SIÉNTATE CONMIGO
  Epistolari d'Anar i Venir (Francesc Miñana i Armadàs)
 

 

 

EPISTOLARI D'ANAR I VENIR

FRANCESC MIÑANA I ARMADÀS

 

 

MALGRAT 15 DE DESEMBRE DE 2001

Gens estimat Sr Adam:

Vostè si que ens la va fer ben bona! Per mossegar una poma ens ha tocat ben bé la pera a tots! Tan necessari i imprescindible li era menjar aquella pometa tenint tanta fruita al seu abast? No hagués valgut més que aquella pometa se l'hagués guardat per si un cas el dia de demà li feia més falta?

La mare sempre m'havia dit que era bo i necessari guardar-se una pometa per a la set... Déu sap el que pot passar quan siguem vells!...

Per culpa seva fixi's com estem: Guerres arreu; fornicacions a tort i a dret; violacions a dojo; dolors de part, per les pobres dones; passar-les magres; emmalaltir i finalment morir-se, etc. etc. I tot per culpa seva!...

Vostè i ningú més que vostè n'és l'únic responsable de tot el que avui ens succeeix a tots nosaltres des de que el mon és món.

I no em vingui ara dient que Eva, la seva dona, li va donar i vostè, com un babau passerell, va caure involuntàriament en la temptació de menjar-se-la. Vostè com ella, sabien de l'extrema prohibició feta per el Creador, per tant no té escapatòria possible... No ens vulgui ara aixecar la camisa parlant de la seva santa innocència i millor bona fe...

Vostè s'imagina com estaríem ara els humans de no haver fet vostè la rucada que va fer, menjant-se la ditxosa pometa? Això fóra avui dia una veritable bassa d'oli...

Certs personatges no posarien les mans allà on no han de posar-les; no hi hauria ni cecs ni coixos; ni mancos ni bojos; ni bufons ni lletjos, tots fórem iguals de ben plantats i ben parits.

El Barça sempre guanyaria la lliga, la copa d'Europa i tots seríem com a nens amb sabates noves, innocents, nets de cor i curulls de joia.

Vostè té la culpa de la monogàmia i de que hi hagi tants parats. Naturalment que si, de no ser per la maleïda poma ningú treballaríem i per tant no sabríem quina cosa és aquesta d'estar aturats...

No hi haurien polítics perquè tots fórem bons. No hi haurien ni sastres ni modistes, perruquers ni assessors d'imatge cobrant factures fabuloses, perquè no ens faria gens de vergonya d'anar despullats, nuets i ben nuets pels carrers de pobles i ciutats.

Tot l'any fóra vacances i tindríem el país ple de turistes que també ens van deixant divises a tot drap...

El món fóra un veritable paradís; tots grassos, lluents, llustrosos, bonics i ben parits.

No sé pas què hi va veure en aquella poma? Són ganes de tocar els nassos a la gent... I a sobre, encara se l'hauria de pelar...

Vostè n'és el responsable del fred a l'hivern; la calor a l'estiu; la pèrdua de les meves dents i del meu cabell; del reuma dels meus genolls i de l'operació d'hèrnia; de les arrugues de la meva dona i la depressió del meu fill; de que les sabates em facin mal i els pantalons m'apretin cada dia més de la trinxa...

De no fer-nos aquella gracieta avui la merda desprendria dolces flaires de roses i jazamins; la mar fóra dolça; les fonts regarien cava i bons vins; les feres fóren manses i tots tindríem la sang blava; la terra un gran i formós jardí; Jesús s'hauria estalviat la creu i el dimoni, avortat abans de néixer.

Per aquí baix diuen que la professió més antiga resulta ser la prostitució, però no s'ho cregui pas això i li demostraré tot seguit.

No us càpiga cap dubte, Sr Adam, que la més antiga és la de publicitari, sinó, fixeu-vos amb el gran treball de marketing que la serp va fer amb la vostra dona venent-li aquell maleït producte camperol que ella sabia que mai dels mais ni tan sols havia de tocar ni veure de lluny. Digueu-me, doncs, si la publicitat i no la prostitució n'és la professió més antiga del món... Penso que aquest argument li resultarà abastament suficient, oi?

Per tant, Sr. Adam, us vau ben lluir. Jo, les pomes, ni ensucrades....

No cal dir, doncs, que Déu us haurà enviat a les profunditats dels inferns, i si Ell que és tot bondat no ho ha fet, us hi envio jo per tota l'eternitat, amén.

Un terrícola.

 

CEL BLAU, 16 DE DESEMBRE DE 2001

Encantador bon home:

El meu marit Adam m'ha passat la teva lletra, lletra que contesto jo mateixa, tot cuita-corrents, donada la seva follia i, també moguda per les greuges indirectes que acusen el meu acte amorós de donar-li la "pometa" al meu estimat espòs.

Que n'estàs d'errat, fill meu! Tot això no va anar pas ben bé com tu dius i que durant molts i molts anys t'han explicat o has llegit arreu... Però no seré pas jo qui desvetlli el secret guardat en la llunyania del temps més perdut.

Això vosaltres, els homes, que sou tan intel·ligents i tan savis, heu d'investigar-ho i descobrir-ho... A voltes, fins i tot, m'avergonyeixo d'ésser la vostra primera mare. Sou tan fatus, vanitosos, petulants i tan amants de judicar les coses sense tenir en les vostres mans tots els arguments necessaris que us condueixin a descobrir l'insondable veritat, que em feu molta pena. Sou tan fatus que sempre us creieu estar en possessió de l'única veritat, la vostra. Sou tots tan curts de vista i de gambals que tan sols veieu el que teniu arran dels vostres nassos: La dolça pometa, l'Adam fet de fang, la costella treta d'ell i de la que vaig néixer jo... Que en sou de cecs!

Cadascun de vosaltres us creieu ser petits reiets immortals, dominadors del món i carregats de punyetes, aferrats a la terra i apegats a la carn. Pels diners i per una "pometa" qualsevol perdeu "l'oremus" i pel poder, perdeu la xabeta i fins i tot l'enteniment...

Anem a veure i siguem seriosos: Com pots fer tu les afirmacions que fas en la teva estúpida carta, quan no saps el que hagués passat si l'Adam no hagués gaudit de la meva tendra i sonrosada "pometa"?

En primer lloc, et diré que ens ho vàrem passar molt i molt bé... Després, Qui som nosaltres, pobres mortals, per judicar i saber dels designis del nostre Creador? Això ho feu vosaltres que sou folls i plens de superba. Nosaltres, els alliberats, som d'una altra pasta, d'una altra manera...

A tu qui t'assegura que de no haver menjat la poma, avui no et cauria el pèl i les dents, no et farien mal els genolls i la teva dona no estaria plena d'arrugues? Qui t'ha dit que tot no aniria com ara ? Que en sou de rucs!... Vols dir que no sou vosaltres mateixos qui ho heu emmerdat tot?...

Per avui ja en tens ben bé prou i massa, un altre dia, més... A l'igual que algú d'allà baix diria: Apa, noi, té aquest ou que l'altre es cou...

 

Eva, la muller d'Adam Paradís

 

 

AFRICA CENTRAL, 12 DE JUNY DE 2003

SR COK COROCOK.

BEN VOLGUT AMIC:

He rebut la teva desesperada lletra en la que ens comentes la greu situació en que us trobeu els amics de la civilització i ens demanes ajut total a la vostra captivitat ignominiosa. Ai fill meu, si ho sabéssiu tot!

Almenys vosaltres mengeu, bé o malament, mengeu... Nosaltres, no vulgueu saber-ho...

Realment nosaltres aquí gaudim de plena i absoluta llibertat, tal vegada potser massa llibertat, perquè no tenim ni a on poder-nos aixoplugar quan fa mal temps o ens persegueixen no les amigues guineus, sinó els mateixos homes morts de gana que, retorçant-nos al coll de la manera més salvatge ens maten per alimentar-se durant unes quantes jornades de guerra i desori brutal. Els homes es maten els uns als altres, i no pas per poder menjar, sinó per ànsies fosques de poder mal entès.

No volem pas fer un cant al vostre captiveri. No és aquesta pas la nostra intenció. Volem, tan sols que reflexioneu de quin és el vostre destí i quin és el nostre. Si bé nosaltres podem "muntar" a totes o gairebé totes les gallines que desitgem, de res ens val si els nostres fills només trobaran misèria i gana...

De totes maneres pensem que la llibertat bé val un sacrifici. Lluiteu per aconseguir-la i fins i tot els homes us ho agrairan.

La llibertat comporta la pau i la justícia social. El llibertinatge, la disbauxa i la guerra. No envegeu mai els béns materials, treballeu raonablement per aconseguir tot allò que us faci més galls i gallines. Un pollastre és més pollastre quan més lliure està de tot allò que l'aferra al món dels homes.

No vull pas donar-vos consells, no. Escolteu, doncs, a aquells que vosaltres en dieu ecologistes, ja que gràcies a ells tornareu a tenir la carn forta i la osamenta dura. Amb l'os dur i la carn forta tornareu a ser vosaltres i tot allò que enyoreu se us donarà per afegitó a la vostra lluita callada.

Nosaltres també en tenim molta de feina per fer, per tant difícilment podrem ajudar-vos com dieu.

Seguim, doncs, treballant i el triomf coronarà tots els nostres esforços.

Fins sempre i endavant sense por:

QUIK QUIRIQUI

 

MOLLERUSA 9 DE JUNY DE 2003

 

SR QUIK IRIKY.

L'AFRICA

Estimat Quik:

A través d'algun company en llibertat, dels que en queden ja ben pocs, he sabut de la vostra bona vida. ¡Vida tan enyorada per a tots nosaltres! La vostra llibertat no té preu...

