desconegut... Obriren uns ulls com a taronges i així estigueren durant molt de temps fins que en Ferran els digué que ja n'hi havia prou i massa d'aquell encanteri... De retorn a la vida tots es feren creus del moment tan meravellós que havien passat. Ara ja podrien dir que han vist la sortida del sol. Ara ja sabien que era la sortida del sol i en podrien parlar a tothom com era l'astre vivificador quan treia el nas per l'horitzó. En quan més animats estaven explicant "ex càtedra" les seves experiències, en Ferran digué amb rotunditat: -Sou tan fatus com la resta dels humans. Parleu de la sortida del sol com a cosa ben coneguda, havent generalitzat un fet particular. Us imagineu els milers de sortides de sol als diferents llocs de la terra? No n'és pas igual aquí que a qualsevol altre lloc del planeta? Mai podrem afirmar estar en possessió d'una veritat absoluta sense conèixer plenament allò que volem afirmar i, llavors, compte que tampoc podrem fer-ho. N'estic segur que cadascun de vosaltres ha vist de manera molt personal aquest fenomen i per tant totes són bones i veritables. No vulgueu universalitzar la vostra veritat, els altres també tenen la seva veritat que, generalment, és tan veritat com la vostra.- Davant d'aquelles reflexions tots quedaren emmudits, però ben aviat en Jordi digué: -Ja ha parlat el filòsof i ha dit la seva.- -Perdoneu-me, amics, perdoneu-me. Tal volta sigui la mar, el silenci i el moment els que m'han fet dir tonteries... Vinga, va, posem altra vegada el motor en marxa i cap al peix.-

S'avien allunyat força de la costa. Per més que miraven no veien terra. Allò era molt emocionant per aquells homes poc fets a la mar. Aquí si que picarien els maleïts peixos... Vinga, doncs, canyes enlaire, cuquets a la mar i paciència força... Mitja hora després tots estaven entre emprenyats i decebuts. Res de res. Avui aquells animalons o no tenien gana o tenien masses ganes de fer-los la punyeta. Sia el que sia però no picaven...

De sobte es firà un ventet fi i fresquet que tots agraïren menys Ferran que de tot allò hi entenia una mica més que tots aquells bordegassos mariners d'aigua dolça. -Aquest ventet no m'agrada gens, digué en Ferran. Mireu, no tan sols és el ventet sinó que també comencen a aixecar-se una mica les ones.- Què farem, doncs, -Digué en Jordi preocupat.- Guardar els estris i cap a terra falta gent.- -Vols dir que?...- -Jo vull dir el que acabo de dir i res més...-

Procurant dissimular un mal contingut nerviosisme tots es posaren a guardar els estris de pesca entortolligant-se'ls-hi els fils i les canyes. Amb una revolada ho tiraren tot al fons de la barca. El vent augmentava i allà lluny corrent com a desesperats s'acostaven uns núvols negres i amenaçadors. El més jove de la colla digué amb veu ferma i suplicant: -Oh carai, i l'esmorzar?- Deixa't de punyetes i girem cua. Fou aquest el clam unànime que el pobre xicot tingué a la seva proposta.

Ben aviat els núvols taparen el sol, el vent augmentà de forma alarmant i les ones s'alçaren bramulant cap al cel. Un cel que s'enfosquia per moments i que ben aviat deixà anar un ruixadet de gotes grosses que de mica en mica anaven augmentant la seva intensitat. Les cares d'aquells frustrats pescadors eren un veritable poema.

Podem dir que la tempesta estava ja damunt d'ells. En Ferran no podia dominar el timó i el motor començava a fer figa... Els nervis, la intranquil·litat i, sobretot, la por s'estava apoderant dels navegants. En Ferran lluitava contra la tempesta i contra tots aquells homenets esporuguits. Ben aviat l'aigua entrà per un costat i sortí precipitadament per l'altre. Qui més qui menys anava canviant la "pela", malgrat no tenir res a l'estómac. El nostre avesat mariner, en Ferran, seguia treballant impertèrrit, això si, sense perdre la calma i molt segur dels seus moviments de volant i timó. Mentrestant dels llavis dels altres sortien resos i jaculatòries a tots els sants i mares de déus hagudes.

