A hores d’ara, llisca un altre diumenge de Rams. Sincerament, són dels pocs diumenges que estimo. Sobretot mirant mon pare com es posa la corbata. Us ho prometo, afaitant-se, triga menys. Casa meva era una delícia quan ens mudàvem. En efecte, mamare sempre va procurar amargar-me’ls. Vull dir que tenia la mà trencada. És a dir, calia anar gerros de flors davant del fotògraf. De menut, era un suplici que m’enravenxinava. Naturalment, la història del pollí amb un poca pena encara no la pescava. Era molt millor el senyor Ramon vermell com un pebrot entrant al Passatge Fargas amb el seu Mercedes de segona mà. En canvi, un any, van fer aquesta festa on posaven el circo. Llavors, tothom portava palmes i palmons. Fins i tot llorers i oliveres, una cosa bastant incomprensible. De fet, la meva il•lusió era llençar-la a la via del tren o l’estany del parc. Quan ho van saber les meves cosines, vaig guanyar-me una cleca de mamare. En canvi, Polvo Guenyo fumava ros a la font del petó. No sé que coi va inventar-se per esquivar aquella murga. Va dir-me que era ateu com Naturalista Vélez. De fet, no entenia encara quina relació hi havia entre ateus i tabac ros. Mon germà, encara un marrec de pit, duia una palmeta menuda. El reconsagrat s’ho va mirar tot embadalit, per matar-lo. Vaig passar-me tota l’estona vigilant-lo. Ras i curt, volia saber quan la perdria. Curiosament, aquell dia també va ser protagonista. L’escarabat que feia olor de nenuco fins que no va adormir-se, no la va deixar ni tan sols fent un biberó. Com a friqui era competent. Total, les calamitats sempre empaiten.

5 d’Abril , 2020