Retall Històric nº 1

A ciencia cierta me han informado y he corroborado que el actual Equipo Psicopedagógico del CREDV (Centre de Recursos Educatius per a Deficients visuals), está formado exclusivamente por profesionales videntes y, que no forma parte del equipo ningún professional con deficiencia visual o ceguera. El hecho me ha sorprendido muy mucho (nunca mejor empleada la expresión "muy mucho"), por lo que de incongruencia tiene.

A continuación expondré brevemente mi opinión, partiendo de la historia, su quehacer professional y finalizar con una serie de preguntas que me planteo y sugiero sean reflexionadas por los lectores. Por otro lado espero y deseo sepan ver en mis aportaciones que lo único que pretendo es lo mejor para el alumnado con una deficiencia visual severa y/o ceguera y, en ningún caso valorar la dedicación y profesionalidad de los componentes videntes actuales del Equipo Psicopedagógico .

- Breve historia del Equipo Psicopedagógico:

El EAP ("Equip d'Assessorament Psicopedagògic"), fue creado en 1983, estando formado por profesionales del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Si bien, ha habido varios profesionales de la ONCE de este perfil, que realizaban también funciones en este ámbito. Por lo tanto el EAP más los profesionales de la ONCE formaban, aunque no quedara explicitado, lo que podríamos llamar como el Equipo Psicopedagógico.

El EAP fue suprimido el 18 de mayo de 2012, quedando integrados sus profesionales en el llamado formalmente Equipo Psicopedagógico del CREDV.

- Algunas de las funciones más significativas del Equipo Psicopedagógico son:

. Identificación, diagnóstico y orientación de la atención a los alumnos con discapacidad visual de nueva detección.

. Evaluación psicopedagógica de los alumnos con necesidades educativas derivadas de discapacidad visual que se ha de entregar al servicio educativo de zona y al director del CREDV.

. Seguimiento del alumno con discapacidad visual, que la Comisión de deteccción determine, y que se ha de recoger en un informe que se entregará al EAP de la zona y al director del CREDV.

. Valoración sistemática del proceso educativo de los alumnos con discapacidad visual durante su escolaridad, como mínimo en EI 5 años, en 2º de primaria, en 6º de primaria y en 2º de educación secundaria obligatoria.

. Colaboración con el servicio educativo de zona en la elaboración de los dictámenes y en la orientación educativa de los alumnos con discapacidad visual.

. Colaboración con los maestros itinerantes y el servicio educativo de zona en la orientación educativa y la adaptación curricular de los alumnos con discapacidad visual.

. Prescripción del material específico que pueda requerir el alumno con discapacidad visual.

. Colaboración con todos los propesionales que participan en el proceso educativo del alumno, así como con otros servicios educativos específicos y con otros servicios y especialistas externos al centro educativo.

. Orientación y asesoramiento a las familias en la toma de decisiones relacionadas con sus hijos.

- Algunas de las preguntas, como profesional jubilado, me planteo son:

. ¿Existen personas afiliadas a la ONCE con la titulación universitaria de Psicólogo, Pedagogo o Psicopedagogo?

. ¿El perfil de los profesionales afiliados a la ONCE no se corresponde a lo exigido para formar parte de un Equipo Psicopedagógico?

. ¿La Dirección actual del CREDV no cree en los profesionales con deficiencia visual?

. ¿Considera la Dirección actual del CREDV que los profesionales afiliados no son aptos para el desempeño de la mayoría de las funciones exigidas?

. ¿La inclusión laboral es excluyente en el Equipo Psicopedagógico?

. ¿El compartir, colaborar y distribuir equitativamente el trabajo, es una señal de trabajo cooperativo e inclusivo?

. ¿Por qué, hasta el presente curso 2013-2014, siempre ha formado parte del Equipo Psicopedagógico del CREDV, algún profesional con deficiencia visual y/o ceguera?

. ¿Es posible que haya profesionales videntes que no crean en las capacidades de los profesionales invidentes?

