El tam-tam del nen d’un poblat, ciutadà del món.
Diverses realitats que han configurat la meva vida, em van conduir a convertir-me en un autèntic ciutadà del món. Efectivament, el meu passseig pel planeta, per motius particulars i de treball, m’ha portat, fins ara, a noranta-cinc països. Des de molt Jove vaig començar a viatjar a l’estranger i sense avandonar mai el meu amor per la regió on vaig néixer i on vaig passar la meva infantesa, Astúries, em vaig anar fent una visió universal del món acceptant sense recança, que els homes de qualsevol lloc eren els meus germans. He tingut proves que el meu esforç en sembrar un missatge d’esperança entre les persones cegues i amb dificultats visuals Greus, no ha caigut en una terra completament erma.
La meva infantesa i joventut.
Quan la gent s’asseventa que jo de petit hi veia alguna cosa, és freqüent que hom tingui la curiositat de saber si jo conservo records visuals: per exemple dels colors. Jo sempre responc amb la veritat, dient que les meves experiències visuals van ser les d’un nen afectat des del naixement per una disminució visual, l’infància del qual fins els deu anys, va transcòrrer en un llogarret asturià, Sotucangues, proper al santuari de la Marededéu de Covadonga. És per tant, molt oportú que comparteixi amb els altres el solatge que les meves primeres experiències vitals a Astúries van deixar en mi. Quan era petit tenia una resta visual útil que em va permetre conservar unes empremtes mentals imborrables. El blanc, l’associo a la neu que veia des de la finestra de casa meva els dies d’hivern i amb la qual jugava amb delit. El verd, a l’herba verda dels Prats, el negre, al carbó que teníem a casa per escalfar-la i per a cuinar I, també recordo perfectament que els meus companys d’infància parlaven sovint amb indissimulada admiració dels peixos que albiraven en les aigües del riu i que passaven pel meu poble, cosa que la meva limitació visual no em va permetre mai de captar per mi mateix. Alló era com un somni per a mi.
Entre els ritus d’iniciació que practicàvem els petits del poble, hi havia el que consistia en el dret de possessió que adquiria aquell que detectava un niu en presència de testimonis. Quan el niu ja tingués ocellets criats. Aixó també quedava fora del meu abast perceptiu; però alguna vegada se’m va atorgar aquest dret per a què tingués una garsa, i del qual es deia que podia aprendre a parlar com els lloros. Jo només vaig aconseguir sentir el seu característic craqueteig.
El meu pare, mestre de l’escola unitària del poble, em va ensenyar a llegir i a escriure els caracters visuals ordinaris quan jo encara només tenia Quatre anys. malgrat que a partir dels set anys, la meva vista va començar a deteriorar-se ràpidament, jo assistia a la seva escola i, per cert, amb molt bon aprofitament.
Quan tenia aproximadament nou anys, els meus pares van decidir d’acord amb l’oftalmòleg que em portava des dels dos anys, que calia fer les gestions per al meu ingrés en una escola-internat de l’Once. El curs mil nou-cents cinquanta-vuit, mil nou-cents ciquanta-nou, als deu anys, vaig ingressar en el Col·legi Santiago Apóstol de l’Once a Pontevedra. Aquest fet va tenir per a mi un significat ambivalent. Vaig ésser víctima de l’educació segregada que va suposar un allunyament indubtable del meu entorn familiar, cosa sempre indesitjable, però també vaig tenir l’oportunitat de reemprendre l’aprenentatge envoltat d’un ambient dotat de recursos adaptats a les meves necessitats específiques.