Recordo encara, quan els meus avantpassats vivien com ara vosaltres: En el camp érem lliures i ben mirats per tothom. Les mestresses de casa parlaven amb nosaltres i ens explicaven totes les seves penes i totes les seves alegries. Al fer-se fosc ens recollíem plegats en un gran galliner que ens aixoplugava en moments de mal temps i de perill boscà. Aquells moments en que les aguineus i d'altres "alimanyes" ens perseguien i a voltes ens feien veritables destrosses. Matança feta, no per mala fe com ho fan els homes, sinó perquè tenen gana i no tenen res per menjar.

Curiosament, els gossos i els gats de casa nostra, mai ens feren la guitza. Ens miraven i els miràvem i fredament, giràvem cua i passaven de llarg. Ens ignoraven així com nosaltres els ignoràvem a ells. Més d'una vegada algun d'ells s'havia posat una mica pesat. Els donaves una bona pessigada i "oli amb un llum"... Mai més se'n recordava de tu. Com si en el món no hi fossis...

Recordo encara, aquelles mestressetes de pell bruna pel sol, amb aquelles faldillotes amples voleiant al vent, un mocador al cap que les privava del sol de l'estiu i del fred de l'hivern també, les espardenyes lligades fins a mitja cama i que amb una veu amorosa ens cridava per donar-nos el menjar de cada dia. "Tiiiites, Tiiiites, Tiiiites"... Aquell blat de moro saborós i aquelles peroles plenes de segonet amb peles de patata barrejat amb qualsevol deixalla de la taula dels pagesos, que tan i tan sa i tan bo n'era. ¡Allò sí que ens feia la carn forta i l'ossamenta dura!. Avui som una veritable "merda", tot és aparença per enganyar a l'home que tot s'ho creu...

Com t'he dit, durant el dia ens movíem lliurement per les rodalies de la masia tot picant cuquets, orugues, deixalles de la natura i d'altres menges ben gustoses.

Si alguna vegada ens trobàvem malament o el ventre ens feia mal, tan sols havíem de picar alguna herba remeiera i tot seguit quedava curat i ben curat. ¡Allò sí que n'eren de medicaments i no aquests fàrmacs que avui ens donen! ¡Però mana qui mana, encara que mani malament!

Els nens del barri jugaven amb nosaltres sense martiritzar-nos ni fer-nos cap mal. Que contents estàvem quan els vèiem amb aquelles rialles sanes i netes produïdes per les nostres típiques reaccions primigènies... Nosaltres preteníem volar però com que Déu no ens donà aquest privilegi ho fèiem molt malament i ells se'n reien sens malícia. ¡Ai si haguéssim pogut volar, altre home ens cantaria!

Les gallines ens temien... Aquesta vull, aquesta també... Les muntàvem a dojo i l'home ben content que n'estava i nosaltres per suposat que també... Els menuts, no en feien pas gens de cas de les nostres orgies. Tot era tan natural, però, quina raó tenen els homes quan diuen que, "dos galls en un mateix galliner no hi poden ser"... Més d'una vegada ens havíem arrancat les plomes disputant-nos una ben plantada gallineta, la qual s'estarrufava tota al veure's tan estimada i desitjada per dos gallots tan encelats.

Vivíem plegats amb els nostres molts fillets nascuts de la corrua d'ous cubats per les nostres ben estimades lloques. Aquelles lloques s'enfebraven productives i ben arraconadetes mirant-nos envejoses.

Segons sabem pel que ens han explicat, és aquesta encara, la vostra enyorada vida. ¡Quina enveja ens feu! Aquí, tot això ha passat a ser un meravellós i vell record d'un ahir perdut i massa llunyà...

Què com ho sabem? No oblideu que també entre els galls i les gallines existeix el "bec a bec" i tot se sap. "Lo bo i lo dolent".

En els països que en diuen "civilitzats" en queden ben pocs de companys nostres que viuen com ara vosaltres. Tot ha canviat brutalment... Som esclaus d'una maleïda civilització no pas feta pels galls i les gallines...

Aquí ens tenen dins d'unes múltiples cel·les que en diuen "bateries" ficades en unes grans i fosques habitacions. M'explicaré: Són com unes immenses gàbies formades de diverses capes de petites capsetes de filferro, dins de cadascuna de les quals hi vivim, o millor, hi morim un de nosaltres. Tot sovint s'encenen totes les llums i, nosaltres, com animalons afamats ens tirem de cap a una individual menjadora sempre plena de pinso. Un pinso artificial molt nutritiu i gens apetitós. Només fem que menjar i dormir. Així estem nosaltres de grassos i fofos... Al cap de tres mesos anem de cap a l'escorxador... Quan encenen les llums, si aixequem el cap, tan sols veiem el cul vermellot del gall o pollastre que tenim ben bé davant del nas. Aquest és l'engrescador paisatge" que permanentment alegra la nostra vista.

Les nostres dones estan igualment tractades que nosaltres. Quan posen els ous, aquests queden retinguts en una canaleta que, de tant en tant, un homenot va recollint i posant-los dintre d'un cistell malaurat. Els nostres fills neixen en unes grosses neveres calentes que supleixen la calor vivificadora de les seves orfes marones.... Neveres que pomposament en diuen "incubadores". Parlant d'elles, de les gallinetes, he de dir que mai en vegem ni una per casualitat... Allò de "muntar-ne" totes les que ens venien de gust, res de res. Ara no podem ni "muntar-nos" a nosaltres mateixos. L'home no ens deixa ni la possibilitat d'ésser homosexuals, com segons en diuen ells. Estem tan estrets allà dins que no ens podem moure gens. Es una trista vida!

Això no és vida... Algun dia haurem de dir "no" o bé Visca la revolució... Durant molts anys s'ha dit: "La gallina ha dit que no", però, nosaltres estem igual... Últimament tenim una mica d'esperança ja que uns homes, molt poc escoltats encara, denuncien aquests i d'altres fets poc naturals. En diuen "ecologistes". No sé pas si podran reconduir tota aquesta disbauxa feta pel mateix home per guanyar temps i diners.

No vull dir-vos res més donat que al no tenir llàgrimes no podríeu descansar-vos plorant. Tan sols us fem un crit de socors perquè, si podeu, vingueu a ajudar-nos a sortir d'aquest marasme que ens envolta.

.-VOLEM SER LLIURES-.

Vostre sempre:

Cok Corocok.

 

 

BARCELONA 20 D'OCTUBRE DE 2000

A L'AUTOR.

Estimat autor,

He vist amb sorpresa com vostè dirigia diverses cartes a personatges a qui vostè enyora, desprecia o bé li són totalment indiferents. Algunes vegades tenint, una gens dissimulada nostàlgia vers els seus corresponsals; d'altres, un injustificat odi ferotge cap a ells i, fins i tot, es posa a filosofar amb teories polítiques, socials i econòmiques ben tronades, ben barates i massa a ras de terra. Però que hi farem, ¡els autors són així i no d'una altra manera i que Déu Nostre Senyor ens en lliuri!

Pensant que tal vegada un dia també tindrà l'atreviment d'enviar-me una d'aquestes nostàlgiques missives, permetim que sigui jo qui m'adelanti als esdeveniments estalviant-l'hi feina a vostè.

Poc s'ho esperava que li sortís un personatge contestatari, oi!? Doncs, sí, jo sóc l'escombriaire del seu barri i tinc l'osadia d'escriure unes quantes ratlles a qui, possiblement, preferirà no contestar-les i llançar-les a la paperera, pensant que mai les ha rebudes, però jo almenys quedaré tranquil...

Sóc l'escombriaire, ¡quina poca cosa! Però n'estic ben orgullós de ser-ho i n'estic, també, ben convençut que hagués rebut la vostra carta en la que em diríeu que recordàveu la meva agradable figura, petita i rabassuda, amb la gorra ensorrada fins els ulls, la visera menuda i el cabàs damunt la testa.

Em diríeu, també, que encara ressonava en les vostres orelles el "tararí-tararí" de la meva curvada trompeta que, un cop haver-la fet sonar, la ficava dins la faixa per poder tenir les mans ben lliures per entomar les galledes ben replenes que de mans de les dones recollia.

Seguiríeu dient que vèieu encara en les vostres -gastades retines- el verd del meu carro amb aquelles dues grans orelles obertes per engolir les deixalles que jo els anava abocant de glop en glop.

Que em recordàveu enfilat damunt els radis de les rodes DEL CARRO, el cabàs al cap, llençant les vostres porqueries dins el carro per les seves orellotes grosses i engolidores.

Doncs bé, sapigueu estimat autor, que tota aquella parafernàlia que, vós diríeu de manera grandiloqüent, és molt millor que tots aquests invents municipals que ara teniu i que sorollosament no us deixen dormir les dolces matinades de cada dia. M'explicaré: Jo, per poder recollir les vostres escombraries, havia d'abonar al municipi unes quantitats periòdiques, cosa que avui sou vosaltres qui heu de pagar a l'ajuntament perquè us passin a recollir la quantitat IMPORTANT DE porqueria que genereu dia rera dia.

Els carrers estaven molt més nets, sense haver de pagar ni un duro. Entre les porteres que escombraven diàriament les voreres i que les bosses no estaven de qualsevol manera llançades per tot arreu, tot era millor.

Quantes voreres no es veuen plenes d'escombraries que un gos ha rebentat d'una bossa o altra!

I no diguem de la quantitat de mobles, matalassos i d'altres emvolums que trobem abandonats al mig de qualsevol vorera! Jo diria, amb perdó, que la gent ha perdut el sentit de ciutadania. El civisme s'ha oblidat...

