SIÉNTATE CONMIGO
  Narracions Curtes (Consol fort Valentines)
 

 

 

Narracions Curtes

Consol fort Valentines

 

 

El Senyor Quimet Se’n Va de Vacances

Ha arribat a l’aeroport una hora abans de l’hora abans que diu el billet que arribi. És el seu primer vol! No toca vores!. Només en baixar del taxi, ell i la maleta, el cor li ha fet un bot. Per fi! Oh, meravella! Ja és a l’aeroport. Quinze anys somniant aquest viatge i sempre ajornaments: Primer, va morir la sogra quan per fi havia convençut la seva dona d’anar-hi. I és clar, entre això i el dol, va anar passant el temps. Després, va morir Franco i la seva dona que era feixista rematada, el va plorar com si fos de la família. I altre cop, el senyor Quimet va deixar al calais tots els prospectes de viatges.

Sempre lligat a la botigueta. Allò del barri. Mai tens hora de plegar. Et truquen a casa en diumenge, -Què podria baixar un moment, senyor Quimet? És que em vaig oblidar la sal i com que vostès no surten mai… -Ara mateix baixo. I , au, deixa d’escoltar al Barça per despatxar a aquella bleda, i pobre d’ell, si l’arriba a despatxar sense despatxar-la. La seva dona l’hagués matat. Però, això, ja quedava enrere.

Després del darrer enterrament, el de la seva dona, precisament, feia uns cinc anys, el senyor Quimet, per fi, vidu, sol i lliure, va tornar a planejar el viatge de la seva vida: Quinze dies a Canàries!: Sol, platja, noies maques…. "D’això, també n’hi ha aquí, pensarant vostès. Però, ell volia anar amb avió perquè no hi havia pujat mai. I ara, aquí el tenim. Més content que un nen amb sabates noves. Per dalt, els altaveus diuen: Senyors passatgers amb destí… Què bonic! Gairebé no les entén aquestes noies perquè tot resona. Però, té un atractiu d’immensitat, d’aventura… Aquesta veu és la de la seva resurrecció: "Quimet, aixeca’t i camina. T’espera un avió a la porta 7".

Mentre espera que es faci l’hora d’entrar a la sala d’espera, ha posat la maleta en un carretó i la passeja per tots els racons del vestíbul. S’ha comprat tot de coses. Ja ho sap que són més cares; però, això de comprar-les a l’aeroport és tan fascinador! Fins i tot el cafè que s’ha pres a la cafeteria semble més a prop del Brasil que el que venia a casa.

Sí, perquè ara ja no hi viu al pis de dalt de la botiga. Ni la botiga no té. Quan va morir la seva dona, s’ho va vendre tot i es va retirar a la caseta de Corbera. Aquell és el seu refugi. Allí hi té totes les bestieses prohibides per la seva dona. S’hi passa hores i hores mirant la col·lecció de postals que clandestinament feia amb complot d’uns quants clients. Postals de tot el món. Quatre-mil tres-centes vint-hi-quatre. I mai fins ara no havia pogut fer un viatge. Mai fins ara no havia pogut pujar a un avió.

Contràriament al que suposava, no està gens de nerviós; però, es comensa a sentir interiorment cansat. Pensa que no és ell sol qui va a Canàries. I d’altres, se’n van més lluny, encara. Així és que, per què s’ha de posar nerviós? Només sua perquè fa calor. I si té algun calfred, és perquè hi ha molts corrents d’aire. I si de tant en tant li xiulen les orelles, és perquè hi ha molt de soroll. Ara mateix no hi pot veure bé perquè per culpa d’una baferada d’aire calent se li han entelat les ulleres. Peró, ell, nerviós? De cap manera.

Per fi, ha entrat a la sala d’espera. Això ja marxa. Com qui diu, ja hi és. Es frega les mans de content i s’asseu. Es diu a si mateix: les vacances, hotel de primera, viatges per l’illa… Renoi, això és viure!. Què se n’ha fet de la maleta? Ah sí, se l’han quedat ells. Després vindrà tot allò: Pujar, cordar-se el cinturó… i li portaran taronjada i tot.

