Si voleu conèixer un carrer, cal passejar-lo sovint. Oi més quan Pere Alvarez és el carrer dels meus millors amics. Hi viuen Polvo Guenyo i Gaietà SardinaBufona. A més a més, hi ha el taller de pintura del pare.

Als seus extrems, hi ha dues tavernes rònegues. Entremig, el local del PSUC i el pati de ca l’Espunyes on sumptuosos paons arrufen un bec de garsa. Pels matins, sovint vaig a buscar la xibeca a Can Tisores. El carreró fa dues llums inquietants. Pel matí, fa clarors d’escudella. Quan declina la tarda, fa un gris blavenc de colom. Escudella i colom, colors que sempre empaiten. Ara que ja no puc amagar que sóc sordcec, aquests colors naveguen dins meu. De vegades, quan el nas el pesca, tinc sort que els terratrèmols són efímers. Durant la primavera, pel matí sentiu les dones com criden des de la cuina. En canvi, a l’estiu, quan hi passeu, els rumors són de balancí que pesa figues. Ras i curt, semblen pornogràfics si aneu curt de calma. Per descomptat, és la marinada que pertorben digestions pèrfidament demoníaques. Mentre atalaia cases de dos pisos, els ocells són veïns. Quan van reformar-lo, van mantenir-hi llambordes i altiveses. Ara bé, quan els blocs pugen, som més invisibles. Per això, sempre prego llambordes i safarejos. Memorable El seu degoteig de l’aigua i les seves calcetes penjades eixida ixent. Quan van asfaltar-lo, va perdre urbanitats. Sovint confonem calma amb proximitat. De cop i volta, el veïnatge és més solitari. Ara és un carreró decadent, de persianes eixorques. Pitjor encara, a ponent la Miró ja no fa cap brogit.

10 de Maig, 2020

Enviado desde mi iPhone=