. ¿Es que los profesionales invidentes no pueden realizar la mayor parte de ocupaciones en una misma profesión?

. ¿Hay contradicciones entre los objetivos de las Jornadas de orientación Académica y Profesional que viene organizando el CREDV con una periodicidad anual y la respuesta de la Dirección del CREDV?

. ¿Es una cuestión de políticas educativas?

. ¿Serà un tema de celos por parte de...?

Por último quisiera decir que no creo en las casualidades en hechos como el expuesto; pero desconozco los motivos y sólo me queda mostrar mi ¡TRISTEZA¡

Retall Històric nº 2

Per segona vegada us trameto un article , amb el títol "Retalls", sobre les meves vivències en el CREDV, sempre procurant promoure el millor pels nens/nenes-nois/noies amb diversitat funcional visual i les seves famílies.

El present article parla per si sol, dons els meus comentaris serveixen per situar-nos en el temps i deixar per les lectores i lectors les conclusions. Tampoc pretén, de cap manera, fer una crítica negativa als professionals que formen part del CRE ONCE BARCELONA, ja que com podeu veure, no van participar en aquest procés; ni tant sols van estar assabentats: en el primer Document per part de la Direcció del CREDV i en el segon per la negativa de la major part de l'Equip Psicopedagògic.

Sense més preàmbuls i cronològicament passo als documents que fan al cas:

Respecte al primer, tot queda reflectit en el mateix Document. Només indicaré que va ser entregat personalment per una Comissió de professionals afiliats a l'ONCE i a la vegada treballadors del CRE ONCE BARCELONA al seu Director, durant l'any 2008, per tal de que es tractessin els punts del document, tant a nivell de Direcció com per part dels professionals vidents, amb la finalitat d'arribar a un consens assumible per tothom. Voldria afegir que la disposició per tractar aquests punts per part dels invidents era obert a fer les esmenes corresponents sempre amb la perspectiva d'e millorar la convivència entre nosaltres i la eficiència en el treball.

Cal remarcar que no hi va haver una devolució comentada, ni es va tractar el document amb els afiliats ni amb el personal sense problemes de visió, tanmateix el document va caure en un "sac foradat". Mai vaig comprendre les raons d'amagar per part del Director un Document com el que llegireu tot seguit. Hi ha actuacions incomprensibles que potser tenen alguna raó de ser, però que em sobrepassen.

Respecte al segon Document cal dir que l'elaboració va ser proposada i aprovada per unanimitat per tots els components de l'Equip Psicopedagògic del CRE ONCE BARCELONA, el 15 de setembre de 2011. S'acorda en la mateixa reunió que cada component lliurarà al Pedagog del CRE ONCE BARCELONA els suggeriments i en propera reunió es posaran en comú per a redactar el Document definitiu. De moment el Document tindrà un caire intern a nivell d'equip

En reunió posterior, el Pedagog indica les propostes rebudes . En funció d'aquestes és elaborat el document pel pedagog i Psicopedagog i s'acorda que en propera reunió es presentarà el document definitiu perquè es facin les modificacions que calgui . a primers de març es presenta un borrador del document, hi ha un intercanvi d'opinions per part dels components de l'Equip Psicopedagògic i s'acorda continuar amb la valoració en properes reunions. Finalment el Document no és aprovat per la majoria (sols el pedagog i psicopedagog, ambdós amb discapacitat visual), hi estan d'acord.

Document nº 1 - PAUTES PER A UNA BONA CONVIVÈNCIA

- GRUP D'AFILIATS DEL CRE ONCE BARCELONA

El dia 21 d'abril del 2005 ens vam reunir un grup de 10 professionals del CRE amb discapacitat visual, amb l'objectiu de parlar de diverses qüestions relacionades amb la nostra discapacitat, vinculades a les nostres tasques laborals i que considerem (encara) no resoltes després de molts anys. D'aquesta trobada sorgeix la necessitat d'elaborar un document d'interès general que afavoreixi una sèrie d'actituds personals que ens poden ajudar a tots i, al mateix temps, contribueixi a normalitzar més la tasca professional de la persona amb discapacitat visual com a company de treball al CRE. Així doncs, uns anys després de treballar-hi, pensar-hi i parlar-ne, us presentem aquest document sintetitzat en 10 punts per tal de ser el màxim d'aclaridor i concís. Agraïm d'antuvi la vostra acollida i anàlisi.