Felicitats, senyor Quimet! Per primer cop a la vida t’espera el mar.

7/03/1988. Dijous.

 

 

El Soldat

En el silenci de la nit, l'insomni em fa escoltar el tic-tac del rellotge. A pas marcial cada segon marca el camí cap un nou dia. Imagino un soldat fent la guardia davant del meu llit. M'acompanya i vigila el meu son. El sento anar i venir de punta a punta de l'habitació. Si jo vulgués podria aturar-lo només prement un botó, però llavors, el soldat fidel es desfaria en l'aire i jo em sentiria més sola.

Tanco els ulls satisfeta. Res dolen no pot passar. El temps va a favor meu i demà quan soni el despertador el rellotge canviarà la guàrdia per un tic-tac més fluix, engolit pels sorolls del dia.

Al mirar l'hora sentiré les novetats. Una veu des de la ràdio em dirà: "Bon dia! Són les set del matí i fa sol" Sí, avui també serà un bon dia.

Imagino un somriure del meu soldat de nit mentre es treu les bòtes i se'n va a dormir.

És, certament, una fantasia. Però, per si de cas, al sortir de l'habitació li dic: «Adéu, company, fins a la nit».

25/12/2005, Diumenge, Nadal.

 

 

La Tasca D'estimar

He donat tot el meu cor per amor als meus germans.

Cada Nadal el neixement de Jesús em recorda que cal tornar a començar.

Que si porto les mans buides és per tornar-les a omplir

cada dia altre cop, amb tot l'amor del meu cor.

04/12/2004, Dissabte.

 

 

Històries Breus al Voltant d'una Paraula

Paraules:

Paisatge.

Piruleta.

Hora.

Garrafa.

Camí.

Trufa.

Flabiol.

Taula.

Sol.

Anell.

Llet.

Nadó.

 

Pròleg

Cada petita história té com a protagonista una paraula escollida a l'atzar. Cada narració és independent. No són gaire llargues i no hi ha cap nom de protagonista perquè l'important de cada història és la paraula escollida.

 

Paraula: Paisatge

Sóc aquí, amor meu, pensant en tu. No sé on va aquest tren; tan és, tan li fa. Quan he comprat el billet he dit: -"Un al final". -"Per a quin tren?" -"aquest que estan anunciant ara".

M'han donat un billet, he llegit la via i quin era el meu lloc; m'han dit on va, peró ja no m'en recordo, perquè sigui allà on sigui, el destí ès el mateix, "solitut".

Quan arribi al final del trajecte s'aturarà el tren i també el meu viatge; ara, però, encara estic en moviment, perquè encara puc seguir pensant en tu, mentres miro per la finestra un desconegut paisatge.

----------------------

 

Paraula: Piruleta

He anat a fer una prova per a una feina, "es necessita senyora per atendre el telèfon" i he pensat que m'aniria bé. Un cop allà, m'han fet proves de lectura i de memòria; Han trovat que la meva veu sonava molt bé. Tot semblava perfecte fins que algú ha dit que era massa grossa i naturalment "per a atendre el telèfon s'ha de donar una bona imatge perquè l'empresa etc, etc,...".

He girat cua i he sortit al carrer. He vist una pastisseria i m'he comprat una piruleta: té gust de maduixa i forma de martell, igual que la meva vida.

-----------------------

 

Paraula: Hora

Fas tard!, Ja era hora!, l'última hora!, a darrera hora!, a bones hores!, és hora d'això!, és hora d'allò!, ara no és hora!...

