Deu dies donen molt per viatjar, o poden ser poc, tot es relatiu. Depèn de quin viatge facis, amb qui el comparteixis i les sensacions que la teva ment absorbeixi.
No es el meu estil explicar els viatges que faig.
Però aquest darrer ha sigut molt especial.
Per això us el vull explicar en unes línies, perqué tal com m'ha copsat a mi, potser us ajudi a fer-lo realitat també a vosaltres.
El primer dia sortim camí de Bretanya i Normandia, desti del nostre viatge.
Com es llarga la ruta en cotxe, aquest dia serà de aproximació. Que millor que arribar a La Rochelle.
La Rochelle es un municipi atlàntic amb un port vell ple d'encant. Dues torres guarden l'entrada d'un port on ara els pescadors i abans tractants de pells i esclaus d'Amèrica, donen historia a la ciutat. Els anglesos varen estar-hi molts anys i va ser la religió protestant, dominant a la ciutat qui va fer revoltar Richelieu tot donant peu a la seva expulsió. Cal fer esment, que de La Rochelle van sortir els primers colons francesos cap al Canadà, on els armadors s'enriquiren tot establint-se també a Luisiana i les Antilles. Curiós es que el descobridor de les Illes Canàries s'embarqués en l'aventura a La Rochelle.
Tot entrant a la ciutat vella, des del port, per la porta del gran rellotge, del segle XVIII, ens trobem amb cases medievals cobertes de pissarra per evitar l'humitat, veritables mansions del renaixement, i grans cases de pedra, avui moltes en funcions públiques, i, al carrer del Palau, un gran seguit de porxos forma un conjunt encantador. Cal destacar en la nostra visita a la ciutat l'edifici de l'Ajuntament de gran i singular bellesa, de l'any 1606, amb cert estil de la toscana.
Al port hi ha un carrer on pràcticament tot son restaurants, de peix, de peix fresc, i en un d'ells, "L'Aunis", sopem esplèndidament, recomanats per l'hotel de Saint Nicolas.
Trobem la primera menció a la gran guerra, ja que hi han senyals que adverteixen que els alemanys esperàven per aquest sector tan baix de l'Atlàntic francés el desembarcament aliat. Anàvem errats. Després de veure el port il.luminat tot emmirallant les cases de pedra, donem per tancat aquest primer dia.
El segon dia pel matí dóna per anar a lilla de Ré, lilla blanca, lilla de les flors, connectada ara per un pont de 3 kilometres de llarg, de peatge. Molt curiós el pas del pont elevat fins arribar a una illa de 30 Km. de llarg per 5 Km. d'ample, que a la primavera es plena de flors a la vora de totes les cases i casetes. Uns quants molt petits pobles, amb ports amagats molt petitets, que esquiven com poden la marea en les hores altes, i deixen les barques mig tombades a les hores baixes.
Sí, la marea, fenomen extraordinari de l'oceà tan lligat a la lluna i al propi sol. La marea serà una constant presència en el viatge, i es una situació natural que es viu a Bretanya i Normandia, tant natural com que a tots els hotels i molts restaurants, existeix una pissarra on marca cada dia, les hores de marea alta i baixa, que sempre son diferents.
Deixem l'illa, tot veient els búnquers sempre presents, i les platges on per cert, es va rodar "El dia més llarg".
Val a dir que el cultiu de les ostres es present a tota lilla.
I, a la tarda, cap al Mont Saint Michel.
El Mont Saint Michel es un illot, patrimoni de l'Humanitat, un illot granitic, de 80 metres d'alçada, molt abrupte, on el mar ha invadit la terra que l'entorna. Perquè us feu una idea, la diferència de nivell entre la marea alta i la baixa es de 12 metres, gairebé la més pronunciada del món. I al bell mig, l'abadia que va ser fundada perquè diuen que l'arcàngel Sant Miquel es va aparèixer en aquest lloc.
Però anem a pams. On estem a Bretanya o a Normandia ?.
Diuen que el normands colloquen una corda a la torre de l'abadia, i els bretons una altra. I tots dos tiren de la corda cap al seu territori. El volen fer seu. Sembla que es més normand que bretó, però de fet, diguem que marca els limits normands i els bretons.
El cert es, que prescindint del fet religiós, la seva situació es extraordinària.
Arribem, gairebé de nit, i, com quasi sempre, mig plovent.
Us he de dir que tant a Bretanya com a Normandia el sol el veuen molt poc, i fins i tot fan broma del clima que, pateixen ells i estem patint i patirem nosaltres tot el viatge. Nuvols, pluja fina, i fred, molt de fred.
L'entorn del lloc està molt ben organitzat. Chapeau. Per evitar l'aglomeració del turisme, han establert uns aparcaments per a cotxes fora de La Caserne, i si vols anar-hi un dia, tens que entrar al recinte tancat que està al peu del llarg braç de terra que rodeja la badia, a peu, fins trobar a més d'un Km. unes "navettes", amb volant de conducció als dos costats, ja que no poden donar la volta al peu de l'abadia, que fan de transport gratuit als visitants.
Però què es La Caserne ?.
La Caserne es un lloc tancat a la fi, o, tal com s'interpreti, al començament del braç de terra que uneix l'illot al continent, on al bell mig de la gespa i els jardins urbanitzats, s'hi troben tres o quatre hotels, restaurants i fins i tot un supermercat, on només es pot entrar en cotxe o autocar, si ets client dels hotels, i amb un codi d'accés que obre la barrera de pas.
Codi que canvien cada cop que vols entrar, per evitar fraus.
I el nostre hotel està dins d'aquest lloc. Doncs entrem i sabrem més endavant que també tenim dret a anar a l'abadia amb unes "mini navettes" amb parada al peu de l'hotel, que son exclusives per als treballadors del Mont Saint Michel i clients de La Caserne.
