SIÉNTATE CONMIGO
  El Madrid de Leonardo (Enric Puigventós i Ciurana)
 

 

 

El Madrid de Leonardo

Enric Puigventós i Ciurana

Vaig anar per primera vegada a Madrid l'any 1988. Treballava a les Aigües de Barcelona i em van enviar allà per solapar als administratius que tenien que continuar la feina que fèiem aquí. Es centralitzava una gestió impol·luta per motius diversos. Tota fugida és un camí d'anada.

Madrid em va agradar. Desitjava per la meva ciutat els espais verds, l'ambient típic dels carrers i la vida a la nit que no teníem aquí.

Però em faltava quelcom. Quan viatjo, el paisatge és una conversa. No viatjava. Treballava. I prou. Gairebé un any, de dilluns a divendres, amb el talgo pendular esperant-me a Chamartín. Nou hores.

Volia tornar a Madrid, però d'una altra manera. Això que el tren llavors deien que volava. Però no vola qui té ales, sinó qui té un cel. El meu cel era casa meva. La meva dona i els dos fills petitons que els havia de deixar cada setmana.

El destí, m'ha fet, ara, tornar a Madrid. Un Madrid diferent. Aquell Madrid, font d'inspiració per artistes i escriptors, aquell Madrid curull de lletres, de poesia, de música popular, tant que tot ell era un personatge literari, aquell Madrid en que arribaves i als cinc minuts ja deies, jo soc d'aquí, s'havia transformat, ni per bé, ni per mal. Ara, és una petita babilònia de població flotant, una ciutat molt densa, molt gran, massa gran per a mi, que encara que rebin amb igual afecte a propis i estranys, és una ciutat tumultuosa, sorollosa, quasi temàtica, que al estiu és calma absoluta de dia, que agraeix la permanència malgrat aquest canviant clima que ens ofega.

Però la diferència era clara. El paisatge, sí era una conversa. Perquè viatjar és compartir. I en aquest Madrid, pàtria de molts, que està delectant sempre a qui la descobreix, ens trobaven la meva dona i jo. Feliços.

"La felicidad no es hacer lo que uno quiere sinó querer lo que uno hace".

I què hi fèiem a aquest Madrid, nosaltres?. En aquest Madrid transformat, com tantes ciutats cosmopolites, de futurs incerts, com tot avui en aquest mon?. Sí, erem feliços.

Hi érem perquè la vida és un camí, però el viatge no s'acaba mai.

I aquesta vegada el viatge ens portava al Madrid de Leonardo. De Leo.

En el primer viatge compartit, al baixar del tren, ara sí volador, que en dos hores i mitja ens havia fet el trajecte, al bell matí la meva dona em demanava què sortia als meus somnis i als meus somnis vaig veure que, de sobte, esclatava una rosa.

Però aquest Leonardo que ens havia proposat el viatge i ens estava esperant no era ni més ni menys que el nostre primer net.

Quin millor viatge!!.

La ciutat em va semblar més bonica. Aquella ciutat de l'any 1988, ara, malgrat tot el seu desenvolupament, era una pinzellada d'aire fresc i el passeig pel barri dels Austries, pel barri de les Lletres, cor literari de Madrid, em semblaven una bella recreació de temps passats amb motius ben diferents. La memòria és una ciutat invisible.

I vaig pensar en la cultura que ho cura tot. La cultura no és saber moltes coses, sinó posar-les totes al seu lloc.

I, finalment vam descobrir el Leonardo. El Leo. Vam conèixer el nostre net, el nostre primer net, amb l'alegria de la nostra filla i el seu pare, amb la família del qual ja havíem establert una amistat. Un viatge enriquidor.

L'amistat és una llar de foc on la llenya sempre escasseja. Ara bé, si hi sentiu perdurable escalfor, vol dir que la vida fa paisatge, que la vida duu amor.

Aquest quadern de viatge és diferent a tots. Hem fet un viatge de futur, un viatge que és un arbre que estén les seves arrels i dona continuïtat a unes vides, les nostres, tot dient, "Ha valgut la pena".

Un viatge essencial. Durador en el temps i en el record.

El Leo ens havia fet adonar que els homes i les dones no som eterns, però la vida sí serà sempre eterna.

Perquè, què hi ha millor que donar vida?.

I ser avis?. Al segle passat, els avis ocupaven un lloc de saber i autoritat inqüestionable. Els nets quedaven vinculats en vides passades i eren esperança de futur. I són esperança de futur.

Ser avis es gaudir del temps amb un nen amb el qual no es té la responsabilitat de criar, és jugar com no es va poder jugar amb el fill, és sentir-se gran i jove, petit i adult, confident i savi.

Aquest primer viatge no serà només d'anada. Serà d'anada i tornada. D'anades i tornades. I és que en aquest Madrid hi hem deixat un vincle, un vincle conseqüència d'uns amors joves, d'enamorats, que fructifica i deixa llavor de futur. Aquesta llavor ha fet d'aquest viatge, un viatge incomparable, que ens ha ensenyat el Madrid de Leonardo.

Maria Montessori, d'emotiu record professional a la meva vida, deia que tocar, tocar al nen, és tocar el punt més delicat i vital on tot es pot decidir i renovar-se, on tot està ple de vida, on estan tancats els secrets de l'ànima.

És en aquest tacte on s'elabora l'educació del home del demà.

Endavant Leo, que el destí et doni un bon viatge per la vida, i pensa que tot està per fer, i depèn de tu com es faci, però jo sé que venint de l'arbre, dels arbres que vens, el futur està ple de pau i esperança en un mon millor.

 

 

 
  Total visitas 559782 visitantes (1108310 clics a subpáginas)  
 
=> ¿Desea una página web gratis? Pues, haz clic aquí! <=