M'agradaria saber per què tot ha d'anar a l'hora; perquè si no va a l'hora, va a deshora. I el que ès pitjor: per què el darrer moment de la vida t'ha de regalar també una hora? la teva hora; teva i de ningú mès. Resulta que tu tens la teva última hora, una hora que els altres no tenen. Per tant, quan un té la seva última hora, tota la humanitat restant ha perdut l'hora. Amb tanta gent morint-se, no m'estranya que el mòn no vagi a l'hora.

---------------------

 

Paraula: Garrafa

Estic dormint i visc un somni estrany: Sóc a una platja vuida. Gronxant-se en un mar furiós, a ran de platja hi ha una garrafa. Intento agafar-la. El mar no fa soroll, al contrari, hi ha un gran silenci. Agafo per fi, la garrafa; però, de sobte, es fa tan petita que em cau de les mans. El mar fa una intensa olor de flors i la sorra es torna fosca sota els meus peus. M'he despertat sobtadament. L'olor continua al mateix dormitori, com al somni. No pot ser! penso jo. Encenc el llum i miro al meu voltant. Resultat: d'un cop de má he tombat l'ampolla de la colónia i la catifa a quedat amerada.

----------------

 

Paraula: Camí

Aquell paio estava esperant la meva resposta; l'última d'un test estúpid: Què li suggereix la paraula "camí"?. No sé si es pot creure això que us diré. Em van passar per la ment un munt de camins: camí del cel, de l'infern, camí de l'éxit o del fracàs, camí de la Glòria, de l'exili, camí de la vida, de la mort... -Perdoni! vol dir camí de camí, no? -Exacte. Aquell paio em va mirar entre sorprés i divertit. Devia pensar que sóc idiota. Però, altre cop el cervell em va indicar un munt de camins: camí del Calvari, camí de ferro, camí de l'aigua, camí de les estrelles, camí del mar... Vaig respirar profundament i vaig dir: -Ho sento! crec que estic desencaminat. Hi ha tants camins per a definir que... -No s'hi amoini, ja s'ha acabat el temps. Féu un gest amb la má indicant-me el camí de la porta. Mira, aquest no se m'havia acudit. I em va dir: "Ja l'avisarem!". D'això, fa un munt de temps, sabeu? i encara hi penso. Per cert, que no em van avisar. I, mira, vaig fent camí per la vida.

------------------

 

Paraula: Trufa

Vaig entrar a aquella cafeteria, reventada de tant caminar i sense fixar-me en gairebé ningú, vaig seure tot esperant un cafè amb llet, a una petita taula al fons del local. Algú hi havia deixat un diari. L'estava fullejant quan tot d'una, la veu tensa i fluixeta d'una dona m'arribà a l'orella. Ella va dir:

-Ja t'ho he repetit mès d'una vegada: hem acabat! -No t'has de creure tot el que et diuen les amigues!

-les amigues? et penses que amb uns pastissets de trufa m'enganyaràs?

-Sempre t'ha agradat la trufa. -Mira noi, et vaig veure. M'entens? Aquell xiuxiueig tant violent em tenia enganxada: Ella s'aixecà i va dir:

-Així és, que les trufes te les menges tu o ella. Jo, a partir d'ara faig régim.

Havia comensat a beure'm el café amb llet i en sentir això, de poc no m'enuego: aquella noia era seca com un bacallà. Com podia ser que també fes régim?. Va sortir esperitada deixant un rastre de perfum darrere seu. Ell va renegar alguna cosa i també sortí. Allà, damunt de la taula es va quedar una tentadora capsa de trufes amb licor. Vaig considerar la possibilitat de quedar-me-la; peró, el cambrer va ser més ràpid.

------------------

 

Paraula: Flabiol

Aquell matí de primavera, feia goig de veure com la gent jove ballava davant de la catedral. Hi havia una noia que tot dansant anava ara al sol, ara a l'ombra: Els seus peus dins d'espardenyes blanques, talment com dos coloms festejant, un darrere l'altre passaven per l'ombra d'unes branques d'arbres i retornaven al sol enlluernador. Em tenien fascinada.

