Per a l’Aimar
Com cada dissabte, cap a les tres de la tarda, Louis esperava impacient la visita de Jean.
Louis i Jean eren molt amics. Es passaven tota la santa tarda del dissabte llegint i parlant de les aventures dels seus herois dels llibres.
Aquella tarda, però, a quarts de quatre, Louis va sentir que el cridaven per la finestra:
--Louis…, eh, Louis!
Louis s’hi atansà I va treure el cap.
--Què vols, Jacques? –va preguntar.
--M’has conegut per la veu, oi, Louis? –va dir Jacques amb cara d’estaquirot i veu d’admiració.
--Sí, home, és clar que t’he conegut per la veu... O és que et penses que jo conec la gent pel número de sabata que calça? Va, digues: què vols? –Louis estava mig empipat.
--És que –va contestar Jacques- m’he trobat amb la mare de Jean i m’ha dit que avui no l’esperis, que ha d’anar a ajudar el seu pare.
A Louis li va semblar que li tiraven una galleda d’aigua freda per sobre. Tota la setmana esperant que arribés dissabte a la tarda i, en un moment, tots els plans se n’hi anaven en orris.
--Bé, Gràcies, Jacques... –va mig dir Louis, amb to disgustat- xerrarem una estona, eh?
--Qui?, jo? –va respondre Jacques amb la cara de babau i amb el to de veu insegur-. És que..., saps?... Ara mateix no puc... és que..., saps?..., haig d’anar a fer una feina..., una feina molt important... Això mateix!..., una feina molt important!... Adéu, Louis..., ja ens veurem..., ai, perdona noi; vull dir..., ja ens... bé, adéu, que tinc pressa!
Louis va sortir de la finestra i no es va poder estar de pensar:
--"Bé és prou poca-solta, aquest Jacques. Sempre que em diu "a reveure" es pensa que m’he d’enfadar perquè jo no hi veig. Potser es creu que als cecs se’ns hauria de dir "a re-escoltar-nos"."
Mig empipat, mig decebut, mig somrient per aquell acudit, Louis no parava de rumiar:
--"Vàtua, quin dissabte! He fet tard a classe,he recitat malament la lliçó I ara, per acabar-ho d’adobar, Jean que no pot venir. Hauré d’esperar una setmana..., i una setmana són set dies... I set dies triguen a passar."
--Per a un dia com aquest no val la pena ni alçar-se del llit! –es va enrabiar en veu alta Louis.
Es va acostar a la taula i va obrir el llibre que tenia preparat perquè Jean l’hi llegís i, d’esma, anava passant els fulls, tot just acariciant les planes com si, amb aquest gest, volgués demostrar la seva impotencia, tot acaronant les paraules impreses a les quals només tenia accés els dissabtes a la tarda quan Jean les hi llegia. I avui era dissabte, i era ja la tarda, i...
Encaboriat com estava, Louis ni es va adonar que amb el seu dit feia estona que reseguía un bonyet petit que hi havia en una de les pagines del llibre.
Es va mig espantar quan, tot d’una, va sentir una veueta que cridava:
--Ai, ai, ai!…, tu!, para ja!..., que em fas pessigolles…
--I ara!..., qui és?..., qui hi ha? –va preguntar el noi.
--Sóc jo!, el puntet –replicà la veueta.
--El puntet?... Quin puntet? –s’estranyà Louis.
--Quin puntet ha de ser?, ves ara aquest!... Doncs el puntet que tens sota el dit –sonava enrabiada, la veueta.
--Un puntet que parla? –va preguntar el noi.
--Home!... –va respondre el puntet- és que si no dic res, acabaràs matant-me de pessigolles… és que no en tens tu de pessigolles?
--Qui?, jo? –Louis estava admirat-. Sí…, és clar que sí en tinc de pessigolles… Però escolta: com és que pots parlar tu, si ets un bonyet?
Bona cosa acabava de dir Louis.
