Tot neix i mor
un arbre, un llac, un amic.
A peu me´n vaig a caminar
cercar a l´entorn meu un respir
un somriure, la felicitat.
Tot ha començat
l´estiu, l´afany, la tardor
l´esperança d´un bes.
Estima abans per ser estimat,
lluita i perd, guanya després.
Una vegada no hi havia res
ni verd al camp, la vall, el prat,
ni llum al cor, ni el cor mateix;
sols fum, angoixa, soledat,
fang, materia, garbuix només.
De res no surt pas res.
L´esclat d´un cos madur es molt bonic,
en el seu temps bella es la rosa,
però tot nasqué, la llavor i el fruit
d´una font que mai restava closa.
Hi havia d´haver alguna cosa,
un fet desconegut, un embolic,
un misteri idíl.lic, una quimera destrossa,
més no podia ser un fet fortuit;
darrera el més enllà, un més enllà s´hi posa.
Sempre hi ha sigut alguna cosa,
abans, ahir, demà, l´eternitat,
que motiva el fet, la nit, la claror,
la fe en nostre món i la veritat,
el triomf de la vida, la vida del cor.
Una cosa que no neix ni mor,
que es tot alegria i és la dolcesa,
que és tot sencillesa i es la bondat,
que és tot poesía i es la noblesa
i es la riquesa i es tot llibertat.
Una cosa que mai ha començat
que mou la terra l´esperit de germanor
i mou el cel, la llum de nostra llar,
i mou als homes a creure el gran tresor
de la Pau i la bona voluntat.
Aixó es Déu, la natura, l´amor
Aixó es Déu, qui l´ha trobat ho sap.