1. Potenciar les relacions laborals d'igual a igual, en un ambient de confiança mútua i de credibilitat professional.

2. Fomentar el treball en equip que facilita molt la tasca als professionals i augmenta la cohesió interpersonal en general. Com a tal equip no tothom ha de fer la mateixa feina, cal complementar-se d'acord amb diversos factors facilitadors de la tasca, d'aptitud i preparació. En tot cas, serà el mateix professional discapacitat visual qui expressi les seves necessitats.

3. Tenir en compte, en les itineràncies o altres desplaçaments professionals, l'excessiva complexitat del recorregut i la desproporcionada inversió de temps en relació a la productivitat com a criteri important -no únic- a l'hora d'assignar una tasca a un professional amb discapacitat visual.

4. Incloure persones amb discapacitat visual en la formació dels nous professionals del CRE per tal de transmetre unes orientacions bàsiques i normalitat en el tracte quotidià.

5. Respectar el temps de treball, que en determinades activitats pot ser superior, degut a la dificultat específica per al professional discapacitat visual.

6. Evitar que en el treball amb famílies i en altres activitats es presenti al professional vident com a tècnic i al professional deficient visual només com a model. Igualment, caldrà valorar sempre en primer lloc la professionalitat i no la discapacitat visual.

7. Atendre de forma prioritària en l'entorn de treball les ajudes (tiflotècniques i no tiflotècniques) necessàries per a que els professionals amb discapacitat visual puguin realitzar les seves tasques en igualtat d'oportunitats, de manera que aquestes mesures quedin regulades dintre del funcionament del centre.

8. Utilitzar sistemes de comunicacions interpersonals normalitzats i d'informació en l'àmbit laboral accessibles per a tothom.

9. Procurar que, en utilitzar ordinadors compartits, les adaptacions restin de nou actives en cas d'haver-les desactivat anteriorment.

10. Evitar, en els espais compartits, fer canvis en la distribució del mobiliari i en l'ordre dels objectes, sempre que sigui possible, i avisar, de forma accessible, de les modificacions que es puguin produir.

Document nº 2 CODI DE BONES PRÀCTIQUES

Durant el mes de març de 2012 es va presentar el Document final a l'Equip Psicopedagògic del CRE ONCE BARCELONA. No va ser aprovat per majoria, sols els dos professionals amb dèficit visual (el pedagog de l'ONCE i el psicopedagog del Departament d'Ensenyament) hi van estar d'acord. Per tant el Document va quedar en suspès.

El Document diu:

L'equip Psicopedagògic del CRE ONCE Barcelona des del convenciment de tots els seus integrants, creu que a més de les funcions professionals que li són pròpies, ha de respondre d'igual forma, amb el seu fer del dia a dia, amb unes actituds i valors inherents a una societat inclusiva, de la qual sens dubte en forma part l'escola.

Després d'un treball de reflexió, hem elaborat aquest document concís i obert a tothom, per tal de fer extensives aquestes actituds a tots els Equips del CRE per tal d'esdevenir un referent en l'àmbit de la inclusió educativa, d'una manera natural i quotidiana.

1. Volem promoure les relacions interpersonals en l'àmbit professional d'igual a igual, en un ambient de confiança mútua i de credibilitat entre tots els components de l'equip Psicopedagògic. En aquest sentit, el nostre actuar en el treball diari, és d'una manera natural, exemple normalitzador i de sentit comú de les relacions interpersonals acceptant les diferències des de la diferència.

2. Treballar en equip considerant les capacitats diferents de cadascun dels components, que facilita molt la tasca als professionals i augmenta la cohesió interpersonal en general.