Va quedar palesament demostrat, que tot el que el meu pare havia fet per a mi en el terreny educatiu, no havia estat inútil, ja que en el primer any escolar em van convalidar els primers Quatre trams de l’ensenyament primari, fins a tal punt, havia sabut el meu pare ensenyar-me i jo aplicar-me, que en el segon any hauria pogut passar als estudis secundaris; però la direcció del col·legi de Pontevedra va estimar que era massa aviat per a traslladar-me al col·legi de Madrid on es cursava el batxillerat. Així doncs, i a fi de no perdre el temps, vaig començar a estudiar francès, com a matèria complementària i, va ser aleshores quan vaig descobrir una certa aptitud i una inequívoca passió per les llengües estrangeres. Aquest interès molt especial va quedar ben palès quan a l’any mil nou-cents seixanta-u vaig ser transferit al Col·legi Inmaculada Concepción de l’Once a Madrid. Com que no em permetien fer més d’un curs en un any, em vaig dedicar progressivament a l’aprenentatge de llengües, a més a més dels programes escolars. Vaig continuar amb el francès i de seguida vaig iniciar els estudis d’anglès. Vaig aconseguir que se m’autoritzés a assistir a l’Escola Central d’Idiomes i a classes d’anglès amb professors particulars i, allí vaig continuar amb francès i anglès. ràpidament vaig començar amb l’Alemany, el rus i l’Italià.
Quan vaig arribar a la universitat ja tenia un domini acceptable d’aquests idiomes que vaig completar successivament amb cursos d’estiu a França, Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Àustria, Itàlia i Rússia.
Quan encara era al col·legi de l’Once a Madrid, un professor cec d’Ensenyança Mitjana, Àngel Figuerola, em va atraure a l’esperanto. Em vaig donar compte molt aviat, que aquesta llengua, no només és fácil sinó que també té una capacitat expressiva immensa. Continuo sent encara un entusiasta defensor de la noblesa del moviment esperantista que respectant totes les llengües locals, vol que s’utilitzi una llengua auxiliar internacional, senzilla, sense excepcions ni ambigüitats, per a promoure una comunicació sense discriminacions entre persones procedents de diferents cultures i estrats lingüístics.
pz El domini de llengües va esdevenir molt aviat un mitjà molt important per a l’activitat internacional. Ja en l’època universitària vaig aprendre força bé el portugués i el català i alguna cosa de grec modern, japonès, polonès i serbi. En els últims anys, el meu repte és aprendre xinès i, perfecciono el polonès, el romanès i el búlgar. Estic procurant també assimilar l’asturià, que en la meva regió es vol promoure com a llengua d’ús quotidià i que vagi més enllà de les manifestacions folklòriques.
A través del món.
El meu periple internacional es va iniciar amb l’assistència a cursets d’estiu a l’estranger, i a partir de mil nou-cents seixanta-vuit, es va complementar amb la participació en congressos internacionals d’esperantistes. En el mes de setembre de mil nou-cents setanta-tres, vaig assistir, per primera vegada, com a membre de la delegació espanyola a una conferència europea sobre el Braille a Oslo, i en anys successius a col·loquis a Suècia, Grècia, Holanda, França, Alemanya, Brasil, Itàlia, Canadà, Rússia, Les Antilles Holandeses, Kenya, Aràbia Saudí, etc. Vaig ser designat per a formar part de diferents comités, delegacions i comissions internacionals, fins que a l’octubre de mil nou-cents vuitanta-sis, l’executiu de l’Unió Mundial de Cecs em va elegir com a secretari general de l’organització.
Al mil nou-cents seixanta-sis, vaig començar la meva activitat laboral com a professor de francès i anglès en l’Escola de Fisioteràpia de l’Once i, un any més tard vaig complementar aquesta activitat amb l’ensenyament d’anglès en el seu col·legi de Madrid.
A l’any mil nou-cents setanta-tres, vaig ésser nomenat oficialment cap del Departament de Relacions Internacionals de l’estructura central de l’Organització Nacional de Cecs Espanyols, entitat en la qual, entre octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc i juny de mil nou-cents vuitanta-sis, en vaig ser el màxim responsable de la Secció d’Acció Social.
En els catorze anys al llarg dels quals vaig ocupar el càrrec de Secretari General de la Unió Mundial de Cecs i en els trenta-cinc en què vaig treballar amb alguna o altra missió en les relacions internacionals de l’Once, vaig procurar cooperar amb tots aquells qui en diferents zones del món s’obstinen en lluitar per a la utopia de construir una societat autènticament per a tots, i en la que qualsevol ésser humà, amb les seves característiques individuals pugui viure i interaccionar positivament per a tothom.