L'espectacle era formidable: llamps, trons, pluja intensa, el cel negre com el carbó. Al redós de la barca hi surava el cistell rodejat de paquetets d'esmorzar, la bota estava uns metres més enllà i el termo havia desaparegut. Les canyes suraven i suraven, però ningú s'havia preocupat que la barca estigués neta per complert... Això era igual, el que importava era salvar la pell... Aquella estona es feu eterna. Semblava que el món finava i la vida tocava al seu fi...

De sobte veieren ben a prop la costa i, vestits com anaven, es tiraren a l'aigua i nedant arribaren a la sorra. De res hi valgueren els crits d'en Ferran que no ho fessin, tots eren ja a l'aigua i nedant desesperadament.

No passà ni cinc minuts que en Ferran assorrà la barca i s'incorporà a la colla que xorrava aigua per tots quatre costats.

Així transcorregué aquell dia de pesca en el que pescaren tots un bon refredat i una millor experiència marinera. Ja és ben veritat que sempre plou sobre mullat"...

TRAJECTE IRREPETIBLE

A les empreses de Tele-taxi.

Era una d'aquestes tardes en les que surts de casa per fer alguna de les habituals gestions i que penses, sense cap motiu, que serà una de les tantes tardes grises que no deixen petjada en la vida de qualsevol persona. Verament aquella, no ho fou pas com totes les altres tardes!... Sinó!...

Aquell dia sortia de casa del bracet de la meva muller, com de costum. Havíem decidit que passejaríem una estoneta abans no ens preocupéssim de cercar els serveis d'un taxi que ens conduís fins a la vila Olímpica, on havíem de fer una habitual visita de cortesia.

Portàvem un parell de travessies caminades tot conversant tranquil·lament de qualsevol cosa, quan de sobte començaren a caure quatre amenaçadores gotes grosses d'estiu, gotes que, a l'anar lleugers de roba, remullen ben aviat la pell i fins i tot la "carcanada". El cel s'ennegria ràpidament i no era qüestió de fer bromes, malgrat que la meva dona, com sempre, portava un menut paraigües plegat dins del moneder...

Decidírem doncs, avançant-nos als esdeveniments, tot plantant-nos al bell mig d'un encreuament de carrers per albirar millor la vinguda d'un autotaxi de la gran flota barcelonina... Les coses no pintaven pas gaire bé. No es veia un cotxe ni per remei i el degotall augmentava escandalosament, sens tenir compassió de dues persones que, sota d'un petit paraigües, anaven remullant-se cada cop més. Però, això si, de forma alegre i força riallera...

De cop i volta aparegué, allà a la llunyania i com baixat del cel, un llustrós autotaxi que paràrem desesperadament amb grotesques gesticulacions i crits per no perdre'l, donades les perspectives no ja d'absència de vehicles, sinó també per l'acceleració abundosa del degoteig celestial.

Plegàrem el paraigües i entràrem ràpidament dins d'aquell perfumat i acollidor vehicle que ens conduiria fins el nostre destí aixoplugant-nos d'aquella pluja que cada cop anava augmentant en intensitat i gruixària.

La meva dona s'alegrà de la troballa automobilística demostrant, amb paraules amables, la sort que havíem tingut en trobar un tan desitjat taxi en aquells moments humits i difícils...

A fi de continuar en estat alegroi i d'agraïment vers el fet de la troballa, vaig afegir:

- El que passa, és que aquest Sr. ha estat molt amable i sabent que nosaltres el buscàvem, ens ha vingut a buscar-... Mare de déu que vaig haver dit!... En el mateix moment en que aquell home posava el peu en el pedal del gas per arrancar, em digué molt i molt convençut:

- No, no Sr., jo no he vingut a buscar-los. No s'ho cregui pas..

- Bé home, jo li ho deia per fer-lo quedar bé...

