Bon dia a tothom. En principi, a manera d'introducció del pregó, deixeu-me que us informi de que aquesta és la segona meva experiència. La primera va ser una miqueta abans de les 12 de la nit del 14 d'agost de l'any 2008 al meu poble amb motiu de la Festa Major del mateix. Abans de començar van succeir dues coses curioses i simpàtiques. Quan em dirigia cap a la tarima amb el meu pregó escrit en sistema braille, atés que aquest sistema ocupa més que el de tinta, que cal un paper més gruixut i que els fulls eren de dimensions considerables, una persona, al veure'm, no es va poguer reprimir i exclamà: "Hostia, como nos lea todo eso, aquí nos dan las dos de la madrugada". Un cop a dalt de la tarima, se m'acosta un dels músics del conjunt contractat per amenitzar la revetlla i em dona a la mà el micro. Aleshores, el que va exclamar vaig ser jo: "Hostia, si no me pones un micro de pie, no sé con qué quieres que lea. Avui, aprofitant les enormes possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, porto aquest aparell per llegir-ho i evitar que algú pugui dir: quan acabi el pregó, en comptes de dinar, berenarem. No, no, tranquils, que és molt curtet. Anem allà.

En primer lloc, amics de l'Associació de Veïns, Comerciants i Industrials, "El Triangle de Sants" i a tots els presents, dir-vos que per a mi és tot un honor, tot un orgull haver estat convidat per fer el pregó de la festa d'enguany i, en segon, agrair la confiança dipositada en mi per part dels que han cregut que ho podria realitzar dignament.

Us preguntareu que quins són els meus mèrits. Suposo que ser un bon amic del president de l'associació, col·laborar en la vostra revista trimestral, ser veí, des de fa un munt d'anys, dels districtes de Sants o Les Corts i haver aguantat i encara aguantar les parets de molts establiments comercials de Sants. M'explico: En general, a les dones els hi agrada anar de compres (de botigues, comprin o no comprin) i, en general, als marits, no, però les acompanyem.

Doncs bé, mentre la meva dona entrava i entra en diferents comerços de l'emblemàtica Carretera de Sants, jo acostumo a quedar-me fora aguantant les parets. Una gran contribució, eh que sí? Ah, per cert, el vestit del meu casament el vaig comprar, com no podia ser d'una altra manera, en aquest cèlebre carrer comercial, que és el més llarg d'Europa per si no ho sabíeu.

Ja que això no és un discurs i molt menys una conferència, permeteu-me que al més pur estil de "Abuelo Cebolleta" us expliqui molt breument quatre cosetes.

Jo sóc de Herreros, un poblet de la província de Soria. Després d'haver perdut la vista als gairebé 9 anys, em vaig convertir en un estudiant emigrant: Soria-Pontevedra-Madrid-Barcelona (això sembla un recorregut ferroviari). Va ser, precisament, a Madrid (anys 60) on vaig saber de l'existència del barri de Sants. Un company era d'aquest barri. Tan endins ho portava que el coneixíem per l'àlies de Sants. I és que cada dilluns, una de les seves grans preocupacions era la de saber com havia quedat l'equip del seu estimat barri malgrat que estigués a tercera divisió.

Quines coses té la vida! Qui m'hauria de dir que cinquanta anys després, aquí em tindríeu! I és que al destí es veu que li agrada donar corda i jugar amb el tren de la nostra existència. Fins a tal punt que, quan l'ONCE em va concedir una beca d'allotjament i manutenció per cursar estudis superiors a la ciutat de l'Estat que volgués, vaig escollir Barcelona per quelcom tan natural com la d'un amor juvenil que, curiosament, va acabar abans de que comencés el curs. Així doncs, em vaig trobar "compuesto, sin novia" i a una residència universitària al barri de Sarrià a principis de la dècada dels 70.