El greu accident d’automòbil que vaig patir durant un viatge de treball al Marroc, el nou de gener de mil nou-cents noranta-set, em va decidir immediatament a no presentar-me a la reelecció del càrrec que ocupava en la Unió Mundial de Cecs i que havia de tenir lloc en l’assemblea general del dos mil.
Veritablement, estava obligat a portar una vida més tranquil·la. En deixar la secretaria de la U.M.C. vaig tornar a dedicar-me a temps complet a l’Once. Va ser aleshores, quan aquest organisme, que al llarg de la meva responsabilitat internacional em va proporcionar generosament tots els mitjans per a què el treball a l’oficina de Madrid es desarrollés en condicions de màxima eficàcia i pogués realitzar viatges allí on jo estimés que la meva presència podia ésser útil, em va destinar com a Director de l’Oficina tècnica d’Afers Europeus del Consell General de l’Once des de juliol de mil nou-cents noranta-set a juny de dos mil. El març de dos mil u al cidat el seu centre de tecnologia i el març de dos mil quatre a la Direcció d’Educació de la seva Direcció General on vaig col·laborar com a traductor fins a la meva jubilació que va tenir lloc en les darreries d’abril de dos mil cinc i on vaig disfrutar de l’amistat i de l’afecte evident de tots els meus caps i companys.
Distincions.
En el treball internacional he viscut com a peix a l’aigua. En haver decidit, jo mateix de no presentar-me una altra vegada a la reelecció com a Secretari General de la U.M.C. en novembbre de dos mil vaig aportar una donació amb els meus recursos personals a aquest organisme internacional per a què contribuís a les aspiracions vitals dels joves cecs, sobretot per als dels països en vies de desenvolupament.
En mil nou-cents noranta-nou, l’executiu de la U.M.C. va decidir unànimement constituir el fons per a la joventut, Pedro Zurita.
Jo, en deixar el meu càrrec en aquesta institució, vaig assumir l’obligació moral de donar una quantitat cada any a aquest fons.
La Federació de Discapacitats Visuals de França, dues organitzacions de cecs poloneses, l’Associació Hongaresa, la Unió de Cecs de Bulgària, em van atorgar distincions.
L’any mil nou-cents vuitanta-quatre, l’Ajuntament de París em va imposar la seva medalla de plata.
La Delegació Territorial de l’Once a Madrid em va distinguir, l’any mil nou-cents noranta-set, amb la seva condecoració Bastó de plata.
L’any mil nou-cents noranta-sis, La Unión Latinoamericana de Ciegos Em va atorgar la seva medalla d’or, Jorge Taramona.
L’Any dos mil dos, el Centre Asturià de Madrid em va atorgar el seu màxim guardó, la Poma d’or.
En la V assemblea de la U.M.C. en Melvoorne, (Austràlia), el novembre del dos mil, els seus delegats van decidir concedir-me la medalla d’or Louis Braille i fer-me membre honorari vitalici d’aquest organisme internacional.
Per a mi va adquirir un significat molt important el fet que l’Associació de Sordcecs d’Espanya em fes soci d’honor eL març de mil nou-cents noranta-vuit.
Visió Social de la Ceguesa.
No cal enganyar-se. La ceguesa o disminució visual greu, han d’afegir a les seves dificultats objectives inequívoques, prejudicis injustos i concepcions errònies en Graus variables arreu del món. No pretenc d’analitzar aquí les respostes adequades a aquesta problemàtica. Si em subscric al cas espanyol, puc afirmar, sense cap reserva, que l’Once és avui, ben coneguda i admirada en tot el país i que cada dia augmenta el seu eco positiu en l’estranger; però tampoc vull ara detenir la meva atenció en els models d’actuació que en els diferents països es vénen aplicant per a tractar de resoldre les necessitats i inquietuds corresponents. Malgrat que cada dia són millor coneguts els enfocaments positius adoptats aquí i allà, els models concrets d’actuació difereixen molt d’un lloc a un altre i, suposen que entre persones cegues de països fins i tot propers, les oportunitats vitals divergeixen més entre sí que les que tenen els ciutadans vidents dels seus respectius estats.
Avui es parla molt de mundialització, però entesa només sota una orientació neoliberal en el pla econòmic que no és precisament cosa trivial.
