GARGALLO NOCTURN

 

  Josep Palau i Fabre

 

Va anar d'un pèl que jo no protestés públicament d'indignació en veure la mà esquerra d'aquell individu recórrer, amb el tacte, la gran Dansarina en ferro forjat de Gargallo, que era exhibida al Palau de la Virreina, durant la magnífica exposició que s'hi celebrava en ocasió del centenari de la seva naixença. Vaig buscar al meu entorn la complicitat -que jo donava per segura- amb els meus sentiments de revolta i, per un instant, em semblà veure-la reflectida en les mirades de dues o tres persones que presenciaven el mateix espectacle amb un cert esglai, però que immediatament se'n desentengueren. Ja hi som, vaig dir-me, la covardia col·lectiva hi pot més que tot. La gent preferirà veure deteriorada l'obra, permetrà que caigui i que es malmeti abans de comprometre's. Els barcelonins som molt senyors, molt ben educats... Amb estupor constatava que la mà persistia a resseguir aquelles formes, palpant-ne tots els detalls. Per sort, la mà d una altra persona subjectà la primera i la portà vers una altra zona de l'escultura. El meu astorament fou doble: d'antuvi m'havia afigurat que la segona mà anava a acomplir el gest que jo no havia gosat de fer, que era el de foragitar aquella grapa atrevida que es permetia de senyorejar per uns indrets que els altres espectadors ens acontentàvem de mirar, quan em sorprengué que el visitant en qüestió, el desaprensiu que es prenia unes llibertats que a mi també m'hauria plagut de prendre (perquè jo també hauria volgut tocar aquelles formes de Gargallo, tan pròximes al poder incisiu de les formes de la naturalesa), era un invident, i que la mà que conduia la seva era la de la dona que li feia de guia. La cosa va canviar completament d'aspecte, un gran alleujament interior va suplantar el meu primer sentiment de revolta.

Però, a partir d'aleshores em picà la curiositat i vaig voler seguir l'exposició Gargallo, que em sabia de memoria, perquè la majoria de les seves obres les havia vist i observat dotzenes de vegades en altres exposicions o a casa dels seus familiars, adaptant-me a les evolucions del cec. Fins i tot per renovar la meva visió, intentaría mirar aquella exposició amb els ulls d'un altre, que en aquest cas eren una mà. Discretament, mantenia tothora una distància prudent, perquè la parella no es pogués sentir espiada. Veia com la dona aconduia la mà de l'home i la situava en llocs més o menys estratègics, ara en una peça, ara en una altra. Intentava de reconstruir en mi el gaudi, o la voluptat, o l'efecte que la visió tàctil produia en l'esmentat visitant quan, en arribar a l'Andròmeda, marbre negre, la mà d'ell restà encuriosida entorn dels pits i de l'entrecuix de la figura, més estona que en les obres que havia palpat fins aleshores. També vaig poder apreciar com, amb l'índex, resseguia amb delicadesa, una i altra vegada, el perfil d'una de les versions del rostre de Greta Garbo, tan precís i exacte. Fins que, d'obra en obra, arribaren al Tors de noia, marbre rosa, davant del qual anaven a passar de llarg. El cec va oposar un cert moviment de resistència, com si se n'hagués adonat, fins al punt que em va fer dubtar sobre la seva ceguesa. Obligà la seva companya a recular un pas o dos i aquesta, amb una certa brusquedat, posà la mà d'ell a la part baixa de l'escultura, on el marbre es converteix en sòcol. El cec marca un atur, resta immobilitzat, com assegurant-se del lloc on és, de les proporcions de la figura que té al davant, que comença a resseguir amb més parsimònia que les altres, com si els seus dits s'adonessin que el color del marbre és rosa-carn. En constatar el volum de les cuixes, les verifica diverses vegades de baix a dalt i de dalt a baix i, com si els seus dits acabessin de fer una descoberta, passa la mà a llur darrere. Gargallo sol fer el cul de les dones prepotent, contundent, com si el centre de la vida residís allí o fos des d'allí que irradiés la seva força a la resta del cos. De sobte, el cec, deseixint-se de la seva companya, planta totes dues mans als hemisferis posteriors del tors, deixant que el capciró dels seus dits en mesurin els relleus, gairebé sense moure'ls, o movent- los quasi imperceptiblement. La seva companya no pogué estar-se de donar una mala mirada, no gaire ben dissimulada, a l'home que guiava. Però ella mateixa reacciona, fa com qui se'n desentén durant una estona, fins que, no podent-se contenir, eleva una de les mans del cec a l'altura dels pits rosats. Aquest verifica la zona amb calma, però poc després emet un breu brogit, un so estrany, una mena d'udol sord, com de dolor, i torna la mà on era abans. La dona se'l mira indignada, gairebé amb odi, comprenent que no li queda altre remei que deixar-lo fer. L'escena potser s'hauria perllongat indefinidament si ella, en un cert moment, no li hagués dit, amb veu resoluda: "És tard, ens esperen a dinar!". I, amb no menys resolució, reprenent la mà d'ell, l'arrenca literalment del seu èxtasi. Eli va tornar a grunyir, forcejant i, per un moment, vaig témer que l'escultura -el marbre auroral de Gargallo- no fos víctima d'un drama irreparable. Però la dona estirava el cec amb convicció i se l'enduia d'allí, malgrat les seves protestes.

L'aire i el sol de la Rambla agilitaren el moviment de la parella, esbullant-los els cabells i els vestits, fins que totes dues siluetes es perderen entre la multitud. Degueren anar a dinar a casa dels pares de l'un o de l'altre, perquè era diumenge, observant les degudes contenció i compostura.

A la nit, quan eren al llit, estirats l'un al costat de l'altre, la dona aferrà la mà d'ell, amb no menys autoritat que abans i, posant-la sobre el seu pubis, li digué:

-Gargallo!

 

En tren, entre Avinyó i Narbona, 8 de maig del 1981