No teníeu aquests armatostes pels carrers que puden a tota hora, i no parlem de les bosses de plàstic, engorroses i indestructibles...

Nosaltres triàvem les escombraries i tot ho aprofitàvem, i a sobre hi fèiem diners. Com ara, ¡molt soroll, total per res de res!...

I què em dieu de les felicitacions de Nadal? Aquells poemes sucosos i plens de bona voluntat. ¿No els trobeu a faltar?...

Eren uns dies joiosos en que jo tenia la oportunitat de poder-vos saludar personalment a cadascú de vosaltres. Era molt curiós: Vestit amb jupa neta i calça nova no em coneixia gairebé ningú... Sempre em vèieu com l'escombriaire i us sorprenia que jo també anés ben vestit, ben mudat i enclenxinat... Us desitjava bones festes de tot cor i, vosaltres, a voltes generosos, em donàveu les estrenes, gràcies a les quals jo, juntament amb la família, podia viure millor les grans festes nadalenques.

Era tan bonic i tan extraordinàriament ridícul veure com al toc de trompeta, sortien del cau tantes i tantes dones, donetes i donasses totes ben arranglaradetes arrapades a la seva galleda ben curulla de tan diverses i insospitades deixalles! Poquet a poquet anaven avançant un parell de passes fins a venir el meu encontre per fer-me entrega del preciat poal familiar. Ferrada que jo buidava dins el cabàs en tot un ritual cerimoniós i repetitiu. ¡Mai persona nada ha reverenciat tant a dona una, com un bon escombriaire ho feu dia a dia durant tota la seva vida.

No podeu imaginar-vos l'efecte que feia tot aquell escampall de dones entrant i sortint del cau i a mi fent genuflexions a tort i a dret. ¡Que n'era de divertit aquell espectacle fastuós i ridícul al temps!

A l'Eixample n'eren les minyones les qui baixaven a cercar-me. Allò n'era un altra cosa ben diferent... Elles es volien fer les senyoretes, però se'ls hi veia el llautó d'una hora lluny... Eren "remilgones" i llepafils, primmirades i provocatives... Més d'una vegada havia anat jo per camins ben retorçats, amorosos i plaents amb aquelles pobres noietes.

Sé que no perdonareu el meu atreviment però aquí estan els meus records i, de debò, ho sento per tots vosaltres ja que m'heu perdut per sempre...

L'ESCOMBRIAIRE DEL BARRI.

 

BARCELONA 22 D'OCTUBRE DE 2000

Estimat escombriaire,

Com bé pots veure aquesta vegada t'has ben LLuït, amic meu. T'has equivocat de mig a mig. En primer lloc no havia pensat pas amb tu per escriure't, segons tu, una de les meves nostàlgiques cartes i, per altra banda, em fa molta gràcia contestar-te ara mateix, encara que sigui per portar-te la contrària i fer-te quedar malament davant dels teus veïns.

Veig amb alegria que el que enyores de la teva feina, no sóc pas jo si no tu i això em fa pensar que encara hi ha persones que estimen les coses ben fetes. Algú dirà que sóc un tros de "porcellana" una mica rònega i amb força olor de florit, però m'és igual; el que crec és que hi ha avenços que milloren i avenços que empitjoren la nostra vida i les nostres relacions amb el proïsme. La feina que tu portaves a terme, era de les bones i a més ben fetes.

La nostra societat està donant un tomb important. Cosa sempre bona però... Caminem cap a la societat dels serveis i el lleure. Es redueixen els llocs de treball perquè tenim màquines que supleixen a l'home i per tant aquest no tindrà tanta feina. Segurament que tu em preguntaries si això és bo per a la humanitat. Mira noi, no ho sé pas. Segons com t'ho miris. Ara vivim l'època de les reconversions i nosaltres també hem de reconvertir-nos... Però d'això ja en parlarem en un altre moment tu i jo personalment si tinc la sort de veure't algun dia.

La teva trompeta formava part d'aquella orquestrina de sons que diàriament alegraven la nostra vida i des de casa sabies en cada instant qui passava pel carrer.

De bon matí una campana repicada amb gràcia, ens anunciava el pas del drapaire dalt del seu carret arrossegat mandrosament per un ruc; més tard tu amb els tocs de trompeta; uns grinyols llargs, esgarrifosos i ben sonants ens deien que l'esmolet estava apunt per nosaltres, la campaneta de les ambulàncies i les sirenes dels bombers; fins i tot, i de tant en tant sentíem sonar la campana de l'escolanet precedint al mossèn portant el combregar als malalts del barri. Tot formava part d'aquella musical simfonia de sons que omplien les nostres vides. Ben diferent d'avui que tan sols l'estrident soroll i la soledat retrunyen en les profunditats del nostre esperit. Ho veus, amic meu, com sou vosaltres els que em feu filosofar amb teories tronades que no s'atrevirien a vendre ni tan sols les botigues de "tot a cent" tant de moda avui dia, encara que són reminiscències d'aquelles que en el meu temps en dèiem "a can noranta cinc", i que tot valia noranta cinc cèntims...

M'ha semblat entendre que tu et tenies per molt poca cosa, sàpigues doncs, que en aquesta vida tots som importants, encara que ningú imprescindible, i que tothom tenim un paper important a jugar en la comèdia humana.

Vulguis excusar el meu oblit i com a desgravi rep una forta encaixada de:

L'AVERGONYIT AUTOR.

 

 

BARCELONA 11 DE JUNY DE 2000

SR MESTRE JOAN SEBASTIA BACH

Admirat MESTRE:

Després de pensar-m'ho molt em decideixo a escriure-us per poder-vos expressar tota la meva més rendida i absoluta admiració vers vós i vers tota la vostra immensa obra. N'estic completament segur que, tan vós com els dos insignes MESTRES Mozart i Beethoven, deveu estar en lloc preferent de la glòria celestial. Se us deu tenir asseguts sempre a la seva taula compartint les alabances que els pobres homes d'aquest món us atorguen tant a vós com els vostres excelsos acompanyants.

Si em permeteu dir-vos la bona veritat, cada vegada que penso amb vós, sento una lleugera i profunda tristor que no puc espolsar-me del damunt.

He visitat la terra que us va veure néixer i realment és una terra tristoia, depriment, obscura i freda, on el sol gairebé no us visita i, quan ho fa, amb tanta timidesa que no gosa deixar-se veure per comunicar-vos tota la seva alegria i infondre-us vida, impregnant els vostres ulls de natura exuberant i riallera. Els de la mediterrània som tan i tan diferents... Ens és tan difícil poder entendre la vostra manera de ser! S'ha de veure el que influeix el medi ambient sobre les nostres vides!...

La desgràcia de perdre la vostra primera i estimada muller, així com el vostre reguitzell de fill, em fan sentir una mena de tendresa especial per la vostra persona i per tota la vostra família. Tal vegada nosaltres hauríem d'emmirallar-nos en el gran sentit de família que teniu vos. Una família, nucli fonamental i important de la societat, en la que els pares bolcàveu les vostres il·lusions, la vostra experiència i la vida tota en la vostra descendència. N'estàveu convençuts de tantes coses que nosaltres hem arraconat en el mes indigne racó del nostre ésser!...

Quines ironies té la vida! Aquell que ha omplert l'univers d'insignes notes, tan sols fou conegut en vida, per un petit grup d'homes del seu poble i encara a l'hora dels oficis religiosos celebrats en aquella menuda esglesiola de la vil.leta... ¿com m'hauria agradat poder sentir les vostres improvisacions davant l'orgue! Si la música escrita és com és, com deurien ser les vostres improvisacions, quan l'esperit sense fre deixa anar tot el que porta dins?

Els vostres estudis, els concerts, múltiples peces i, que en diré de les vostres extraordinàries i bellíssimes cantates, quan més les escolto, més universals i més meravelloses són, com a himnes gloriosos a una divinitat a la que vós esteu cridat a compartir.

Quines orquestracions tan estranyes i al temps tan encertades!...

Diuen, que una vegada vingué a una població propera a la vostra, un dels músics més ponderats de l'època, en Hendel, músic que vós mestre, admiràveu com el millor de tots els temps. Un cop acabàreu la vostra feina quotidiana, us dirigíreu per sentir-lo interpretar i saludar-lo al mateix temps que expressar-l'hi la vostra devoció.

Després d'un parell de dies de camí, arribàreu a la ciutat on daria el concert Hendel. Quina no fou la vostra desagradable sorpresa quan us digueren que el concert havia estat celebrat el dia anterior i que el músic havia ja partit... ¡Quina mala sort!..

Diuen també, que els vostres fills no donaven a l'abast en pautar paper perquè vos escrivíssiu les vostres incomparables composicions. Deuríeu treballar nit i dia de forma incansable. No m'estranya gens, admirat mestre, que creméssiu els vostres ulls treballant mig a les fosques, amb aquella llum d'oli, o aneu a saber de què...

Fins que un músic aristòcrata, Mendelshon, no descobrís una partitura vostra entre els paperots vells i polsosos d'una biblioteca, estiguéreu oblidat per la humanitat que després s'havia de rendir admirada als vostres peus. Beneït sia Mendelshon!

Estic completament segur que si els homes escoltessin més música i, sobretot, la vostra, el món seria millor i no hi hauria tanta maldat i molt més ens estimaríem entre nosaltres. Malauradament, l'home busca més els plaers materials que els naturals de l'espiritualitat. Avui imperen més els valors del tenir que els de donar-se... Quina tristesa!