--Ei, ei, noi: un moment; abans de res, a mi no em diguis "bonyet"… O és que a tu t’agradaria que jo et digués "ditàs"? –realment tenia mal geni aquell bonyet (ai!, perdó, volia dir aquell puntet)-. I, pel que fa a la teva pregunta, he de dir-te que els puntets com jo, si normalment no parlem és perquè ens veiem obligats a ser discrets…
--I això?... –el va interrompre Louis.
--Em deixes parlar o callo per sempre? –petit, però rabiüt, aquell puntet…
--Bé, bé, perdona’m… Continua si et plau –li va demanar Louis.
--Doncs ens veiem obligats a ser discrets perquè la gent, quan ens veu, ens pela…
--Que us pela?... Què vol dir que la gent us pela? –va interrompre de nou Louis.
--Vull dir que ens esclafa. Es veu que no els caiem massa bé… Diuen que fem lleig –va acabar d’explicar el granet. (Voleu dir que s’enfadaria si sabés que li diem "granet"? Millor que no ho provem, oi?)
Louis no es va poder estar de tornar a tocar el puntet i de dir-li:
--Doncs a mi no m’ho sembles pas de lleig… Ets tot rodonet i…
--Ai, ai, ai!... que em tornes a fer pessigolles!... Para, para!, per favor…
Mentre el puntet es partia de riure, Louis va sentir unes altres veuetes que també sortien del llibre:
--Què et passa, punt 4? Estàs en perill? –preguntaven les noves veuetes.
--No, no… -es va refer el puntet- No estic en perill. Vaja, em sembla que no: és aquest "ditàs", que em fa pessigolles…
--Ah! –va exclamar en to venjatiu el noi-, és a dir que jo a tu no et puc dir "bonyet", i tu a mi em dius "ditàs", eh?...
--Home!, com vols que et digui si encara no t’has presentat? –Renoi amb el puntet: sempre tenia raó.
--Ah, perdoneu-me: em dic Louis, vaig néixer a Coupvray, i…
--Bé, bé… -va interrompre el puntet-, tampoc és qüestió que ens expliquis ara la teva vida.
--I vosalttres –va voler saber Louis-, qui sou?
--Els meus cinc amics i jo som sis punts que vivim en aquest llibre. Com que som molt iguals, en diem Punt 1, Punt 2, Punt 3, Punt 4 (que sóc jo), Punt 5 i Punt 6.
Louis els va anar acariciant un a un i cap d’ells no es podia aguantar el riure quan el noi els passava el dit per sobre: tots sis tenien pessigolles.
No cal dir que, des d’aquell dia, els sis Puntets i Louis es van fer molt amics. Junts es divertien d’allò més: cantaven, s’explicaven rondalles, jugaven… El que més esls divertia era jugar a fet i amagar: els sis Punts feien servir d’amagatall les pàgines del llibre i Louis els havia de trobar i saber quin dels sis era el que havia atrapat.
Al principi li va costar distingir-los: eren tan iguals…, però, de mica en mica, els reconeixia així que els tenia sota el dit:
--Ah!... Ja et tinc… Ja t’he atrapat… Tu ets… el Punt… 6!
--Ai, ai, ai!... Sí, sí!... Para, para!, que em fas pessigolles!...
Un dia, però, el pare de Louis va entrar a l’habitació del noi i se’l va trobar enraonant i rient tot sol:
--I ara, Louis!... –va cridar el pare-. Que t’has tornat ximple?
Louis va quedat astorat.
--No, pare…, perdona… -anava a explicar al seu pare qui eren els seus amics, però va reaccionar quan va recordar la primera trobada amb el Punt 4: "Hem de ser discrets, perquè la gent ens pela. Diuen que fem lleig"- és que, saps?, –va continuar el noi-, em recordava d’un acudit que m’han explicat aquest matí…
(La història no diu si el pare s’ho va creure, però el cert és que a partir d’aquell dia Louis i els seus amics van haver d’extremar les precaucions, no fos cas que la gent pensés que el noi s’havia tornat boig i el tanquessin al Sant Boi de França –penseu que tot això va passar a París, cap allà l’any 1820 i, en aquella època, no s’hi trencaven massa el cap per portar al manicomi una persona-).