Ens allotgem i aixi acaba el segon dia, ben mullat.
El tercer dia neix amb nuvols, evidentment, i la marea baixa, o sigui, no tenim sort, no veurem Mont Saint Michel rodejat de l'aigua de l'oceà, perquè hi han dies que no puja el mar, i, avui, es un d'aquests dies.
Agafem la "mini navette" davant l'hotel, que va plena de treballadors de les cases i negocis del penya-segat i en un moment agafa el braç de terra, rodejat de sorra i fang, que es el cami cap a l'abadia.
Aquest braç de terra es d'uns 2 Kms. fins l'entrada de la vila. L'impressió sense aigua al seu entorn no pot ser encisadora, però es, certament, original i unica.
I aqui sabrem que existeix un problema que pot provocar la pèrdua de l'insularitat de l'illot. I es que els prats avancen, el fons de la badia s'omple de sediments a cada marea, que deposita a més a més cada cop sorra i sorra, i el riu que dona a la badia cada cop té menys força per arrastrar aquests sediments mar endins. Les maresmes progressen.
S'ha fet una presa al riu Couesnon, a tocar de la gran roca, que permet retenir una part de l'aigua durant la marea alta, i després, progressivament deixar-la anar, en un efecte cisterna per netejar els sediments.
Però, entrem a la vila.
Un fossar i un pont llevadís son a l'entrada amb l'escut d'armes de l'abadia. Dos canons anglesos donen senyal del pas i l'existència a la vila de la Guerra dels Cent anys. La vila normanda té un carrer principal que va pujant, pujant fins les escales que donen a l'entrada de l'abadia. En aquest carrer avui s'hi troben restaurants, hotels i tendes, moltes tendes de records. Abans eren cases de pelegrinatge i tavernes on els pelegrins anaven en el seu camí de prometença. Però també hi han cases, cases habitades, moltes restaurades, de pedra, que donen encís al lloc, molt encís al lloc. Entorn la vila les muralles tanquen el pas, on un camí de ronda dona a l'horitzó la visió encisadora del mar. Bé del mar, del mar, o del fons enfangat de la badia quan l'estrany, però natural fenomen de la marea, ho permeti.
Arribem a les escales exteriors que donen al santuari. L'església es del segle XI, tot i que ha passat moments de degradació per incendis i desgast natural. En el punt més alt, el campanar, coronat per una fletxa gòtica, rèplica de Nôtre Dame de París, conjunt acabat per l'imatge de Sant Miquel amb la llança i el drac.
Una visió general ens porta a contemplar la nau romànica, els pilars del cor i el cor mateix gòtic, el presbiteri del segle XVI, en definitiva un conjunt fascinador pel lloc, sí, pel lloc, on ha estat construit.
Més endavant podrem veure el deambulatori dels monjos, les capelles, la cripta dels grans pilars, fins arribar a La Meravella, a la part gòtica de l'abadia, un conjunt monumental de tres plantes amb la zona conventual. Aquí, on les muralles es veuen més imponents, potser per resguardar encara més el santuari, tenim el claustre, el refectori, la sala dels cavallers de Sant Miquel, i una sala per rebre els visitants més honorables, com a elements més destacats.
I el mar, la visió del mar sempre, l'entorn que fa del lloc, un lloc únic, on abans la pregària i l'oració trencaven el silenci, i ara, la visita de gent i més gent el trenca per sempre més.
Després de dinar, tornem amb la "mini navette", que ens agafa a la mateixa porta, fet que no poden dir els visitants no residents a La Caserne, que tenen que caminar un bon tros de braç de terra fins la parada de la "navette" gran.
A la nit provem de veure des de'l mirador del dic del riu el conjunt del lloc illuminat, però la foscor emboirada fa que es difumini l'imatge, tot donant un aspecte fantasmagòric.
Però tot el que hem vist gairebé semblava màgic.
El quart dia del viatge neix boirós i ennuvolat. Entrem geogràficament a Normandia, ja que la corda dels normands a Mont Saint Michel sempre ha sigut un xic més forta que la bretona.
I neix la dita, fins i tot a les postals. Tinc un somni. He vist tot França amb núvols i Normandia amb sol.
Ens dirigim a la zona de les platges del desembarcament dels aliats al 1944, tot agafant primer per la part més occidental. Ens dirigim cap a Ste. Mère Église on van aterrar el paracaigudistes tot fregant la platja dita Utah Beach, al néixer el dia 6 de juny de 1944, dia de l'assalt amfibi més gran de tota l'història.
Cinc platges, Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword, de esquerra a dreta geogràficament, i, cinc desembarcaments, dos americans, dos anglesos i un canadenc, son el gran bagatge de l'operació. Tota la zona està plena de Memorials, museus i cementiris.
Després de situar-nos aprop de la platja de Utah, veiem la costa atlàntica a Grandcamp Maisy, on tenim a la nostra dreta la gran platja de Omaha Beach, just al costat de la Pointe du Hoc, on les bateries alemanyes van fer tan de mal. Restes de plataformes per facilitar el desembarcament i recordatoris en forma de monuments de pedra dedicats als aliats estan presents a totes les platges. Seguint la ruta que voreja la costa, arribem a Colleville sur Mer, on existeix el Memorial i cementiri americà. El govern francès va cedir el terreny de forma permanent com a emplaçament funerari gratuit, lliure de qualsevol càrrega econòmica. Un aparcament enmig d'un bonic jardí, dóna pas a l'entrada al Memorial.