He llegit i rellegit la vostra vida explicada per la segona esposa vostra, l'Ana Magdalena, i ella m'ha fet estimar-vos més del que jo pensava. Estimar-vos i compadir-vos al veure la vostra vida obscura i que els homes del vostre temps no us feren ni cas. No us preocupeu, deu ésser cosa dels autèntics genis...

Voldria dir-vos tantes i tantes coses! Però em sento incapaç d'articular paraula escrita i menys davant d'un ordinador, estri que vós segurament rebutjaríeu de ple.

Rebeu doncs, la més rendida admiració del vostre:

"Bachista"

 

Ai fill meu!.

Quan distinta és la realitat del que s'escriu en els papers, i més quan fa tants i tants anys! Heu fet de mi un mite i tal vegada això sia bo, perquè gràcies a la creació de mites vosaltres coneixeu i estimeu les coses, en aquest cas, la música, l'excelsa música, no pas la meva solament. Molts d'altres n'han feta de millor. No ho dubtis...

Parles de la meva immensa obra musical, no em quedava pas d'altre remei que escriure molt per poder donar menjar a aquella colla de vailets que el Ser Suprem m'envià. Eren masses boques al meu càrrec... Altra cosa no sabia fer i per tant havia d'escriure, donar classes i d'interpretar les meves obres i també les dels altres.

Cada diumenge havíem de tocar una cosa nova a l'església, així ho manava el meu contracte amb la noblesa de la regió, no em quedava altra alternativa que escriure i escriure durant la setmana.

Era una església de poble i per tant, pobre. Jo tan sols podia disposar dels músics que tenia a mà, i així sortien les orquestracions; rares i gens habituals. No n'eren pas genialitats sinó pura necessitat i manca de recursos.

Per altra banda dius que has estat admirant el lloc on vaig néixer; doncs ja saps el pa que si dóna... Dies grisos, poc sol, dies curts i tristos, un poblet petit i bufó; això sí, amb molta vegetació verda i fresca. Aquell temps ens il·luminaven amb llum d'oli i no podíem gastar gaire, per la qual cosa la gent anàvem al llit com les gallines; quan es feia fosc les famílies ens recollíem i ben aviat a dormir, menys jo que em quedava a escriure sota aquella tremolosa llum artificial, així vaig quedar de la vista, pobre de mi. Els últims anys m'envaí la ceguesa. Déu ho voler així, per tant jo no hi podia fer res...

A casa ho aprofitàvem tot, la roba, el llum, el paper, fins i tot, les ganes de riure...

Tot era massa car per a nosaltres...

Tens raó, fill meu, en Hendel se'm va escapar, però, ¡què hi farem! Avui no sabeu pas el que teniu, poder escoltar música en qualsevol moment amb aquestes màquines estranyes que teniu gairebé tots a casa vostra. No tinguis el menor dubte, que de tenir tot el que vosaltres teniu, discs, això infernal que en dieu televisió, màquines a dojo i sense fre, jo no hauria fet tanta música i tal vegada hauria viscut millor.

De totes maneres, segons tinc entès, la música encara no té a les escoles el tractament que es mereix... Els músics segueixen sent els últims de la colla. Un dia arribarà que els governants s'adonaran de la importància que té la música dins la pròpia convivència humana i faran quelcom perquè tothom entengui i estimi tota la música.

Seguiu, fill meu, practicant, escoltant i estimant la música, faci qui la faci.

J. S.B.

 

BARCELONA 4 DE JULIOL DE 1999

En Joanet, carboner del meu barri.

Molt recordat Joanet:

No saps pas com et trobem a faltar la gent del barri i que per raons alienes ens hem hagut d'allunyar del nostre lloc de naixença, segurament, tu també deus recordar amb enyorament aquells temps que, amb la teva rovellada però molt enyorada bàscula, ens feies aquelles bones pesades de carbó quan aquest estava ben mullat i remullat, perquè així pesava més ...

Quan passem pel teu avui desconegut carrer i girem els ulls cercant la teva botiga, ens trobem, ¡oh dissort!, amb un altra de les moltes sucursals bancàries que omplenen els carrers de la nostra bonica ciutat. Quina llàstima no veure't assegut en aquella cadireta baixa, de boga i fusta, davant de la vidriera del teu, i una mica també nostre, negoci...

Enyorem la teva menuda i bellugadissa figura; la foscúria de la teva vestimenta tan peculiar: Armilla curta i ben cordada; camisa i pantaló ben fosc; boina al cap i espardenyes als peus; mans brutes i cara neta. ¡N'eres tot un veritable personatge entranyable, respectat i ben estimat per tothom! ¡Significaves tant per la vida d'un barri, d'un poble, d'una ciutat, que no podrem ja mai oblidar-te tots aquells que t'hem conegut...

Tinc encara present en la meva vella i gastada retina, les diferents piles de carbons variats que s'amuntegaven al voltant de les parets, compartimentades, de la botiga i, com armes d'un exèrcit derrotat, fugat i mal tractat, es veien en un racó ben dretes i arrenglerades, el pal amb punxa per baixar la porta de ferro, l'escombra bruta i dues pales ennegrides pel temps i la brutícia. Armes que esgrimies com ningú a l'hora de servir a aquelles veïnes xafarots i mal furgades que, com matrones d'una Roma decadent, venien, sovint, a la teva botiga amb la galleda penjada als braçals, els llavis carregats d'històries i amb aires de molta pressa, perquè els hi omplissis dels carbons i carbonets que, gràcies a ells, podien alimentar a tota la seva família, això si però, sempre en l'últim moment del matí. Havien perdut massa temps durant el dia plantant "canets" amb un i amb altre. Però que n'eren d'importants aquelles xerrades a peu dret i al bell mig de la vorera!...

Possiblement aquestes lletres caiguin en mans d'algun dels teus descendents i res entendran de les meves paraules vers la teva feina, per tant, deixem doncs, Joanet, que els hi expliqui, breument almenys, les coses més rellevants. Sé que tu seràs incapaç de relatar quina era la feina i perquè de la mateixa. ¡Ets massa humil i bon xicot! Dels homes con tu en diuen que "son homes com cal"...

En arribar la mestressa, fèieu petar la xerrada, ella narrava les últimes notícies del barri, certes alguna vegada, imaginades, per deducció, la majoria, després, ella simulant molta pressa, et demanava una palada de carbó, naturalment d'alzina. Aquest era el més usat, i per tant el més barat, tenia bones i suficients calories per fer anar el fogó de casa que, nosaltres els menuts, havíem de ventar estona i estona davant dels fogons, amb aquell odiós ventall d'espart que tan poca gràcia ens feia. Encara recordo que més d'un ventallot m'havia costat aquella feina de ventar i ventar davant dels fogons de la cuina "econòmica" de casa. Era una feina engorrosa, molt cansada i gens retribuïda.

Tenies també carbó de pedra, molt calòric i pudent que servia per calefaccions, cuines econòmiques i d'altres menesters semblants; boles rodones com les del billar que s'utilitzaven com a base a l'hora d'encendre el foc i carbonets, bons pels bracers, calefaccions que usàvem els pobres sota la taula i on ens escalfàvem els peus. Carbó de Coc, antracita i d'altres que mai he sabut perquè servien.

De tant en tant, les xemeneies s'havien de netejar. El pare pujava al terrat, cercava quin era el forat que ens pertocava i, tot lligant un maó dins d'un sac, el deixava caure pel conducte de la nostra cuina. Més d'una vegada l'errada era sorollosa; el pare equivocava el forat i ja pots imaginar el que passava. Tota la porqueria anava a parar dins de l'olla del veí sorprès per aquell regal inesperat. S'organitzava una cridòria monumental on els crits, els renecs i els esbufecs no tenien detorador possible. ¡N'era tot un extraordinari espectacle que finalitzava en calma però amb l'emmurriament durant una colla de dies d'ambdues parts implicades en l'afer!

Avui el Butà, l'electricitat i d'altres avenços han mort, no tan sols els carboners, sinó que també les xerrameques i la comunicació entre les persones. Cosa tan i tan necessària per la coexistència convivencial de l'ésser humà.

Sàpigues doncs, amic Joanet, que et recordem amb enyor i amb esperança que si bé no tornaràs, almenys els homes tornarem a ser homes i les dones, dones que es comuniquin entre sí, sigui com sigui, per poder plorar i riure junts, ajudar-nos i esgarrapar-nos si fa falta, però sempre solidaris compartint la nostra vida amb el proïsme.

Un ciutadà que et recorda:

 

BARCELONA OCTUBRE DE 1999

 

Estimat conciutadà:

He tingut una gran alegria al veure com encara hi ha qui ens recorda i qui ens enyora, però, ¡ai fill meu! aquells eren uns altres temps i unes altres persones. De quan tu parles, totes les coses tenien el seu valor real i la més insignificant petitesa tenia la seva importància i la gent valoràvem les coses, no pel seu valor material, sinó pel real valor afectiu de les mateixes coses.

Aquella meva botigueta, bruta i polsosa, era com un veïnal confessionari. Entre el que les dones m'explicaven, el que jo sentia dir entre elles i el que jo veia assegut en la meva cadireta baixa davant la porta de casa, podria escriure vàries novel·les força interessants, i no pas de lladres i serens...

Certament, les dones, majoritàriament, venien a casa a descarregar la consciència i a deixar anar tots els seus problemes matrimonials o familiars, avui dia, la gent visita psicòlegs i psiquiatres. Jo els feia la mateixa feina i de "gratis et amore"...

Per acabar, deixa'm agrair-te aquests moments expansius i d'enyorats records tan llunyans. Si algun cop intento explaiar-me amb els meus néts, se n'enfoten sorollosament titllant-me de carrossa, porcellana i d'altres penjaments per l'estil.