El temps va anar passant fins que un bon dia, quan Louis, com sempre, amb totes les precaucions d’aquest món, va anar a trobar els seus sis amics, va obrir el llibre i…
--Ei, Punts! Ja podeu sortir: no hi ha moros a la costa –va xiuxiuejar.
Quina no va ser, però, la sorpresa del noi quan es va trobar amb els sis Punts posats en dues rengleres de tres.
--I ara!... –va estranyar-se Louis-, què hi feu arrenglerats així? Que potser voleu que juguem a soldats?
--Escolta, Louis, -sembla que qui així va parlar va ser el Punt 4 que, com va ser el primer a fer amistat amb Louis, es feia l’important-: hem de parlar molt seriosament amb tu…
El xicot es va mig espantar:
--Que passa alguna cosa desagradable?
--Home, desagradable, el que se’n diu desagradable, no –va continuar el Punt-. El que sí és cert és que no podem continuar sempre amb aquest ai al cor…, que si atenció que sento passes, que si m’ha semblat sentir una veu que…
--Bé, jo ja hi estic acostumat i… -va interrompre Louis.
--Hem deixes parlar o no? –Sí, sí, amb un to així, segur que era el Punt 4 el que tenia la paraula.
--Bé, bé, perdona…, continua –s’avergonyí Louis.
--Doncs, tal com et deia, nosaltres sis hem tingut una pensada per tal de poder parlar amb tu sense que ens hagis de dir res…
--Parlar sense dir-nos res?... –Louis no ho acabava d’entendre.
--Em deixes acabar o callo? –Ho veieu com sí que era el mal geniüt Punt 4?
--Ai, sí, sí!..., perdona –es va excusar novament el noi.
--Escolta bé el que t’explico i no facis cap pregunta fins que acabi, entesos?... -Sí, ja no hi ha cap dubte: era el Punt 4-. Tu, Louis, ens coneixes a tots sis a la perfecció; doncs bé, a partir d’ara, per tal de poder-nos parlar sense dir res (res en veu alta, s’entén), ens col·locarem sota el teu dit de diferents maneres. Així, quan et trobis amb el Punt 1 tot sol voldrà dir que és la lletra A; si els que trobes són els Punts 1 i 2, serà la lletra B…
--Ah!, ja ho entenc! -Louis no es va poder aguantar-: Será una mena d’alfabet!
--Com que una "mena", noi? Serà un alfabet amb tots els ets i els uts!
Els Punts s’anaren col·locant en les diferents posicions en què es formà aquell nou alfabet.
Un cop enllesti tot l’alfabet, els Punts, com que eren un pèl re-savis,van formar la següent frase per comprovar que Louis ho havia entès:
Vols ser el nostre amic?
-I és clar que sí!-va respondre.
La història no ens diu tampoc quant de temps Louis va mantenir en secret la seva amistat amb els sis Punts. El que sí que ens diu, però, és a qui va confiar primer que ningú aquest secret: al seu amic Jean. Era un disabte a la tarda i Jean anava llegint:
--… no em feu cas, senyor, han estat els traïdors qui…
--Perdona’m, Jean –va interrompre la lectura Louis-, si t’explico un secret, em promets que mai de la vida no el diràs a ningú?
Jean va mirar Louis amb cara d’estranyat:
--Un secret?
--Sí, però no és un secret qualsevol –va continuar Louis-. És…, bé, però primer m’has de prometre que no ho explicaràs a ningú.
--D’acord –va dir Jean amb un posat tot solemne-: Et prometo pel meu fidel gat Massífurus i per la meva granota Caterina que de la meva boca no en sortirà ni un sol mot del que ara em diràs.
--Molt bé, Jean…
Louis es va aixecar i va anar cap a la porta per tal de comprovar que era ben tancada. Es va acostar a la prestatgeria i en va agafar el llibre on vivien els sis Punts.
