El meu padrí, quan guaita les escales,

des de Cal llumenetes, la riera

baixa records, cabalosa de mans,

somnis eixuts amb llesques de llençols,

quantes tristeses desfullant geranis,

crits i gemecs, petons de safareigs.

Sento embolics, olor de safareigs,

moltes rialles en cançons d'escales,

us conviden becaines de geranis.

De tant en tant, ensuma la riera,

buscant retrets i culpes de llençols,

en una eixorca encaixada de mans.

Rondina els pisos, la pipa a les mans,

solitari desig de safareigs,

matinades de noies, suaus llençols,

un demà sense promeses ni escales,

només la silueta, la riera

barrinant esperances de geranis.

Veient la fàbrica sense geranis,

la baluerna tan bella a les mans,

pensa secrets d'una eixuta riera,

sabó i fusta en Arraps de safareigs.

Enyor d'estels, fonda nit sense escales,

paraules que somien vells llençols.

Però no vau voler tristos llençols,

ni suors de pencaire entre geranis.

El retorn vostre d'Amèrica, escales

cap al foc, passió plena de mans,

caus de sospirs, lluna de safareigs,

ja no torneu content de la Riera.

Ara la fàbrica té la riera

tota Endreçada amb gires de llençols,

una quimera d'íntims safareigs,

vessant vailets, sabates i geranis,

entre teulats que cauen a les mans,

ja ningú encén la llum a les escales.

El vent de la riera pren les mans

fa créixer escales plenes de geranis,

Blauet de safareigs als meus llençols.