3. En un equip no tothom ha de fer la mateixa feina, cal complementar-se i coordinar-se d'acord amb diversos factors facilitadors de la tasca, d'aptitud i preparació. En aquest sentit, serà el mateix professional discapacitat visual qui expressi les seves necessitats reals.

4. En els desplaçaments professionals per realitzar tasques educatives, s'ha de considerar l'excessiva complexitat del recorregut i la desproporcionada inversió de temps en relació a la productivitat com a criteri important -no únic- a l'hora d'assignar una tasca a un professional amb discapacitat visual. Tanmateix, es tindrà en compte l'opinió del professional amb diversitat funcional visual, sense que això comporti reducció de feina, sinó equitat.

5. Volem adaptar i classificar els materials, aparells, recursos i documents, així com els espais de treball, de manera que siguin el més accessibles per a tothom.

6. Qualsevol recurs i material d'us per l'equip Psicopedagògic ha de ser de fàcil localització i maneig per a tothom.

7. La comunicació oral i escrita és un acte natural i normalitzador en qualsevol context. Per tant tota comunicació ha de ser accessible per a tothom: persones vidents i persones invidents.

8. Tenim cura que, en utilitzar ordinadors compartits, les adaptacions restin de nou actives en cas d'haver-les desactivat anteriorment.

9. Evitem, en els espais compartits, fer canvis en la distribució del mobiliari i en l'ordre dels objectes, sempre que sigui possible, i avisar, de forma accessible, de les modificacions que es puguin produir.

10.La nostra manera de fer i de ser, reflectida en els punts anteriors, és extrapola ble a la relació personal i professional que dia a dia mantenim amb els altres equips del CRE, amb els alumnes i les seves famílies.

Les reflexions i les conclusions pertanyen a cada lectora i lector del Bloc. Quelcom sols em resta escriure dues frases: cadascuna referent a cada un dels dos Documents:

PRIMER DOCUMENT:

"Confondre autoritat amb autoritarisme és de necis".

SEGON DOCUMENT:

"El que aprèn i aprèn i no practica el que sap, és com el que llaura i llaura i no sembra". Plató.

Retall Històric nº 3

A l'any 2012, vaig expressar en el present article el meu pensar vers la Inclusió escolar. En el convenciment de que és vàlid avui en dia, us passo l'escrit."

Cap a una inclusió escolar normalitzada

Com es pot veure en les cites reflectides en el present document, així com en els llibres recomanats, podem constatar, seguint un ordre en el temps, que el nen, des de la Declaració de les Nacions Unides fins a l'actualitat, hi ha hagut un reconeixement implícit i explícit a reconèixer el nen com a tal, deixant de banda situacions de: llengua, raça, color, religió, lloc de naixement, situació familiar, situació econòmica, discapacitat, marginació...En definitiva l'important és la igualtat d'oportunitats amb naturalitat. Som coneixedors que aquest és un ideal que no s'ha complert (veure la situació escolar del nen en el món avui dia). Ara bé, tot ideal pot arribar a consolidar-se en més o menys grau i, els educadors, com a part fonamental de la comunitat educativa, han de procurar avançar en aquestes línies.

En el transcurs de l'evolució del sistema escolar, cada vegada més, el fet inclusiu està més en vigència; no obstant, sovint, és més de paraules que en fets. Això succeeix, bé per falta d'actitud dels professionals, bé per falta de recursos o bé per ambdós.

No hem de confondre professionalitat amb vocacionalitat. Les dues accepcions són necessàries i complementàries. Tanmateix, si haguéssim de triar un camí, aquest seria el de la vocacionalitat, degut a que una bona actitud generalment, genera una bona professionalitat.

Arribats a aquest punt, caldria diferenciar amb contundència la segregació de la inclusió. La inclusió comença per un mateix. És un pensar i actuar com a projecte de vida, que es trasllada al món de l'educació formal d'una manera natural. Per aquest motiu, hem de tenir present que tots els alumnes tinguin accés a tot tipus d'aprenentatges.