El cementiri, amb 10.000 creus ben afilerades, dintre d'un espai cuidat al màxim, on un jardí immens ple de gespa rodeja l'entorn. Un mirador té una vista panoràmica de la platja de Omaha. Al començament de la files de creus, un monument semicircular exhibeix una estàtua que descriu l'esperit de la jovenesa americana aixecant-se de les onades, tot mirant a l'oest, cap a les creus que fan de làpides. Emocionant. Dues banderes de Estats Units, ondegen al vent, un silenci proclama el respecte al lloc i als morts. Les tombes ocupen deu solars on els homes i dones, els soldats descansen sota les làpides, insisteixo, perfectament alineades amb creus llatines i estrelles de David, de marbre blanc. Arbres, adornen la gespa. En totes les creus hi consta el nom complet del soldat, la regió americana d'on era originari i la data de la mort. La majoria el mateix juny de 1944. Molts el mateix 6 de juny. En varies creus, una rosa fresca es testimoni viu del record d'una família que vol donar homenatge permanent a un heroi d'aquella guerra. Emocionant. En altres creus, la bandera americana, una petita bandera americana, llueix com sortint de la gespa tan ben tallada. Una parella resa al costat d'una creu.
Cap al final de la fila de creus, una capella mostra América beneint als seus fills segons marxaven per mar i aire, i a una França agraïda tot donant una corona de llorer sobre els nord-americans morts.
A un costat de la capelleta, una petita Taula de la Llei amb l'estrella de David. Emocionant.
I, després de caminar pel jardí, perqué tot plegat es un jardí immens, tot tenint la línia de la platja al costat, la platja dels herois que aquí descansen, anem cap al Centre de visitants on un museu recorda en imatges tot el que en aquest lloc de Normandia va passar.
L'entrada al Museu-Memorial, tot ell dirigit i vigilat per agents americans, es laboriosa. Les mesures de seguretat son moltes, i et tens que treure abrics i estris metàllics, per passar el control d'accés.
El contingut de les diverses sales, mostra varis reportatges visuals de soldats presents en el desembarcament, la seva bona o mala sort en el desenvolupament dels fets, i molta informació técnica que dóna de forma exhaustiva una imatge i percepció molt precisa de com es van portar a terme totes les operacions.
Una audició a la part final de la visita, va donant els noms dels soldats desapareguts. Emocionant. Sortim del Memorial i seguim el recorregut per la ruta de la costa atlàntica, després de una breu aturada per dinar a Colleville, fins arribar a Arromanches. Ja abans d'arribar al poble a l'horitzó del mar es veuen uns estris allargats al mig de l'aigua. Seràn penya-segats, penses. Doncs no, com més t'acostes, la carretera va baixant al nivell del mar i veus que son restes d'un port artificial. Sí, un port artificial de desembarcament, dit Mulberry, batejat com Port Winston, en homenatge a Churchill, del que diuen va ser l'inspirador d'aquests ports.
L'arribada a la platja d'Arromanches, al bell mig del poble es espectacular. Es un museu al aire lliure. Un tanc de guerra al mig d'una esplanada, bateries antiaéries al mig del carrer, ponts de desembarcament, fars militars de llum per la nit, i un seguit de planells de pedra amb l'explicació dels fets que es van produir. Sembla que el 7 de juny de 1944 es va començar a construir aquest port i va durar dotze dies.
A la fi de la batalla de Normandia 2.500.000 homes, 500.000 vehicles i 4 milions de tones de material van transitar pel port, a més a més de servir de plataformes per retornar als ferits als vaixells per la seva cura. Senzillament formidable, impressionant. I per veure en tota la seva grandesa, ara sí, la marea ens acompanya, doncs es marea baixa, i la platja i tots els estris es veuen perfectament. En marea alta, la platja desapareix i tots els restes queden submergits. Vam quedar amb la boca oberta.
Un museu es testimoniatge dels fets desenvolupats a la Gold Beach, la platja que neix a Arromanches i va fins a Asnelles.
Deixem Arromanches, entrem cap a l'interior per aproximar-nos a Caen, i tornem a enllaçar per la ruta costera a l'alçada de Cabourg, a la costa florida. La darrera sorpresa del dia ens espera en forma de belles i enormes cases que van des de la població de Villers sur Mer a Honfleur, tot passant per Deauville i Trouville. Sembla que molts ciutadans de París es van construir en aquests indrets segones residéncies al segle passat que ara son bellíssims testimonis d'una molt rica arquitectura. Arribem a Honfleur, punt final d'un dia ple d'emocions, on un passeig final pel port serà l'aperitiu de la visita a l'endemà duna població que sembla encantadora.
Ens allotgem a "La maison du parc", una casa d'hostes, amb 5 úniques habitacions, totes diferents, i, un jardí interior preciós, on ens reben amb una cordialitat exquisita tot mostrant-nos la "chambre Jasmin", de decoració oriental i plena de petxines de diferents formes i grandàries. Pastissos i begudes ens esperen, com a obsequi de benvinguda a una casa on fins el gos, un golden retriever, es preciós. Amb això està dit tot.
El cinqué dia del viatge es presenta, com els altres, boirós, i, comença a sentir-se més fred. Estem a 3 graus i amb l'humitat, el fred et gela els ossos. Molt de fred. Però hem de seguir perqué el viatge s'ho val.
Després d'un esmorzar deliciós, amb pastissos normands, i, també bretons, doncs la senyora de la casa es bretona, sucs naturals de fruites variades, i tota mena de detalls, presentat al menjador de la planta baixa, en una única taula per sis persones, on per cert coincidim amb una parella anglesa molt parladora, ens disposem a visitar Honfleur.
Honfleur, que vol dir petit estuari, i es a l'estuari del Sena, es una petita ciutat medieval que revela
ses riquesses als que saben obrir els ulls i tenir temps per viure En tota la vila el passat llueix i
ens interpella.
