El passeig dels Pins són cases de cul a la Riera. Entre la riera i el passeig hi ha un mur de pedra seca. També una filera de vetustos pins. El mur té un terraplè esquitxat de falgueres. La seva feina és contenir rierades, escasses però temibles. El mur, també és un mirador excepcional. Quan guaiteu la riera, la vegetació és més salvatge. D’ordinari, és eixuta. En efecte, primaveres i tardors, l’aigua llisca rierol Alumini avall. Sens dubte, el passeig té dos virtuts que no trobo enlloc. Tant la vorera com el terraplè, gaudeixen l’ombra més fèrtil del poble. Oi més quan la solana és domini de la Riera, un codolar d’esbarzers. L’altra virtut és exclusivament poètica. Gaudeix els capvespres més enlluernadors del poble quan aneu cap al passeig des del carrer Prim. Tot va perdre’s arreu quan van aixecar-se blocs de pisos. Llavors, la virtut ja no era domini de la pinassa. En efecte, més romàntics, la nit proposa topades mussol. Les corbes del passeig, permeten cigarretes i arraps. Quan surto del cinema, les noies tenen por de passar-hi. Polvo Guenyo ja en té prou amb el tabac. En canvi, Gaietà SardinaBufona, més ardit, tasta burilles. Quan hi passen parelles, tothom s’urbanitza. Mentrestant, Yukio Tanizakis somriu amb el seu amic Santiago Rusiñol. Ai dels temps en què les senyoretes japoneses seduïen amb la dentadura tota negra. Llavors, era una espelma encesa de poesia nit endins. Mentrestant, seiem darrera la vaqueria de cal Guitart. Encara sento userda mentre els iaios escolten transistors dominicals. Fins que em civilitzo amb roses i versos. Ja fa temps que la fosca no em dóna cap protagonisme. De fet, el meu cos busca inútilment pinassa. Finalment, quan el desig ja no és maldestre, la pineda del Passeig s’aguanta amb filferros.

26 d’abril, 2020