- Doncs, no Sr., jo no he vingut a buscar-los. Les coses no han anat ben bé així. Jo li ho explicaré:

Ben a prop d'on estem ara he deixat passatger i llavors m'he plantejat per on podria anar per encaminar-me cap al centre de la ciutat sense embrutar els baixos del cotxe amb els esquitxos de fangueig que es formen amb l'aigua juntament amb la pols de terra. Així d'aquesta manera m'estalvio l'haver de baixar per netejar el cotxe, sap...

Per dir alguna cosa jo replico gairebé amb veu baixa:

- Pot portar-lo a qualsevol túnel netejador dels que tant abunden a Barcelona-...

- Això mai, Sr. Per a mi els túnels es moririen de gana. Aquí on veu aquest cotxe, ja té setze anys i mai ningú l'hi ha posat las mans al damunt. Això sí, mai he tingut una topada... No l'he portat mai a cap taller. Tot m'ho faig jo, ja sigui planxa, pintura, electricitat, tapisseria. En definitiva, absolutament tot, sap el que vol dir tot, doncs, tot...

La meva muller i jo ja ens començàvem a arronsar en el seient i a donar-nos copets el braç, reveladors del viatge que ens esperava. Jo bé podria haver callat i tot hauria finalitzat, però... m'agrada estirar la llengua dels demés perquè es desfoguin i se sentin escoltats. Cosa tan necessària en els temps que correm. El nostre amable conductor seguia la seva curiosa i meticulosa exposició:

- Miri, Sr., jo aquí dins del cotxe hi porto tota mena de peces de recanvi. El porta-paquets va replè d'eines i recanvis, claus angleses, tornavisos de tota mena, cables per l'embragament, pistons, cargols i arandelles, gomes pels vidres, alicates, estenalles diferents, martellets de goma i dels altres, punxons i barrines, bombetes i filaberquí, etc. etc., hi porto de tot, això sí, tot molt ben ordenat, ben classificat i ben net. Suposo que ja deu haver notat que jo sóc una persona extraordinàriament ordenada i molt metòdica.

En un dels moments en que aquell home agafava aire per respirar, després de la llarga parrafada, vaig poder dir, infeliç de mi:

- Una mica de desordre a vegades també resulta bo.

Pujant la veu més del compte em va contestar airadament:

-El desordre mai resulta bo, cavaller. El desordre sempre resulta perniciós i corromp a la societat". Tot canviant de to de veu, afegeix com si encara no el coneguéssim prou:

-Miri veu aquesta bosseta, doncs aquí hi porto raspalls per a la roba, per les sabates, betum, pinta, raspall de les dents i d'altres estris personals. Tot sovint m'emperifollo, sap. A mi no em trobarà mai una arruga sobre meu. Com pot veure la meva roba fa conjunt, els pantalons sempre amb la ratlla ben feta i el cabell ben clentxinat. Si porto uns pantalons grisos, la camisa fent-me joc, si, blaus, la camisa també adient. Sempre jugo amb els colors. Amb això hi tinc molta mania...

-Vostè no s'ha tacat mai, mestre?

- En molt comptades i rares ocasions, però si això passa, també porto, miri veu, un potet de líquid per treure taques per tot tipus de robes i teixits.

Allò ja començava a ser del tot desesperant; però jo, duro que duro...

- Esteu casat?

- Sí Sr.

- I la vostra dona també és tan ordenada i primmirada com vós?

- No tant, però Déu ni do.

- Teniu fills?

- Si Sr., en tinc quatre però ja són grans. Jo tinc ja seixanta tres anys, encara que no ho sembli..

- Sempre heu estat igual d'ordenat?

- Sempre Sr., sempre he estat un home ordenat i polit. Això es porta a la sang... Tot i així m'ho ensenyaren els meus pares. El pare té més de vuitanta anys i encara corre com una daina i salta com un cangur. Ara bé, jo no enganyo a ningú. Quan la mare va saber que jo tenia relacions amb la que avui és la meva dona, l'agafà i li digué:

-Mira noia, vull fer-te tres advertències molt importants que, d'avenir-te a elles, seràs molt feliç, pel contrari, de no acceptar-les, més val que ho deixeu córrer. El meu fill és extraordinàriament ordenat i perepunyetes, bon treballador i quan s'enfada té molt mala llengua. ¿Hi estàs d'acord, filla meva?