La seva situació fa que històricament determinés una doble funció. La defensa del riu reial i la sortida de les grans aventures de l'oceà. La guerra dels Cents Anys juga un lloc predominant a Honfleur, es ocupada pels anglesos i això fa que Carles V aporti totes les armes defensives a l'estuari del Sena. Es fortifica la vila que finalment passa a ser una fortalesa a la Normandia. L'altra funció destaca perqué mariners francesos anessin cap a Brasil, Champlain fundà Quebec, i, Caveller de La Salle va atravessar el Mississipi, obrint per França un nou territori batejat com Luisiana, en honor al rei de França Lluis XIV. I tots van sortir d'Honfleur.
Honfleur té un port vell, "le vieux bassin", gairebé rectangular, ple d'encant. Un petit pont llevadís ens fa esperar perqué un menut vaixell de vela, vol travessar, per anar, primer al Sena i després al mar. El contrast al vell port entre les antigues cases de pedra, les cases estretes cobertes de pissarra, i, el bosc de pals de les petites naus de vela, dóna la temptació permanent a pintors i amants del paisatge. Entrem a la ciutat vella, i ens trobem en un seguit de cases encisadores. A la plaça de Santa Caterina, l'església amb el campanar apartat, ens deixa embadalits. Es una església de fusta, de fusta aixecada pels treballadors de les drassanes després de la guerra dels Cent Anys. Es l'església més gran de França construida en fusta i una veritable obra d'art del món occidental. Es diumenge de Rams. Som gairebé al migdia. La tradicional benedicció es produeix a l'esplanada entre l'església i el campanar, que, com he dit, està separat, uns 50 metres. Apart del molt fred que fa, l'ambient es de festa. Em fa l'impressió que l'entrada principal s'obre en dos façanes simètriques. A l'interior, donada la particular arquitectura, es respira un ambient particular. I llum, encara que el dia es fosc, una llum domina la sala, que, no oblidem, es del segle XV
No ens estranya gens que, després de passejar pel barri vell, ben al costat de l'església, Honfleur tingui com a visitants i veins, músics i escriptors coneguts.
Agafem el cotxe i ens disposem a continuar cap a la costa nord, passat el Sena, atravessat per una altra meravella, aquesta dels nostres dies. El Pont de Normandia, inaugurat el gener de 1995, al costat mateix d'Honfleur, permet passar en cotxe fins Le Havre i el nord de Normandia, sense rodejar l'estuari del Sena. Es senzillament, com he dit, una meravella arquitectònica, d'un atreviment digne de veure, amb un desnivell ascendent i descendent que dóna vertigen.
Amb una llum, es a dir un espai de gairebé 1.000 metres entre els dos pilars, dividit en dues parts, amb les cabines de peatge al mig, els dos pilars sostenen 92 parells de tirants en un pont que a l'actualitat es el més gran del món de la seva estructura i categoria.
Després de vorejar la costa normanda, arribem a Étretat, una petita vila normanda, d'artistes i escriptors, donada la seva situació molt peculiar. Parlar de Étretat es parlar de penya-segats. Un passeig corre parallel a la platja, un passeig molt ben urbanitzat, en una platja de 1 Km. i escaig. però que succeeix ?. Doncs que a banda i banda de la platja i de la vila, dos enormes penya-segats s'aixequen tancant tot el conjunt. Cada penya-segat disposa d'un camí al bell mig de la gespa, que puja, puja fins arribar a dalt on la vista deu ser impressionant. Dic deu ser perquè nosaltres no teníem cor de pujar-hi. Però la gent hi anava. El penya-segat de l'esquerra reflecteix una gran pedra amb un arc retallat que sembla un elefant amb la trompa dins l'aigua. Els penya-segats son un autèntic espectacle.
A la tarda arribem a Rouen, capital de l'Alta Normandia.
Ens acostem al barri antic, i, en primer lloc, anem a la catedral. Si Rouen es la capital del gòtic normand, la seva catedral es un tresor del gòtic francès. Es una gran església de finals del segle XII, amb una gran nau, de 11 trams, amb magnífiques voltes. El cimbori, de gran alçada, es gairebé perfecte. i el presbiteri d'una gran bellesa. Hem de tenir en compte que la catedral ha tingut varies reconstruccions, per haver sofert tota classe d'infortunis, en forma d'incendis, assalts de calvinistes, huracans, la Revolució, i el bombardeig de 1944. Es una gran obra arquitectònica, una de les grans esglésies gòtiques que existeixen.
Sortim de la catedral, el fred colla més i al ser diumenge, els carrers estan pràcticament buits. Diuen que Rouen conserva més de 800 cases amb entramats de fusta. El cert es que encarant el carrer del gran rellotge, que passa per sota l'arc on hi ha pròpiament aquest rellotge, que es una construcció del renaixement culminada per un campanar.
En aquest carrer i els perpendiculars, ja es poden apreciar cases elegants o modestes, a vegades inclinades, amb els entramats de fusta típics, estructura amb pilars verticals i bigues horitzontals amb reforços en diagonal o en forma de creu. Arribem a la plaça del vell mercat, on Joana d'Arc va ser cremada a la foguera, al maig de 1431 als 19 anys d'edat.
Condemnada per heretge, va ser rehabilitada i una creu al lloc on van lligar-la, dona testimoni del fet. Em sembla que l'història de Joana d'Arc i el simbolisme que desprèn mereix un monument a la seva memòria en un lloc tan emblemàtic com aquest, que sigui ben urbanitzat, nítid i bell. Doncs no, aquesta plaça es un modern complex urbà desordenat, amb un mercat cobert, i una desafortunada recreació del lloc i l'imatge de la Santa. Un zero a l'urbanisme municipal i al memorial aquí recordat. Tornem pel Palau de Justícia, fins arribar al carrer Saint Romain, un dels carrers més antics, amb cases gòtiques. Al mig del carrer, el fred em congela el cos i gairebé no puc avançar. La Rosa, aguanta com pot. Finalment, trobem una cafeteria oberta, per escalfar-nos una mica, i, mentre la Rosa està al bany, l'amo em comenta que estem a 2 graus, amb l'humitat del Sena a tocar.