Seguint caminant..., entenem que l'escola inclusiva pretén implicar a la pròpia escola el paper de donar resposta a les diferències. Per tant, el més important és creure en l'alumne.

De manera breu hem de indicar que:

- L'alumne és l'objecte de l'educació.

- L'alumne forma part del projecte educatiu.

- Els professionals han de compartir i col·laborar.

- Prioritzar el treball directe amb l'alumne; si bé, l'assessorament té la seva importància però no la prioritària.

- La normalitat en el dia a dia ens porta a la normalització.

- Cal treballar la personalització no la individualització.

- Els valors inclusius han de formar part del procés d'ensenyament- aprenentatge.

- No confondre la integració amb la inclusió. La inclusió és un valor universal; en canvi la integració és un acte forçós.

En quant a l'alumnat amb alguna discapacitat, el condicionant fonamental és l'actitud de les persones que envolten l'alumne (família, professors, companys, veïns...).

El factor necessari per una actitud positiva és: l'acceptació de les diferències. Per tant, cal tenir ben clar el sentit de la paraula acceptació i posar-la en pràctica en tot moment, formant part de la pròpia persona.

Al respecte, no hem de confondre acceptació amb tolerància.

Tolerar implica estar per sobre, ser superior.

Caldrà fer esment que acceptar no vol dir estar d'acord amb una manera de fer, però sí acceptar als altres com a persones.

Quan el procés d'acceptació de les diferències està ben consolidat, es pot fer un altre pas: la inclusió de l'alumne.

La inclusió educativa implica l'adaptació de tots els membres de la comunitat educativa a la situació concreta de l'alumne. Quan arribem a la inclusió educativa, en més o menys grau, podem començar a parlar de normalització, ja que hi ha hagut una acceptació de la diversitat d'uns als altres.

Per tant, des del punt de vista inclusiu, o millor dit, d'una manera de ser, pensar i fer d'una forma inclusiva, hauríem de parlar de capacitats diverses, enlloc de discapacitats, minusvalies, disminuïts.

Per tant, davant la qüestió plantejada per la Direcció Tècnica Pedagògica del CRE ONCE Barcelona, a parer meu, caldria:

- En primer lloc és necessari que totes les persones que formen part de la comunitat educativa del CRE ONCE Barcelona, tinguin ben clar l'ideari del centre i les connotacions que això comporta.

Doncs, és prioritari disposar d'aquest ideari perquè tothom sàpiga on està, on anirà i el camí a seguir.

- Amb la premissa de l'ideari i sense apartar-se d' ell cal elaborar el projecte educatiu del CRE.

El projecte educatiu no ha de ser un document, ben ubicat a les prestatgeries o a l'ordinador del CRE, sinó un document assumit, tant per les persones que formen la comunitat educativa actualment com per les que s'inclourien. Tanmateix, ha d'estar a l'abast de tothom i la primera eina que la direcció tècnica pedagògica del CRE ha d'entregar i explicar al personal de nova incorporació.

Com a conseqüència de l' exposat en aquest punt, és condició imprescindible disposar del PEC.

- Realitat curricular del centre.

Motivat per la singularitat del centre de recursos educatius, no utilitzem la paraula "projecte"; en tot cas podem parlar de sinònims projecte curricular/ realitat curricular. És aquí, on els i les professionals del CRE ONCE Barcelona haurien d'intervenir d'una manera directa i sense cap tipus de condicionants o censures (sempre i quan el RCC no s'allunyi de la línea indicada en l'ideari ni del PEC).

És evident que és una tasca engrescadora i útil. Hom és on es reflectirà el procés d'ensenyament- aprenentatge com a complement del centre educatiu on està escolaritzat l'alumne. És fàcil deduir que el personal ha d'estar convençut tant de l'ideari com del PEC; altre cosa és ficció i la ficció és perillosa.

- Conclusió final.

Sense disposar d'un ideari, un PEC i un RCC no puc definir-me en una situació o una altre, ja que això por comportar un conflicte entre professionals que no són responsables de que el CRE no disposi de les eines esmentades.