Gràcies, amic meu, i procura viure donant sentit a la vida encara que siguis carboner, qualsevol dels papers que et toqui fer en aquesta comèdia de la vida, resulta important i més quan hi saps donar sentit i estar-ne orgullós:

El Vell Joanet del barri.

 

 

BARCELONA 13 DE JUNY DE 1999

SR. DIMONI O SATANAS.

"ELS INFERNS".

Maleït Dimoni:

De ben segur que li deu estranyar que un "terrícola" com jo s'atreveixi a dirigir-li aquestes lletres indignades. N'estem una mica tips i farts de vostè i de les seves entremaliadures i malifetes que per aquest món va fent. Són masses les llibertats que s'està prenent amb tots nosaltres. No creu que s'està passant un tros massa?... La seva mà bruta i porca es veu per tot arreu. Quan se'n cansarà de fer la bèstia?

Molt m'agradaria saber què li hem fet els homes per posar-se tant amb tots nosaltres i per fer-nos tant la punyeta...

Us puc assegurar que quan jo n'era una mica més jove que ara, i després de sortir-ne d'uns exercicis espirituals donats fa molts anys per un sant baró jesuïta, mossèn Regí, em teníeu ben esporuguit. Fins a tal punt estava tan espantat que vaig arribar a sentir en la meva pell l'escalfor de les flames de les seves roents calderes. Aquell mossèn ens va pintar amb tant realisme tota la composició de l'infern, que semblava que ens hi trobàvem remenant aquelles grosses i atapeïdes calderotes de coure no fusible. I que les animetes queien dins d'aquelles immenses calderes com a gotes d'una pluja intensa, que se'ns pujava, sens voler-ho, la pell de gallina... Recordo, que les nits, eren terrorífiques; els somnis esgarrifosos i els silencis tremendament espessos.

Anys més tard, me'n reia de vostè i de tots els seus satèl·lits vermells i saltarins. Ni les banyes, ni la cua, ni tampoc els ulls refulgents d'espurnes de foc m'importaven gairebé res. Tot sovint em "cagava amb la pell de Satanàs" i em quedava tan ample i tan satisfet... Però, d'un temps ençà en que els diaris i tots els mitjans àudio-visuals tan sols ens bombardegen amb corrupcions, morts, assassinats, violacions i d'altres "monaries" per l'estil, ja no sé què pensar...

És del tot impossible que qui ens va crear vulgui tan de mal entre nosaltres. Ja ho sé que l'Adam es va menjar la poma... Però mai dels mais Déu es venjatiu. Per tant, ha d'ésser vostè, el maleït dimoni, qui gaudeixi tocant-nos els nassos, i perquè no també, allò que no sona...

Sé que no em contestarà, fóra la primera vegada que vostè es comportés educadament i donés resposta a un pobre terrícola que protesta de les seves malifetes a aquest món tan bonic i engrescador.

Són tants els penjaments que li diria, que prefereixo callar i tan sols engegar-lo a pondre...

Mai vostre:

Un terrícola emprenyat.

 

"SENSE LLOC NI DATA"...

Terrícola:

Que n'és de còmode carregar-me sempre a mi els neulers... ¿Encara creus que nosaltres tenim temps per perdre ocupant-nos de vosaltres? Allà baix en el món, tan sols vosaltres, els homes, teniu cua i porteu banyes... Nosaltres aquí tenim d'altra feina.

Quan el que vosaltres en dieu Déu, va fer el món, per provar-vos, el va deixar a mig fer. Sou els homes i les dones qui heu d'acabar-lo de modelar i, per ara, de veritat que no us hi lluïu... Què heu fet fins ara? Destruir la natura per fer coses totalment artificials; donar prevalència a la còrpora en lloc de l'esperit; aferrar-se massa a terra; viure pensant-vos immortals i tantes i tantes d'altres coses per l'estil que, quina culpa en tinc jo que sigueu tan rucs...

Nosaltres aquí no volem saber res de totes aquestes persones que s'ocupen de l'esperit, preferim més ocupar-nos d'aquells que tenen com a fi el seu cos i tot allò que a ell es refereix. Tot i amb això, sou vosaltres els propis dimonis de vosaltres mateixos, aquí no hi tenim res a veure...

Apanyeu-vos que prou feina tenim amb nosaltres mateixos...

Mentre no arribes, rep una forta encaixada del teu amic:

*** *** ***

 

Il·lús home de la terra:

Hem recollit del fax privat, la teva il·lusa lletra dirigida al "dimoni". Malauradament no li podrem entregar donat que fins ara no n'hem vist pas cap. Els hem buscat amb banyes i sense banyes, amb cua i sense cua, però la recerca ha estat infructuosa. Les úniques calderes que hem trobat, són aquelles en que setmanalment dediquem a fer una bona escudella i carn d'olla per a tothom.

Pensem i fins i tot n'estem gairebé segurs que els dimonis els heu de buscar per aquí baix. Si dimoni és igual a malícia, no en trobarem pas cap nosaltres.

Heu mirat entre la societat de consum que us atenalla?

Vosaltres, aquí a baix, els heu batejat amb els noms de Satanàs, Lucifer, Luzbel; nosaltres en diem diners, poder, supèrbia, enveja i d'altres noms semblants. L'home és bo per naturalesa i entre tots els feu dolents. Encara que, sortosament, són pocs però sorollosos els plens de tots aquest malèfics atributs. En el món hi han bons i mals esperits. Entre aquests últims es troba l'esperit de vi que força mal us do.

Els arbres no us deixen veure el bosc... En comptes de mirar tan enfora, si us plau, mireu una més cap endins vostre i trobareu resposta a moltes coses i no en donareu les culpes al dimoni que vosaltres dieu. Perquè esteu tan apegats a la terra? ¿No us heu adonat encara que el vostre pas per aquest món és tan sols un trànsit fugaç i que en les vostres mans està el millorar el vostre entorn?

No estava pas en el nostre ànim sermonejar-vos, sinó tan sols acusar rebut del vostre fax i dir-vos que si voleu trobar al dimoni, us aconsello que aneu a la illa de Mallorca on hi trobareu una bona estàtua i ben a prop hi podreu menjar-vos una extraordinària sopa mallorquina...

Els que us estimen:

ELS VOSTRES GERMANS

 

 

Barcelona 2 de novembre de 1999

Amic Melitó:

Ja fa una colla de dies que, quan passejo per les Rambles, no et trobo, com feia ja bastants anys, enfilat d'alt d'aquella cadira fent de "tancredo", immòbil com un estaquirot, sens pestanyejar i sens moure un sol dels teus muscles. Ja feia uns quants anys que et veia sempre damunt aquell tamboret i el barret de copa als peus recollint l'almoina que et daven els vianants per poder subsistir.

El primer cop que vaig topar-me amb tu, et vaig reconèixer immediatament. Vaig saludar-te, tu em mirares avergonyit, envermellint-te i em dirigires un lleu somrís d'agraïment però dibuixant-se en el teu rostre un punt d'amargor.

Des d'aquell dia mai més vaig dir-te res. Vaig creure que en el fons era recordar-te el teu millor passat. I també, diguem-ho tot, vares fer aflorar en mi una jovenesa llunyanament perduda.

Recordo, encara, que durant la meva infantesa i adolescència alegraves la nostra monòtona vida omplint-la de música i tentinejants campanetes que feien reviure el nostre esperit. Tots corríem cap el balcó per sentir-te i veure't millor.

Gairebé sempre a la mateixa hora del matí o de la tarda, apareixies per la cantonada estirant el teu piano "manubri", entremig de les dues barres d'aquell estrany carretó ple de notes. Arribaves amb el teu pas cansat i indolent fins al bell mig del carrer. Et puc assegurar que n'eres una figura prou entranyable però una mica sinistre per a la gent del barri. Les teves calces negres de vellut, l'ampla brusó fosc i la gorra fins els ulls, et donaven un to misteriós, certament tenebrós però volgut.

Plantaves el teu estri de treball, tot un emvolum de piano negre o molt fosc, això no ho recordo bé, i amorosies les teves mans amb una suau escopinada, i apa, a rodar aquella maneta. Volta, volta i volta que voltaràs i la música eixia del ventre d'aquell estrany instrument que tots estimàvem i esperàvem amb fruisó.

El dia que no passaves, hi havia com un buit en la nostra vida i tots ens preguntàvem el per què de la teva absència.

Acabada una de les cançons, treies enfora aquell estri metàl·lic, el tornaves a entrar més o menys endinsat i llavors, oh meravella, rodaves de nou la maneta i sonava un altra melodia inesperada, xotis, valsos, passos dobles i milongues...

Mentre tu rodaves parsimoniosament i rítmicament la maneta del "manubri", com a moliner que trinxa el gra de blat per donar-nos el pa de cada dia, un treballador teu ens posava la seva gorra als nassos perquè contribuíssim a la teva existència i així poguessis seguir fent-nos música tot trencant la monotonia dels dies rera dies que tots passem per aquesta nostra vida.

Arribà un dia que sens saber el perquè ni el perquè no, deixares d'acudir a la cita que tenies amb tots nosaltres per alegrar-nos la vida, i deixaren de passar també els drapaires, enfilats damunt d'aquell carret tirat per un petit cavall i que, es feien sentir, gràcies als tocs que amb una barreta de llautó picaven damunt d'un plat metàl·lic que coronava una barra, també metàl·lica; deixaren també de venir aquells mal anomenats "mantecaueros", quins dos o tres dipòsits cilíndrics descansaven dins la caixa d'un carret guarnit tapat per un baldaquí asserrallat de coloraines i tirat per un menut burret, "mantecauero" amable i gentil que ens proporcionava uns instants de goig i dolçor.