Toca anar cap a casa, es a dir, cap a Honfleur. Arribem de nit, amb una darrera visió del Pont de Normandia illuminat, i un sopar deliciós al restaurant "L'Endroit", recomanat per la mestressa de "La maison du parc", on per cert hem tornat a trobar a l'habitació pastissos casolans, un nou detall de bon gust.
El sisé dia, no sé si cal dir-ho, neix igual. La verificació que en aquest racó tocant l'estret que separa França d'Anglaterra, el clima es dur a l'hivern, molt nuvolós sempre i boirós gairebé sempre, està totalment comprovada i moltes, moltes postals de les tendes de records fan força broma del fet. Esmorzant, amb una nova i exquisita carta de pastissos casolans, la Rosa va demostrant que el seu anglés no es tan dolent com sembla, doncs fa de bon entendre a la parella del costat de la gran taula comuna del menjador de la casa. Una sobretaula llarga, d'aprop una hora, on la Rosa intercanvia les seves experiéncies i la seva visió actual d'Europa amb unes persones d'un món ben diferent al nostre, però pel que es desprén, amb més semblances del que en principi creiem. Estic parlant dels anglesos, dels simpàtics anglesos, als que jo vaig dient que sí, que sí, tot rient, sense entendre res. Però la Rosa portava bé la conversa, i el seu anglés em defensava fins i tot a mi, tot creient la parella interlocutora que, encara que no el parlés, si l'entenia. Ens acomiadem amb molt afecte, primer dels anglesos i després de Annick i Paul, la parella propietària de la casa, de la bonica casa, digna de recomanar.
El destí torna a ser a Bretanya, però tot passant primer per la costa atlàntica de Normandia per comprar uns records per casa. Així doncs, tornem per la "Côte Fleurie", típic paisatge normand de vegetació exuberant. Com que, de pujada, era tard i no vam entretenir-nos massa, ara parem a les dues viles, que en realitat es una sola perqué pràcticament es confonen i només el riu i conseqüent port esportiu les separen, que son de nord a sud, Trouville i Deauville.
Trouville es en realitat la vila més antiga, i Deauville s'ha anat poblant després, cap a final del segle XIX, com a localitat turística on el luxe i les elegants cases son la visió dominant. Es pot suposar només al veure el munt de cases senyorials que existeix, que la vida social deu ser molt activa a l'estiu, sobretot a l'entorn del casino i el passeig marítim.
Però deixem la ruta que voreja les platges a l'alçada de Cabourg, per salvar el riu que uneix Caen amb Ouistreham, i tornem a enllaçar amb la costa atlàntica a Arromanches, la vila museu del desembarcament. Es aquí on volem comprar uns records de la història pels nostres fills. Entrem un moment al museu 6 de juny, que així es diu, i ens quedem amb ganes de'efectuar la visita degut a la premora del temps i a la climatologia adversa, doncs s'incrementa el fred i, més greu encara, el vent, el vent gélid que ve de mar.
Fem camí cap a Bretanya, cap a Saint Malo. Haig d'aclarir que sembla que la ruta faci pujada i baixada segons, Bretanya-Normandia-Bretanya, i es així, per evitar els desplaçaments llargs, així les etapes son més curtes fet que comporta que es vegi més per on trepitges. La ruta es planera, no hi han ni muntanyes, ni turons, pujols ni tossals, això sí tot es verd, la gespa es present a tot paratge, i vaques i vedells pasturen als camps. Els bretons son d'origen celta, procedents de l'Anglaterra, i tota la regió viu orientada al mar. Les seves costes pateixen la força de les onades, de les grans onades que poden arribar a més de 15 metres d'alçada, als penya-segats i també a les platges de sorra fina. Bretanya es misteriosa i llegendària, i aquestes dues afirmacions es fan presents en els molts restes prehistòrics descoberts, menhirs, dòlmens, i arrengleraments megalítics. El granit està present en tots els edificis bretons, des de les esglésies als castells, des de les vivendes més nobles a les més modestes.
La ciutat vella de Saint Malo, està rodejada de muralles en una situació excepcional a la dreta del riu Rance, que forma un port ben peculiar. Entrem a la vila dins les muralles per la porta de Sant Lluis, i desseguida trobem l'hotel "Quic en Groigne", un petit establiment dins un estret carrer, com tots, on un diminut garatge subterrani permet deixar el cotxe.
Caminem una mica per estirar les cames i tenir una primera impressió de la ciutat vella, però el fred es molt intens, tan intens que comencem a pensar en que una gorra tipus passamuntanyes no aniria malament. En un comerç ens diuen que les tenien ja desades al magatzem, però les han tingut que posar de nou a la venda donat el temps que fa. Dit i fet, ja tinc la gorra, i, la Rosa, sempre diligent, li dona forma dins el meu cap i orelles. Això ja pinta més bé. A la vegada, ella m'agraeix el consell que li vaig donar al sortir de Barcelona de endur-se l'abric, perquè els indrets que anaven em feien pensar que el necessitaria. Com que estem propers a la catedral, farem aquesta única visita ja que el fred ens obligarà a retornar a l'hotel ben aviat, tot deixant per demà la vivència de la ciutat que, amb el poc que hem vist, sembla força interessant. Efectivament a l'entrar a la catedral, ja observem l'originalitat de tot l 'indret on ens trobem. L'església té tres nivells, segons els diversos assentaments de la terra que suporta el pes. No hem d'oblidar que va ser molt castigada a la segona guerra mundial i va ser en bona part reconstruida. Es una barreja d'estils de varies èpoques des del segle XII al segle XX. La façana d'origen es del renaixement, la nau més antiga, només entrar, es del segle XII, i posseeix grans voltes ogivals i un cor del segle XIII, d'estil normand, molt comú a la Bretanya. Les conegudes vidrieres del rosetó central i les de les naus laterals son molt belles. En una capella a la dreta de la nau gòtica, reposen les restes de Jacques Cartier, descobridor del Canadà, un dels grans homes de Saint Malo. Sortim de la catedral amb la percepció clara i evident de que l'església va patir moltíssim el bombardeig a la ciutat a l'any 1944.