Per suposat que va dir que sí i, fins ara.

- Deu ser una santa, la vostra dona?-. Vaig intentar dir jo, sempre aprofitant espais mínims que em deixava aquell parlador incansable.

- Es com totes les dones, ni més ni menys.

Mentre, aquell home, dissertava sobre les qualitats i defectes de la seva muller, se m'ocorregué pensar, molt maliciosament, que, ¿com es desenvoluparien els festivals sexuals d'aquell soci?... Hauran estat tremendament avorrits, cronometrats i escrupolosament calculats en quan al seu principi, desenvolupament i final.

Volent apartar de mi aquells impúdics pensaments malignes, li preguntà:

- I els fills, com són?

- Ordenats com el pare, però no tant, per desgràcia. També li diré que recullo, pel carrer, qualsevol cosa que em pugui ser útil, sempre però que estigui en bon ús, però... Ara fa una estoneta he recollit aquest cargolet nou i brillant. En quan arribi a casa el posaré en el potet corresponent. En una de les moltes prestatgeries de casa hi tinc tot de potets seleccionats i rotulats en cada una de les mides dels cargols, i així quan en necessito un, vaig directament al potet que conté aquells cargols milimetrats".

- Deu tenir una casa molt gran, oi?

- Com ara tothom. Pel que li deia: A casa no ha entrat mai cap operari. Jo enrajolo, pinto, faig de fuster, electricista, lampista, calefactor. Faig el que sigui necessari. Com anàvem dient, els mobles els he fet tots jo. Ara bé, tots són fets a mida, aprofitant tots els racons i raconets. Si vostè vingués algun dia per casa ho veuria tot polit i endreçat, però si jo comencés a obrir portes i portetes, a pujar i baixar persianes i persianetes dels diferents mobles que omplen totes les parets, veuria la quantitat de coses, ben posades i ben ordenades, que hi ha en tots i cadascun dels prestatges.

Tinc màquines que valen moltes i moltes pessetes; unes per tallar rajoles, altres per arreglar el cotxe, serres de tot tipus, elèctriques i manuals; percutor i perforadores; en fi, tinc eines de tota mena, màquines i maquinetes per fer tot allò que vostè em demani... Més li diré:

-Quan jo surto de la dutxa, sembla que no hi hagués entrat ningú. Sóc molt endreçat i fins i tot una mica fastigós...

Jo cuino el meu menjar, arreglo la meva roba. I quan menjo, al voltant meu no hi ha una molleta de pa ni per remei. Això sí, mai he tocat el menjar amb les mans, fins i tot el pa amb tomàquet el menjo amb forquilla i ganivet. No es pensi... A casa també.

La dona menja amb els dits... Ella que faci el que vulgui...

- Vostè i jo no podríem viure junts ni vint i quatre hores.

- Per què?

- Perquè sóc molt desordenat, gràcies a Déu. Aviat em trauria de casa a puntades de peu.

- No ho cregui, Sr., el que marxaria fóra jo mateix.

Això sí, m'agrada menjar i beure bé. Cada dia em fumo un Montecristo... Com que els diners a casa els guanyo jo, puc permetrem aquests luxes. Avui, per exemple, per esmorzar m'he fet un parell d'ous ferrats amb patates fregides, un gerro d'aigua fresca, un cafè, una copa i un cigar i, a les deu, he sortit a treballar. A la meva edat ja en tinc prou de treballar. Jo sempre he viscut bé.

- Vós sou un masclista-. No sé pas si perquè estava embalat amb la carrera, engrescat amb la xerrameca o perquè no li convenia, va passar molt de llarg de la meva afirmació tan rotunda.

