Avui ens capbussem en la història, i farem una de les rutes relacionades amb els fets de 1714, que van ser dissenyades l'any passat. Es tracta de l'anomenada Ruta dels Viguetans.

Però abans de posar-me en matèria, voldria llançar una llambregada per l'aspecte social del nostre grup.

Avui no som tants. Estem entre vint i trenta. Cal remarcar les absències de la Mar i en Luís, a qui desitgem una ràpida normalització, tampoc hi és l'Agustí, ni la Sandra, ni en Josep Largo, ni en Josep Pujol, ni la teresa Lozano, ni en Xavi Heres. Una bona colla. Per contra, donem la benvinguda a en francesc serra, que ve per primera vegada i que esperem que se sumi decidit al grup.

Arribem a Vic cap a les nou tocades. El cel presenta clarianes però no fa net del tot. En Manel, que disposa d'un sofisticat sistema d'informació, afirma taxatiu, que a les tres ha de ploure, i que per tant, ens afanyem. Jo formo equip amb en Paco.

Com a pas previ a la caminada, rendim visita a l'Esglèsia de la Guixa. Sortim envoltats pel dringar de les campanes. Som de fet, a les afores de Vic. En realitat aquest barri es diu Sentfores.

Comencem a caminar per uns carrers no massa amples que en molt poc temps en menen a camp obert. Deixem a la nostra esquena moltes naus que tenen tota l'aparença de ser granges de vaques, aviram, ifins i tot porcs. El camí és ben pla i transcorre entre extensos camps d'una planta de tiges verdes i flors grogues, d'un color quasi de ginesta però no tant viu. Discutim sobre el nom de l'espècie vegetal en qüestió, i no recordo qui, manifesta que són camps de colça. D'aquesta planta se'n treu un oli que s'utilitza per la indústria i del que sobté el biodiesel. El terreny és pla, no oblidem que som a La Plana de Vic, i els quadrats grocs de la colça, s'alternen amb els verds del farratge, com si volguessin compondre unes esplèndides tovalles. Al fons una línia de bosc fa de cenefa. Cal dir que avui sí que ens han rebut els ocells. Deu ser la primavera. Són ocells de sembrat que saltironen damunt la terra buscant gra i que no paren de xarrar. No n'hi ha cap que es distingeixi per la seva qualitat lírica.

Com he dit, el camí és molt fàcil i marxem força estirats però a bon pas. Al lluny s'albira un turó amb una edificació al cim. És l'esglèsia de Sant sebastià, el punt més elevat que assolirem.

Tothom diu la seva I l'Aleix parla del recent viatge que l'Olga I ell han fet a Mallorca. Explica que a Sòller hi ha un premi de poesia al que s'hi pensa presentar. Cal acompanyar els treballs amb un pseudònim, i el pseudònim que elegirà serà "Jordi Tena". Ho dic perquè estic ben segur que ningú del jurat sollerí llegirà aquesta crònica del nostre grup.

Passem per davant d'antigues masies molt ben restaurades i que sense perdre del tot el seu caràcter d'explotació agrícola, s'han convertit en magnífiques residències.

Allò que ens crida més l'atenció però, és un complex d'edificis que destaquen per la seva decoració, presidits per una esglesiola. Es tracta de Ca l'Arnau. On sembla que hi ha diferents espais . N'hi ha un dedicat als actors. Suposem que aquí s'hi deuen treballar aspectes relacionats amb el teatre. L'esglesiola té una portalada senzilla que recorda els seus orígens romànics. Per dins té una sola nau i a l'altar hi ha una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. És una escultura de petit tamany que no té gaire a veure amb la imatge de sempre. Porta, això sí, una corona, i el nen s'acotxa de costat. Un veritable xarrac es confon quasi amb les espatlles, fent al·lusió, sense cap dubte, a la Serra de Montserrat. Al fons hi ha un petit retaule.

Fem un gir i emprenem el camí que porta a sant Sebastià. No té cap dificultat però ja es veu que és llarg. Primer puja lentament, va fent giragonces per a guanyar alçada, la pujada esdevé més viva i finalment puja de valent i tothom bufa. Ens anem creuant amb un nombrós grup de caminadors que porten un distintiu blau. Hi ha famílies amb nens. En Paco i jo parlem amb les dues noies que tanquen la comitiva, que ens expliquen que es tracta d'una marxa organitzada pels metges i les infermeres d'un ambulatori de vic. Suposem que és per a fomentar l'exercici, el contacte amb la natura, i en resum, el que en diem la vida sana.