Deixà de passar també l'esmolet amb el seu so característic, la dona venent matons, la que els diumenges, mitjançant unes menudes cartes d'una baralla de coloraines, rifava els postres i tantes i tantes coses passaren de llarg, que la nostra vida féu un tomb massa accelerat.

Allò era un altre món, una altra vida!... Les xafarderes vivien a l'aire lliure i de tots eren conegudes. Les penes i les alegries d'un, eren penes i alegries de tots...

Segurament que aquest atac d'enyorament deu estar produït pels anys que porto al damunt, no pas per creure que aquells moments foren millors o pitjors que els que avui vivim, tan sols eren, això, diferents i res més que diferents.

La remembrança d'aquella època l'has generat tu amb la teva absència a les rambles. Per tant, deixem-ho córrer i fins un altre, germà ...

Ramon

 

Santa Coloma de Farnès 19 de novembre de 1999

Amic Ramon:

Si vols que et sigui franc, no recordo pas la teva cara ni tampoc la teva figura. N'he conegut tants de "Ramons"... Això no té cap importància, el que importa és el teu record vers la meva persona i la de tants altres companys que visitàvem diàriament els barris de Barcelona, donant serveis necessaris a tots els ciutadans.

És ben veritat que seguíreu tenint els mateixos serveis que quan nosaltres us visitàvem. Seguiu esmolant els ganivets i les tisores, potser tal vegada millor i tot; us trèieu del damunt els draps i d'altres andròmines per l'estil; seguiu menjant gelats i, fins i tot més bons i variats; res us priva que en qualsevol moment pugueu escoltar música molt més ben feta que la meva amb aquestes infernals màquines, però, heu perdut el contacte personal, la xerrada amb el drapaire o l'esmolet i, perquè no dir-ho també, heu perdut malauradament la xerrameca que fèieu entre vosaltres mentre esperàveu us fessin el vostre servei... Heu abandonat la relació veïnal tan necessària per seguir convivint entre els homes, això no es valora fins que és perdut...

Quan els "manubris" desaparegueren, ningú sap el perquè, em vaig quedar unes setmanes sense feina. Jo no sabia fer res més que "rodar i rodar". Tenia dona i tres fills i havien de menjar i anar a escola, jo no volia que fossin el que jo havia estat en aquesta vida. Havia complert feia pocs dies els cinquanta anys i no trobava feina per enlloc. Cada dia era més angoixant la situació a casa. Era absolutament necessari cercar una ràpida solució al greu problema que tenia plantejat...

De sobte un dia se m'encengué una salvadora llumeta: En els festivals "còmics-taurins" sortia sempre un pobre desgraciat que, en el bell mig de la plaça, es quedava palplantat rodejat de bales d'ujals. Aquelles pobres bestioles l'ensumaven, l'ensumaven i per fi el deixaven estar. Jo faria el mateix, enfilat dalt d'un tamboret i al bell mig de les rambles...

Dit i fet. Em posà les millors gales, em comprà un barret de copa, agafà el tamboret i cap a la rambla hi falta gent.

Els primers dies alguns dels vianants em tiraven pedretes i d'altres petits objectes per veure quina era la meva reacció. Jo quiet com una estàtua, immòbil, però repudiïn-me per dins. Quatre boques m'esperaven i això em donava coratge. La recaptació anava millor del que jo em pensava.

I així vaig seguir anys i anys. La muller va morir primer que jo. Els fills es varen casar i s'avergonyiren de l'honrada feina del seu pare i, ben aviat, s'allunyaren del meu costat.

Com és natural em féu massa vell per seguir al bell mig de les Rambles. Altra vegada se'm plantejava una greu disjuntiva: Demanava asil als fills o cercava una residència. M'inclinà per l'última solució i aquí em tens.

Aquesta és, doncs, la vida d'un home que ha lluitat per tirar endavant una família humil però amb tota honestedat.

Us recorda:

Melitó.

 

 

CARTA SENS RETORN

BARCELONA 29 DE DESEMBRE DE 1994.

Estimats pares:

Permeteu-me dir-vos unes quantes coses que fa temps tinc en el pap i no sé com expressar-les quan estic davant vostre. Ara, que estic assegut davant de la meva tauleta i en la tranquil·litat de la nit, tot em resulta més fàcil i tot em surt més lligat. I no és perquè vosaltres em féu por, sinó perquè tal vegada em féu massa respecte... Moltes vegades m'heu dit que jo sóc el vostre amic, però... vosaltres no deixeu de ser els meus pares...

Des de molt menut he sentit a dir que jo n'era un afectat pel "síndrome de Down". Mai no he sabut si això n'era prou bo per mi o tal vegada massa dolent per la meva persona; si era un afalac que els pares em dedicàveu o bé era un pobre penjament estrany que em feia tota la meva VOLGUDA família. No he sabut mai que volíeu dir amb aquestes paraules tan estranyes i enrevessades que no sé pas d'on, carai, les heu tretes... Veritablement ja n'estic acostumat i res m'importa.

Moltes vegades he sentit que, malgrat els meus trenta anys, sóc com ara un nen gran, un infant crescut, un bon minyó amb carcassa d'home. No crec pas que això sigui una cosa tan dolenta i tan mal vista...

Jo he pensat sempre que això no era pas gens dolent, sinó tot al contrari. Aquell que vosaltres en dieu Mestre, amb lletra majúscula, ha dit des de sempre: "Deixeu que els nens s'apropin a mi. Ells com que són nets de cor, tot seguit aniran al cel". I jo vull anar-hi i ben a prop vostre...

Quan al matí, al llevar-me, em miro al mirall veig que la meva cara és aixinada i els meus ulls oblicus, no igual a la vostra; potser és això el que em diferencia de tots vosaltres? Però d'això no en tinc jo pas la culpa!

Ni vosaltres tampoc, segurament... Però m'agradaria que penséssiu i mai oblidéssiu que tothom tenim el dret d'ésser diferents i jo ho sóc. No sé si per bé o per mal, però diferent...

Mare, no sé pas perquè sempre em renyes tant i tant. Tal vegada és perquè jo faig tot allò que tu faries sinó fos pel que diran, cosa de la qual vosaltres en dieu "cultura"?

De totes maneres continua renyant-me perquè així arribarà un dia que seré com tots vosaltres..

Pare, jo só com tu; estimo com tu; vull com tu; decideixo com tu; sento com tu; per tant, vols dir que no sou vosaltres qui us ho heu de fer mirar, i ben aviat?...

No sereu vosaltres els que tindreu el "síndrome de Down"?

Una cosa si que us he d'agrair: Abans sempre em deixàveu a casa amb qualsevol persona que volgués fer-se càrrec del noi; ara, sempre vinc amb vosaltres... Què us ha passat? Jo sóc el mateix... Tal vegada perquè sóc més gran i ja no us fa tanta vergonya!... De totes maneres us estimo exactament igual ara que abans!

Hi ha un fet que si que m'estranya però: Quan la gent parla amb mi, ho fa com si fos jo una criatura, amb aire amorós i compassiu; per què, si sóc igual o millor que ells?

Per què, pare, no puc anar amb dones a l'igual que els altres homes de la meva edat? Jo també en tinc forces ganes... Quan us adonareu que jo sóc també com els demés?...

Per últim, estimats pares, què faré jo quan vosaltres no hi sigueu i no us pugui dir tot això?...

Sé que la meva carta no té resposta, i si la té, no vull pas que us comprometeu per mi. Sapigueu doncs, que igual us estimo i us estimaré sempre. I que, malgrat tenir treta anys, us necessito encara:

EN JOAN

 

 

CANIGO 25 DE DESEMBRE DE 2000

Estimats amics de les muntanyes LLUNYANES:

Avui dia de Nadal m'he decidit a escriure-us des d'aquest racó de món oblidat i tan formós. Un racó perdut en el que Déu al passar-hi va deixar-hi sa bellesa i sa petjada, raconet que tant m'estimo jo. Un racó de món immens des d'on veig la meva petita terra i la sento cada cop més endins.

Una terra que si bé no és la millor del món, és la meva i per això l'estimo I NO PER UN ALTRA COSA.

Als meus peus hi queda Sant Martí, en el meu front, la llum tremolosa dels estels brillant en la celístia, al meu costat, el gos ajagut enterra que dormita i tremola de fred.

Rodejat arreu per la natura tan intensa i tan immensa. Ben a prop, el brollar etern d'una font clara i riallera. Els arbres coberts per la negror de la nit s'aixequen gegantins somiant amb les altures, però ben arrelats a la terra que els veié néixer. El front al cel i els lpeus a terra...

Allà baix, en el pla, quantes vides, quantes il·lusions i quants desenganys; quantes alegries i quantes tristeses; quants plors i quantes rialles; quin esbojarrament tan vertiginós per viure una vida folla i buida!

Aquí dalt tenim tot el temps del món, temps de tot, temps de viure i veure, temps de pensar i, fins i tot, també perquè no, temps per parlar amb els animalons, les plantes, el sol, la lluna i les estrelles. Ells també son germans nostres.

I també temps per no fer res, cosa que els humans han perdut malauradament. Els homes s'afanyen cercant el temps per malbaratar-lo perdent el preat temps!

Els meus pobrics anyells, que en són de tendres, juganers i entremaliats! Els bens, majestuosos, pacífics i tranquils. Ells, tots ells, el sol, la lluna, els estels, les fons, els monts, els animalons i la natura tota, són la meva vida i tota la meva família.