A les persones o moviments que no estan d’acord amb les formes que adopta aquest enfocament se les titlla d’antimundialistes; Però això no és exacte, Perquè molts d’ells, encara que admetent Els Aventatges i inconvenients de la modalitat estrictament econòmica som ferms partidaris de la mundialització amb una orientació decididament humanista, i volem que els factors socials i d’autèntica igualtat d’oportunitats es tinguin molt en compte.
De tota la meva activitat professional i sobretot durant els anys que vaig ocupar el lloc de Secretari General de la Unió Mundial de Cecs, U.M.C. vaig intentar sentir i pensar amb una dimensió internacional, com a ciutadà del món. Els problemes fonamentals que ens afecten, la majoria de les vegades són més accessibles si els enfoquem sota un prisma transnacional. Pensem, per exemple, en les solucions tecnològiques que ens estan obrint camins d’accés a la informació. Fins fa molt poc temps, vetats per a nosaltres. Aquest veritable missatge d’igualtat d’oportunitats ha estat molt ben entès a tot arreu on he pogut difondre’l. Una persona de Singapur em deia que el valor immens que per a ell tenien les trobades del nostre moviment internacional era l’oportunitat de trobar models dignes d’imitació. De vegades, amb sinceritat i energia, s’ha parlat en la U.M.C. de convertir aquesta organització en una realitat veritablement democràtica i dotar-la de la independència económica indispensable per a fer-ho. Així per exemple, quan calgui elegir algú per a un lloc important, ES DONARÀ IMPORTÀNCIA SOBRETOT A les qualitats que adornin la persona i no Al fet que darrera d’ella hi hagi una entitat amb mitjans per a recolzar-la. Amb el principi no hi puc estar més d’acord, però vaig viure amb dolor que en el nostre moviment internacional no hi hagués una veritable interacció entre iguals. Molt lluny de mi la pretensió de penjar-me cap medalla; però quan en mil nou-cents vuitanta-sis vaig ésser elegit per primera vegada per confiar-me el càrrec de Secretari General, els països membres de la U.M.C. eren aproximadament seixanta i quan vaig deixar la meva responsabilitat eL novembre del dos mil érem ja cent cinquanta-sis estats membres. Aquest creixement va indubtablement més enllà d’una mera mania de col·leccionista de països. Em vaig esforçar doncs, per identificar les teories i pràctiques que tinguessin validesa en qualsevol comunitat on hom visqués, i per transmetre informació sobre els referents òptims en serveis i productes que en un punt determinat de l’espai o del temps, eren una utopia digna de què s’hi lluités per assolir-la. Recordo que en mil nou-cents vuitanta-u, any internacional de les persones amb discapacitat, després d’haver assistit a les reunions dels executius dels organismes internacionals de l’època, en el camp de la prestació de serveis als cecs i de la pròpia representació d’aquestes persones: World Council for the Welfare of the Blind, W.C.W.B., i la InternaTional Federation of the Blind, I.F.B. vaig participar en una manifestació multitudinària que es va Organitzar en Goteburg, (Suècia), un dels eslògans de la qual era exhibit de forma destacada en una pancarta, i deia: "La vostra actitud és la nostra major incapacitat".
Sé que el problema no és senzill però allò que és fonamental és donar-se compte que cal deixar que les dificultats, les disminucions reals, adquireixin estrictament la seva naturalesa objectiva sense complicar-les amb inconvenients extraordinaris. Enfront d’un obstacle hem d’adoptar l’actitud de plantejar-nos què hi podem fer per a contribuir a superar-lo i no només limitar-nos a compadir aquesta persona per la crueltat de la seva sort. Vaig a comentar alguns exemples il·lustratius reals trets de la meva vida personal: aquell professor d’italià de l’Escola Central d’Ìdiomes de Madrid que no volia admetre’m en la seva classe al·ludint al fet que ell no coneixia la pertinent metodologia especial. En finalitzar el curs, em va atorgar el premi a l’alumne més destacat de la classe.
El responsable a Roma de l’organització d’uns cursos estiuencs de rus a Moscou tampoc volia acceptar la meva inscripció. Va modificar completament la seva actitud quan el vaig visitar personalment.