Altre qüestió seria l'opinió que es pot tenir. Per suposat que no és altre que l'indicada per la bibliografia aportada, alguns escrits extrets de la bibliografia i l'expressat en el present document.

BIBLIOGRAFIA

CONFERÈNCIA NACIONAL D'EDUCACIÓ. (2002). Debat sobre el sistema educatiu català. Conclusions i propostes. Generalitat de Catalunya. Departament d'Ensenyament.

Convención sobre los Derechos del Niño. Asamblea General en su resolución 44/25, de 20 de noviembre de 1989

DECLARACION DE SALAMANCA. 7-10 Junio de 1994

ECHEITA, G. (2006). Educación para la inclusión o educación sin exclusiones. Narcea S.A.

ESCAMILLA, A Y LAGARES, A. (2006). La LOE: Perspectiva pedagógica e histórica. Glosario de términos esenciales. Graó.

STAINBACK,S. y W. (1999). Aulas inclusivas.Narcea S.A.

Seminari. Reflexions i propostes per una educación renovada (2007). Centre d'estudis Jordi Pujol.

AINSCOW, M., y otros. (2001). Hacia escuelas eficaces para todos. Manual para la formación de equipos.Narcea S.A.

AINSCOW, M. (2001). Necesidades especiales en el aula. Guia para la formación del Profesorado. Narcea S.A.

AINSCOW, M. y otros. (2001). Crear condiciones para la mejora del trabajo en el aula. Narcea S.A.

AINSCOW, M. (2001). Desarrollo de escuelas inclusivas. Narcea S.A.

VLACHOU, A. (1999). Caminos hacia una educación inclusiva. La muralla S.A.

VVAA. (2006). Joves i valors. La clau per a la societat del futur. Obra social Fundació "la Caixa".

"DICCIONARIO DE LA REAL ACADEMIA ESPAÑOLA". Espasa Calpe S.A.

Retall Històric nº 4

Lectores i lectors del bloc.

Han transcorregut dos anys des de que em vaig jubilar. Han estat dos anys intensos, plens d'activitats i sortosament alegries continuades. Buscant en el meu amic, el braille parlat, he extret alguns dels apunts presos del darrer dia de treball en el CREDV (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Visuals)

- Divendres, 22 de març de 2013

A les 6'30 hores sona el despertador. A les 7'13 hores pujo al tren que em portarà a Barcelona.

El tren de sempre, -són tantes les vegades que he fet el mateix recorregut-, que per a mi és com una rutina que forma part del meu tot; però avui és diferent, del meu tot, es desprèn una petita part quelcom significativa. El tren a vessar d'estudiants i molts menys persones que van al seu treball que temps enrere (la crisis es nota). Com sempre pujo al darrer vagó, en concret al darrer seient, però hi ha una diferència recordant temps propers: els acompanyants que compartíem tertúlia..., no en hi ha cap. Perquè?. Uns s'han jubilat, altres estan a l'atur o els hi han reduït l'horari de treball i alguns pocs van en altres medis de transport degut a la seva lentitud. Em sembla que en un estudi fet per l'amic Francesc , de Manresa a Olesa la velocitat és d'uns 42 Km/hora; calculant el temps perdut en anar i tornar podem extreure la quantitat de temps destinat a desplaçaments per anar al treball. Curiosament, poca millora hi ha hagut en un transport públic com aquest.

El tren després de fer el xiulet de sempre, es posa en marxa. En el compartiment vaig acompanyat de dues noies desconegudes i somnolentes, possiblement és el que toca a aquesta hora del matí.

Una vegada acomodat en el tren, em despisto i poso la cartera a la baca; un impuls em fa aixecar, torno a agafar-la i la col·loco sobre els meus genolls tot recordant el dia que mig endormiscat en van agafar la cartera, quin disgust; mai vaig tornar a recuperar-la i vaig perdre ...