Ben mirat, era un esforç inútil perqué caminaven molt per no anar enlloc; però, feia bo de veure. Vaig pensar: quan s'acavi la música, on es deturaran, al sol o a l'ombra?. Amb això, que una forta ventada decantà les branques i projectà l'ombra més endevant. No s'hi val!, vaig pensar. Això es trampa. En aquell moment, un preciós ocell, amagat dins d'un instrument resonà per davall d'uns bigotis i em vaig tombar altre cop cap a la cobla. El flabiol refilava. Contrapunt!, exclamà el director. La sardana va reprendre el seu ritme. El vent va tornar a bufar amb força i jo vaig tornar a passejar lentament pel barri gòtic.

------------------

 

Paraula: Taula

Fer temps en una estació de tren és la cosa més aborrida d'aquest món. Per una estranya circumpstància, el meu tren portava retard. Així és, que vaig decidir prendre'm'ho amb calma i amb un entrepá a la cafeteria. Tot menjant, vaig comensar a fer uns mots encreuats que hi havia a la revista. Eren bastant fácils i m'en sortia prou béè fins que vaig ensopegar en una definiciò sorprenent "Imprescindible en un quiròfan" cinc lletres. Aquí em vaig aturar. I, ès clar, vaig mirar quina paraula en vertical creuava aquesta, "Peix" vuit lletres. Bé, potser en temes de peixos no estava tant peix com en la medicina.

Què pot ser imprescindible en un quiròfan? tal vegada, si trovava el peix tindria una pista. Bacallà, set espais. Aquesta, no. Lluç, quatre espais; tampoc. Balena, tampoc. Per més que vaig romiar, no trovava la resposta. Tant fàcil com seria girar el full. Tauró, cinc espais; tampoc. Peix; però, quin peix?. Finalment anunciaren el meu tren amb una d'aquelles veus femenines que no s'entenen gaire. Vaig arreplegar les coses i en aixecar-me, una involuntária ensopegada em feu pegar contra el cantó d'una tauleta i la cuixa em va fer mal. Ai, carai de taula!. Durant tot el viatge vaig donar tantes voltes als peixos que no podia pensar en res més. La cuixa em feia mal. Tot fregant-me-la, s'em va encendre la bombeta "Imprescindible en un quiròfan" Taula!: la taula d'operacions. Ah, per cert, el llobarro va sortir sol.

-----------------

 

Paraula: Sol

Aquesta paraula porta immediatament la imatge de la calor, de l'estiu, de la vida mateixa. Porta també l'escalfor de l'hivern, de la claror del dia i de tantes i tantes coses més. Però, el que més m'agrada del sol, és l'ombra que el meu propi cos produeix davant meu. Peter Pan volia agafar la seva ombra. Jo, quan era petita volia aixafar-la amb el peu igual que a les fulles seques. Però, no hi va haver manera.

M'he fet gran i encara persegueixo la meva ombra. Encara vull passar per sota l'arc de Sant Martí. El sol ès magnífic.

------------------

 

Paraula: Anell

Si mai heu sentit a dir que les coses no són alló que semblen, ara us explicaré una história que ho comfirmarà de plé.