Us escric, amics pastors de Betlem, tot oblidant el temps, per unir-me a vosaltres i juntament fer lloa a l'infant nascut de Maria i adorat per vosaltres, benaurats amics meus. Segurament que jo no vaig ser-hi perquè la meva vista cremada per la serena no m'hauria deixat veure l'infantó, les meves xacroses cames no m'haurien aguantat i les meves mans plenes de durícies no l'haurien pogut acaronar...

Sóc un vell xaruc ple de nafres i nostàlgies, que un dia, no llunyà, podré fer-li, allà dalt, companyia i cantar-li, com vosaltres, una joiosa nadala.

Res li hagués pogut oferir, tan sols el meu bastó ple de nusos i de vida que m'acompanya arreu i que serveix per donar suport a tot el que en queda de mi.

Però, com m'hagués agradat estar-hi!

La meva celebració consisteix en guarnir el meu vell bastó amb unes branquetes de grèvol, unes garlandes de fulles d'olivera que adornen la meva cabana i, per damunt de tot, un entranyable pessebre de figuretes de fang cuit, ennegrit pel fum del temps, fet encara per les mans destres del meu plorat pare, que al cel sigui.

El meu pare també fou un humil pastor com jo, pastor de les altures, enamorat del terrós i la natura.

Com m'agradaria poder compartir amb vosaltres aquest plat de saboroses sopes de menta, un bon tall de porc fet a la brasa en el caliu d'aquest foc vivificant i, perquè no també, un llarg trago de bon vi de la meva bota!

Havent sopat i quan sigui mitja nit, em calçaré els esclops, em posaré les calces de vellut, la samarra NOVA i, tot sortint a la serena, clouré els ull si agafant el flabiol, llançaré una nadala al vent i aquest serà el millor homenatge que us podré fer a tots vosaltres i al nen nascut del sant ventre de la Madona.

Sapigueu, doncs, bona gent, que jo també hi era, en esperit, entre vosaltres el dia que adoràveu al nen Déu i, com que res tinc, vaig oferir-li un somrís net i ple de joia per tenir-lo entre nosaltres. ¡Pobres homes que peregrinem cecs per aquest món!.

UN HUMIL PASTOR

 

BETLEM 25 DE DESEMBRE DE 2000

Estimat germà:

D'on has tret que tu no estaves entre nosaltres la joiosa nit de Nadal? No tan sols hi eres, sinó que també recordo que damunt de les teves cansades espatlles hi duies el vailet de la colla, el graciós i entremaliat Rovelló. ¿No ho recordes? Ja és ben veritat que et tornes vell i com ells perds la memòria!...

Recordo ben bé que portaves la teva samarra nova i els esclops ben lluents, les noves calces de vellut. L'esquena BEN dreta i els ulls ben alegrois, tot cantant les lloances que tots dúiem dins del nostre cor.

Ho drcordo com si fos avui mateix: després d'aquell gloriós moment en que adoràrem a l'infantó, anàrem tots cap a la nostra cabana i tot revifant el foc que havíem deixat abandonat i mig esmorteït, torràrem pa que untàrem amb un bon oli i empinàrem la bota fins que el cor ens digué prou...

Era tanta l'alegria que ens embargava que fins i tot diria que perdérem la xabeta...

Déu ens vingué a veure i fórem nosaltres, els pastors qui, gràcies a l'arcàngel, fórem, nosaltres, els primers en saber-ho i en poder-li retre pleitesia i un sorollós homenatge de benvinguda a aquest món empastifat.

Mira si és així, que recordo plenament el teu rostre ferreny, cremat pel sol i la serena, celles gruixudes i barba blanca i serrada, llarga cabellera i ullets juguetons i saltarins. Cap dret i ànima pura... Veus, estimat com et recordem!... Fins i tot et diré que, acabàrem la festa ballant una sardana que tu ens ensenyares molt acurada i apassionadament.

La sardana, un ball en que tots ens aplegàrem en una estreta rotllana tot donant-nos les mans. Tu ens digueres que aquell era el vostre ball. Nosaltres el trobàrem com un ritu en que els homes de bona voluntat entrellacen les mans per, solidàriament, pregar, treballar i somiar junts per tirar un país endavant.

Desitja, amb nosaltres, que tot l'any sigui Nadal i la benedicció de Déu i la pau regni, per sempre, entre tots els homes de bona i mala voluntat.

Amén.

Un pastor de Betlem.

 

 

BARCELONA 25 DE JULIOL DE 1994.

Sr. Josep Ràfols i Ràfols.

Estimat Pep:

A través de tots els mitjans de comunicació de la ciutat, he sabut del teu nou i prestigiós càrrec davant de la Comissió mundial d'experts economistes per al salvament de la humanitat. En primer lloc vull felicitar-te molt cordialment i també felicitar-me a mi mateix per tenir un savi entre els meus millors amics; ei! si així encara em consideres! No cal que et digui que me n'alegro molt i molt, tu ja saps però, que sempre he estat el més ruc de la classe, encara que sempre he tingut les coses molt clares; massa clares, tal vegada... el sentit comú ha estat la meva millor escola.

Els estudis no s'han fet per a mi; els savis veieu i feu les coses massa enrevessades i complicades i, generalment, sempre, les espesseïu una mica més perquè ningú us entengui i doneu la impressió d'ésser més savis encara...

Dic això, voldria fer-vos notar que, entre d'altres coses, vosaltres, els savis, dieu que no és bo tenir gaires fills; que la humanitat ha de posar fre a la natalitat perquè de no fer-ho així, molt aviat no hi haurà menjar per a tothom. Vet aquí una altra enganyifa de les vostres. I això n'és tan sols un petit exemple dels molts que podria posar-vos. Aquesta és l'última bajanada que he sentit reiteradament...

Mira, Pep, això és un altre conte de fades dels vostres... Com bé saps, jo sóc representant d'una important firma de material informàtic, per la qual cosa he de viatjar molt per bastants i diferents països d'Europa i també del món sencer. Doncs, bé, tu no saps la de quilòmetres i quilòmetres de terra abandonada que hi ha per aquests móns de Déu, sens cultiu de cap mena. Vols dir que si els governs no incentivessin l'agricultura, no em podríem menjar tots del que es cultiven? Fixa't les tones i tones que es llencen de fruita, tan sols a Lleida, per posar-te un exemple ben proper...

La ramaderia està absolutament abandonada i tal volta mal distribuïda entre els pobles i les nacions. Una de les feines que bé podríeu fer, fóra la d'estudiar la correcta distribució dels productes agrícoles i ramaders a Europa, i més ara quan caminem, gràcies a Déu, cap a una forta unió europea. Redestribuïu bé el que teniu que redestribuir i veureu com serà tot una altra cosa.

L'home es mou gràcies a la publicitat que els governants dirigeixen en els diferents mitjans de comunicació, o bé ho permeten, per tant, sou vosaltres, doncs, els encarregats que la humanitat tiri per on hagi d'anar i no fent cas de les multlinacionals i d'altres grans interessos econòmics.

De totes maneres jo sé quin és el vostre mal: us asseieu davant d'una taula, agafeu unes estadístiques i, apa, a fer números i números que serveixen tan sols per fer-vos lluir davant d'altres col·legues vostres que tampoc toquen de peus a terra. Tot són coordenades, gràfics i gargots...

D'altra banda, netegeu els rius, cosa fàcil si no teniu interessos crematístics que us facin tirar enrera les vostres decisions. El mateix heu de fer amb els mars i oceans i veureu quants peixos podrem pescar. Ni la terra ni els mars estan suficientment explotats i, tal volta és que no us interessa, no sé pas el perquè... Imagino que els diners juguen un paper primordial en tot aquest afer. Reguleu la pesquera i procureu, amb forces sancions, que tot torni al principi.

Ja t'he dit que jo sóc realista i no economista, que toco massa de peus a terra i no m'assec gaire davant de taules i quadres sinòptics. Jo tan sols sé treballar i veure les coses arran de terra. El que si t'asseguro és que les coses són molt més fàcils del que semblen si trepitgéssiu més els carrers de pobles i ciutats.

Fixa't que n'és d'estrany, algú m'ha dit que les meves teories són "ecologistes", t'imagines jo ecologista? Penso que tan sols sóc un home com cal que viu el dia a dia en contacte directe amb les fens i amb l'afer quotidià.

Sé, que defensar això que dic, és una bogeria i també molt difícil donat una muntanya d'interessos i de caps quadrats que ens envolten, però no defalliré ja que les coses i la vida han d'anar per aquest camí i no per un altre.

Als saviuts, moltes vegades us espanta la simplicitat i preferiu anar per camins més retorçats i pedregosos; penseu que així arribareu a conclusions més eficaces i beneficioses per la humanitat i, ten per segur que us equivoqueu de mig a mig...

No sé pas per quina raó, l'home cada dia és menys home per convertir-se en una màquina.

Els valors materials priven per damunt de tots els altres. Per què la terra ha de ser un bé privat quan es de tota la humanitat? Per què la violència i el jo estan per damunt del tu i de la convivència? Quan obrireu els ulls i us adonareu que així no anem gens bé?

Perdona'm Pep, jo tan sols volia felicitar-te i recordar-te que en mi encara tens un amic que, malgrat tot, li queden engrunes d'esperança per creure que un dia tot canviarà i la pau i el seny regnarà per sobre de tot i de tots.

Francesc.

 

Barcelona 9 de gener de 1996.

Estimat Francesc:

Tu bé saps que t'aprecio molt i que la teva felicitació m'omple de goig i de tristesa al mateix temps. Com dius, sempre havies estat l'últim de la classe i, pel que veig, continues estan l'últim de la colla i no per la teva intel·ligència sinó per la teva simplicitat en enfocar la problemàtica del món.