Amb tota la cura i la solemnitat que mereixia un moment com aquell, Louis col·locà el llibre, encara sense obrir, sobre la taula.
Jean no podia dissimular la seva impaciència:
--Vinga, va, Louis, engega d’una vegada, sisplau…, quin és aquest secret?
Louis acariciava les cobertes del llibre i va començar a explicar-se:
--Aquí dins, Jean, hi viuen uns amics meus… Són sis Punts…
--Que són què?-va interromplre’l Jean amb el posat d’aquell qui no entén res.
--Sí, home, sis Punts … Mira, saps què?, més valdrà que te’ls presenti.
Louis va obrir, per fi, el llibre i va cridar en veu baixa:
--Ei, Punts! Ja podeu sortir. No hi ha moros a la costa –aquesta havia esdevingut la seva consigna.
Els Punts no es van fer esperar:
--Hola, Louis!
--Què tal, Louis?
--Ei, Louis!
--Com va això, Louis?
--A què jugarem avui, Louis?
Louis els tocava i saludava d’un a un:
--Hola Punt 3. Com va aquest constipat, Punt 6? Hola, Punt 5. Ja dorms més bé, Punt 2? Què hi ha, Punt 1? I el Punt 4? On s’ha ficat el Punt 4?
--Encara dorm aquell –va dir el Punt 2-. Ara mateix el vaig a buscar…
Oi que us imagineu la cara que feia Jean davant d’aquesta escena? Doncs bé, segur, segur que us quedeu curts. L’amic de Louis volia dir alguna cosa, però es va adonar que tenia la boca oberta de bat a bat, i el primer que va haver de fer va ser tancar-la: les cames li tremolaven!, i li va agafar una mena de picor per tot el cos, que no sabia per on començar a gratar-se, si per la planta del peu, pel melic, o pels badius del nas.
Louis, que no s’havia adonat de l’estat del seu amic, li va dir:
--Mira, Jean, aquests són els meus amics, els sis Punts. Ara el Punt 2 ha anat a buscar el Punt 4 –Louis va abaixar el to de veu-: és el més rondinaire i el més dormilega de tots…
--Qui és rondinaire?, vejam! Jo sóc dormilega?... –Ja tornem a tenir el Punt 4 entre nosaltres!-. No, si aviat ni dormir no es podrà… Un dia que faig una becaineta… Qualsevol diria que no dorm ningú més que jo.
--No t’enfadis, home –va intentar calmar-lo Louis-. Veniu tots sis cap aquí, que us vull presentar un amic meu.
--L… L… Louis –per fi Jean havia recuperat un filet de veu-: t… tens, un llibre q... que parla!
--Mira-te’l aquest ara per on surt! -va remugar el Punt 4-. Que baixes de la figuera o què, noi? Perquè després diguin que sóc jo qui dorm… com vols que parli un llibre, eh?...
Louis va haver d’intervenir-hi:
--Sisplau, sisplau…, no cridis tant Punt 4, que podem tenir un disgust si algú de fora et sent…
Louis es va apartar una mica de la taula i va dir al seu amic:
--No, no és el llibre qui parla; són aquests Punts. Guaita’ls, acosta’t…
Jean així ho va fer i no es va poder estar de dir:
--Aquests bonyets tenen vida?...
Ja hi van tornar a ser:
--Mira aquest espavilat!... –No cal que diguem qui era, oi, aquest tan enrabiat?-: Bé que tenen vida els microbis i són molt més petits que nosaltres… I, a més a més: no t’ha dit Louis que som Punts?
--Sí –va poder contestar Jean.
--Doncs digues per quins set sous ens véns a insultar i ens dius bonyets, eh?
Louis va haver de posar-hi pau:
--Sisplau, Punt 4, no t’enfadis amb Jean; ell no t’ho ha dit amb mala fe…
--Ah!... –va reaccionar el Punt 4-. Tu ets en Jean, oi?
--Sí, Per servir-vos –va contestar Jean.
--Louis ens n’ha parlat molt de tu –va continuar el Punt 4.
