1.- Mazurca
Benvinguts, senyors, seniores,
Que esteu aquí entaulats;
Del més gran fins al més jove,
Molt benvinguts tots plegats.
Els mòbils d’aquesta festa
Són ben definits i cclars:
Homenatjar un personatge
Francesc Miñana Armadàs.
Seixanta-cinc anyñs va fer-ne,
I ara se’ns ha jubilat
Com que tindrà molt temps lliure,
Estarà més enfeinat.
No ha sigut gaire difícil
Posar-se tothom d’acord,
Com que la gent l’aprecia
Tothom ha vingut de cor.
Perquè no sempre és tan fàcil
Poder trobar un superior
Qque et mani però que et respecti
I susciti estimació.
Repassant la seva història,
Amb un breu recorregut,
Aquí van vida i miracles,
Perquè de tot hi ha hagut.
En Francesc ens neix a Gràcia,
L’any vint-i-nou,sent precís;
Ve junt amb la primavera,
Pel Març, dia vint-i-sis,
A Barcelona aleshores
Hi havvia un gran sidral,
Era l’any en què va fer-se
L’exposició Universal.
La inquietud, la xerrameca,
L’intercanvi,el tragí....
D’alguna manera o altra,
Ja li deu venir d’aquí.
De petit, si mai parava,
Li agradava dibuixar;
Encara té la barqueta
Que va quedar a mig pintar.
Que als set anys ens perd la vvista,
Això era l’any trenta-sis,
I anava creixent la guerra
Fque dividia el país.
Però en Francesc no s’atura,
Que quiet no se sap estar:
puja als arbres i va en bici
i fins i tot va a nadar.
Com que això de la xerrera
No el deixa ni un sol moment,
Hoo encarrila fent de mestre,
Ho aboca a l’ensenyament.
Treu molt el nas per la ràdio,
Pel bat-i-bull i el sarau;
Ccom a nevbot hi té entrada
Del famós senyor Dalmau.
Hi ha allí la telefonista:
Sols estar amb ella uns instants
Ja li tremolen les cames
I fins li suen les mans.
I ella és, per adobar-ho,
Ves quines casualiltats,
Cosina del senyor Vinyes:
Estaven predestinats.
I com podeu pensar, es casen,
Però amb tal enamorament
Que el pas dels anys no l’esborra
Sinó que el fa més ardent.
I,sense deixar la ràdio,
Molts programes fa en Francesc
Com "Catalunya en tartana"
O "El món vist per un cec".
Per tradició de família
La música el fa fruir:
Sa mare toca el piano
I el seu avi el violí.
Es llença a tocar el piano
Amb una gran affició,
I, per ser més manejable,
També aprèn l’acordió.
2.- Swing
I com que el xicot té empenta
Una orquestra n’ha format:
L’Orquestra de Franz Miñana,
Ffa bballables a tot drap.
I, encara, pels anys seixanta,
Comença un quartet de jazz;
Està sempre a la que salta,
Com disfruta el bordegàs!
Ell no para ni una estona,
Empès per l’impuls vvital,
Ja veureu com té montada
Una jornada normal:
Al matí es queda a casa,
Que a la filla ha de cuidar,
A la tarda fa de mestre
I a la nit a fer ballar.
L’activitat d’en Miñana,
No té, encara, deturador
Perquè d’un grup de teatre
Ell n’ha fet la direcció.
Normalment, a casa seva
S’han fet, ben consolidades,
Tant encontres com tertúlies
D’escriptors i literats.
I per ccobrir tot l’espectre
Del seu quefer habitual
Sols la política ens queda,
Atenció, no hi prenguem mal!
Aconsella i assessora,
Ccom que no va per "patum"
Prefereix més pencar a l’ombra
Que no pas ssortir a la llum.
Però en el terreny de la feina
La ONCE ha estat el seu lloc:
Fent tots els papers de l’auca,
Treient castanyes del foc.
Des de fer de cap de vendes,
A portar les relacions
Públiques,telefonia....
lluitant amb escalafons.
Titllat de nacionalista
Ha d’anar fent la viu-viu,
Amb tot, ja pels anyñs vuitanta,
Asscendeix a directiu.
Al Centre Joan amades
És director de FP
I després de tot el centre,
Com ja tothom sap molt bé.
Aquest breu repàs d’història
Ens ha dut fins aquí on som,
Però l’història no s’acaba,
Simplement ara fa un tomb.
Ara s’obren noves portes
Per continuar treballant,
Perquè hi ha milers de ccoses
Que d’il·llulsió encara en fan.
Que fa falta gent oberta
Que es passegi pel carrer,
I que ens ompli els pulmons d’aire
Que tots ho hem de menester.
I gent que obri les finhestres
De la nostra soccietat,
Que aquí l’ambient no es ventila
I fa pudor de tencat.
Ja veus tu si n’hi ha de feina,
I ara et toca fer-la a tú;
Ja cal ben bé que t’hi afanyis,
Sinó no la fa ningú.
I has d’estar per la Marisa,
Perquè tampoc no vius sol,
I perdre moltes estones
Pels néts. L’Aina i l’Oriol.
I aquí quedem, enyorant-te,
Tots els teus subordinats;
Tampoc no és que quedem orfes
Però sçí un xic atrapats.
Adéu, Francesc, no t’aturis,
Adéu, Francesc,endavant,
Quan vulguis ens vens a veure,
Sempre et tindrem per company.
Aquest romanço,ha estat ofert pels treballaldors del Joan Amades el dia de l’acomiadament per jubilació en un multitudinari sopar a can Soteras.
Ha estat composat i iterpretat perr Jaume Arnella i Els Solistes de la Costa el dia setze de setembre de 1994.
I ara, si voleu escoltar el romanço, clickeu en el següent enllaç:
https://1drv.ms/u/s!AoTY2k0sAXsuqjpSZpPCpIgZQEuL