Sopem al restaurant "Gilles", on una fórmula d'entrant i plat ens permet menjar molt, però que molt bé, val a dir, restaurant prèviament recomanat pel amable propietari de l'hotel.
El setè dia neix amb sol. Sí, no m'he tornat boig de tan escriure, neix amb sol, un sol tímid i vergonyós, però sol al cap i a la fi. Després d'un esmorzar en un petit menjador que sembla un bonic hivernacle en un pati interior de cases, ens disposem a visitar la ciutat. I que millor fer, donat el "bon temps", que un tomb pel camí de ronda que voreja les muralles de la ciutat vella. Tota la ciutat vella conserva les muralles, en part originals, i en altres trams reconstruides.
El recorregut per les muralles es un passeig magnífic, a més a més que, la millor manera de veure i conèixer la situació i forma de la ciutat. Les muralles de la part oest es remunten al període de l'edat mitjana. Pugem per aquesta part, que toca el mar. La visió de l'oceà davant, i, de les taulades de les cases de pedra, moltes reconstruides, amb altes xemeneies, al darrera, es única i preciosa, original i amb molt encant. Anem passejant poc a poc pel camí de ronda, la marea es baixa aquest matí, pel que es pot observar gent que va a les dos illes properes, el gran Bé, on reposa Chateaubriand, i, el petit Bé. Arribem al bastió d'Hollande amb l'estàtua monument a Jacques Cartier tot senyalant l'Atlàntic. Més endavant amb una altra plaça a les muralles, trobem el monument a Robert Sorcouf, darrer gran corsari de Saint Malo. Donem tot el tomb a les muralles, doncs no plou, i sols està mig ennuvolat. El "gran sol" del matí, ja es un regular sol ara, i, serà un petit sol a la tarda.
Baixem de la muralla, i ens endinsem al bell mig de la ciutat vella. Es curiós que per les diverses portes d'accés, entren i surten constantment cotxes, tan de repartiments comercials, com vehicles privats. I, veiem desseguida que a dintre la ciutat vella existeixen molts comerços de tendes conegudes, molts, molts restaurants i també tendes de records.
L'interior de la ciutat està ben urbanitzat, amb parts més antigues que d'altres, i, on les cases de pedra dominen completament el paisatge urbà. Varies petites placetes son racons de tranquillitat i silenci, al mig del laberint de petits i estrets carrers al fons dels quals sempre veus la paret de la muralla. Saint Malo, la ciutat corsària, després sabrem ben bé perqué.
Anem a dinar, i, quin lloc millor que la cantina del corsari, "Le Borgnefesse", en una cruïlla de carrers estrets a la part més antiga de la vila. Una decoració marinera ens invita a decidir a menjar peix. I, dit primer que també la cantina era recomanada pel simpàtic propietari de l'hotel, una relació qualitat, preu, excellent ens treu de dubtes. Estem rodejats de pirates, sí, de quadres i caricatures de pirates, en un espai d'ambient senzill però amb encant, i, uns plats deliciosos.
Arriba la tarda, i, a primera hora, hem de visitar una casa de corsaris, una mansió, ara museu, amb una única visita diària, on es mostra la vida en els temps dels corsaris. Ens trobem amb un guia, un guia que es un veritable actor, un home que, apassionat de la seva terra, explica les vivéncies amb un coneixement de l'història exhaustiu que fa que el seu comentari sigui profundament didàctic. Entrem en un parell de sales de l'época, on, sentats, ens explica l'història dels esdeveniments de la ciutat, entorn als dos fets que l'han condicionat. La prosperitat al segle XVI, pel descobriment del Canadà per Jacques Cartier, i l'irrupció dels corsaris. El descobriment del Canadà amb l'arribada de molta gent a aquelles terres pel comerç de pells i la pesca a la regió de Terranova va fer de Saint Malo una ciutat molt rica. El comerç era enorme. Els armadors, persones que equipaven i-o explotaven les embarcacions de pesca o mercants, van fer-se rics, construint cases senyorials de pedra. I amb el comerç, a les cases dels armadors es tancaven negocis, més o menys lícits, a efectes d'impostos, en habitacions secretes, com les que ens va mostrar el guia tot pujant una estreta escala de cargol.
Després vam baixar a una galeries subterrànies en un segon soterrani, que quedaven per sota del nivell del mar, on guardaven les mercaderies, sedes, especies, plata, or, etc., que s'aconseguien amb l'actuació del comerç amb la collaboració del corsaris. Unes galeries que s'enllaçaven d'una casa a una altra, tot obrint i tancant portes i compartiments subterranis per amagar les mercaderies i evitar el pagament d'impostos, entre d'altres perills. I els corsaris, Saint Malo es la ciutat corsària. Qui eren els corsaris ?. Els corsaris, que es van enfrontar al segle XVIII, als mars atlàntics a Anglaterra, Holanda i Espanya, eren mariners als quals una ciutat-estat havia concedit la patent de cors. Aquest document els autoritzava a atacar els vaixells de paisos enemics i apoderar-se de la nau i la seva càrrega. Qué diferenciava al corsari d'un pirata ?. El corsari no atacava qualsevol vaixell, sinó únicament aquells que la seva patent autoritzava i mai del seu propi estat. El corsari no roba, confisca. Robert Surcouf, es el gran corsari de Saint Malo.