M'agrada anar ben previngut per qualsevol contingència que es presenti. Ara mateix quan arribem al destí, tindré canvi per qualsevol bitllet que vostès em donin. Veu aquestes bossetes? Doncs a cada una d'elles hi ha monedes diferents. En aquesta, pessetes, a l'altra, peces de cinc pessetes, a la de més enllà de vint i cinc, a la blava de cinquanta, la vermella conté monedes de cent i la groga de cincentes, bitllets de mil, de dos mil i fins i tot de cinc mil. Tot ben posat en la seva bosseta i el paper en paquetets ben ordenats.

Mentrestant anàvem arribant ja a la vila olímpica i, puc assegurar que, havia sortit el sol, encara que amb un peix darrere, però el sol, al cap i a la fi. Possiblement seria per estalviar feina al nostre "entranyable" conductor!

Després d'haver abonat la carrera i haver-nos fet diverses demostracions fefaens de tots els estris haguts i per haver que omplien "ordenadament" aquell "gloriós" vehicle, digué fent un profund sospir de descans:

- Vol que li digui una cosa, amic meu?

- Digui'm, Sr.

- El que no podria viure amb vostè fóra jo, estimat amic.

En allunyar-nos del cotxe vaig agafar aire i de les més profundes arrels ancestrals de la meva ànima vaig exclamar amb un sospir alleugeridor d'aquell trajecte irrepetible:

-""" Collons quin tio"""...

 

 

L'AMIC CORNELI

A ningú

Aquell dia havia estat un dia molt esgotador de treball. Els expedients estaven amuntegats damunt la taula i el telèfon no havia parat de sonar ininterrompudament en tot el dia. Avui fóra un dels dies en que en Corneli arribaria a casa cansat i massa destrossat de la feina feta i, per tant, molt a deshora. Havia de netejar la taula de papers, donant sortida a la feina pendent.

A mitja tarda havia telefonat a casa que tal volta sortiria de viatge aquell mateix vespre i per tant que no l'esperessin a sopar i menys encara a dormir i per tant que fessin la seva vida i anessin a dormir. Des d'un lloc o altre ja els telefonaria quan li fos possible.

Ben a última hora, una trucada telefònica, havia estat la causant que hagués de canviar els plans. No hauria de sortir de viatge com estava previst... Va ser tan a última hora que no tingué temps ni esma de trucar a casa que li fessin una mica de sopar...

En sortir del despatx menjaria qualsevol cosa en qualsevol "hamburguesseria" i ràpidament aniria a descansar d'aquell dia tan fatigós i agitat.

En arribar a casa i sense fer gens de soroll, s'encaminà a la cuina, obrí el refrigerador, aixecà ben enlaire l'ampolla de la llet fresca, traguejaria una bona estoneta... La frescor li retornà l'esma perduda.. La llet el tornà de mort a vida...

A les fosques i ben silenciosament de puntetes, s'encaminà cap a la cambra dormitori on es llançaria rendit damunt del llit. Un petit soroll despertà a la seva dona, cosa que ell hagués volgut evitar; Però ja estava fet...

Després de posar-se el pijama, tot sense encendre el llum per no molestar, de puntetes anà cap al seu costat del llit i, poc a poc, s'assegué un moment al costat de la seva estimada doneta per a contemplar-la dormideta.

De sobte a l'estar assegut a l'espona del llit, s'adonà, gràcies a l'entrellum que reflexaven els raigs de lluna que penetraven vergonyosos entre les escletxes de la persiana, que alguna cosa estranya passava. Es ficà al llit i assegut, contà amb sorpresa, que hi havia sis peus dins del mateix llit, o millor encara, damunt del mateix matalàs... Els dos d'ell; els dos de la dona i dos més de força sospitosos... Es fregà els ulls per si allò era fruit del cansament i tornà a contar el mateix nombre de peus... Era impossible... La dona no li faria aquesta mala jugada...

Tot esverat i cridant li diu a la seva parella:

- Noia, aquí hi ha sis peus¡

Ella mig adormida diu:

- No és pas veritat, vida meva.

- I tant que és veritat, mira nineta, aquí n'hi ha sis de peus!...