El tren va fent camí; estic absort amb els meus pensaments i per no dir-ho una mica neguitós. És el darrer dia de treball. Qui ho diria que aixó em passes. El que em ronda més pel cap és poder traspassar a la professional que ocuparà el meu lloc, de la millor manera possible (no em volia deixar res i és per aixó que havia fet un recull d'anotacions)

A les 8 hores i escaig el tren arriba al final del trajecte (Plaça Espanya). Tot desplegant el bastó blanc i a pas lent, m'encamino cap al treball. Parada obligada per esmorzar al bar del Xavi: galetes de xocolata que porto des de Olesa, taronjada i Café sense sucre. Deixo La Vanguardia que m'han regalat en el tren (gairebé sempre que em donen La Vanguardia, la deixo per si les professionals de l'Equip d'Atenció Primerenca passant a fer un "talladet" o semblant). M'acomiado del Xavi i la seva parella: una noia xinesa i de la que sempre guardaré un bon record. Tant ella com el Xavi sempre han estat molt atents; amb la seva feina són uns bons professionals.

A la cantonada del Bar del Xavi es troba l'entrada al CREDV. Bon dia!. Hem respon una persona desconeguda per a mi. Penso, òndia!, quina casualitat, avui també hi ha un conserge nou, o que jo no conec.

Els divendres, és un dia que és costum que no hi hagi gaire personal en el CREDV. Pujo amb l'ascensor fins a la tercera planta. Obro la porta del departament i m'acomodo a la taula del treball, tot treien de la maleta el meu inseparable amic el Braille parlat. Al departament encara no han arribat Les dues companyes, sovint una acostuma a ser bastant puntual, l'altra, com quasi sempre, mai saps la seva hora d'entrada (potser el seu horari és diferent als dels altres, jo no ho he sabut mai)

De sobte s'obra la porta del Departament i apareix la professional que ocuparà el lloc que deixo vacant, tal com havíem acordat el dijous proppassat, seguim amb el que s'anomena en el nostre treball "traspàs" . Per fer-ho amb més tranquil·litat anem a la Sala de Valoració ubicada a la cinquena planta. És una sala molt acollidora i que estimula al treball; tot un encert per part dels i les professionals que van organitzar-la, tot està molt ben endreçat i disposa de tot el necessari. Sovint ha estat l'espai on he mantingut entrevistes amb alumnes, famílies i altres professionals, també la he utilitzat per a fer la passació de qüestionaris, proves...Un cop instal·lats seguim fent el traspàs d'informació i documentació. La professional que ocuparà el meu lloc, molt atenta al que li vaig dient, quan menys ho esperava em diu una de les frases més boniques i inesperades que mai m'han dit: "Amb l'empenta i energia que tens, encara no t'hauries de jubilar". Dit per ella que sols m'ha vist en contades ocasions, m'afalaga, a més, caram!, si per motius de la jubilació ella podrà disposar d'una feina força estable. Prossegueix el traspàs i l'intercanvi d'opinions. Cap al migdia acordem de seguir per la tarda.

Abans d'anar a dinar m'acomiado de la major part de l'equip sociopsicopedagògic; sols a una professional detecto una indiferència que no es res d'estrany "cadascú és cadascú". M'emociono quan ens abracem amb el pedagog amb ceguesa, amb qui he compartit moltes alegries, esperances, hores de treball i alguns disgustos remarcables.

Dino sol en un dels amagatalls que sovint i per desconnectar acostumo a anar "Bar Txiqui". Res extraordinari a l'àpat, sols un petit porronet amb vi del Priorat de forta graduació però que passa molt be. Em despedeixo de la Nuri i l'enric, propietaris d'un entranyable raconet que en algunes ocasions ha estat com si fos la meva segona casa.

Per la tarda continuem la feina amb la psicopedagoga. Cap a les quatre i escaig donem per finalitzat el traspàs. M'ofereixo a fer la seva presentació en algunes escoles i que ella vegi com feia el treball per si li fos útil. Tot seguit ens acomiadem . Hom quedo una estona més en el Departament. La impressió que he tingut de la psicopedagoga és bona. El temps i l'alumnat ho diran.