--Molt i bé! –s’hi va afegir el Punt 3.
--Doncs sí, Punts, aquest és el meu amic Jean, a qui he confiat el nostre secret –va dir orgullós Louis.
--I ja li has explicat la teva idea, Louis? –va preguntar el Punt 1.
--No, encara no… Primer volia que us conegués –va contestar Louis-. Ara mateix pensava explicar-la-hi.
--Jean –va dir amb un to molt calmat el Punt 4-, tu ets un bon amic de Louis i ens ha agradat molt conèixer-te. Nosaltres estem convençuts que el que t’explicarà és una idea molt bona i que tu l’ajudaràs a dur-la a terme.
Jean, que encara no sabia massa bé on era, va dir:
--Sí…, és clar que si puc l’ajudaré…
--Però, vejam, Louis, quina idea és aquesta?
Louis va anar explicant fil per randa al seu amic com va conèixer els sis Punts, i com se les van empescar per fer aquell nou alfabet. Jean es va quedar bocabadat:
--Això que m’expliques és fantàstic, Louis…
--Sí –va contestar Louis-, però el que ara t’explicaré encara ho és més de fantàstic: He pensat que si jo puc llegir amb els dits aquest alfabet, tots els altres cecs també poden fer-ho…
--I com? –va preguntar Jean.
Louis es va aixecar i, d’un calaix, va treure un full de paper una mica més gruixut del normal i un punxó.
--Mira, Jean: amb aquest punxó puc fer en el paper punts de la mida dels meus amics…
--Només de la mida, eh?... –va dir, tot engrescat, el Punt 4-, perquè de la qualitat…
Els dos nois i els Punts van riure l’acudit. Louis va continuar explicant:
--Doncs bé, puc fer tantes lletres d’aquest alfabet com vulgui… Ara només caldrà que la gent l’aprengui i…
Tal com us podeu imaginar, Jean va voler aprendre aquell alfabet i no va trigar ni una setmana a saber-se’l. I això que l’estudiava a estonetes….
Cada disabte a la tarda, Jean portava al seu amic pàgines i pàgines que havia copiat dels llibres que més agradaven a Louis, escrites en aquell sistema que es podia llegir amb els dits.
Un dia, molt probablement un disabte a la tarda, Louis va sentir que el cridaven per la finestra:
--Louis…, Louis!...
Louis s’hi va atansar:
--Què hi ha, Jacques –va preguntar.
--Puc pujar un moment? –va demanar Jacques.
Louis es va quedar parat. "Sí que és estrany que Jacques volgui pujar…"
Però va reaccionar de seguida:
--És clar que pots pujar, home –va dir Louis.
Un cop a dalt, Jacques va saludar:
--Hola, Louis.
--Hola, Jacques. Passa, passa, sisplau…
--És que…, saps? –Jacques parlava a mitja veu-, he vingut a dur-te una cosa…
--Què és? –va voler saber Louis.
--L’altre dia –va continuar Jacques, amb el to de veu ja més segur- Jean em va explicar aquest sistema que tens per poder llegir… Jo li vaig dir que me l’ensenyés a escriure i…, té –va donar a Louis un full de paper-, t’he copiat aquest poema…
Louis es va emocionar:
--Jacques, no saps com t’ho agraeixo…
De la prestatgeria de l’habitació de Louis es va sentir una veueta:
--Molt bé, noi!
--Eh?... Què ha estat això?... –va preguntar Jacques.
Louis no es podia aguantar el riure:
--No…, res, Jacques…; vaja, jo no he sentit res…
Us ho imagineu, oi?: era el Punt 4.
Epíleg
El que has llegit en aquest relat és totalment imaginari. Louis Braille, el protagonista, va ser un francès, cec, que va idear el sistema de lectura tàctil que porta el seu nom i que, després de molts entrebancs, va ser adoptat oficialment a tot el món.
Aquest llibre és un homenatge a qui va fer possible que els cecs tinguessin accés a la lectura per si mateixos.