- No pot pas ser marit meu. Baixa del llit, tranquil·litzat i conta'ls una altra vegada i veuràs que no tens raó d'acusar-me tan greument...

En Corneli posa peus a terra i, amb l'entrellum, de la lluna conta:

- Un..., dos..., tres i quatre...

-Ho veus, carinyo meu! ?Qui volies que hi hagués, amor meu?

Ell es posà altra cop al llit i tot besant-la li digué:

- Perdona'm, vida meva. Estic tan cansat...

Tancà els ulls i dormí tota la nit com un veritable i autèntic liró...

Ja és ben veritat allò que diuen, que sempre dos i dos no fan quatre!...

 

 

EL MERCAT DE FIDEMON

Cordialment al Dr. Antoni Martí Miranda.

Estava jo no fa pas gaires dies mirant a través de la finestra d'una sala d'hospital. Als nostres peus es veia la gran ciutat. Davant hi havia una gran i alta xemeneia fumejant. Possiblement aquell fum seria el producte crematori dels membres mutilats per necessitat en els diferents quiròfans dels complexes pavellons en que es divideix el gran hospital de la ciutat.

Mentre contemplava aquell fum, barreja de socarrims de fetges, peus, braços, orelles, budellades, cames, mans i d'altres desferres humanes que n'eren cremades en un forn que segurament estaria a la base d'aquella grossa xemeneia, forn que res tenia que envejar als més sofisticats dels camps d'extermini nazis. Sé que és emprenyador imaginar aquests forns hospitalaris, però digueu-me doncs, sinó Què en fan de tot allò que sobra?

Mentre doncs, passà per davant dels meus ulls una pel·lícula que mai voldria que és prengués com irreverent per superficial o poc profunda però si real i gens bíblica.

Succeí doncs, una cosa que no per ser del tot irreal deixa d'ésser colpidora i per demés estúpida.

Sense saber com ni de quina manera em trobà immers dins d'un paisatge paradisíac rodejat de frondoses i punxegudes muntanyes i caudalosos rius d'aigües clares i transparents. Gespa humida i ben cuidada, retallada i del tot verda. Altíssims arbres replens de daurats fruits mai vistos per aquest bandoler món. Aus de plomatges blanquíssims volaven majestuoses per un cel clar. Ocells exòtics de mil colors niuaven a les branques de fulles verdes i perennes.

Un cel blavíssim, pur i immaculat embolcallava aquella extraordinària visió divina.

Una claror esplendent omplia els meus ulls sense cegar-los. Un benestar inefable assadollava tots els meus sentits. El temps i l'espai havien estat de sobte esborrats de la condició humana. Res era res i tot era tot.

Un airet vivificant acaronava el meu rostre i la sensació d'haver perdut la gravetat que envaïa tot el meu cos terrenal, produïa una admirable sensació de relaxament anímic que eixamplava l'horitzó humà tot donant grandiositat al moment viscut.

Una gloriosa i celístia musicalitat traspuava arreu de la vall.

Jo estava assegut a la vorera d'una font d'on fluïa aigua que de mirar-la tan sols, apagava la set de l'ànima i del cos més assedegat.

Us asseguro que mai mà d'home ha pogut pintar paisatge igual. Era un lloc que feia bo d'estar-s'hi! Però... què hi feia jo en aquella intemporalitat i en aquell lloc inespaial? Lloc bonic però del tot incomprensible per a la meva pobra ment d'home cansat i massa preocupat per la vida...

No sé pas quina relació podia tenir la bruta i grossa xemeneia amb tota aquella meravellosa i bucòlica panoràmica? No es pensi pas que allò va acabar així...

Passarien encara coses veritablement insospitades...

La xemeneia no es veia per enlloc. L'hospital s'havia esfumat màgicament i en el seu lloc estava aquella paradisíaca visió d'eterna primavera. Mai hauria imaginat que una cosa tan bruta i prosaica com una mala xemeneia pogués convertir-se en un esplèndid paisatge vivent. ¡Quines coses tan absurdes té la naturalesa humana!