Finalitzada la carrera universitaria ("me licencié en Historia para vivir del Cuento" com m'agrada dir humorísticament) i afortunadament amb feina en el camp de l'ensenyament, per diversos motius vaig estar itinerant de pis en pis per la zona, més o menys: La Riera Blanca, Comandant Benítez, Melcior de Palau i Can Bruixa. Per tant, Sants sempre ha estat i està molt present o molt a prop de la meva vulgar vida. Vida tan vulgar (i potser per això evocadora per alguns o tal vegada per molts) com la dels personatges d'una novel·leta, publicada en 1994, de l'escriptor de literatura juvenil Alfredo Gómez Cerdà titulada "Sin billete de vuelta" que vaig llegir fa uns quants anys i que es desenvolupa a l'edifici més conegut de Sants: L'estació ferroviària, que ha universalitzat el nom d'aquest barri caracteritzat per les seves dues grans activitats econòmiques, el comerç i la indústria, que llueixen orgulloses en el nom de la vostra activa associació.

En aquesta novel·la, l'autor ens explica que, fent temps per agafar el tren, una nombrosa concentració de persones grans li crida l'atenció. En principi creu que és un d'aquests viatges organitzats per a les persones de la tercera edat. Però no. Segons les seves paraules textuals, "Todos aquellos viejos, antiguos emigrantes, castellanos, gallegos, andaluces, habían elegido precisamente la estación de Sants para reunirse, para contarse sus males y sus alegrías, para comprobar día a día que seguían vivos en la gran ciudad. Tal vez al final de sus vidas sintiesen un poco de añoranza de la tierra que los vio nacer, y por eso, guiados por una extraña fuerza, confluían cada tarde en el enorme y remozado vestíbulo de la estación. Tal vez pensaban que algo de ellos, misteriosamente, se introducía en aquellos trenes que llegaban y que partían de los andenes de la estación, trenes cargados de recuerdos. Trenes imposibles, porque todos cuando abandonaron sus zonas de origen sabían que emprendían un viaje sin retorno".

A partir d'aquí, es relaten vàries indicatives històries d'immigrants procedents de diferents províncies de l'Estat.

Doncs sí, amics, n'estic convençut de que si, en arribant a aquest punt, us preguntés per les tres paraules clau del rotllet que fins ara heu suportat, la immensa majoria pensaríeu en barri, emigració i vellesa. Efectivament, sí, el barri, entranyable nucli amb les seves senyes d'identitat, amb el qual uns més i altres menys, s'identificaran, però que tots portaran sempre al seu cor, perquè és niu de perdurables amistats i espai d'activitats culturals i recreatives compartides. La vellesa, aquesta etapa de la vida en la qual ascendint, pujant els últims trams del camí que a cadascun li ha tocat transitar, encara que es miri cap a la dreta, cap a l'esquerra i, per descomptat també cap endavant, a mesura que s'avança, són més llargs els descansos i més freqüents les mirades cap enrere revisant el camí recorregut i desitjant trobar amb qui, asseguts a l'ombra dels records, compartir experiències i vivències. I l'emigració, aquesta fatal circumstància que ha acompanyat l'home des de sempre: no hem d'oblidar que abans de sedentari, va ser nòmada, buscant permanentment la zona més adient que, com a mínim, li garantís la seva subsistència. Un cop sedentari, la política (amb les seves dictadures, tiranies i altres radicalismes), les guerres (en les quals aflora la perversitat i la crueltat més extremes) i els interessos creats i l'egoisme més absolut (que no permeten el desenvolupament i progrés de moltes i moltes persones en gran part del món) les obliguen a abandonar les seves terres a la recerca del més bàsic i la possibilitat de lluitar i aconseguir un futur millor. Això mateix us desitjo ferventment a tots i cadascun dels presents: un futur millor i que es redueix a tenir aquelles tres coses de les que parlava una antiga i famosa cançó: "salud, dinero y amor".

Feliç festa, i fins sempre, amics.