Les coses no són pas tan fàcils i simples com tu i, molts com tu, creieu. Vosaltres tot ho reduïu a la unitat i això no és ben bé així. Pensa, amic meu, que nosaltres els "sabiuts", com tu dius, tenim molts més elements de judici que vosaltres i, per tant, veiem les coses des d'un angle superior, cosa que fa que puguem resoldre-les amb tota eficàcia i millor èxit. Encara i, amb això tens raó, estem pressionats per condicionants imponderables.

Jo també tinc fills i família, per tant conec la realitat del món que ens envolta. De totes maneres no puc basar les meves experiències amb la família, ells són pura anècdota. Nosaltres basem el nostre treball en dades fefaents i números extrets de la vida mateixa. La meva taula està plena d'informes i el meu ordinador atapeït de gràfics i dades. Això ens permet extreure resultats aplicables a la societat tota.

Ja sé que tot el que dic et sona a músiques celestes, però és així i no d'una altra manera. El que si puc assegurar-te que tots hi posem la millor bona voluntat.

Saps, amic Francesc, que t'aprecio no tan sols per la teva simplicitat sinó que també per la teva bonhomia encara que en aquest tema fagis totalment errat.

El teu bon amic:

Pep

 

LAS VENTAS 5 D'AGOST DE 2002

Estimat "Poco-pelo":

Aquesta tarda t'asseguro que les he passat morades i ben fotudes quan tu, animalot, m'has pegat un parell de cops de banya i ens has tirat panxa enlaire tant a mi com al meu cavaller.

Ja ho sé que em recobreixen les parts toves amb cotó fluix i d'altres andròmines per l'estil, però m'has donat un ensurt que no té nom i que em costarà forces dies de pair. Ets un exagerat, no n'hi ha per tant... No sé pas encara perquè et poses tan nerviós, esverat i tan ferotge quan surts al bell mig de la plaça de braus? ¿No t'adones que aquella colla d'homes vestits de manera tan rara i tan cenyidets, només volen prendre't el pèl i en tot moment només fan que enganyar-te amb aquells draps tan vistosos i força llampants i també amb aquells crits tan afalagadors? Ells juguen amb tu i tu piques com un banau... Els homes són així, com a criatures, no saben com fer-ho per cridar l'atenció, destacar i fer el ruc i el pallasso... Es diverteixen amb unes animalades!

Et pregaria que no hi tornessis mai més, ja que jo no et puc veure i no puc veure't, perquè abans de sortir em tapen els ulls, ja que del contrari no sortiria al trobar-me amb una bestiota tan grossa i amb unes banyes afilades i amenaçadores, i també, a part del mal que pots fer-me, m'espantes molt sense cap necessitat... Sàpigues, doncs, que jo no t'he fet res i no en tinc pas la culpa de les bestieses dels demés. No veus que t'acabaran matant, doncs, no surtis, burro, quedat allà on estaves i que juguin amb la seva pròpia cua i si no en tenen prou, que es facin fotre...

No fa pas gaire temps, vaig sortir a la plaça per substituir a un bon company, el "Camallarga", que després de donar-li una gran envestida i una bona tunda, un dels teus amics va punxar-lo repetidament, pegant una bona costellada contra terra i deixant-li tota la budellada fora a la vista de tothom. Tu creus que això està bé, amic meu? ¡Pobre Camallarga! Encara em cauen les llàgrimes cada cop que penso en ell!... Aquell dia el teu amic va fer una bona carnisseria!

Si algun dia n'enforquilles a un dels d'ells, tot són plors i lamentacions, gemecs i malediccions. Això sí, quan et maten bé, com ells diuen, tot són aplaudiments i fins i tot et tallen alguna orella que altra, i també la cua t'és tallada i, encara que molt poques vegades, fins i tot et tallen una de les teves potasses com a gran trofeu a les seves gestes de gladiador del segle XX, i si no ho fan tal com creuen que ho han de fer, deixant-vos tan sols mig morts, tot són rialles i xiulets, escandelera i rebuig vers tu o a l'home que t'excita, enfurismen a tota aquella gent que omple la plaça en busca del risc i la morbositat de veure-hi força sang, vingui d'on vingui...

Quantes vegades t'he sentit des de la foscúria del meu racó dins de la plaça, bramular desesperadament demanant que t'alliberessin d'aquell suplici! Jo he volgut avisar-te del que et passaria si sorties, però tu, no me n'has fet ni cas. Ja és ben veritat allò que diuen que els brams d'ase no pugen al cel ni tan sols per avisar als braus amics...

Jo sé que continuaràs fent el que vulguis, però quan tinguis les teves punxegudes banyes sota de qualsevol de nosaltres, pensa estimat, que també nosaltres som uns instruments com tu, al servei d'una sagnant festa que en diuen "fiesta nacional"...

Creu-me, amic, ja en sóc gat vell jo en aquests afers; ja en tinc els genolls pelats. Quan surtis a la sorra maleïda, corre, corre sens parar i festa el coix o el cec, és l'única solució que tens per poder salvar la vida...

Quan surtis dels corrals i vegis algun dels meus companys, gira cua i ves-te'n ben lluny, creu-me. Tots nosaltres t'ho agrairem...

Fins ben aviat damunt l'arena:

Signat:

Rutilante.

 

LA MAESTRANZA, 8 D'AGOST DE 2002

Bon amic "Rutilante":

Després de rebre la teva carta se m'han obert els ulls i he comprès moltes de les nostres dissorts. Ara sé perquè em cuiden també i el perquè volen que m'engreixi i tingui una bona i esvelta figura... Ara sé perquè en el camp ens mimen i ens cuiden amb tant de mimo. Mengem i bevem com a descosits; tenim vaques i vedelles a dojo; passegem tranquils i satisfets de la nostra vida i quan a les nits de lluna plena, algun xicotet atrevit entra en el nostre recinte i juga una estoneta amb nosaltres, a l'ésser descobert, l'apallissen brutalment i el duen cap al quarter de la policia o guàrdia civil del poble més proper. ¡Mai dels mais he entès el perquè fan això! Penso que no és pas tan redolent jugar una estoneta amb tots nosaltres... Ells diuen que ens fan malbé, cosa que tampoc entenc gens...

Tu no saps les angúnies que passem des del camp fins que arribem a la plaça on hem d'estar "torejats"! Primer molts quilòmetres dins d'un infecte camió; després ens posen dins d'una mena de caixó durant dos o tres dies on ens vénen a veure uns homes ben carregats de punyetes. Ens miren i remiren per tot arreu, ens toquen i ens retoquen per dalt i per baix i, finalment diuen: Aquesta bèstia no serveix... El cony de sa tia, no serveix... Mira, amic meu, només sortir per aquella fatídica porta ja ens claven un no sé que el bell mig de la ronyonada. Diuen que n'és la "divisa" que distingeix la nostra família. Quan jo he mirat si ells també ho porten, no he vist pas res d'igual... .

També t'estranyes que m'esveri quan el genet em fot un llarg bastó acabat en una espècia de punxa i me la refrega per tota l'esquena. Ja veuríem el que tu faries si tal cosa et succeís a tu mateix... No em queda altre remei que carregar-me tot el que tinc per davant. Sento que a voltes et toqui el rebre, però jo tampoc en tinc cap culpa que siguin tan galifardeus aquells homes.

Mentre estem en aquell joc tan divertit i força encoratjador, l'home em crida i quan jo arrenco a córrer, ell em posa uns pals amb punxa damunt l'esquena per fer-me una "gracieta". Això si, estimat, els pals duen unes vistoses banderoles de colors. ¡No em puc queixar!... Jo salto i vaig a cercar-lo per tornar-li la pilota... Ell m'esquiva i jo també, i així anem fent...

Porto tants dies enclaustrats que sempre tinc moltes ganes de jugar i estirar les cames i per això corro i salto per l'anella rodejada de personal que, de dir la bona veritat, no sé pas que hi fan allà tots reunits...

Jo crec que ells van de bona fe i jugo alegrament amb aquells homenets vestits amb colors que em criden l'atenció. Anem i venim, correm i saltem, ells sembla que m'estimen i jo també a ells. De tant en tant m'agrada donar-los-hi un bon ensurt i els empaito però, els molt lladregots, s'amaguen darrera d'unes fustes que tenen per si de cas.

Mira, estimat Rutilante, si n'estan contents de mi, que també toquen unes músiques molt boniques que molt m'agraden. Si em guardes el secret et diré que més d'una vegada em posaria a ballar sinó fos per la meva serietat i guardar les bones formes de l'educació que m'ensenyaren els meus pares. Més d'un cop aquell home em toca la banya i d'altres coses que per pudor no dic aquí.

Tota aquella munió de gent que ens contempla brama juntament amb mi i tots som molt ditxosos i feliços. Quan em té ben cansat i la música ha deixat de tocar, em mira fixament i quan jo crec que va a acaronar-me per la feina ben feta, va, se'm tira al damunt i em clava un llarg i gruixut ganivet en el lloc que pot fer-me més mal... Es un desagraït!

Molt m'agradaria poder seguir els teus consells, però no m'és possible. Nosaltres som així, nobles, innocents, bona gent i confiats; que hi farem si l'home és tan animal o més que tots nosaltres junts.

Segurament que quan se'ns enduen d'aquella festa cruel, més d'una panxa buida ja ens espera per passar-nos els tamps. ¡Fixa't qui en fem de coses bones! Primer juguen amb nosaltres i després ajudem a alimentar a qui ens ha fet mal...

Fins mai:

"Poco-pelo".

 

       

 
  Total visitas 381233 visitantes (729652 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=