Passada una bona estona, recullo els meus estris. El divendres per la tarda el CREDV, desert com sempre. El silenci prevaleixia en la planta tercera possiblement en les altres. Com sempre. Amb la cartera i una bossa vaig baixar amb l'ascensor a la planta baixa i en el vestíbul em vaig trobar amb una nova conserge, que per la veu semblava molt jove . Ep! Fins i tot hi ha hagut canvis de conserges. Quina casualitat!. Al dir-li Adéu, em va respondre fins el dilluns, doncs que savia ella que ja no tornaria.

Per la vorera de sempre i tot encenent amb delicadesa vaig assaborir un pur canari "Isleño". Es consumeix aviat, metafòricament parlant com la meva estada al CREDV.

Al pas de sempre, seguint el camí de sempre, em dirigeixo a l'estació, l'andana de sempre, el tren de sempre, el seient de sempre, l'hora de sempre, però..., amb una diferència era el meu darrer viatge; la jubilació era un fet inamovible. Semblava que no arribaria mai, doncs el meu desith era no jubilar-me i, així sovint ho havia expressat en converses amb la família i alguns companys i amics.

A l'hora de sempre el tren es posa en marxa. Estic absort amb els meus pensaments i amb els ulls mig tancats, recordo a Joan Manuel Serrat i em venen a la memòria algunes de les frases de les seves meravelloses cançons, que ves per on relaciono amb les vivències viscudes i esperances desitjades en el CREDV: Succeeixen un seguit de records i desitjos, que jo que sé si arribarà la bona nova que es compleixin.

Seria fantàstic

que res no fos urgent.

No passar mai de llarg i servir per quelcom.

Anar per la vida sense compliments

anomenant les coses pel seu nom.

Cobrar en espècies i sentir-se ben tractat

i pixar-se de riure i fer volar

coloms.

Seria tot un detall,

tot un símptoma d'urbanitat,

que no perdessin sempre els mateixos

i que heretessin els desheretats.

Seria fantàstic

que guanyés el millor

i que la força no fos la raó.

Que s'instal·lés al barri

el paradís terrenal.

Que la ciència fos neutral.

Seria fantàstic

no passar per l'embut.

Que tot fos com és manat i ningú no manés.

Que arribés el dia del sentit comú.

Trobar-se com a casa a tot arreu.

Poder badar sense córrer perill.

Seria fantàstic que tots fóssim fills de Déu.

Seria fantàstic

si en el CREDV

No es conegués la gelosia.

En els diferents equips

fos una realitat

la teoria matemàtica de conjunts.

L'objectiu únic fos ajudar a créixer a l'alumnat amb ceguesa.

La participació dels alumnes fos una realitat,

sense ficcions, ni desdibujada.

Hi hagués un Consell escolar democràtic,

representat per pares, professors i alumnes.

Els càrrecs fossin per vàlua,

no per afinitats polítiques ni amiguismes.

La democratització deixes de ser una esperança.

La Direcció fos una autoritat i,

Desconegués l'autoritarisme

Seria fantàstic si no hi hagués una crisis permanent d'identitat

Si és veritat

que l'home pot morir, però mai la idea,

que el sol surt per tothom i un Déu ens vetlla

Si és veritat

que el futur penja d'un fil prim,

que la fe mou muntanyes i tenim

la vida pel davant.

Si és veritat

que val la pena fer-ho bé

i que el treball dignifica,

per què la gent s'avorreix tant?

Les estacions es succeeixen amb rapidesa més rapidesa que mai , com si fos un camí sense retorn. Que ve ho deia Don Antonio Machado. És anunciada per megafonia la propera parada: Olesa de Montserrat. Amb temps suficient em preparo per a baixar. Ja a l'andana, deixo passar a la resta de passatgers. Am pas lent vaig a la sortida i m'encamino cap a casa. Seguint el camí de sempre, arribo a casa. I el primer que s'ha m'acut a l'Elisabeth, la meva dona, és: s'ha acabat, la vida segueix i em queden tantes coses per a fer que no m'avorriré gens.