SIÉNTATE CONMIGO
  Dos-cents Anys Despres (Caranva Romero)
 
 
 
 
  Dos-cents Anys Després
 
  Carlos Andrés Vallejo
 
  Avui, sense més companyia que els meus pensaments, torno un cop més al poble dels meus pares, dels meus avis... a enterrar-me durant tres dies amb l'esperança de ressuscitar al tercer i reintegrar-me amb nous brios a l'estressant vida laboral que el sistema ha instaurat en aquest "llogaret global" en el qual ens ha tocat viure.
  El poble, tan petit  com Coupvray i estès sobre la mini-faldilla d'un pujol, està tan buit que amb prou feines trobo a algú a qui desitjar-li bon dia mentre el traveso fins a arribar a la meva casa situada en la part baixa de la mateixa. És una casa  de dues plantes amb teulada a dues aigües, xemeneia, un petit jardí en la part davantera i una cotxera en la seva part posterior. Encara que des de fora, a qualsevol persona que hagi visitat la de Louis Braille, pogués evocar-li la d'aquest, no obstant això, per dins està adequadament restaurada i ben equipada d'acord, més o menys  amb els temps que corren, però conservant algun racó amb olor a vell i prenyat de records.
  El dia és esplèndid. La primavera s'ha ensenyorit de tal manera que, una vegada aparcat el LB-1809, deixar l'equipatge a la meva habitació i fer una succinta i ràpida inspecció de la casa, em sento empès a passejar pel poble i els seus voltants sense rumb fix perquè, obertes de bat a bat  les finestres dels meus sentits, penetrin el sabor de la fresca aigua de la Font Vella; la formosa panoràmica del poble i entorn contemplat des de la Creu (símbol de la benedicció dels camps); el revificador perfum de plantes, flors, arbres i el de l'herba humida i fresca que se sobreposa a tots ells; el piular o cant d'ocells que, en vol o aturats,  sap Déu quin coses diran, i l'impressionant craquejar de les cigonyes.
  Ja de retorn, després d'haver saludat a un parell de gossos bordadors però poc mossegadors, a unes quantes vaques -a distància, per si de cas- i a uns pocs vells que passegen amb el cap cot arrossegant peus i records (ovelles i gallines ja no hi han) em trobo davant les dues escoles: la dels nois i la de les noies ambdues pràcticament en ruïnes. Aquestes escoles a les quals van assistir els meus pares fa ja... tota una vida!
Seguint un impuls provocat -suposo- per alguna idea embolicada en un sobtat brot d'amor filial, extrec de la butxaca el meu aparell tecnològic últim model i busco a veure què diu Google, el doctor Setciències del ciberespai: "Louis Braille 1818"
  Sí, sembla que troba alguna cosa. Llegeixo: 1818: Louis Braille concorre a l'escola de Coupvray amb alumnes que veuen. És inscrit amb el número 10 en el respectiu llistat.
  M'ho imagino en ella, als seus nou anys, sense codi de lecto-escriptura, exercitant al màxim la seva memòria per, qual ocellet, omplir el seu pap de granets de cultura. Quin futur tan fosc, malgrat la bona voluntat de la família, companys i mestre! Però... i si recorro de nou al doctor Setciències i li demano que busqui: "Louis Braille 1819"?
  A veure, a veure... També proporciona una mínima informació:
  15 de febrer de 1819: Louis Braille ingressa en l'Institut de joves cecs de París.
    El futur sembla no ser ja tan fosc!
  Deixo enrere les escoles, properes al meu domicili. A mesura que vaig acostant-me, una veu perfectament identificada no para de murmurar-me insistentment a cau d'orella: "Bah, puja a la golfa; bah, puja a la golfa..."
  De moment no li faig cas perquè em ve de gust beure una copeta de vi i recrear, mentrestant, de la mà d'Isaac Asimov, lectures vàries i testimoniatges directes, les vicissituds d'un imaginari cec bicentenario. Obro, doncs, una ampolla -penso que procedeix de la zona de Coupvray- i brindo en silenci per Louis Braille i els seus sis punts màgics que m'han donat tant encara que jo sigui vident.
  Després d'apurar la copa i tornar-la  a omplir en les seves tres quartes parts, obeeixo la veu i pujo a la golfa en el qual entro com "Marcelino Pan y Vino" (nen protagonista de l'entendridor conte de José María Sánchez-Silva) amb la copa agafada fermament per tal de no deixar caure ni una sola gota.
  No hi ha en ell un gran crucifix, ni tan sols una taula, però sí un seient frarer en el qual em sec, dipositant la copa en el gran bagul situat a la dreta del mateix.
  Tanco els ulls i obro les oïdes. Entre glopet i glopet del saborós vi, m'arriba el ressò de dues veus familiars que es comuniquen a través de mi.
  -Què fas?
  - Escrivint una carta a un amic del col·legi.
  -Amb aquesta mena d'alena?
  -Es diu punxó. Mira. En aquests rectanglets, en els quals caben sis punts, vaig punxant. Les lletres sorgeixen de les diferents combinacions que poden fer-se. En donar-li la volta al paper? ho veus? Amb els dits podem llegir-les.
  -És molt difícil aprendre?
  -No.
  -Em pots ensenyar?
  - És clar que puc. Però para què vols aprendre?
  -Per escriure't cartes quan estiguis en el col·legi.
  -Ara mateix et faig un alfabet, t'explico quatre cosetes, i ja veuràs que aviat ho domines. A més, tu no hauràs de llegir amb els dits, que és el que més costa.
  -Espera un moment que porto un llapis para...
  -Calleu, calleu, sisplau -interrompo el diàleg incorporant-me-, que ara vull parlar jo: Dotze anys tenia ella i tretze anys ell. Des d'aquest beneït estiu, la pauta, el punxó i aquest paper tan gruixut foren canviant de casa: durant els períodes vacacionals en la d'ell, durant el curs en la d'ella. I aquí, en aquest gran bagul del que ara mateix aixeco la tapa, juntament als vuit volums en braille dels cèlebres contes dels germans Grimm que ell li llegís a ella, dormen aquella pauta, aquell punxó i aquelles cartes d'ell, que era el meu pare, i d'ella, que era la meva mare.
 
  Barcelona, 3 d'abril de 2018, dia en el que es cumpleixen 57 anys del meu ingrés al col·legi "Santiago Apóstol" de l'ONCE a Pontevedra.
 
 
  Total visitas 505532 visitantes (992097 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=