L’any mil nou-cents setanta-u seguia uns cursos d’estiu de lingüística a Cambridge i em vaig apuntar a un seminari de semántica. El professor d’aquella part del programa em va posar a les mans esquemes en relleu que ell havia fet, fins i tot amb retolació en Braille, escrits amb un bolígraf, utilitzant un alfabet del sistema táctil de lectoescriptura que ell m’havia demanat sense dir-me per a què el volia.
Una professora de rus, en l’escola d’Idiomes, cap a l’any mil nou-cents seixanta-quatre, quan es va assebentar que el llibre que jo tenia en Braille no era el mateix que s’emprava a la classe, va decidir quedar-se amb mi durant els esbarjos per ajudar-me a superar dificultats.
A principis de mil nou-cents noranta-sis, una casa de menjars a domicili de Madrid Dietcathering en saber que jo no hi veia,, va buscar una fòrmula per a què jo pogués identificar el contingut dels contenidors en els que m’enviaven els seus plats.
Davant tal voluntat integradora els hi vaig regalar una minitauleta Braille amb l’alfabet de l’escriptura en relleu, en caracters visuals al dors per a què poguessin fer-ne cartells que jo pogués llegir. Sense cap dilació el van aplicar satisfactòriament durant tot el temps que van romandre oberts.
Una dependenta de la secció de discos dels grans magatzems El Corte Inglés, el de La Puerta del Sol de Madrid, quan li vaig manifestar la dificultat que tenia per a comprar els discos que volia per la necessitat que tenia d’haver de trobar algú que estés disposat a llegir-me les llargues llistes, se’m va oferir a prestar-me l’oportuna col·laboració. Des de fa ja molts anys, m’auxilia per a què efectuï les oportunes indagacions, fins i tot abans d’anar-hi, per a què quan hi vagi compri el que vulgui, amb els deguts antecedents. Últimament, els seus supervisors li permeten fer el mateix quan vull adquirir coses de qualsevol departament dels esmentats magatzems.
Ja vaig dir abans que en el meu deambular pel món se’m va transmetre i reforçar la idea que essencialment, els humans som iguals amb independència de la cultura o del lloc on hem crescut. .Vaig poder comprovar que certs missatges d’esperança i d’emancipació s’entenien a tot arreu i que quan m’aplaudien en les assemblees mundials, asiàtics, africans i llatinoamericans sempre es trobaven entre els que no ocultaven el seu entusiasme.
Casos encoratjadors.
En la meva actuació internacional, sempre he volgut difondre els exemples de persones que per tot arreu han aportat una lliçó encoratjadora per la seva aportació vital i per la superació d’obstacles, per a conquerir un lloc satisfactori en el mitjà en el qual els ha tocat de viure. Alguns pensen que la visió optimista de considerar la ceguesa una característica i no una limitació, estan en oberta contradicció amb allò que deuria d’ésser la prioritat número u: que la ceguesa i la limitació visual greu desapareixin completament.
En realitat, ratificant el dret important a veure-hi, i en conseqüència, a la lluita sense treva que cal mantenir per a eradicar a tot arreu la ceguesa evitable, defensem sense cap reserva la idea de què no veure-hi no és sinònim de no poder. Excepció feta en psicologies malaltisses, qualsevol ésser humà aspira de forma natural a atènyer els nivells màxims i òptims de la seva condició física i mental.
Amb la preciosa ajuda de l’Once, fèiem en anglès, francès i espanyol, la revista, Los Ciegos en el Mundo, i a través d’ella exhibíem aquí i allà les persones que van aconseguir de vèncer el prejudici que ens vol atenallar i informàvem de tot allò que estimàvem que posseïa característiques superadores. Nosaltres pensem que en aquest cas, l’excepció confirma que la regla no val.
He conegut ministres cecs a Suècia, el Regne Unit, Zàmbia, Lesotho i Níger. He conegut parlamentaris a Espanya, Itàlia, Rússia, Suècia, Perù, Costa Rica, Japó... diplomàtics cecs en Estats Units, Alemanya, Canadà... interprets simultanis en la Organització Europea de Seguretat i Cooperació a Viena, en la Unió Europea a Brussel·les, en el Parlament Europeu d’Estrasburg, a l’Àlger, professors de tots els nivells d’ensenyament. En aquest darrer domini, els casos més encoratjadors els trobem a Itàlia i a l’índia, països en els que hi ha en cadascun d’ells més de mil persones cegues que ensenyen en escoles per a joves que hi veuen. Vaig tenir notícia d’un metge a Anglaterra, psiquiatres a França, Estats Units, Japó, fisioterapeutes i massagistes en molts països europeus i massagistes i acupunturistes en diferents estats de l’Extrem Orient.