Un matí passejava prop de la catedral i vaig entrar al claustre per a fer-hi una visita de deu minuts; allò, per a reposar una mica de tan soroll de ciutat. Quan estava prop del recinte de les oques, van comensar a cridar amb tanta força, que m'hi vaig atansar amb més atenció. El motiu de tan soroll, era que una pobra vella els tirava troços de pa mullat que duia a una bossa. Les oques la devien conèixer. D'aquí el sarau que havien organitzat. Ella va veure que la mirava i em va dir: -Són maques, oi? senyalant les oques. -I tant!, vaig contestar. -Ja em coneixen perque hi vinc sobint. Jo vaig fer que sí, amb el cap. D'un cop d'ull em vaig adonar de la seva dissimulada pobresa, de la seva avançada edat i d'un anell amb un brillant que portava a la má dreta, tan vell i gastat com ella. Inconscienment, vaig buscar l'anell de casada, peró, no en portava. I això, em va cridar l'atenció. Per què portava anell de promesa i no, de casada? Què li devia haver passat? Potser el nòvio l'havia abandonat? o potser s'havia mort avans de casar-se? o potser s'havia venut l'anell de casada?. Però, llavors, per què ni la de promesa?. El brillant era fals; això ja es veia; Peró... La vella va recollir les broces i ho guardà tot al cistell. De sopte, m'ensenyà la mà i tot movent els dits va dir: -és maca, oi?. Jo vaig dir: -Sí, molt. Deu ser molt antiga, no? -Doncs, si vol que li digui la veritat, no ho sé. -Ah, no?. Li vaig respondre sorpresa. Ella, mig rient, va contestar: -Me la va regalar Sant Jordi, la setmana passada. Què diu, ara?. No m'ho podia creure. -Veurà, jo tambè porto molletes pels peixos de la font de Sant Jordi; però, la gent hi llensa tantes coses, que sovint es moren. Jo anava dient que sí amb el cap i ella continuà: -I l'altre dia, mentre mirava si els veia, vaig descobrir aquesta anell mig colgada de broça; a algú li devia caure; o potser el van llensar. El cas és, que jo volia agafar-lo; i noi! quan vaig ficar la má dins, em ve el guàrdia tot esverat. Es devia pensar que li volia prendre les monedes. I va dir: -Què fà, vostè, senyora? no es pot tocar res. -És que m'ha caigut l'anell a l'aigua. Vaig dir jo, senyalant on era. I ell, deseguida va treure d'aquest armari d'aquí, i m'indicà els lavavos, una canya que tenia una mena de colador, la va pescar i me la va donar. Jo, per despistar, li vaig preguntar: -I què en fan de les monedes si la majoria són estrangeres?. Ell va dir: -No ho sé; nosaltres les deixem a la sagristia. I mig emmorriat, s'en va anar. I jo, ja ho veu, a presumir. -Doncs, fá molt ben fet. És molt bonica!. Ella, tot comensant a marxar, em va dir:

-Avans, sí que n'havia tingut de boniques; però, la vida... Bé, passi-ho bé, senyora! -Passi-ho bé!. La vella va marxar i al cap d'una estona, jo, també.

Desembre-98

------------------

 

Paraula: llet

Quan era encara una nena, anava cada tarda a buscar la llet. M'encantava. La vaqueria del Sr. Rossendo; era algo molt especial. En entrar, es baixaven dos esglaons i a la dreta apareixia aquell gran taulell fet de rajoletes blanques i cobert amb un impecable marbre blanc. A sobre del marbre, uns exòtics recipients servien per a mesurar la quantitat de llet que es demanava.

Una immensa galleda era la base de tot el procés. Si tenia sort i en arribar jo, era vuida, entrava a l'estable que hi havia rere la botiga i contemplava el meravellós espectacle de veure munyir les vaques. totes en fila devant d'un llarc pessebre; n'hi havia de blanques, de taques negres, de blanques i marrons, de fosques... Aquells moments eren preciosos. L'olor de la llet calenta, de l'herba fresca, de la mateixa vitalitat animal. l'escalfor i aquell sorollet tan dolç de la llet en picar contra l'interior de la galleda, semblaven campanetes. Sempre em semblava que aquell home anava massa ràpid. Després, carregava aquella immensa galleda sobre el taulell. La mesurava i dolçament a través d'un gran embut anava a parar dins la meva lletera.

Quan arribava a casa encara era calenta.

La mare la bullia perqué deia que s'havien de matar els microbis i després jo posava el dit a la superfície del meu got i la nata s'hi enganxava. A continuació el pintava de sucre i el xuclava amb gran plaer. Era com un pastís.