La patent de cors era un document atorgat pels monarques francesos i els dirigents de les ciutats-estat, com Saint Malo, pel qual el corsari obtenia, com hem dit, llicéncia de l'autoritat per abordar vaixells enemics. El corsari esdevenia doncs, part de la marina de guerra de la ciutat-estat que li atorgava la patent. Els drets pel propietari, armador, eren clars. Poder utilitzar els ports, tenir accés als subministraments igual que les naus regulars, accedir al grau de corsari, tot sentint-se membre de la marina reial, poder mostrar la patent de cors en cas de ser capturat i no ser tractat com un pirata, i, mostrar-la com a reclam pel reclutament de la tripulació. Els drets de la ciutat-estat, apart de controlar al propietari, armador, passaven per exigir fortes fiances per evitar accions impròpies de membres de la marina nacional, doncs eren això, membres de la marina reial, i el profit de la nació-estat passava també per disposar d'una armada sense necessitat d'invertir en la construcció de vaixells, disposar de part dels beneficis obtinguts i, com no, allegar, en cas de dubte, que determinades accions eren obra de pirates.
Sortim de la casa museu, satisfets de les explicacions del guia, mestre de guies diria jo, que fa que la visita tingui especial interés doncs el recorregut per la casa es limita a un parell d'estances, la habitació secreta i les galeries subterrànies.
I com trobem Saint Malo ?. A la tarda entorn a les 6 hores, la marea ha pujat, ha pujat tant, diuen que es amb diferència la marea més canviant de l'Atlàntic francès, que una piscina pública amb aigua de mar, a tocar de les muralles, que al matí era visible completament, ara no existeix empassada per les aigües. També les illes, on al matí es trobaven passejants i cotxes, son illes solitàries al mig de l'oceà. En definitiva quina ciutat tan històrica i curiosa, i tant rica, comercial i estratègica abans dels nostres dies.
I que millor per acomiadar-se de la ciutat corsària, que un sopar bretó a una "crêperie", amb unes galetes sarracènies i una crêpe bretona al grand marnier. El lloc es diu "Gallo", al costat del "Quic en Groigne". Ah !, i una bona tassa de sidra, sí sidra, doncs a Bretanya i també a Normandia, aquest suc de poma està present als àpats.
El vuitè dia neix ennuvolat, però no té traces de ploure. El viatge encara la recta final i marxem cap al sud de Bretanya, no sense passar abans per dos ciutats emblemàtiques d'aquest país.
Dinard, a l'altra costat del riu Rance, a l'esquerra de Saint Malo, es una vila turística, amb molts anglesos, que posseeix un passeig marítim amb grans cases i hotels i un bonic paisatge de cara al mar. Indubtablement, les grans mansions recorden temps passats de gran bonança econòmica, testimonis de principi del segle XX, ara records d'un turisme de gran alçada.
Anem a Dinan, una veritable joia en el nostre camí. Situada més a l'interior, però també a tocar del riu Rance, es una ciutat medieval emmurallada. Deixem el cotxe davant la catedral i ens disposem a visitar la ciutat vella.
Desseguida comprovem que la ciutat, fortificada, es molt interessant. Amb un emplaçament excepcional, la ciutat vella està plena de cases entramades de fusta, del segle XV i XVI. Al carrer del rellotge existeix un campanar més antic encara.
Els carrers, alguns planers, d'altres costeruts, estan plens de cases amb voladís, amb porxos, petites, grans, es a dir, un verdader conjunt per gaudir d'un urbanisme encantador. A la plaça de Merciers, una casa de pedra i fusta ens crida l'atenció. Ara es un restaurant, "Chez la mère pourcel", i com ens agrada, entrem a dinar.
La sorpresa es que ens trobem amb una casa extraordinàriament decorada a l'estil de l'època, amb una escala de cargol del segle XVI, on a més a més, el menjar es força bo. Passem una estona molt agradable i ens fem a l'idea de com eren per dintre les cases en aquells temps.
Marxem de Dinan amb la sensació de que no la hem vist tota, que queda quelcom més a veure i gaudir duna ciutat molt bella, típicament bretona i que, ara trobem imprescindible en el nostre viatge.
Ens esperen noves emocions.
Una de les conclusions que estic treient d'aquest viatge, es que es pot catalogar ja d'encisador, per la quantitat de diversos escenaris que hem pogut viure. Escenaris que tan sols el paisatge justifica la visita, escenaris on l'història es el testimoni d'un fets inesborrables en la memòria, escenaris on el comerç i l'atreviment d'uns homes van generar una època cabdal pel desenvolupament marítim, i, escenaris de contes de fades medievals on només el silenci trenca l'encanteri.
I la marea, fet misteriós i fascinant, que condiciona tantes i tantes sensacions.
Arribem a Vannes.
Després d'una difícil localització de l'hostatge, "La Maison de la garenne", a cinc minuts de les muralles de Vannes, ens disposem a fer un primer cop d'ull a la ciutat vella. Entrem per la porta on hi han els safareigs antics. Aquests rentadors formen un conjunt molt bell, al costat d'un riuet que envolta la muralla.