No tardaria però pas gaire a donar resposta a tot aquell enigma estrany i sorprenent.

De cop i volta i mentre jo estava embadalit mirant el brollar d'aquella font meravellosa es produí un fet insòlit: Un intens resplendor cegà gairebé els meus ulls. En quan recuperà, o millor encara, en quan els meus ulls s'acostumaren a aquella immensa i puríssima claror que no tan sols omplia la vista sinó que també assadollava tot el meu esperit i tot aixecant la vista enlaire vaig contemplar un espectacle sorprenent, fantàstic, insospitat, meravellós, gairebé indescriptible el qual no crec veure mai més.

Penso que no tindré paraules per poder explicar en tota la seva grandesa el que els meus pobres ulls estaven contemplant. Els més complerts diccionaris estan mancats de mots reals que puguin relatar tota la bellesa incommensurable d'aquella tendra i celestial visió. Però faré el que calgui per fer-me entendre el millor que sàpiga...

Unes gegantines figures humanes sorgien esveltes dels pics mes alts de les moltes muntanyes que rodejaven aquella vall profunda, plena de vegetació exuberant, frondosa, tendra i florida.

Figures ben alineades i molt ben posades entre sí. Totes elles vestides amb unes túniques blanquíssimes de mànigues força amples; una llarga cabellera daurada queia damunt les seves ben formades espatlles. Dels seus rostres sonrosats naixien saltarines guspires de llum eterna. Entre les seves mans lleugeres i lluminoses hi portaven unes llarguíssimes i corbades trompetes d'or macís. Trompetes com les que porten els àngels que rodegen al Senyor en els vitralls de les més conegudes esglésies o catedrals construïdes pels homes per a donar llaor a Déu Nostre Senyor.

De sobte i com mogudes per uns invisibles fils de plata, tots al mateix temps, acostaren les trompetes als seus llavis i començaren a fer-les sonar amb una música tan i tan dolça que mai dels mais orella d'home ha pogut sentir-ne d'igual.

Ensems, aparegueren per tot arreu com sorgits del "res", tota mena d'homes i dones de tots colors i de totes les races hagudes. Alts i baixos, grassos i prims, joves i vells, rossos i bruns, etc etc. Per més que n'aparegueren més espai quedava entre ells mateixos.

Mentre sonava aquella celestial música, creuava el firmament un rutilant cometa que deixava polsims daurats com a cabellera al vent d'una fràgil donzella virginal.

Era com un miracle! ¡Un veritable i autèntic miracle! Blancs, negres, grocs, àrabs i d'altres personatges mai vistos per mi en llibres ni en cinema... Era un veritable mosaic humà...

Dessota de cadascun dels molts arbres que omplien aquella vall hi sorgí una tauleta darrera de la qual es trobava una d'aquelles figures en forma humana que però no n'era pas la d'un home com els que estem acostumats a veure. Les petites tauletes estaven folrades de les més diverses i variades banderes representatives de tots els més petits, grans i estranys països que composen la faç de la terra.

Tota aquella amalgama de colors llampants i menys vistosos, formaven un quadre del que mai pinzell d'artista hagués imaginat pintar en tela esplendorosa. Quedava tan lluny la imaginació de l'home de tot aquell colpidor i meravellós moment eternal!

I mentrestant, què hi feia jo allà el bell mig? Tot havia vingut per aquella maleïda xemeneia... La xemeneia d'un gran hospital, d'una gran ciutat, d'un esperpèntic petit forn crematori de membres malmesos extirpats d'homes i dones malaltissos i estrafets...

Malgrat tot tornem on érem ja que les circumstàncies ens hi empenyen...

Cada vegada que girava la vista cap un costat o cap un altre, gaudia o sofria d'una nova sensació. Puc dir-vos sense por a equivocar-me que la capacitat de sorpresa arriba a uns límits tal, que ja deixa de ser sorpresa per passar a ser qüestió normal i absolutament assumible per a tothom...