Tornem al nostre camí. En alguna de les corves, i a mesura que guanyem alçada, es va obrint la plana als nostres peus. La ciutat de Vic sembla reposar al fons d'un diorama, mentre que a la nostra dreta s'aixequen els cims del Montseny, i un xic cap a l'esquerra, l'Oest, perquè mirem al Nord, veiem La Muntanya del Puig darrera de la que trobaríem vidrà. Més a l'Oest, El Collsacabra amb la seva retorçada orografia presidida per la inconfusible silueta del far que es retalla per damunt de la boira com un vaixell damunt de les ones.

Som a Sant Sebastià. En Robert i en Paco llegeixen el rètol explicatiu. Aquí es van reunir, el disset de maig de 1705, set prohoms viguetansi algún que no ho era i van decidir donar suport a l'Arxiduc Carles enfront de les aspiracions del Borbó felip, de qui ja se sabia que no se'n podia esperar res de bo pel país. Entre els prohoms hi havia, el coronel Moragues, i en francesc Macià, que no té res a veure amb el President Macià de la segona república, sinó que era el nom de pila d'en Bac de roda.

Un xic aclaparats pel pes de la història, dinem aquí. Ens disposem al llarg d'uns bancs de pedra que ofereixen un bon seient. A l'hora de les postres, sembla que tornem a la sortida de Nadal. Hi ha de tot. Fruits secs variats, rosquilles d'en Lamberto, galetes diverses, i per fi, en Manel reparteix solemnement les galetes Príncipe que són l'homenatge viu de cada mes a en Jordi tena.

La negror del cel avança i cal fer-ne via. En Manel diu que marxem i sortim camí avall. Com baixa això ! Ara comprenem perquè bufàvem tant al pujar.

Ens parem en un tombant per evaluar la situació. Les sonores rialles de la rat omplen l'espai i fan vibrar l'aire amb unes alegres notes. Veiem que la negror s'acosta, que arriba el so d'un tro llunyà però que s'apropa, i reemprenem el descens. En Paco posa la directa i pasem a tothom. El pendent porta les cames i l'aire de pluja el cap. S'apropen les tres, hora en la què en Manel, després de consultar la seva estació meteorològica, ha dit que plouria. Se sent el crit escardat d'un corb, el xarrac d'una garça, el ressò dels trons llunyans i les primeres gotes ccauen. Va de veritat.

Hem arribat a la pista i no massa distants tenim les naus de les granges. Ara se sent la típica olor de granja porcina característica de la comarca. Sembla que passem per l'altre costat de la zona per la que hem passat el matí. Algun cant de gall i el lladruc d'un gos, donen fe d'on som. Hi ha cruïlles que fan dubtar. Ara un esclat d'esquelles però les vaques no es veuen. Cada cop tenim les valles més a la vora i per fi, ens apareix un pagés a bord d'un tractoret que ens desaconcella continuar per aquí perquè, diu, que anirem camp a través, i ens trobarem aquelles portes que posen al camp per a què les vaques no passin. Ens cal recular i passem per damunt d'un camp llaurat, molt de mal caminar, i un fangueig enganx´jos com li correspon. Per fi tornem al camí. Ara anem per un estret semder que no té més de dos pams, a la dreta del que trascorre un rierol. A l'esquerra, la terra s'enfila cap a un bosquet. Les cases de Sentfores són a tocar. I... sorpresa. Com si ens esperessin per acomiadar-nos de La Plana, esclata una piuladissa d'ocells, aquests veritablement simfònics, entre els que em sembla reconèixer el rossinyol. Febles, venint potser dels primers boscos dels Montseny o del Collsacabra, arriben les dues notes del cucú.

Ja som a la Plaça de Sentfores presidida per l'Esglèsia de La guixa. Asseguts en uns bancs de pedra, veiem com va caient una pluja mansa que no ens ha agafat del tot. L'autocar és fidel a la seva cita de les quatre.

En un parador de carretera, a prop de tona i Ceba, La Montserrat Mercader, en Jordi Rovira, La Jordina Navarro i la Montserrat Ferrer , rat, ens inviten a tots per a celebrar els seus sants.

Ens hem fet un tip de caminar i com sempre hem gaudit d'un magnífic dia d'amistat i natura. Que duri.

Fins el mes que ve.

Barcelona, 26 d'abril de 2015.