Val a dir que a Vannes, a diferència d'altres viles que hem visitat, no es conserven les muralles en la seva totalitat, sobretot per la part esquerra, segons s'entra pel petit port esportiu. Les cases, amb entramat de fusta solen tenir la planta baixa amb pilars de pedra. La plaça d'Henri IV, es la més encisadora, on pràcticament totes les cases son d'entramats de fusta del segle XVI. Les botigues, bàsicament, restaurants i tendes de records, amb alguns comerços d'afamades companyies multinacionals. L'impressió general es que els edificis restaurats i alguns de moderns, sí moderns a dins les muralles, resten encant al conjunt.
Però Vannes es una ciutat molt antiga, de l'època de les Gàlies, poble poderós, on una branca s'installà a Venècia, d'aquí la semblança del nom.
Més endavant, descobrirem que Vannes també té una disposició geogràfica francament peculiar, doncs està a la fi del golf de Morbihan, un espai de mar molt tancat, on sovintegen els petits poblets, tots ells amb ports minúsculs, que la marea els hi dóna forma o els deixa enfangats.
El fred colla molt, i, cal pensar en anar a sopar. Trobem un lloc, "Le Gavroche", plé de nines i originals recipients de vidre plens de licor, que ens convenç. I, efectivament, i els clients del lloc ens donen la raó, s'hi menja bé.
Quan sortim de sopar, per anar a la casa d'hostes, passem per dins la ciutat vella, tot entrant per la porta de la presó, restaurada massa vegades, i, el silenci i el fred ens acompanya. No trobem ningú pel carrer. Son les 9 del vespre i sembla més aviat la matinada.
El novè dia neix, altre cop plujós. Volem donar un tomb per l'entorn de Vannes, pel golf, terra i mar, un doble horitzó, sempre condicionat a la marea, ens envolta.
Vannes té 2.000 anys i neix al fons del golf. Un golf que conforma un petit mar interior amb una petita sortida a l'oceà.
Però a més a més, dintre del mar interior un seguit d'illes i illetes composen un paisatge ric en fauna, ric en flora i extraordinàriament peculiar. Ens adonem que el golf no es per visitar en cotxe. S'ha de caminar, o bé anar en bicicleta, per mesurar el paisatge. Els ports, amb la marea baixa, son fangosos i tristos. Per la ruta, veiem zones embassades d'aigua del mar, que a la marea alta, van menjant-se la terra. Es aquest un problema que la natura conforma i que la situació del golf comporta. Això fa que l'idea que nosaltres teníem de trobar una ruta bordejant el golf, era una idea equivocada. La ruta costera no existeix. La marea ho impedeix. Els camins arriben als poblets tocant a mar i s'entornen, com si tinguessin por de ser esborrats per l'aigua.
Però l'entorn de Vannes no solament es això. L'entorn de Vannes, es la prehistòria. Enlloc a Europa es conserven tants restes prehistòrics com als seus voltants. Al golf, a les illes i illetes, a tota la perifèria, s'observen restes entre el paleolític i el neolític. Menhirs, dòlmens, megàlits, i altres estranyes construccions son el testimoni de l'existència de pobladors antiquíssims. Intrigats per aquestes formacions, ens acostem a Carnac, a veure els alineaments, un lloc neolític excepcional. Megàlits de 6.000 anys d'antiguitat. Son unes construccions de pedra entre files de menhirs i tombes, es a dir, dòlmens. Un dels conjunts, consta de més de 1.000 pedres alineades en un espai de 1 Km., El seu significat es desconeix.
Les pedres poden tenir una alçada de 4 metres. Però a tot Carnac existeixen quasi 3.000 construccions de menhirs.
L'orientació de les pedres fa més enigmàtica la seva funció, que podría ser religiosa o astronòmica. Sigui com sigui, la seva presència confirma que els homes habitaven aquestes terres fa milers i milers d'anys.
A poca distància el lloc de Locmariaquer ens mostra un gran menhir, trencat, com una gran construcció més de les moltes i moltes que existeixen a la zona.
Tornem a Vannes, tot sabent que aquests indrets van ser un emplaçament galloromà, abans de l'arribada dels celtes, i que en llenguatge bretó es va batejar la ciutat com "la blanca". El comerç portuari, el poder religiós, el poder polític, està, doncs, bellament plasmat en les cases medievals i els palauets de pedra d'una ciutat fortificada plena d'art i d'història.
El viatge s'acaba, amb la sensació que ha sigut un viatge cultural i didàctic, entretingut i com no, fascinant, i amb la certesa, comprovada un cop més, que el viatjar es, com tantes coses a la vida, com totes les coses de la vida, l'experiéncia de compartir. Perqué, com es comenta en una seqüéncia de la pellícula "Éxodo", en un viatge, si al veure un bell paisatge, si al sentir una emoció visual, no pots expressar aquest sentiment, no pots compartir aquest sentiment amb un altre persona, el viatge no ha servit per res. I, és que la vida es un viatge, un viatge que l'hem de viure i gaudir a cada moment que passa.
I el desé dia vam descansar.
Bé no de carretera, perqué la tornada a casa era obligada, amb una petita escala a Vichy per veure la família, ja que si no tornàvem, no podíem dibuixar noves rutes, noves sendes on tornar a descobrir la natura, el món, i fer més gran cada vegada la riquesa que tots portem dintre la nostra ànima.
Enric Puigventós i Ciurana Abril de 2013
Annex
La ruta (subratllades les ciutats on hem passat les nits)
Barcelona-La Rochelle La Rochelle-Mont Saint Michel Mont Saint Michel
Mont Saint Michel-Colleville-Arromanches-Villers sur Mer-Deauville-Honfleur Honfleur-Etretat-Rouen-Honfleur Honfleur-Trouville-Cabourg-Arromanches-Saint Malo Saint Malo
Saint Malo-Dinard-Dinan-Vannes Vannes-Morbihan-Carnac-Vannes Vannes-Vichy Vichy-Barcelona