A la vista d'aquella eixam humana que irrompia a la vall diria, o millor encara, dic que gairebé no hi havia cap home sencer. Tal com ho dic. No en vaig veure cap de sencer... A qui no li faltava una cama li faltava un braç. Més d'un portava alguna víscera a la mà. El cor, el fetge o també els ulls en una plateta com si fos la mateixa santa Llúcia gloriosa...Era un espectacle terriblement dantesc!

Aquelles figuretes humanes, però menys, que presidien les diferents tauletes esmentades, intentaven agrupar a toc de corn la gent del seu propi país. No sempre podien aconseguir-ho.

Durant uns instants, que com podeu comprendre no foren pas veritablement uns instants donada la intemporalitat dels fets, es produí una autèntica disbauxa i guirigall entre aquella aglomeració d'homes i dones mutilats o fets malbé...

Tots corrien amunt i avall de la vall frondosa. Anaven i venien esperitats de tauleta en tauleta desesperadament cercant tot allò que els mancava per culpa de la tècnica terrenal. S'espiaven els uns als altres per saber on estava la part del seu tot. Recelosos i primmirats escorcollaven tots els racons d'aquell retornat edèn perdut pel mateix home.

Els trasplantats anaven com a bojos intercanviant fetges, cors, melces i d'altres membres extirpats a temps per poder seguir vivint plàcidament. Moltes vegades no coincidien els països d'origen amb els països dels donants, la qual cosa feia més difícil la troballa. Cosa que no feien als mutilats ja que era fàcil recollir els membres i inserir-los en el seu lloc corresponent.

La recerca es complicava fins a extrems insospitats quan les races eren tan diferenciades que gairebé resultava del tot impossible trobar la víscera volguda...

Blancs i negres es barrejaven amistosa però tumultuosament arrancant-se de les mans òrgans sanguinosos i brillants creient que els pertanyien.

Asiàtics i europeus s'empentaven buscant tot allò que els hi feia més falta per ésser sencers.

Africans i americans vivien moments sutjosos intercanviant-se elements que els donava vida.

Oceànics, catalans i madrilenys, andalusos i gallecs, extremenys i castellans, gent de totes les contrades d'arreu del món s'abraçaven feliços havent trobat allò que els donaria vida per sempre.

Era un espectacle digne de veure's!...

Cops i empentes, plors i rialles, xiscles i udols, crits i esgarips. Tota la vall s'estremia en un fet insòlit i contundent. L'alegre vall es convertí en un veritable "mercat de la fi del món" L'home tornava a ser home. Tothom estimava a tothom... Fet poc comú en la raça humana...

Cadascú trobava el seu perquè de viure, cosa estranya en aquest inescrutable món desballestat.

Mentrestant les figures de les tauletes i també les gegantines figurotes de les muntanyes s'ho miraven somrient i satisfetes de veure com els homes i les dones s'agermanaven en un sol esperit d'amor i pau.

-Amor entre ells i pau per a tothom.-

En un tancar i obrir d'ulls, aparegué allà a l'horitzó un diàfan raig de llum intens i immens que tornà a la vall al seu primerenc estat d'èxtasi.

Les aus tornaren a volar majestuoses. Els ocells cantaren novament himnes de glòria, les aigües tornaren a brollar cristal·lines i els milions d'homes s'agruparen joiosos a lloar les alabances al Senyor sent l'amor l'únic i principal fet entre tots ells.

Repentinament la grossa, maleïda i estúpida xemeneia del gran hospital de la ciutat retornà davant de la meva perduda i malmesa vista i la voluptuosa imatge de la vall s'esfumà per sempre més miraculosament entre les anelles brutes i negres d'aquell fum, barreja de membres gangrenats i malaltissos d'uns homes i d'unes dones que, dia darrera dia, batallaven furiosament entre sí per obrir-se camí entre la boràgine selvàtica d'una vida neta i esperançadora embrutida pel fum de la xemeneia d'un món malbaratat pels mateixos humans...

Què feliços en fórem si la pau regnés sempre entre nosaltres!...

 

 

 
  Total visitas 359565 visitantes (680900 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=