A l’octubre del dos mil, en una conferència mundial a París sobre fisioteràpia i massatge per a cecs, sobretot a Europa, vaig realitzar el meu somni consistent en aconseguir que es dediqués una sessió per a què experts de l’Extrem Orient compartissin la seva experiència amb els occidentals en el camp dels tractaments mèdics més manuals i que d’aquesta manera s’establís un vincle en aquest domini entre l’Est i l’Oest.
Vaig conèixer també a un magnífic actor francès, que després de quedar-se sense vista molt Jove, va aconseguir rehabilitar-se i tornar amb èxit als escenaris.
Programadors informàtics de distints nivells, els trobem en molts països. Malgrat que la introducció de les noves tecnologies estigui canviant aquesta activitat, tant a l’Est com a l’Oest, hi ha moltes persones cegues que treballen en professions relacionades amb l’ús del telefon. El cas més notori és el d’Itàlia on és l’activitat ocupacional més popular entre els cecs.
És errònia la percepció, força estesa, d’establir una equació entre ceguesa i bona disposició per a la música. No obstant, és innegable que la pràctica d’aquest art és força accessible a les persones que no hi veuen o tenen una limitació visual greu. No manquen casos de persones que en la música de tots els tipus han assolit fama fins i tot mundial. Jo he tingut la joia de conèixer-ne personalment uns quants.
Obrers industrials n’hi ha molts encara a molts llocs i al Japó n’hi ha alguns que manejaven màquines-eina digitalitzades.
Hi ha agricultors en zones rurals dels països en vies de desenvolupament; però també inclús en la Bretanya, a (França).
És molt coneguda la positiva experiència de l’Once amb la venda de la seva loteria específica. I mitjantçant la creació d’oportunitats de treball en la seva complexa xarxa administrativa i de serveis, inclosa la seva corporació empresarial i la Fundació Once, entitat aquesta que es proposa d’ampliar les oportunitats reals de persones amb discapacitats diferents de la ceguesa...
Encara que hi hagi activitats indubtablement més idònies per a ésser practicades sense vista o amb poca visió, no és vàlida l’afirmació que existeixen ocupacions per a cecs. En un lloc o altre podem trobar persones cegues que duen a terme activitats professionals insòlites. Molt sovint aquests casos s’etiqueten senzillament com excepcions. El que és realment veritat, és que els casos les qualitats i els interessos personals han de ser realment els factors determinants en l’elecció d’opcions ocupacionals. Aquests casos mostren que la ceguesa no és un obstacle insuperable.
Avui dia, és també important l’ús intel·ligent de les possibilitats que brinden les noves tecnologies.
Conclusió.
Moltes persones que ocupen llocs en els organismes internacionals, fins i tot en el nostre moviment, s’hi veuen empeses sobretot per qüestions de prestigi. És a dir, els encanta està en els escenaris i tenir una targeta de visita amb molts càrrecs. Jo sempre he procurat que em veiessin com a un igual, i sé que els participants en les assemblees mundials valoraven molt que els conegués personalment a quasi tots. Sempre he pensat que en un treball com el que jo feia els efectes de les actuacions no eren immediatament visibles, però passa el temps i, moltes vegades es troben els fruits de les bones llavors. El desembre del dos mil u, vaig rebre una carta de Costa d’Ivori, d’algú que jo havia conegut quan ell era alumne de l’escola d’Abidjan que vaig visitar el mil nou-cents vuitanta-set, concloïa la seva missiva amb un missatge que em resulta molt encoratjador: "el que toca el tam-tam no sap fins on arriben els sons que produeix".
Estic fermament convençut que paga la pena continuar lluitant per la utopia d’un món veritablement per a tots.
Pedro A. Zurita.