Ara compro la llet al "Super". A la dreta del passadís, petites vaques pintades a les etiquetes em contemplen. Hi ha llet desnatada, amb crema, semidesnatada, amb calci, amb vitamines, amb emvàs de cartró, de plàstic... Aquesta llet no fa olor, no fa música, no dòna escalfor, no tè microbis, no cal mesurar-la, no cal bullir-la, i allò que és més important: no engreixa.

Per totes aquestes raons, ja fa molts anys que al meu got de llet no hi poso el dit.

10/10/99

-------------------

 

Paraula: Nadó

I ha coses de la vida que donen un gran plaer i que són absolutament innocents. Per exemple: Sentir l'olor de l'hivern quan fa molt fred i el fum de les llars de foc es barreja amb el vent.

El silenci que porta la neu quan la terra es torna verge. El gust de sal a la boca quan el vent ens porta un petó del mar.

Tot això i moltes altres coses, petites coses, ens fan somriure de felicitat. Només de sentir refilar qualsevol ocell passejant pel parc, això, ens fa deturar per escoltar-lo. Ens fa somriure i ens fa pensar: "Mira, com canta! On deu ser!". És lliure i això és el que compta.

Hi ha, però, un plaer del qual no se'n sap res, i és aquest: Què sent un nadó quan dorm i somriu? Què veu? Què somnia? No ho sabrem mai. És feliç. Dolsament feliç. I això és el que compta.

28/02/2000.

-------------------

 

 

Poema de la vida

He sigut sol i he brillat al cel

He sigut vent i he bufat fort

He sigut pluja i he regat la terra

Ara sóc nit i els estels brillen per a mi.

11/09/2004, Dissabte.

 

 

Sensacions

Sóc al peu d'un camí que m'endinse al bosc. La terra coberta de fulles i d'humitat s'estira devant meu com una catifa persa; no goso trepitjar tanta bellesa per por de fer-li mal. Però, el seu encant és tan fort que a poc a poc vaig caminant meravellada.

Els arbres altíssims m'obliguen a tirar el cap enrere per veure fins on arriben per trovar la llum. Les branques obertes fan per sobre meu un túnel d'honor i em protegeixen de la calor del Sol. Quin silenci! tota la bellesa de la natura per a mi sola. Respiro profundament igual que olorés una rosa; la frondositat del bosc ha penetrat dins meu, Li he robat per uns moments tota la seva energia i això m'ha emocionat tant, que sento els ulls plens de llàgrimes. Oh, sí! Cóm puc tenir aquest privilegi! Tant de bo pugués quedar-me aquí per sempre...

Un so de campaneta m'ha fet tornar a la realitat; és l'avisador del forn que m'anuncia el final del seu programa i jo, amb tota la recança del món, he deixat de contemplar la fotografia d'un bosc fantàstic que tinc penjat a la cuina adornant el calendari.

Un cop més he tingut que abandonar amb la seva bellesa, els meus somnis; per sort, la imaginació no té límits. Algun dia hi tornaré.

 

 

Tres Cels (Nadala)

Aquesta nit he mirat el meu cel, com faig sempre. Una pobra lluna xerra amb quatre estels perduts. La contaminació és tan forta que s'hi veu com una boira. Aquesta és la meva veritat. Tan de bo fos mentida!

Aquesta nit he mirat el cel del món, dins el meu cor, com faig sempre. Un cel ple de mort i d'ocells de ferro sembrant el terror i matant tota bellesa. Aquesta és la seva veritat. Tan de bo fos mentida!

Aquesta nit he mirat el petit cel de paper estrellat que brilla i envolta el Pessebre, com faig sempre. Dins la seva immensitat, un estel radiant ens parla d'amor i d'armonia entre els homes de bona voluntat. Aquest cel és de mentida. Tan de bo fos veritat!

06/12/2001. Dijous.

 

 

 

 

 
  Total visitas 400840 visitantes (771928 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=